Blanca Portillo

actriu espanyola

Blanca Portillo Martínez de Velasco Madrid, Espanya, 15 de juny de 1963) és una actriu, productora i directora espanyola.

Infotaula de personaBlanca Portillo
Blanca Portillo.jpg
Biografia
Naixement15 juny 1963 (56 anys)
Madrid
FormacióRESAD
Activitat
OcupacióActriu de teatre i actriu de cinema

IMDB: nm0692391 Allocine: 139981 Allmovie: p470179
Twitter: bpmdv Instagram: portimarti
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Va néixer a Madrid, ciutat en la qual va començar a apuntar-se a petites produccions amateurs de teatre. Per a fer realitat el seu desig de convertir-se en actriu, Blanca Portillo es va matricular a la RESAD, on es va graduar en Art Dramàtic. Amb el títol a la mà aconsegueix papers en funcions com Bodas de sangre (1984), El mal de la juventud (1985), Lope de Aguirre, traidor (1988), Marat-Sade (1992) o Las troyanas (1993). Entre elles va destacar el seu doble paper de Cuento de invierno (1992), en la qual va encarnar: 1) Una reina que moria de pena després de veure's acusada injustament d'adulteri i patir la mort del seu primer fill. 2) La filla d'aquesta que havia viscut durant anys creient-se una pagesa i que aconseguia restablir l'harmonia en la terra.

En 1994 va protagonitzar al costat de Joaquim Kremel l'obra de David Mamet, Oleanna, en la qual va encarnar a Carol, una estudiant que reclamava una major nota al seu professor qui li atorgava excel·lent. Portillo havia d'interpretar a un personatge la percepció del qual sobre ell mateix varia en cada acte, de tal manera que l'espectador deixava de veure en ella a una víctima assetjada per un abús de poder per a apreciar-la com una arribista que no es per a davant res per a pujar esglaons.

Conclosa la funció, Portillo va participar en obres teatrals com Una bala perdida (1995), El embrujado (1995), Terror y miseria del Tercer Reich (1995), Mujeres frente al espejo (1996), i Un fénix demasiado frecuente (1997). Entre mig va debutar al cinema amb Entre rojas.

Després va fer El color de las nubes (1997), een la qual va encarnar a una mare divorciada que desatenia al seu fill. El paper li va valer una candidatura al Goya a la millor actriu revelació i als premis de la Unión de Actores, en l'edició dels quals va rebre el guardó a la millor actriu secundària per l'obra teatral Eslavos, una reflexió sobre el final de segle i la caiguda del règim comunista en la URSS.

Malgrat l'èxit al cinema i del premi obtingut, Blanca Portillo va tornar als escenaris amb Madre, el drama padre (1998) —basada en el text d’Enrique Jardiel Poncela— i No hay burlas con el amor (1998). Paral·lelament debutà en la direcció teatral amb Hay amores que hablan (1997) i Shakespeare a pedazos (1999).

A l'any següent Luis San Narciso la va fitxar per a la sèrie de televisió 7 vidas, on va interpretar Carlota, una perruquera insegura però afectiva i racional que es casava amb un taverner (Gonzalo: Gonzalo de Castro) a qui pretenia educar i la relació del qual es va enterbolir en principi davant la negativa d'ell a tenir fills -i que va acabar acceptant a causa d'un embaràs inesperat-, i per les ànsies d'explorar una nova relació amb un altre home. Blanca es va sumar a tot l'elenc en el moviment del No a la guerra en 2003, el mateix any en què va posar veu en castellà a un dels personatges del film d'animació Buscant en Nemo.

L'actriu va compaginar el rodatge de la sèrie amb el seu treball en obres de teatre com El matrimonio de Boston, El sueño de una noche de verano (2002), Desorientados (2003) i Como en las mejores familias (2003) don va coincidir amb bona part dels seus companys de televisió. En ella encarnava a Yolanda, una dona casada que "tenia fred" en la seva relació conjugal amb Philippe i davant el món. Gràcies a aquest paper l'actriu va obtenir una candidatura al Fotogramas de Plata i el premi de la Unión de Actores. Al final de l'any va dirigir l'obra Desorientados (2003).

En 2004 va decidir abandonar la sèrie per a emprendre un projecte teatral a Argentina titulat La hija del aire, basada en un text de Calderón de la Barca. Hi va interpretar Semíramis, la reina de Babilònia, una monarca que desafiava el seu destí exercint el seu poder. L'actriu va compaginar l'obra amb el rodatge del film Elsa y Fred (2005), en la qual va encarnar a una dona que s'oposava a la relació entre el seu progenitor i una anciana de la seva mateixa edat.

