Bohuslav Martinů

compositor txec

Bohuslav Martinů Bohuslav Martinů (pàg.) (Polička, 8 de desembre de 1890 Basilea, 28 d'agost de 1959) fou un compositor txec, nacionalitzat estatunidenc.

Infotaula de personaBohuslav Martinů
Martinu 1945.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement8 desembre 1890 Modifica el valor a Wikidata
Polička Modifica el valor a Wikidata
Mort28 agost 1959 Modifica el valor a Wikidata (68 anys)
Basilea (Suïssa) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaOld cemetery in Polička (en) Tradueix
Grave of Bohuslav Martinů (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicTxecs Modifica el valor a Wikidata
FormacióConservatori de Praga Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCompositor clàssic, músic i llibretista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Princeton Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereÒpera, simfonia, música clàssica i ballet Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsAlbert Roussel, Arthur Honegger i Josef Suk Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Branca militarCzechoslovak army in exile (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
InstrumentViolí Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Premis

Lloc webmartinu.cz Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0554194 Spotify: 2cN9SgfyZo6l6TijoewUaZ Musicbrainz: a81e92aa-7580-4201-a0c3-d66b420695c4 Songkick: 448085 Discogs: 835070 IMSLP: Category:Martinů,_Bohuslav Find a Grave: 22558485 Modifica el valor a Wikidata

Hereu dels grans nacionalistes del segle xix, especialment Dvořák,[1] Martinů va desenvolupar bona part de la seva activitat fora de la seva Bohèmia natal, encara que els factors polítics van influir en la seva decisió de no retornar al país (llavors Txecoslovàquia) després de la Segona Guerra Mundial. Format inicialment en el Conservatori de Praga i a l'Escola d'orgue (d'on va ser expulsat), va estudiar després a França amb Albert Roussel. Quatre dies abans que l'exèrcit nazi fes la seva entrada a París, Martinů va escapar als Estats Units, i en anys successius va residir entre Amèrica i Europa, per morir a Suïssa el 1959. Compositor molt prolífic, Martinů és autor d'un personal i desigual catàleg en el qual destaca el repertori cambrístic amb un llenguatge modern i persona.[2]

Martinů va aconseguir convertir-se no només en el compositor txec més gran de la seva generació, sinó també en una important figura internacional, conegut sobretot pels seus concerts i la seva música de cambra.[3]

BiografiaModifica

FormacióModifica

El seu pare era el campaner de la ciutat. Des de ben menut, va manifestar condicions per a la música, estudiant violí i esdevenint-ne un virtuós. Jove, entra al Conservatori de Praga en l'especialitat de violí, però en va ser expulsat el 1910 a causa de la seva «negligència recalcitrant».[4] S'inscriu una segona vegada, d'orgue, i també abandona. Les seves primeres composicions, en particular per a piano, daten d'aquest període (1910-1915) i ja reflecteixen les seves ambicions mostrant una gran riquesa d'invenció.

Prossegueix doncs el seu camí com autodidacte; és contractat a l'Orquestra Filharmònica Txeca (recentment creada el 1918) el 1920, com a segon violí. El seu encontre amb el compositor i violinista Josef Suk, deixeble i gendre de Dvořák, marcarà la seva vida. Després de la independència de l'Estat txecoslovac, Martinů té finalment l'ocasió d'anar a l'estranger.

Anys 20 i 30 a ParísModifica

El 1923 fa el gran salt i se'n va a viure a París, una de les grans capitals culturals del moment.[4] Allà coneix Albert Roussel i Arthur Honegger, el qual va desplegar una gran influència en la seva existència i la seva música. Aprendrà a estimar l'obra de Stravinski, a ponderar l'aportació de vegades dubtosa de l'anomenat Grup dels Sis, a aconseguir un contacte fèrtil amb el jazz, a posar mà en tots els gèneres, fins i tot en l'òpera. Tot això sense deixar de tenir a la seva terra al cor. En l'obra de Martinů sempre estaran presents Bohèmia i Moràvia, sobretot en les èpoques de transició.[4]

Arriba el Primer quartet per a corda, amb influència impressionista i el Segon quartet per a corda, la primera de les seves composicions que fa parlar fora de França. Però en aquesta etapa es dibuixa ja una de les característiques essencials de Martinů, la d'un incansable treballador per a qui un dia sense compondre és un dia perdut. Martinů viu amb pocs diners, guanya poc i sembla buscar-ne menys encara. Sempre viurà en precari, mai podrà prescindir de determinats extres, els Martinů (Bohus i la seva dona Charlotte Quennehen), no podran prescindir mai del petit salari que ella aconsegueix com a modista per a cases d'alta costura. La parella es van casar molt tard, el 21 de març de 1931).[5] Probablement va ser un amor entre dues persones molt diferents, atrapats en la solitud multitudinària de París. Però Bohus va posposar el casament durant anys, fins i tot anava al seu poble sol, sense ella, malgrat que vivien junts des de feia molt temps.[4]

