Bonaventura Hernández i Sanahuja

Bonaventura Hernández Sanahuja (Tarragona, 30 de maig de 18109 de novembre de 1891) fou un arqueòleg i historiador tarragoní. Va ser el primer director del Museu Arqueològic de Tarragona.

Infotaula de personaBonaventura Hernández i Sanahuja
Bust de Bonaventura Hérnandez Sanahuja(1891).JPG
Bust de Bonaventura Hérnandez Sanahuja(1891), de Carles Mani i Roig Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementBonaventura Hernández i Sanahuja
30 maig 1810 Modifica el valor a Wikidata
Tarragona Modifica el valor a Wikidata
Mort9 novembre 1891 Modifica el valor a Wikidata (81 anys)
Tarragona Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatCatalunya
Conegut perArqueòleg
Activitat
OcupacióHistoriador
Membre de
Família
FillsCarme (1838-v1901), Josep Maria (1840-1880), Andreu (1843-1845), Dolors (1845-1917), Antònia (1847-1917) i Bonaventura (1849-1904)
ParesBonaventura Hernández i Serra – Maria Francesca Sanahüja i Gil
Aqüeducte de les Ferreres Tarragona, del qual en fou un gran restaurador Bonaventura Hernández Sanahuja

BiografiaModifica

Nasqué a Tarragona l'any 1810, al número 30 del carrer Merceria, fill d'una família de menestrals i comerciants. El seu pare, el reusenc Bonaventura Hernández Serra (1780-1854), havia traslladat de Barcelona a Tarragona el negoci familiar de passamaneria. La seva mare, la tarragonina Maria Francesca Sanaüja i Gil (1784-1869), era filla del daurador Francesc Sanaüja i Mariner.

Passamaner d'ofici i comerciant de professió, la formació cultural d'Hernàndez Sanahuja fou eminentment autodidacta. Amb els seus pares, va haver de fugir de Tarragona arran de l'assalt francès del 1811 i no hi va tornar fins al 1821, després de passar per Maó i per Barcelona, ciutat –aquesta última– en què va aprendre les primeres lletres. A Tarragona va estudiar llatí i humanitats al col·legi tridentí, però per qüestions familiars el 1828 es va traslladar de nou a Barcelona, a la Llotja de la qual va assistir a classes de química i matemàtiques. Hernández Sanahuja cursà humanitats al Seminari de Tarragona i a la Llotja de Barcelona i estudià, també, a l'Escola de Dibuix de la plaça del Pallol. De jove havia manifestat una gran afició a la numismàtica.

Retornà definitivament a Tarragona el 1830 i es dedicà al comerç. El seu introductor al món de l'arqueologia fou l'escultor Vicenç Roig i Besora, anomenat Vicentó (1762-1837), professor de l'Escola de Dibuix i creador del primer Museu d'Antiguitats de Tarragona (1834).

Col·leccionista de monedes i objectes antics, Hernàndez Sanahuja s'interessà especialment per les importants troballes portades a terme a la pedrera del port de Tarragona. L'any 1845 ingressà a la Societat Arqueològica i fou nomenat soci de mèrit de la Societat Econòmica d'Amics del País. El mes de març de 1850 tingué lloc un episodi important en la vida i obra d'Hernández: la troballa de l'anomenat sepulcre egipci, que inicialment ell va considerar autèntic, però que uns anys després es demostrà que era una falsificació..

L'any 1851 és nomenat primer director del Museu Arqueològic de Tarragona (el 1873 ingressà, amb antiguitat retroactiva des del 1853, al Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos). Més endavant, l'any 1853, l'Acadèmia de la Història, de la qual era membre des de 1851, el designà Inspector de Antigüedades de Cataluña y Valencia, un càrrec que va ser reduït a l'àmbit estrictament provincial de Tarragona el 1862.

