Obre el menú principal

Blanca d'Anglesola

abadessa del monestir de Vallbona de les Monges

Blanca d'Anglesola (fou abadessa de Santa Maria de Vallbona de les Monges des de 1294 a 1328)[1] amb Blanca d'Anglesola, el Monestir de Vallbona va entrar de ple en els nous corrents culturals, artístics i religiosos. Ella representà, especialment, el canvi de mentalitat que suposà l'incipient humanisme de principis del segle XIV que desembocà en l'art gòtic. I, sense cap mena de dubte, és una de les abadesses més importants que van ostentar el càrrec a Vallbona.[2]

Infotaula de personaBlanca d'Anglesola
Biografia
Mort 26 març 1328
Activitat
Ocupació Abadessa
Període d'activitat 1294 –  1328
Orde religiós Orde del Cister
Modifica les dades a Wikidata
Claustre Santa Maria de Vallbona de les Monges

Contingut

NissagaModifica

Com indica el seu cognom, pertanyia a la vasta nissaga de Berenguer Gombau d'Anglesola,[1] fundador del llinatge. Hom no pot determinar amb exactitud el grau de parentiu entre les cinc abadesses de la família Anglesola, que tant podien ser germanes com ties i nebodes. El que és indubtable és que elles van dominar tot el període gòtic (1294-1393) i van intervenir en l'acabament del temple i en la construcció de l'altar de Corpus Christi, de la portalada de la sala Capitular i de la nau major del claustre,[1] fet que es pot comprovar pels signes heràldics que figuren en les obres esmentades. Blanca seria una de les abadesses més reconegudes del seu llinatge.[2]

Consta que Blanca d'Anglesola va ser la primera abadessa que va tenir inquietuds intel·lectuals i culturals plenes. Durant el seu abadiat es va escriure el tantes vegades anomenat còdex de Blanca d'Anglesola,[1] la part més important del qual cal datar-lo entre l'any 1308 i el 1312. Aquest còdex va desaparèixer durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), però no existeix una còpia transcrita a començament del segle XIX. Jaume Pasqual va poder consultar-lo i el va copiar en el Llibre Verd.[2]

En Lo aransel de Leocàdia de Ricard, escrit l'any 1633, quan parla de l'abadessa diu:

« Mes tingé dita seniora tanta curiositat i vigilancia en les escritures del Arxiu hi ha en fer sercar la fundació del monestir e ses antecesores que diu en lo libre féu escriure lo Martirologi i la regla que no obstant que ab molta diligència i cuidado ha procurat en saber les antiguitats de la casa hi que no ha pogut alcansar major claricia estan en lo dit llibre posades ab lo modo present i continuant en est llibre. »

En aquest fragment l'autor dóna informacions importants com que el còdex de 1308 va ser redactat per l'abadessa Blanca d'Anglesola, que l'abadessa va fer cercar a l'arxiu les dades necessàries per esbrinar els orígens, la fundació i la història del monestir i que aquestes dades van ser recollides en el llibre.[2]

 
Cobertes d'un Capbreu

A més del còdex que recull les normes de funcionament i la història del convent, sembla que l'abadessa va ser una dona de <molta santedat y religió> (Lo aransel, f. 6v). Que proveïa la biblioteca de llibres litúrgics, que ordenà que, entre altres, copiessin el Martirologi, la regla i un gradual, que va tenir gran cura i vigilància de les escriptures de l'arxiu i que va fer recerca de la fundació del monestir i els noms de les antecessores. I que va compondre <moltes advertències per a viure santament les religioses>.

És la primera prelada que va deixar escrit un directori espiritual, si més no que se'n tingui notícia.[2]

La fórmula de les obediències és igual que la que s'observa a Las Huelgas de Burgos i les abadesses la practicaven immediatament després de la seva elecció o benedicció. La donació i confirmació de Ramon Folc V, vescomte de Cardona, dit el <<prohom vinculador>>, a l'abadessa de Vallbona del dret d'herbejar «en lo port de Blanes i de Urset »(22 d'agost de 1297). La venda feta a l'abadessa per Bernat Gilabert, de Vilafranca, <<d'un sarraceno negre anomenat Joseph>>, pel preu de 22 lliures i 10 sous barcelonins (27 d'abril de 1298). Llicència donada per Jaume II, perquè les monges puguin vendre els cent cafissos de blat de la renda d'Almenar, havent d'invertir el producte en altres compres útils al monestir, amb coneixement dels abats del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet i Santes Creus (2 de maig de 1298). Sentència arbitral dictada pel bisbe de Vic a favor de Vallbona, contra el senyor de Maldà i Maldanell, Ramon Folc V de Cardona, ordenant que els seus vassalls no poguessin fer llenya als termes de L'Espluga Calba i Els Omells de na Gaia, que eren senyoriu del monestir (10 de gener de 1302).[2]