En tornar a Espanya va escenificar l'obra a Madrid i va decidir interpretar a un home —més concretament a un inquisidor del segle XVII— al film Alatriste (2005), basada en la novel·la d’Arturo Pérez-Reverte. Es va rapar el pèl per a afrontar el seu paper. La Unión de Actores li va concedir un tercer premi a la millor actriu de teatre.

Va compaginar aquest treball amb la seva participació en una obra de teatre del col·lectiu Animalario titulada Hamelin, inspirada en el cas de pederàstia del barri del Raval de Barcelona que va fer perdre el pes polític a una associació de veïns en clara oposició als plans urbanístics de l'ajuntament. El director de la funció, Andrés Lima, declarava que el seu principal interès era denunciar la perversió en l' educació dels nens.

Més recentment Pedro Almodóvar la va cridar per a interpretar a la veïna de Chus Lampreave en la pel·lícula Volver (2006) en la qual va interpretar a Agustina, una dona del poble que busca a la seva mare i a la qual li detecten un càncer. Un ésser solitari —tan auster fins a portar el cap rasurat— en els últims dies del qual troba l'afecte de les seves antigues veïnes i que la vinculaven de nou amb el repertori de dona decidida amb iniciativa pròpia.

Conclòs aquest treball va fitxar per a Los fantasmas de Goya, dirigida per Miloš Forman, n la qual va encarnar a la reina Maria Lluïsa de Parma.

En 2006 va dirigir l'obra de teatre Siglo XX, que estás en los cielos, que narrava l'experiència als llimbs de dos joves que van morir sense aconseguir la trenta —un milicià republicà i una drogoaddicta que va caure fulminada en plena moguda madrilenya"—, la història de dues guerres perdudes, una lliurada perquè aquests joves "no visquessin pitjor" i una altra fruit de la falta d'ideals i la sobredosi d'escepticisme. La posada en escena requeria un únic escenari (un quadrilàter), les llums apagades (que impedien veure el rostre dels actors: Roberto Enríquez, Silvia Abascal, Ricardo Gómez i Santiago Crespo) i la filtració en l'escenari d'olors que remetien als llocs al·ludits pel text... Entre la posada en marxa del projecte i l'inici de la gira, Portillo va accedir a aparèixer en el capítol 200 de 7 vidas, on es va retrobar amb els seus antics companys de repartiment (Amparo Baró, Eva Santolaria, Carmen Machi, Toni Cantó, Florentino Fernández, Santi Millán, Gonzalo De Castro) i s'unia als nous (Leandro Rivera, Yolanda Ramos i Cristina Peña).

Quan l'obra va deixar de representar-se a Madrid, al Teatro Español, Blanca va viatjar al 59è Festival Internacional de Cinema de Canes per promocionar Volver. Allí rebria amb Penélope Cruz, Chus Lampreave, Yohana Cobo, Carmen Maura, i Lola Dueñas el premi a la millor actuació.

Dos mesos després Gracia Querejeta li va oferir el seu primer paper protagonista al cinema a Siete mesas (de billar francés) en la que va incorporar l'amant de l'amo d'un negoci de billar, una dona de fort caràcter la mare del qual va interpretar Amparo Baró. En teatre va estrenar Afterplay, segons un text de Brian Friel que especulava sobre una trobada entre els personatges de Oncle Vania i Tres germanes. En la funció l'actriu va encarnar Sonya, qui des de la mort del seu oncle no ha aconseguit adquirir encara una propietat privada i segueix enganxada al Doctor Astrov, amb qui a penes manté esporàdiques relacions sexuals que tornen a accentuar la seva solitud i sofriment.

El 18 de desembre es feia pública la seva candidatura als Premis Goya al costat de les seves companyes de repartiment Lola Dueñas i Carmen Maura; contra les quals competiria per a alçar-se amb el guardó corresponent del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics i el de la Unión de Actores. Finalment va guanyar el guardó de la Unión de Actores, perdent els altres dos guardons en benefici de Carmen Maura.

Al maig va encapçalar juntament amb Susi Sánchez i Celso Bugallo el repartiment de Mujeres soñaron caballos, en la qual va interpretar a Ulryka, una fotògrafa pragmàtica que manté una relació inestable amb el seu marit (Ginés García Millán), caracteritzada per la violència verbal i física.

En concloure la funció, es va incorporar als assajos de Barroc, adaptació de Les amistats perilloses, en la qual va treballar al costat de Chema León i Asier Etxeandía. Va compaginar aquest treball amb la seva incorporació a Cuéntame cómo pasó, on va donar vida a una professora universitària feminista. En cinema va signar contracte per a narrar la història d'unes recluses que van fundar a presidi la seva pròpia companyia de teatre. Susi Sánchez, Candela Peña, Verónica Echegui, Natalia Mateo van completar el repartiment. Al mateix temps s'alçava amb la Conquilla de Plata a la millor actriu al Festival Intercional de Cinema de Sant Sebastià així com sengles candidatures als Premis Goya com al Cercle d'Escriptors Cinematogràfics. Els seus treballs teatrals mereixen també esments als Max (per Mujeres soñaron caballos) i a la Unión de Actores (per Barroco).