Fou corresponent de la Real Academia de la Historia (1851) i de les de Bones Lletres de Barcelona (1864) i de Bellas Artes de San Fernando (1868), a més de membre –entre altres societats i institucions locals, provincials, estatals i estrangeres– de la Societat Arqueològica Tarraconense (1845), de l'Academia Española de Arqueología (1848) i de la Comissió provincial de Monuments Històrics i Artístics (des de 1856, amb una notable intervenció en les obres de reconstrucció dels monestirs de Poblet i Santes Creus). Va rebre –del rei Amadeu I de Savoia el títol de comanador de l'orde de Carles III (1871) i d'Alfons XII el de comanador de l'orde d'Isabel la Catòlica (ordinària el 1877, de número el 1883), i una medalla d'honor del rei de Prússia (1854).

Es va casar el 1833 amb Teresa Borràs i Vidal, amb qui va tenir almenys sis fills: Carme (1838-1901), Josep Maria (1840-1880), Andreu (1843-1845), Dolors (1845-1917), Antònia (1847-1917) i Bonaventura (1849-1904).

Va morir el 9 de novembre de 1891 a la mateixa casa del carrer Merceria de Tarragona on havia nascut.[1]

AportacionsModifica

Hernández treballà durant quaranta anys (1851-1891) en la recuperació de nombroses restes arqueològiques i monumentals de la ciutat i la província. De la seva faceta com a arqueòleg cal destacar l'aplicació de tècniques arqueològiques insòlites fins aleshores a Espanya (com l'anàlisi estratigràfica o l'extracció de mosaics tot entelant-los i enrotllant-los), la protecció i l'estudi de diverses construccions monumentals (trasllat del Mosaic de la Medusa,[2] restauració de l'aqüeducte de les Ferreres, declaració monumental de la muralla, prospeccions i excavacions a l'àrea del fòrum de la colònia, al circ i al teatre, etcètera), les seves relacions amb diverses personalitats científiques estatals i estrangeres (especialment amb el epigrafista alemany Emil Hübner) i el seu afany a difondre i publicar els seus descobriments i troballes.[cal citació]

Al capdavant del Museu Arqueològic, possibilità la publicació del primer catàleg de la institució, així com la conservació de moltes restes arqueològiques. L'Hernández arqueòleg veia en el mètode estratigràfic, utilitzat pels geòlegs, una forma efectiva d'estudiar les troballes; els seus talls estratigràfics han estat referència obligada, malgrat cronologies massa àmplies i algunes datacions anacròniques. Els treballs de restauració de l'aqüeducte de les Ferreres (1854 i 1856), fets per encàrrec de la Comissió de Monuments, li reportaren força reconeixement. El 1870 participà activament en les accions dutes a terme per la Comissió de Monuments i la Societat Arqueològica per tal d'evitar l'enderrocament de la muralla romana de Tarragona.[cal citació]

El cas del sarcòfag egipciModifica

L'any 1850, Sanahuja, que feia anys que supervisava les troballes arqueològiques sorgides arran de les obres del port de Tarragona, on ja havien sortit a la llum peces tan importants com el mosaic de la Medusa, va rebre una notícia que podia canviar el curs de l'arqueologia tarragonina fins i tot a nivell internacional: a la pedrera del port havia aparegut el que semblava un sarcòfag egipci decorat amb jeroglífics. Aquesta troballa, de confirmar-se, provaria l'existència d'una important ruta comercial entre els dos extrems de l'Imperi Romà, així que Sanahuja es va passar els anys següents estudiant el sarcòfag i altres restes que anaven apareixent a la pedrera, convençut de la importància del jaciment, tot i que hi havia algunes veus crítiques que dubtaven de la veracitat d'aquesta troballa.

Sanahuja, desoint les veus que l'aconsellaven que fos prudent, l'any 1855 va publicar a la Reial Societat Arqueològica Tarraconense el llibre Resumen histórico-crítico de la ciudad de Tarragona desde su fundación hasta la época romana, con una explicación de los fragmentos del sepulcro egipcio descubierto en 9 de Marzo de 1850, on mostrava les seves conclusions referents a aquestes troballes.