Després del casament, Martinů es va focalitzar en la composició de música de cambra -«He de treballar molt i guanyar almenys prou per a comprar els mobles». La composició de El dia de la bondat, sense gaies possibilitats de veure's estrenada per la seva modernitat, es va posposar per crear el ballet cantat d'orientació txeca Špalíček i sobretot per la possibilitat de dur a terme aquesta oferta a Praga. El 23 de juny de 1931, Martinů va anunciar en una carta al seu lloc de naixement Polička, la seva decisió de «treballar en el ballet intensament per tal de no haver de retardar la negociació amb Ostrčil». Les negociacions amb el cap de l'òpera al Teatre Nacional, Otakar Ostrčil, van tenir èxit i Špalíček es va estrenar a Praga el 19 de setembre de 1933.[5]

En els anys 1920-1930, compon per al piano i la veu (cicles de petites peces, molt sovint emprades del folklore txec). Martinů componia algun ballet de tant en tant. El 1925, per exemple, li van estrenar a Brno Qui és més poderós en aquest món en la mateixa sessió que La guineueta astuta de Janáček. Però desconfiava completament del gènere òpera. Van haver de passar un munt de coses en la biografia estètica del compositor perquè per fi es decidís a compondre la seva primera opereta, El soldat i la ballarina (1927), a la qual van seguir tres títols en què van col·laborar ell i el poeta surrealista Georges Ribemont-Dessaignes (una d'elles, Els tres desitjos, va ser una film-òpera). El que va succeir pot resumir-se en la recerca d'un altre tipus d'òpera, que no tingués a veure amb la convenció wagneriana, verdiana o una altra qualsevol.[4]

Amb el temps, Martinů es convertirà en un dels autèntics operistes del segle xx, un dels que li van donar completament la volta al gènere. En els anys trenta compondrà una sèrie de títols lírics que marquen el que podríem anomenar la seva primera maduresa: les quatre òperes de Els miracles de Maria , les òperes radiofòniques La veu del bosc i Comèdia al pont, la seva incursió en la comèdia de l'art Teatre rere la porta, l'absurda i onírica farsa Alexander dues vegades. L'obra mestra del gènere i del període, Julietta o i la clau dels somnis (1937), després de la qual hi ha un llarg silenci operístic fins als anys cinquanta.[4]

Els seus primers grans èxits daten, en particular, de mitjans de la dècada de 1930 amb les Inventions per a piano i orquestra, comanda del Festival de Venècia (1934), Kytice (El ram de flors, 1938) i sobretot, la seva primera òpera, Juliette o la Clau dels Somnis (1938), estrenada al Teatre Nacional de Praga per Václav Talich.

Anys 40 als Estats UnitsModifica

Arran de l'ocupació alemanya de Txecoslovàquia el mes de març del 1939, fuig als Estats Units, on va compondre la major part de les seues obres per a orquestra entre 1942 i 1944. Suscita l'admiració de directors com Artur Rodziński (a l'Orquestra Filharmònica de Nova York), George Szell (a l'Orquestra de Cleveland) i Serge Koussevitzky (a l'Orquestra simfònica de Boston). Entre 1942 i 1943, se li encarrega un nombre impressionant d'obres (al voltant de vint-i-cinc) sempre amb èxit. Al final de la guerra, desitja tornar de nou a Txecoslovàquia, però per dues vegades ha de renunciar. Torna de nou, no obstant això, a Praga el 1951, trobant les coses molt canviades en la seva pàtria nativa: Martinů decideix llavors no tornar mai més. Tampoc no tornarà als Estats Units (només algunes breus estades en 1955-1957) i s'instal·larà a França (Niça) i a Suïssa (Schönenberg). Va morir d'un càncer el 28 d'agost de 1959 a Liestal (Suïssa).

