Biofixació de diòxid de carboni

Captura i emmagatzematge de diòxid de carboni per processos industrials o naturals

La biofixació de diòxid de carboni (en anglès: biosequestration) és la captura i emmagatzematge de diòxid de carboni a través de processos biològics.

Corymbia ficifolia, a Tasmània, Austràlia.

Això pot ser per increment de la fotosíntesi (a través de pràctiques com la reforestació o la prevenció de la desforestació i enginyeria genètica); per augmentar la fixació de carboni al sòl en agricultura; o la cultura d'es algues per tal d'absorbir les emissions de diòxid de carboni. La biofixació és un procés natural que ja ha ocorregut en el passat i és el responsable de la formació dels extensos dipòsits de carbó i petroli. És un concepte clau en la mitigació del canvi climàtic.[1]

La biofixació és una de les maneres per treure diòxid de carboni de l'atmosfera terrestre. A costat hi ha la capacitat dels oceans d'emmagatzemar-ne (amb la conseqüent acidificació); la formació de minerals rics en CO₂ així com els processos industrials per extraure diòxid de carboni de l'atmosfera, que es troben encara en fase experimental.

La importància de les plantes en emmagatzemar diòxid de carboni modifica

 
Jardins de Kew David Iliff, 2008
 
Increment de CO₂ en anys recents

Després del vapor d'aigua, el diòxid de carboni és el més abundant i estable dels gasos hivernacles en l'atmosfera, el metà ràpidament reacciona i forma vapor d'aigua i diòxid de carboni.

La reforestació i la reducció de la desforestació pot incrementar la biofixació de dues maneres. Primer es pot augmentar les superfícies del bosc, segon en conrear i millorar espècies per augmentar-ne la densitat de carboni. L'ús de biocombustibles (d'origen forestal o de conreu) que substitueixin combustibles fòssils, poden contribuir a reduir les emissions, a condició que s'en fa una gestiò sostenible.[2]

Per potenciar la fotosíntesi es fan recerques per canviar genèticament l'enzim RuBisCO en les plantes per incrementar-ne l'activitat catalítica o d'oxigenació.[3] Les plantes amb metabolisme de fixació de carboni del tipus via de 4 carbonis representen uns 5% de la biomassa de la terra i un 1% de les espècies de plantes conegudes,[4] però representen un 30% de la fixació de carboni terrestre.[5]

Referències modifica

  1. Garnaut 2008, p. 558 p. 609 defineix la biofixació com la de tots els gasos hivernacles en general.
  2. Canadell JG, Raupach MR «Managing Forests for Climate Change». Science, 320, 5882, 2008, pàg. 1456–7. DOI: 10.1126/science.1155458. PMID: 18556550.
  3. Spreitzer RJ, Salvucci ME «Rubisco: structure, regulatory interactions, and possibilities for a better enzyme». Annu Rev Plant Biol, 53, 2002, pàg. 449–75. DOI: 10.1146/annurev.arplant.53.100301.135233. PMID: 12221984.[Enllaç no actiu]
  4. Bond WJ, Woodward FI, Midgley GF «The global distribution of ecosystems in a world without fire». New Phytologist, 165, 2, 2005, pàg. 525–38. DOI: 10.1111/j.1469-8137.2004.01252.x. PMID: 15720663.
  5. Osborne, C. P.; Beerling, D. J. «Nature's green revolution: the remarkable evolutionary rise of C4 plants». Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences, 361, 1465, 2006, pàg. 173–94. DOI: 10.1098/rstb.2005.1737. PMC: 1626541. PMID: 16553316.

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica