Bill Nilsson (Hallstavik, Estocolm, 17 de desembre de 1932[1]25 d'agost de 2013[2]) va ser un pilot de motocròs suec, guanyador de dos Campionats del Món de motocròs en la categoria de 500 cc.[3][4] Fou el primer campió del món de motocròs de la història, ja que guanyà la primera edició d'aquest campionat, la de 1957 (s'havia estrenat aquell any com a continuació del Campionat d'Europa que es disputava d'ençà del 1952). A banda, guanyà tres vegades el Motocross des Nations, formant part de l'equip suec, i dues vegades la dura prova d'enduro Novemberkåsan.

Infotaula de personaBill Nilsson
Motorrennen in Bergharen, nr. 9, nr. 36 Bill Nilsson (Z nr. 43, J. Teunissen (Be, Bestanddeelnr 918-0070.jpg
En una cursa a Bergharen (Països Baixos) el 1965 (núm. 36)
Biografia
Naixement17 de desembre de 1932
Hallstavik, Estocolm
Mort25 d'agost de 2013(2013-08-25) (als 80 anys)
Altres nomsVilde Bill ("Bill el salvatge"), Buffalo Bill
NacionalitatSuècia Suècia
Activitat
OcupacióPilot de motocròs
Activitatanys 50 i 60
Esportmotocròs
Equips BSA, AJS, Crescent, Esso-Métisse, Husqvarna
Títols internacionals en Motocròs
C. Món 500cc2 (1957, 1960)
Victòries en GP18
Títols estatals en Motocròs
C. Suècia 500cc4 (1954, 1957, 1959-60)
Victòries en motocròs destacats
MXDN3 (1955, 1958. 1961)
Palmarès en altres disciplines
Enduro
Novemberkåsan2
Modifica les dades a Wikidata

Galta vermell, no gaire alt (feia 1,70 m d'alçada), Bill Nilsson era cepat i atlètic. Se'l coneixia com a Buffalo Bill perquè no tenia pietat amb els seus rivals.[5] Pilotava amb extrema precisió, però els seus principals actius eren el seu mal geni i la seva tossuderia. Quan la manca d'experiència el perjudicava, la seva determinació i el seu desig de guanyar ho compensaven. El seu estil de pilotatge, basat en la resistència i el talent, li permetia d'afrontar obstacles amb decisió i comoditat, ja fossin fang, bassals d'aigua, rampes o salts.[5]

Trajectòria esportivaModifica

Nascut i criat a Rörvägen, Hallstavik, Bill Nilsson va començar a competir en motocròs a començaments de la dècada de 1950, quan ja era un bon stunt, capaç de fer uns wheelies espectaculars. Bill, mecànic expert, sempre havia construït i posat a punt les seves pròpies motos. El 1953 ja va aconseguir un bon resultat al Campionat d'Europa, una quarta posició a Ginebra, Suïssa, amb una AJS.[2] Va aconseguir la seva primera victòria en Gran Premi el 1954, a Saxtorp, Suècia. El 1955 va perdre el títol per un punt en la darrera cursa després d'un duel amb el britànic John Draper. El 1956 va guanyar dues curses amb la BSA.

El 1957, la primera edició del Campionat del Món, va tornar a AJS i aquell va ser el seu any: segon a França, guanyador a Suècia, Itàlia i Països Baixos, tercer a Bèlgica i Dinamarca i cinquè al Regne Unit. Gràcies a aquesta gran temporada, va superar el belga René Baeten i el seu compatriota Sten Lundin i aconseguí el títol.[2] Un cop va haver guanyat el seu primer mundial, va començar a dedicar més temps a pilotar i a entrenar-se pels voltants de casa seva, a Roslagen (al nord d'Estocolm). Persona de gran autoestima, tenia la intenció d'arribar lluny en la seva carrera.[5]

El 1958 fou subcampió del món darrere de Baeten, i el 1959 repetí el resultat darrere de Lundin.[2] Fou aleshores quan, vora deu anys després del seu debut, Husqvarna el va fitxar com a pilot principal per a la temporada de 1960. El seu company d'equip seria el campió d'Europa de 250 cc, el també suec Rolf Tibblin.[5]