Al gener de 2009 es va estrenar la sèrie per a Telecinco, Acusados, en la que interpreta a la jutgessa Rosa Ballester. En aquest ocasió, va tornar a treballar amb Silvia Abascal i amb José Coronado. Al març del mateix any, s'estrenava el seu següent treball amb Pedro Almodóvar: Pedro Almodóvar: Los abrazos rotos, rodat a mitjan any anterior.

Al gener de 2010, Telecinco estrena Las mil caras de Blanca Portillo un reportatge en el qual l'actriu repassa la seva trajectòria artística i fa balanç de la seva carrera; i a la fi d'aquest mateix any es dóna a conèixer que l'actriu assumia el càrrec de directora del Festival de Mèrida en substitució de Francisco Suárez.[1] El 2011 es va posar sota la direcció de l’obra teatral La avería, que esa protagonitzada per: Emma Suárez, José Luis García Pérez, Asier Etxeandia, Daniel Grao, José Luis Torrijo i Fernando Soto, en la que Blanca va substituir vàries vegades Daniel Grao i durant lrs últimrs funcions Emma Suárez. També rodó va rodar sota les ordres d’Álex de la Iglesia La chispa de la vida. El 2012 va gravar entre Galícia i Catalunya, La visitadora de cárceles, dirigida per Laura Mañá.

En 2012 ss’estrenà una adaptació de La vida es sueño, de Calderón de la Barca, dirigida per Helena Pimenta i que es va estrenar al Festival d'Almagro. En ella Blanca Portillo interpreta Segismundo. Aquest any va guanyar el Premi Max a la millor direcció d'escena per La avería, i el Premi Nacional de Teatre per "la seva valentia en assumir nous reptes escènics i el seu defensa del teatre com a compromís amb la societat".[2]

En 2013 es va estrenar en Telecinco la minisèrie Niños robados, dirigida per Salvador Calvo, on va interpretar a Sor Eulalia, una controvertida religiosa.

En 2014, es posa al capdavant de l'elenc de l'obra de teatre Testamento de María, de l’escriptor Colm Tóibín i dirigida per Agustí Villaronga

Des de juliol de 2014 i fins a agost de 2015, va donar vida a Mariana en la sèrie Chiringuito de Pepe de Telecinco.

En novembre de 2014, dirigí al Teatro Calderón de Valladolid una adaptació de Don Juan Tenorio realitzada per Juan Mayorga i interpretada per la Compañía Nacional.[3] Als cartells va figurar de José Zorrilla, si bé amb talls i afefits importants que ocasionaren crítiques desfavorables,[4][5][6] fins i tot alguns mitjans parlaren de carregar-se el Tenorio.[7]Després de l'estrena a Valladolid, el muntatge es va presentar a Madrid, Sevilla i el Festival de Teatre d'Almagro, però no va tornar a la ciutat que va presenciar l'estrena. Un any més tard per les mateixes dates, el Teatro Zorrilla de Valladolid va presentar un nou muntatge degut al dramaturg Carlos Burguillo.[8]

En 2015 va començar i durant 2016 va continuar rodant la sèrie Sé quien eres, de Telecinco. Finalment la sèrie va ser emesa en 2017 i va donar vida a Alicia Castro.[9]

En 2017 va debutar com a presentadora de televisió en el programa Ellas, de La 1 de TVE.[10]

TeatreModifica

Com actriu

Com a directora

TelevisióModifica

SèriesModifica

Sèries de televisió
Any Títol Personatge Cadena Notas
1991 - 1992 Crónicas urbanas Laura La 2 2 episodis
1996 La otra familia Estefanía Telemadrid 1 episodi
1997 La casa de los líos Cuca Antena 3 1 episodi
1997 - 1998 Médico de familia Vicky Telecinco 2 episodis
1998 Más que amigos Silvia Telecinco 1 episodi
Periodistas Irene Telecinco 1 episodi
Compañeros Marga Antena 3 2 episodis
1999 - 2006 7 vidas Carlota Pérez Telecinco 166 episodis
2002 Un paso adelante Rilaura Ruiz Antena 3 1 episodi
2007 - 2008 Cuéntame cómo pasó Begoña La 1 9 episodis
2009 - 2010 Acusados Rosa Ballester Telecinco 26 episodis
2012 Frágiles Mónica Telecinco 1 episodi
Hospital Central Alba Telecinco 2 episodis
Concepción Arenal, la visitadora de cárceles Concepción Arenal La 1 TV-Movie
2013 Niños robados Sor Eulalia Telecinco 2 episodis
2014 Cuéntame un cuento Sara Morgade (Bruja) Antena 3 1 episodi
2014 - 2016 El chiringuito de Pepe Mariana Masianet Alonso Telecinco 26 episodis
2016 Web Therapy Patricia Navas #0 1 episodi
2017 Sé quién eres Alicia Castro Telecinco 16 episodis
2019 Promesas de arena Julia La 1 6 episodis