Fets destacatsModifica

Els fets que van sobresortir més del seu abadiat són el sagrament prestat per l'abadessa Blanca a l'arquebisbe de Tarragona, Roderic Tello, en el qual promet <<subjectionem, reverentiam et obedientiam...salvo ordine meo>> (14 d'octubre de 1296). Es van inaugurar la capella i l'altar de Sant Joan Evangelista on es va cantar la primera missa (19 de desembre de 1308). El 23 de febrer de 1312 es va dur a terme la resolució capitular per agrair perpètuament els beneficis rebuts amb els piadosos sufragis. La resolució feta per Blanca d'Anglesola fa referència a la misèria passada durant l'època de les obres al cenobi: les monges es van haver d'instal·lar de manera provisional en cabanes a la vegada que es van veure pressionades pels creditors; a les dècimes que –indegudament— els fan pagar durant quinze anys seguits; als plets que sostenen per defensar els seus drets i als subsidis que satisfan als nuncis i llegats del Sant Pare, atesa la circumstància d'ésser monestir exempt. Dedica un record especial a les abadesses i monges difuntes <<que en temps passats tingueren de sofrir les privacions i treballs d'una fadiga immensa, especialment per les que foren fundadores d'aquest monestir i que, per tant, sofriren el pes del dia a dia i la calor de la jornada o els treballs i angoixes imponderables>>.[2]

Arnau d'Espluga Calba funda un benefici sota la invocació de Blai de Sebaste a la parròquia esmentada, i deixa el ius patronatus i el ius conformandi et ponendi de manera perpètua a les abadesses vallbonines i als retors de l'Espluga. Arnau també deixa al monestir de Vallbona trenta sous per una pitança, perquè faci celebrar tots els anys un aniversari <<per la seva ànima y sos pasats>> (13 d'abril de 1315). A més, se signà un compromís entre l'abadessa i fra Martí Péres d'Oros, castellà d'Amposta, <<pera terminar la qüestio de llegitima pretensió>> sobre Térmens (25 de juliol de 1316).

Guillem d'Anglesola, fill de Guillem, senyor de Bellpuig, confirmà a l'abadessa i als homes de Rocafort la donació que el seu pare va fer al monestir de l'aigua del Corb, perquè els dilluns i els divendres poguessin regar les terres del citat municipi (16 de maig de 1323).

També consta la venda d'un moro que després va ser batejat amb el nom de Joan, a favor del procurador de Vallbona, pel preu de 300 lliures i 10 sous (23 de novembre de 1325; la confirmació feta per l'infant Ramon Berenguer, fill de Jaume II i besnét de Jaume I, de la gràcia feta per Jaume I i Jaume II, de tres cafíssos de cigrons del comtat de Prades (11 de febrer de 1327. I la confirmació del veredicte donat per Ramon Major, notari de Cervera, respecte a l'exigència que tenia Poblet sobre els terratinents del castell i terme de Valerna, súbdits de Vallbona, sentenciant a favor d'aquests (27 d'abril de 1327).[2]

La prelatura de Blanca d'Anglesola es va cloure amb el fet lamentable que les monges de l'orde van començar a tenir propietats particulars, malgrat l'enèrgica condemna del capítol general (1327). D'altra banda, les obres de transformació i ampliació del temple i del bastiment de la nau gòtica del claustre deixen l'economia exhausta, com és el cas de l'abadiat següent d'Alamanda d'Avinyó.[2]

CuriositatsModifica

Entre l'abadiat d'Eldiarda d'Anglesola i el de Blanca d'Anglesola, hi va haver els d'Arnalda d'Altarriba (1259-1267), Geralda de Cardona (1267-1270), Elisenda de Timor (1270-1273), Gerlada de Cardona, en segona prelatura (1273-1282) i Geralda de Queralt (1282-1294).

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Julio Giménez, Teresa. Catalanes del IX al XIX (en català). Vic: Eumo, desembre de 2010, p. 35. ISBN 9788497663830. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Roca i Costa, Maria Carme. Abadesses i priores a la Catalunya medieval (en català). Barcelona: Base, S.A., octubre de 2014, p. 105-109. ISBN 9788416166220. 

BibliografiaModifica

  • Binefa Monjo, Josep (1992). «El senyoriu d’Anglesola en la Catalunya medieval, selecció de textos inèdits». En: Urtx, núm. 4, p. 31-47.
  • Lladonosa Pujol, Josep (1973). El Monasterio de Santa María de Vallbona (Lérida). Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs.
  • Petit Bordes, Núria (2005). «Aportacions a l’estudi del monestir cistercenc femení de Santa Maria de Vallbona». En: Revista de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, volum XXII.
  • Petit Bordes, Núria (2005). «Les etapes constructives del reial monestir de Santa Maria de Vallbona, fins al 1392». En: Urtx, núm. 18, p. 63-92.
  • Piñol Cerro, Isidre (2001). «El capbreu de na Blanca d’Anglesola a la ciutat de Lleida a principis del segle XIV». En: Urtx, núm. 14, p. 135-145.

Enllaços externsModifica