Obre el menú principal

Bonaventura Hernández i Sanahuja

(S'ha redirigit des de: Bonaventura Hernández Sanahuja)

Bonaventura Hernández Sanahuja (Tarragona, 30 de maig de 18109 de novembre de 1891 fou un arqueòleg i historiador tarragoní. Nasqué a Tarragona l'any 1810, al número 30 del carrer Merceria, fill d'una família de menestrals i comerciants. El seu pare, Bonaventura Hernández Serra, havia traslladat a Tarragona, des de Barcelona, el negoci familiar de passamaneria. Hernández Sanahuja cursà humanitats al Seminari de Tarragona i a la Llotja de Barcelona i estudià, també, a l'Escola de Dibuix de la plaça del Pallol. De jove havia manifestat una gran afició a la numismàtica. Les troballes romanes procedents dels treballs a la Pedrera del Port es dipositaven al museu arqueològic. L'any 1836 s'havia obert un primer museu a l'edifici de l'Acadèmia de Dibuix, llavors depenent de la Societat Econòmica d'Amics del País i de l'Ajuntament. L'any 1844 es constituí la Comissió Provincial de Monuments amb la finalitat primera de protegir el patrimoni. El mateix any 1844 es fundà la Societat Arqueològica Tarraconense amb interessos similars. L'any 1845, Bonaventura Hernández ingressà a la Societat Arqueològica i fou nomenat soci de mèrit de la Societat Econòmica d'Amics del País. El mes de març de 1850 tingué lloc un episodi important en la vida i obra d'Hernández: la troballa de l'anomenat sepulcre egipci, fet que el portà a difondre informes sobre la descoberta a acadèmies espanyoles i europees. Després de molta polèmica Hernández Sanahuja reconsiderà la cronologia i rectificà les opinions inicials. Tot plegat va fer créixer l'interès per Tarragona i, de retruc, per la figura de Bonaventura Hernández Sanahuja. L'any 1851 és nomenat responsable del Museu Arqueològic i més endavant, l'any 1853, l'Acadèmia de la Història, de la qual era membre des de 1851, el designà Inspector d'Antiguitats. Al capdavant del Museu, possibilità la publicació del primer catàleg de la institució, així com la conservació de moltes restes arqueològiques. L'Hernández arqueòleg veia en el mètode estratigràfic, utilitzat pels geòlegs, una forma efectiva d'estudiar les troballes; els seus talls estratigràfics han estat referència obligada, malgrat cronologies massa àmplies i algunes datacions anacròniques. Els treballs de restauració de l'aqüeducte de les Ferreres (1854 i 1856), fets per encàrrec de la Comissió de Monuments, li reportaren força reconeixement. El 1870 participà activament en les accions dutes a terme per la Comissió de Monuments i la Societat Arqueològica per tal d'evitar l'enderrocament de la muralla romana de Tarragona. D'entre les seves obres podem destacar l'Indicador arqueológico de Tarragona (1867), Tarragona en poder de los árabes (1882), Opúsculos históricos, arqueológicos y monumentales (1884), El Pretorio de Augusto en Tarragona (1888), Historia de la antigua ciudad de Tarragona (1891) i el Catálogo del Museo Arqueológico de Tarragona (1894). Va morir el 9 de novembre de 1891 a la mateixa casa del carrer Merceria on havia nascut.[1]

Infotaula de personaBonaventura Hernández i Sanahuja
Bust de Bonaventura Hérnandez Sanahuja(1891).JPG
Bust de Bonaventura Hérnandez Sanahuja(1891), de Carles Mani i Roig
Biografia
Naixement Bonaventura Hernández i Sanahuja
30 de maig de 1810
Tarragona
Mort 9 de novembre de 1891(1891-11-09) (als 81 anys)
Tarragona
Nacionalitat Catalunya
Es coneix per Arqueòleg
Activitat
Ocupació Historiador
Família
Fills Carme (1838-v1901), Josep Maria (1840-1880), Andreu (1843-1845), Dolors (1845-1917), Antònia (1847-1917) i Bonaventura (1849-1904)
Pares Bonaventura Hernández i Serra – Maria Francesca Sanahüja i Gil
Modifica les dades a Wikidata
Aqüeducte de les Ferreres Tarragona, del qual en fou un gran restaurador Bonaventura Hernández Sanahuja