ProgramesModifica

CinemaModifica

Any Pel·lícula Director
2019 Retrato de mujer blanca con pelo cano y arrugas Iván Ruiz Flores
2019 Invisibles Gracia Querejeta
2015 Secuestro Mar Targarona
2011 La chispa de la vida Álex de la Iglesia
2009 Los abrazos rotos Pedro Almodóvar
2007 Siete mesas de billar francés Gracia Querejeta
2006 Alatriste Agustín Díaz Yanes
2006 Volver Pedro Almodóvar
2006 Los fantasmas de Goya Miloš Forman
2005 Elsa y Fred Marcos Carnevale
2003 Buscant en Nemo (veu) Andrew Stanton i Lee Unkrich
2001 Solo mía Javier Balaguer
1997 El color de las nubes Mario Camus
1996 El perro del hortelano Pilar Miró
1995 Entre rojas Azucena Rodríguez

Premis i candidaturesModifica

Festival Internacional de Cinema de Canes

Any Categoria Pel·lícula Resultat
2006 Millor actriu (amb la resta d’actrius) Volver Guanyadora

Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià

Any Categoria Pel·lícula Resultat
2007 Conquilla de Plata a la millor actriu Siete mesas de billar francés Guanyadora

Premis Goya

Any Categoria Pel·lícula Resultat
2007 Millor actriu Siete mesas de billar francés Nominada
2006 Millor actriu secundària Volver Nominada
1997 Millor actriu revelació El color de las nubes Nominada

Fotogramas de Plata

Any Categoria Pel·lícula/Serie/Montaje Resultat
2014 Millor actriu de teatre Testamento de María Nominada
2012 Millor actriu de teatre La vida es sueño Guanyadora
2009 Millor actriu de cinema Los abrazos rotos Nominada
2008 Millor actriu de teatre Barroco Nominada
2007 Millor actriu de cinema Siete mesas de billar francés Nominada
2003 Millor actriu de teatre Como en las mejores familias Nominada
2001 Millor actriu de televisió 7 vidas Semifinalista
Millor actriu de teatre Madre, el drama padre Semifinalista

Premis de la Unión de Actores

Any Categoria Pel·lícula/Serie/Montaje Resultat
2013 Millor actriu protagonista de televisió Niños robados Nominada
2012 Millor actriu protagonista de teatre La vida es sueño Guanyadora
2009 Millor actriu secundària de cinema Los abrazos rotos Nominada
Millor actriu protagonista de televisió Acusados Nominada
2007 Millor actriu protagonista de teatre Barroco Nominada
2006 Millor actriu secundària de cinema Volver Guanyadora
2004 Millor actriu protagonista de teatre La hija del aire Guanyadora
2003 Millor actriu secundària de teatre Como en las mejores familias Guanyadora
2002 Millor actriu protagonista de televisió 7 vidas Nominada
2000 Millor interpretació protagonista de televisió 7 vidas Guanyadora
1997 Millor interpretació secundària de cinema El color de las nubes Nominada
Millor interpretació secundària de teatre Eslavos Guanyadora

Cercle d'Escriptors Cinematogràfics[11]

Any Categoria Pel·lícula Resultat
2009 Millor actriu secundària Los abrazos rotos Nominada
2007 Millor actriu Siete mesas de billar francés Nominada
2006 Millor actriu secundària Volver Nominada
Premis Feroz
Any Categoria Pel·lícula Resultat
2017 Millor actriu protagonista de una serie Sé quien eres Nominada


Premis Max

Any Categoria Pel·lícula Resultat
2015 Millor actriu protagonista El testamento de María Guanyadora
2012 Millor director La avería Guanyadora
2009 Millor actriu protagonista Hamlet Guanyadora
2008 Millor actriu protagonista Barroco Nominada
2007 Millor actriu protagonista Mujeres soñaron caballos Nominada
2004 Millor actriu de reparto Como en las millores familias Guanyadora
2002 Millor actriu protagonista Madre, el drama padre Guanyadora

Premis Mestre Mateo

Any Categoria Pel·lícula Resultat
2012 Millor interpretación femenina protagonista Concepción Arenal, la visitadora de cárceles Nominada

ReferènciesModifica

Enllaços exterosModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Blanca Portillo