ObraModifica

Harry Halbreich va publicar en 1968 el catàleg cronològic de la seva obra, amb 387 números.[6]

OrquestralModifica

SimfoniesModifica

BalletsModifica

AltresModifica

ConcertsModifica

CambraModifica

Duos per a violí i pianoModifica

  • Sonates per a violí
    • Sonata per a violí en do major, H 120 (1919 Polička)
    • Sonata per a violí en re menor, H 152 (1926 París)
    • Sonata per a violí núm. 1, H 182 (París de 1929)
    • Sonata per a violí núm. 2, H 208 (1931 París)
    • Sonata per a violí núm. 3, H 303 (Nova York del 1944)
  • Altres
    • Impromptu, H 166 (1927 París)
    • Cinq pièces brèves (Cinc peces curtes), H 184 (1930 París)
    • Études rythmiques (7 peces), H 202 (1932 París)
    • Intermezzo, H 261 (París de 1937)
    • Sonatina, H 262 (París de 1937)
    • Cinc estrofes Madrigal, H 297 (Nova York del 1943) - dedicada a Albert Einstein
    • Czech Rhapsody, H 307 (1945 a Cape Cod, South Orleans, Mass.)

Duos per a violoncel i pianoModifica

  • Sonates per a violoncel
    • Sonata per a violoncel núm. 1, H 277 (París de 1939)
    • Sonata per a violoncel núm. 2, H 286 (1941 a Jamaica, Long Island)
    • Sonata per a violoncel núm. 3, H 340 (1952 Vieux-Moulin)
  • Altres
    • Ariette , H 188B (1930 París)
    • "Nocturns", H 189 (1931 París)
    • Pastorals , H 190 (1931 París)
    • "Miniature Suite", H 192 (1931 París)
    • Set arabescos, H 201 (1931 París)
    • Variacions sobre un tema de Rossini , H 290 (1942 Nova York)
    • "Variacions sobre una cançó popular eslovaca", H 378 (1959 Schönenberg-Pratteln)

Duos per a altres instruments i pianoModifica

Duos per a altres instruments sense pianoModifica

  • Duo núm. 1 (Preludium - Rondo) per a violí i violoncel, H 157 (1927 París)
  • Tres madrigals per a violí i viola H. 313 (1947, Nova York)
  • Duet núm. 2 per a violí i viola, H 331 (1950 a Nova York)
  • Divertiment per a dos flautes de bec, H 365 (1957, Roma)
  • Duo núm. 2 per a violí i violoncel en re major, H 371 (1958 Schönenberg-Pratteln)
  • Peça per a dos violoncels, H 377 (1959 Schönenberg-Pratteln)

TriosModifica

  • Trios de corda
    • Trio de corda núm. 1, H 136 (1923 París)
    • Trio de corda núm. 2, H 238 (París, 1934)
  • Trios de piano
    • Trio de piano núm. 1, H 193 (París de 1930)
    • Trio de piano núm. 2 en re menor, H 327 (Nova York, 1950)
    • Trio de piano núm. 3 en Do major, H 332 (1951 a Nova York)
    • Bergerettes per a piano, violí i violoncel, H. 275 (París, 1939)
  • Dos violins i piano
    • Sonatina per a dos violins i piano, H 198 (1930 París)
    • Sonata per a dos violins i piano, H 213 (1932 París)
  • Flauta, violí i teclat
    • Sonata per a flauta, violí i piano, H 254 (1937 París)
    • Passejades per a flauta travessera, violí i clavicèmbal, H 274 (1939 París)
    • Madrigal Sonata per a flauta, violí i piano H. 291 (1942, Nova York)
  • Altres trios
    • Serenata núm. 2, per a dos violins i viola, H 216 (1932 París)
    • Trio per a flauta, violí i fagot, H 265 (1937 Nice)
    • Quatre madrigals, per a oboè, clarinet i fagot, H 266 (1938 Nice)
    • Trio per a flauta, violoncel i piano, H 300 (1944 Ridgefield, Conn.)

QuartetsModifica

  • Quartets de corda
    • "Tři Jezdci", H 1 (1902 Polička), també conegut com "Tres genets / tres genets"
    • Quartet de corda, H 60 (1912 Polička), perdut
    • Dos nocturns, H 63 (1912 Polička), perduts
    • Andante , H 64 (1912 Polička), perdut
    • Quartet de corda en mi bemoll menor, H 103 (1917 Polička), anteriorment perdut, reconstruït per Aleš Březina
    • Quartet de corda núm. 1, H 117 (1918 Polička)
    • Quartet de corda núm. 2, H 150 (1925 París)
    • Quartet de corda núm. 3, H 183 (París de 1929)
    • Quartet de corda núm. 4, H 256 (París de 1937)
    • Quartet de corda núm. 5, H 268 (París de 1938)
    • Quartet de corda núm. 6, H 312 (Nova York del 1946)
    • Quartet de corda núm. 7 "Concerto da camera", H 314 (Nova York del 1947)
  • Altres quartets
    • Quartet per a clarinet, trompa, violoncel i tambor lateral, H 139
    • Quartet amb piano núm. 1, H. 287 (1942 Jamaica, Long Island, Nova York)
    • Quartet d'oboè (oboè, violí, violoncel i piano), H 315 (Nova York del 1947), 13 '
    • Mazurka-Nocturne (oboè, 2 violins, violoncel), H 325 (1949 Renova, Alta Savoia), 7 '

QuintetsModifica

  • Quintet de piano, H 35 (1911 Polička)
  • Quintet de corda (2 violins, 2 violes i violoncel), H 164 (1927 Polička), 18 '
  • Quintet de piano núm. 1, H 229 (1933 París), 19 '
  • Quintet de piano núm. 2, H 298 (1944 Nova York), 28 '
  • Serenata per a 2 clarinets i trio de corda , H 334 (1951 Nova York), 24 '

SextetsModifica

  • Sextet per a instruments de vent i piano, H. 174 (1929, París), 15 '
  • Serenata I (2 clarinets, trompa, 3 violins, viola), H 217 (1932 París), 7 '
  • Sextet de corda, H 224 (1932 París), 18 '
  • Musique de Chambre No. 1 "Les festes nocturnes" (violí, viola, violoncel, clarinet, arpa i piano), H 376 (1959 Schönenberg-Pratteln), 19 '

SeptetsModifica

  • Les Rondes (oboè, clarinet, fagot, trompeta, 2 violins, piano), H 200 (recte 199) (1930 París), 14 '
  • Serenata III (oboè, clarinet, 4 violins, violoncel), H 218 (1932 París), 7 '30 "
  • Fantasia per a theremin (o ondes Martenot), oboe, quartet de corda i piano, H 301 (1944 Ridgefield, Conn.), 15 '

OctetModifica

  • Posvícení (Der Fasching) Ein Dorfbild, H 2 (1907 Polička), 7 '

NonetsModifica

  • Nonet núm. 1 (quintet de vent, trio de corda i piano), H 144 (1925 París), fragment
  • Pastorals de Stowe (cinc flautes, clarinet, dos violins i violoncel), H 335 (1951 Nova York), 10 '
  • Nonet núm. 2}} (quintet de vent, trio de corda i contrabaix), H 374 (1959 Schönenberg-Pratteln), 16 '


  • Loutky (Marionetes) (3 llibres, numerats per Martinů en ordre cronològic invers)
    • Loutky I, H. 137 (1924 – Polička, República Txeca/París, França)
    • Loutky II, H. 116 (1918 – Polička)
    • Loutky III, H. 92 (1914 – Polička)

CantatesModifica

  • Rapsòdia txeca, cantata per a baríton, cor mixt, orquestra i orgue, H. 118 (1918, Polička)
  • El ram de flors (Kytice), cantata per a soprano, mezzosoprano, tenor, baix, cor infantil, cor mixt i orquestra petita, H. 260 (1937, Praga)
  • Missa de camp, cantata per a baríton, cor masculí i orquestra, H. 279 (1939, París)
  • L'epopeia de Guilgameix, cantata per a solista, cor mixt i orquestra, H. 351 (1955, Niça)
  • L'obertura dels pous, cantata per a solistes, cor femení i acompanyament instrumental, H. 354 (1955, Niça)
  • La profecia d'Isaïes, cantata per a solistes, cor masculí i acompanyament instrumental, H. 383 (1959)

ÒperesModifica

ReferènciesModifica

  1. «Programa de mà» (en castellà). Fundación Juan March. [Consulta: 10 novembre 2018].
  2. «Programa de mà» (en castellà). Fundación Juan March. [Consulta: 11 novembre 2018].
  3. Schwartz, Steven. «Biografia» (en anglès). All Music Guide. [Consulta: 31 gener 2017].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Martín Bermúdez, Santiago. «Bohuslav Martinu o el hombre que dijo no» (en castellà). Scherzo. Núm. 50. Desembre 1990. Arxivat de l'original el 2012-06-26. [Consulta: 30 gener 2017].
  5. 5,0 5,1 «Dades de l'estrena de El dia de la bondat» (en alemany). Schott Music Panton. [Consulta: 1r febrer 2017].
  6. «Base de dades de l'obra de Martinů» (en anglès). Boruslav Martinů Institute. [Consulta: 5 gener 2018].

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bohuslav Martinů