Contingut

NissagaModifica

Fill del veler reusenc Bonaventura Hernández i Serra (1780-1854) i de la tarragonina Maria Francesca Sanaüja i Gil (1784-1869), filla del daurador Francesc Sanaüja i Mariner. D'orígens familiars menestrals, passamaner d'ofici i comerciant de professió, la formació cultural d'Hernàndez Sanahuja fou eminentment autodidacta. Amb els seus pares, va haver de fugir de Tarragona arran de l'assalt francès del 1811 i no hi va tornar fins al 1821, després de passar per Maó i per Barcelona, ciutat –aquesta última– en què va aprendre les primeres lletres. A Tarragona va estudiar llatí i humanitats al col·legi tridentí, però per qüestions familiars el 1828 es va traslladar de nou a Barcelona, a la Llotja de la qual va assistir a classes de química i matemàtiques.

Retorn a TarragonaModifica

Retornà definitivament a Tarragona el 1830 i es dedicà al comerç. El seu introductor al món de l'arqueologia fou l'escultor Vicenç Roig i Besora, anomenat Vicentó (1762-1837), professor de l'Escola de Dibuix i creador del primer Museu d'Antiguitats de Tarragona (1834). Col·leccionista de monedes i objectes antics, Hernàndez Sanahuja s'interessà especialment per les importants troballes (falsificacions pseudo-egípcies incloses) portades a terme a la pedrera del port de Tarragona. El 1853 fou nomenat Inspector de Antigüedades de Cataluña y Valencia, un càrrec que va ser reduït a l'àmbit estrictament provincial de Tarragona el 1862.

Hernández treballà durant quaranta anys (1851-1891) en la recuperació de nombroses restes arqueològiques i monumentals de la ciutat i la província. De la seva faceta com a arqueòleg cal destacar la pionera aplicació de tècniques arqueològiques insòlites fins aleshores a Espanya (com l'anàlisi estratigràfica o l'extracció de mosaics tot entelant-los i enrotllant-los), el seu interès per la protecció i l'estudi de diverses construccions monumentals (trasllat del Mosaic de la Medusa,[2] restauració de l'aqüeducte de les Ferreres, declaració monumental de la muralla, prospeccions i excavacions a l'àrea del fòrum de la colònia, al circ i al teatre, etcètera), les seves excel·lents relacions amb diverses personalitats científiques estatals i estrangeres (especialment la continuada col·laboració amb el gran epigrafista alemany Emil Hübner) i el seu constant afany a difondre i publicar els seus descobriments i troballes.

Primer director del Museu Arqueològic de Tarragona (el 1873 ingressà, amb antiguitat retroactiva des del 1853, al Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos), els seus millors mèrits com a museòleg van ser la consolidació de l'equipament i la salvaguarda i ampliació dels seus fons, així com la redacció i actualització de diferents inventaris i catàlegs raonats dels materials arqueològics dels quals fou responsable.

EscritsModifica

Una quinzena de llibres i gairebé dos-cents articles publicats en diferents diaris, setmanaris i revistes de l'Estat espanyol (cap de l'estranger) demostren l'interès que tenia BHS a donar a conèixer les noves troballes i els resultats de les seves investigacions històriques i arqueològiques. Aquesta voluntat de divulgació adreçada a un públic més o menys ampli anava de bracet amb les notícies o informes manuscrits que trametia a les acadèmies de què era membre i, particularment, a diversos científics i estudiosos que s'interessaven pels seus treballs.

 
Detall de les grades del teatre romà de Tarragona

Deixant de banda el seu epistolari (interessantíssim i gairebé del tot inèdit), la temàtica dels escrits de BHS és molt diversa, com també ho són llur extensió i qualitat. Gairebé podríem arribar a pensar o suggerir que patia de grafomania que cal considerar benigna perquè ens ha deixat una informació molt valuosa i sovint única i imprescindible pel que fa a determinades dades arqueològiques. Altres vegades, però, els seus textos més erronis, fantasiosos o especulatius només ens seran útils per completar o matisar una línia d'investigació i per comprendre o estudiar la historiografia d'una època.

