Borís Eltsin
Borís Eltsin (rus: Борис Николаевич Ельцин) (Butka, 1 de febrer de 1931 - Moscou, 23 d'abril de 2007), nom complet amb patronímic Borís Nikolàievitx Ieltsin, va ser un polític rus. Va ser el primer president de la Federació Russa, entre els anys 1991 i 1999.
_(cropped).jpg)
El seu pare, Nikolai Ieltsin, fou enviat al gulag el 1934 per agitació antisoviètica. Boris Ieltsin va estudiar enginyeria a Bereznikí (territori de Perm) i el 1961 ingressà al PCUS. El 1977 fou nomenat cap del partit a Sverdlovsk, on va fer enderrocar la casa Ipàtiev, on foren assassinats Nicolau II de Rússia i la seva família.
Membre de l'ala progressista del partit, el 1985 Mikhaïl Gorbatxov el va cridar a Moscou, i el 1989 esdevingué diputat, imposant la seva línia a la del conservador Iegor Ligatxov.
A les primeres eleccions democràtiques fou escollit President de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia el 1990. Quan es va produir el cop d'estat del 1991 contra Gorbatxov protagonitzà amb èxit la resistència contra els involucionistes, cosa que li permeté ocupar el lloc de Gorbatxov i emprendre mesures més radicals: reconèixer la independència de les antigues repúbliques soviètiques i il·legalitzar el PCUS.
Fou el principal promotor de la Comunitat d'Estats Independents com a successora de l'URSS el 1991 amb Leonid Kravtxuk i Stanislav Xuixkévitx, de la qual fou president del 1993 al 2000, però a l'interior de Rússia els seus intents de reformes foren boicotejats per la duma, controlada per elements conservadors i comunistes. Això el conduí a convocar un referèndum el 1993, el resultat del qual li permeté promulgar una nova constitució accentuadament presidencialista amb la qual controlà el govern i pogué prescindir de la cambra. Poc després, davant la negativa dels parlamentaris, encapçalats per Aleksandr Rutskoi i Ruslan Khasbulàtov que es negaren a acatar la convocatòria d'eleccions anticipades, va fer assaltar el parlament.[1]
Els diversos governs foren encapçalats per Víktor Txernomirdin, addicte a Ieltsin, el qual, malgrat els problemes de salut i l'hostilitat d'amplis sectors, fou reelegit el 1996 fins al 1998. La seva gestió, dominada per l'autoritarisme i per procediments dubtosament democràtics, no aconseguí redreçar l'economia russa ni frenar l'extensió de la corrupció malgrat les reformes i les ajudes d'Occident. Tot i així, fou reescollit a les eleccions de 1995 aliat amb Aleksandr Lébed, derrotant el candidat comunista Guennadi Ziugànov.
El 1992 ratificà el tractat START i es mostrà bel·ligerant envers l'ampliació de l'OTAN als països de l'Europa de l'Est, que fins aleshores havien format part del Consell d'Assistència Econòmica Mútua. En els conflictes derivats de la dissolució de l'antiga Iugoslàvia comunista, s'abstingué de fer costat a Sèrbia, tradicional aliat de Rússia als Balcans.
El 1994 i el 1996 atacà la república de Txetxènia per ofegar-hi la rebel·lió secessionista,[2] però trobà una forta resistència dirigida per Djokhar Dudàiev. El 1997 signà un tractat d'unió amb el president de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko, que va intentar infructuosament estendre a Ucraïna i Kazakhstan. En 1998-99 nomenà cinc primers ministres, al darrer dels quals, Vladímir Putin, cedí el càrrec en dimitir el desembre del 1999.
ReferènciesModifica
- ↑ «Edició de La Vanguardia del dia 22 de setembre» (en castellà). La Vanguardia [Barcelona], 22-09-1993 [Consulta: 29 novembre 2013].
- ↑ Galeotti, Mark. Russia’s Wars in Chechnya 1994–2009 (en anglès). Osprey Publishing, 2014, p. 7. ISBN 1782002774.
| Càrrecs públics | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Vitali Vorotnikov |
President del Consell Suprem de la RSFS de Rússia 1990-1991 |
Succeït per: President de la Federació Russa Borís Ieltsin |
| Precedit per: President de la RSFS Russa Borís Ieltsin |
President de Rússia 1991-1999 |
Succeït per: Vladímir Putin |