Només set anys després de la publicació del llibre, l'epigrafista alemany Emil Hübner, que també formava part de la Real Academia de la Història, va desmentir tots els estudis que aquest havia dut a terme i va confirmar que el sepulcre egipci no era res més que una falsificació. Sembla que Sanahuja va caure en l'engany d'algú que s'havia pres la molèstia de falsificar unes restes tan excepcionals. Humiliat, Sanahuja va provar d'esborrar qualsevol rastre del seu error, intentant fer desaparèixer totes les còpies que va poder del llibre publicat el 1855, tot i que sense èxit. Fins i tot, es comentà que havia tirat al mar algunes de les restes del fals sarcòfag. En tot cas, alguns dels fragments es conserven a Madrid, repartits entre el Museu Arqueològic Nacional i la Reial Acadèmia de la Història.[3]

EscritsModifica

Una quinzena de llibres i gairebé dos-cents articles publicats en diferents diaris, setmanaris i revistes de l'Estat espanyol (cap de l'estranger) demostren l'interès de Bonaventura Hernández per donar a conèixer les noves troballes i els resultats de les seves investigacions històriques i arqueològiques. Aquesta voluntat de divulgació adreçada a un públic més o menys ampli anava de bracet amb les notícies o informes manuscrits que trametia a les acadèmies de què era membre i, particularment, a diversos científics i estudiosos que s'interessaven pels seus treballs.

 
Detall de les grades del teatre romà de Tarragona

Entre les seves monografies arqueològiques, a part de l'infortunat llibre sobre el sarcòfag egipci, cal destacar El indicador arqueológico de Tarragona. Manual descriptivo de las antigüedades que se conservan en dicha ciudad y sus cercanias[...], guia escrita en col·laboració amb Josep Maria de Torres (1867); Tarragona en poder de los árabes (1882); Estudios sobre el origen, épocas y vivisitudes de las monedas autónomas de Cose, de carácter ibérico, de acuerdo con la historia antigua de la ciudad de Tarragona (1884); Opúsculos históricos, arqueológicos y monumentales (1884); Antigüedades de Tarragona (1887), i El pretorio de Augusto en Tarragona (1888, incomplet). Pòstumament, Emili Morera edità el primer (i únic) volum d'una Historia de Tarragona desde los más remotos tiempos hasta la época de la restauración cristiana (amb fascicles apareguts entre 1892 i 1893), llibre només en part original de BHS i que massa sovint hom creu un resum o compendi de tota la seva obra anterior. Un cas semblant és el Catálogo del Museo Arqueológico de Tarragona (1894): encara que el subtítol del llibre digui que inclou la Clasificación hecha en 1878 por D. Buenaventura Hernández Sanahuja, la responsabilitat de la redacció publicada és de l'editor, Ángel del Arco, que va modificar o augmentar considerablement les descripcions procedents d'un dels inventaris manuscrits d'Hernández Sanahuja, amb qui no va treballar.[4]

ReferènciesModifica

  1. Tarraco. Els arqueòlegs, Biblioteca Pública de Tarragona,  PDF
  2. Remesal Rodríguez, José; Aguilera, Antonio; Pons, Lluís. Comisión de Antigüedades de la Real Academia de la Historia (en castellà). Comisión de Antigüedades de la Real Academia de la Historia, 2000, p. 90. ISBN José Remesal Rodríguez, Antonio Aguilera, Lluís Pons. 
  3. MARCOS ALONSO, Carmen; PONS MELLADO, Esther «Sobre las falsificaciones egipcias de Tarragona a mediados del siglo XIX». Boletín del Museo Arqueológico Nacional, 1996, pàg. 157-177.
  4. «Bonaventura Hernández i Sanahuja». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

BibliografiaModifica

  • Arco Molinero, Ángel del: "Tres arqueólogos tarraconenses: Luis Pons de Icart, Juan Francisco Albiñana, Bonaventura Hernández Sanahuja". Boletín Arqueológico, Año II, Núm. 7 (1902, enero y febrero); P. 18-35
  • Butlletí Arqueològic de Tarragona. Butlletí extraordinari dedicat a B. Hernández Sanahuja. Tarragona : Sociedad Arqueológica Tarraconense, 1991
  • Cent personatges del Baix Penedès al Montsià. Tarragona : Caixa Penedès, 1985 Homenatge a Bonaventura Hernández Sanahuja. Tarragona : Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, 1992
  • Ruiz i Porta, Joan: Tarraconenses Ilustres: Apuntes biográficos. Tarragona : Establecimiento Tipográfico de F. Arís e Hijo, 1891

Enllaços externsModifica