Entre les monografies arqueològiques de BHS, a part de l'infortunat llibre sobre el «sepulcre egipci», cal destacar El indicador arqueológico de Tarragona. Manual descriptivo de las antigüedades que se conservan en dicha ciudad y sus cercanias[...], guia escrita en col·laboració amb Josep Maria de Torres (1867); Estudios sobre el origen, épocas y vivisitudes de las monedas autónomas de Cose, de carácter ibérico, de acuerdo con la historia antigua de la ciudad de Tarragona (1884); Opúsculos históricos, arqueológicos y monumentales (1884); Antigüedades de Tarragona (1887), i El pretorio de Augusto en Tarragona (1888, incomplet). Pòstum-ament, Emili Morera edità el primer (i únic) volum d'una Historia de Tarragona desde los más remotos tiempos hasta la época de la restauración cristiana (amb fascicles apareguts entre 1892 i 1893), llibre només en part original de BHS i que massa sovint hom creu un resum o compendi de tota la seva obra anterior. Un cas semblant és el Catálogo del Museo Arqueológico de Tarragona (1894): encara que el subtítol del llibre digui que inclou la (clasificación hecha en 1878 por D. Buenaventura Hernández Sanahuja), la responsabilitat de la redacció publicada és de l'editor, Ángel del Arco, qui va modificar o augmentar considerablement les descripcions procedents d'un dels inventaris manuscrits de BHS (amb qui no va treballar).[3]

Fou corresponent de la Real Academia de la Historia (1851) i de les de Bones Lletres de Barcelona (1864) i de Bellas Artes de San Fernando (1868), a més de membre –entre altres societats i institucions locals, provincials, estatals i estrangeres– de la Societat Arqueològica Tarraconense (1845), de l'Academia Española de Arqueología (1848) i de la Comissió provincial de Monuments Històrics i Artístics (des de 1856, amb una notable intervenció en les obres de reconstrucció dels monestirs de Poblet i Santes Creus). Va rebre –del rei Amadeu I de Savoia el títol de comanador de l'orde de Carles III (1871) i d'Alfons XII el de comanador de l'orde d'Isabel la Catòlica (ordinària el 1877, de número el 1883), i una medalla d'honor del rei de Prússia (1854).

Casament i fillsModifica

Es va casar el 1833 amb Teresa Borràs i Vidal, amb qui va tenir almenys sis fills: Carme (1838-v1901), Josep Maria (1840-1880), Andreu (1843-1845), Dolors (1845-1917), Antònia (1847-1917) i Bonaventura (1849-1904); els descendents actuals ho són a través d'aquest fill petit, que es va casar amb Maria dels Àngels Rimbau i Kramer (n. 1851). BHS va morir a la seva ciutat natal el 9 de novembre del 1891.[4]

ReferènciesModifica

  1. Tarraco. Els arqueòlegs, Biblioteca Pública de Tarragona,  PDF
  2. Remesal Rodríguez, José; Aguilera, Antonio; Pons, Lluís. Comisión de Antigüedades de la Real Academia de la Historia (en castellà). Comisión de Antigüedades de la Real Academia de la Historia, 2000, p. 90. ISBN José Remesal Rodríguez, Antonio Aguilera, Lluís Pons. 
  3. «Bonaventura Hernández i Sanahuja». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Segon centenari d'Hernández i Sanahuja

BibliografiaModifica

  • Arco Molinero, Ángel del: "Tres arqueólogos tarraconenses: Luis Pons de Icart, Juan Francisco Albiñana, Bonaventura Hernández Sanahuja". Boletín Arqueológico, Año II, Núm. 7 (1902, enero y febrero); P. 18-35
  • Butlletí Arqueològic de Tarragona. Butlletí extraordinari dedicat a B. Hernández Sanahuja. Tarragona : Sociedad Arqueológica Tarraconense, 1991
  • Cent personatges del Baix Penedès al Montsià. Tarragona : Caixa Penedès, 1985 Homenatge a Bonaventura Hernández Sanahuja. Tarragona : Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, 1992
  • Ruiz i Porta, Joan: Tarraconenses Ilustres: Apuntes biográficos. Tarragona : Establecimiento Tipográfico de F. Arís e Hijo, 1891

Enllaços externsModifica