La temporada de 1960Modifica

El campionat del món de 1960 durava quatre mesos i mig. La temporada s'inicià a finals d'abril a Sittendorf, Àustria, amb un temps variable que alternava un sol abrusador amb tempestes de calamarsa.[5] Els 30.000 espectadors presents van poder veure com els 37 pilots participants, de set països diferents, completaven dues mànegues de 15 voltes cadascuna a un circuit d'1,7 km de longitud. Husqvarna hi va assolir l'èxit, amb sengles victòries de Rolf Tibblin a ambdues mànegues i un tercer i segon lloc respectivament per a Bill Nilsson.[5]

 
Amb la Husqvarna al GP dels Països Baixos de 1960, a Bergharen

El segon Gran Premi fou el de França, a mitjans de maig a Vesoul. Nilsson, desafortunat, va patir averia a les dues mànegues (problemes a la bugia a la primera i ruptura de magneto a la segona), però Husqvarna va guanyar gràcies a Tibblin.[5] Dues setmanes després, els suecs van competir a la gespa de Hyllinge, al seu país. S'hi van presentar pilots de 8 països davant de 15.000 espectadors. A la primera mànega, Nilsson va caure, però va aconseguir tornar i va acabar en tercer lloc. A la segona, fou imparable i es va endur la victòria general, la seva primera de l'any.[5]

A Imola, durant el Gran Premi d'Itàlia, Bill Nilsson va quedar el tercer de la general i es va posar al capdavant de la classificació del mundial amb 18 punts, empatat amb Sten Lundin. A Bielstein, RFA, es va lesionar el peu i va haver d'abandonar la prova, però una setmana després va compensar la pèrdua guanyant el Gran Premi del Regne Unit a Hawkstone Park, cosa que el tornava a situar al capdamunt de la classificació, amb 26 punts.[5]

Al Gran Premi dels Països Baixos, disputat a l'arenós circuit de Bergharen, Husqvarna va compartir una doble victòria, amb Nilsson primer i Tibblin segon davant 50.000 espectadors. A Namur, Bèlgica, Bill Nilsson tenia opció d'aconseguir el seu segon títol mundial i el primer de Husqvarna, i no va fallar: va aconseguir la seva quarta victòria de la temporada en vèncer el seu oponent Lundin per 30 segons. Per tal de commemorar aquest resultat, Husqvarna va imprimir una postal de col·leccionista amb una imatge de Nilsson guanyant a Namur.[5]

La novena i última prova era el Gran Premi de Luxemburg, a Ettelbruck. En una rasa plena d'aigua, Nilsson i Tibblin van tenir problemes quan sengles mànegues de ventilació dels seus dipòsits de benzina obstruïdes van provocar la seva retirada. Sten Lundin s'endugué l'última victòria del campionat mundial de 1960, però seguia dos punts per sota del líder.[5]

Aquell mateix any, Bill Nilsson va guanyar el campionat de Suècia amb tres victòries de quatre possibles.[5]

Palmarès internacional en motocròsModifica

Any Motocicleta 500cc MXDN[a 1]
1954 BSA
1955 BSA 2n 1r
1956[a 2]  BSA
1957 AJS 1r
1958 Crescent 2n 1r
1959 Crescent 2n
1960 Husqvarna 1r
1961 Husqvarna 2n 1r
1962 Lito
1963 BNS
1964 Esso-Métisse 4t
1965 ? -
1966 Husqvarna 15è
1967 Husqvarna
Total títols 2 3
Notes
  1. La classificació consignada a MXDN fa referència a la posició final obtinguda per l'equip estatal
  2. Fins al 1956 inclòs no existia el Campionat del Món de 500 cc, ans el Campionat d'Europa

ReferènciesModifica

  1. «Bill Nilsson» (PDF) (en francès). memotocross.fr. [Consulta: 8 gener 2020].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Larivière, Isabelle. «Death of Bill Nilsson» (PDF) (en anglès). kymalainen.net. FIM, 29-08-2013. [Consulta: 8 gener 2020].
  3. «Profile - Bill Nilsson» (en anglès). bestsports.com.br. [Consulta: 29 juny 2010].
  4. Larsson, Lars. «Godspeed! Bill Nilsson (1932-2013)» (en anglès). motocrossactionmag.com, 26-08-2013. [Consulta: 8 gener 2020].
  5. 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 Olausson, Kenneth. «The story of Bill Nilsson, Mx Champion of the World» (en anglès). dirtbikemagazine.com, 15-06-2018. [Consulta: 8 gener 2020].

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bill Nilsson