Brutalisme (arquitectura)
El brutalisme és un estil arquitectònic típic de les dècades del 50 al 70 del segle xx. Es caracteritza per la construcció de grans edificis com universitats, hospitals i administracions públiques, però també d'habitatges familiars. Els materials que hi predominen són el ciment i el formigó.
.jpg)
Origen
modificaEl terme "brutalista" va ser utilitzat per primera vegada per Hans Asplund en una carta a Eric de Maré i que aquest va publicar a la revista anglesa The Architectural Review. Aquest terme ràpidament va ser introduït a Anglaterra com a vocabulari habitual en grups com l'Architectural Association o l'Architect's Departament del London Country Council.[1]
Característiques
modificaEl brutalisme és una nova arquitectura sorgida després de la Segona Guerra Mundial i que no es basa en estils arquitectònics anteriors sinó que sorgeix com a resultat directe d'un sentiment de vida, que els habitants de la casa la tornessin a sentir seva.
Els primers indicis d'aquesta arquitectura foren inspirats pels treballs de l'arquitecte suís Le Corbusier, el seu treball de la Unité d'Habitation és considerat el primer edifici brutalista. A Londres els exponents d'aquest moviment van ser els germans Alison i Peter Smithson amb la construcció de la Miesian School a Hunstanton.
Els edificis de Le Corbusier es caracteritzen per l'espai continu, la utilització del color blanc i els tons terrosos i la mobilitat de les parets segons la voluntat del propietari. Junt amb Le Corbusier el treball de Ludwig Mies van der Rohe també és fonament del brutalisme amb les estructures i superfícies absolutes.[1]
Els edificis estan compostos de grans estructures en forma de bloc, elements geomètrics i simètrics, formes repetitives, i ciment amb falta total d'ornaments. A més, els elements estructurals de l'edificació mai no s'amaguen, fins i tot s'exageren i es ressalten. També destaca la grandària dels edificis respecte als construïts anteriorment.
Exemples
modificaL'edifici per excel·lència del brutalisme és la Unité d'Habitation de Le Corbusier, realitzat el 1952 a Marsella. Es poden trobar exemples d'aquest estil per tot Europa i els Estats Units d'Amèrica.
| NOM | ANY | ARQUITECTE | LLOC |
|---|---|---|---|
| Torres Blancas | 1964-68 | Francisco Javier Sáenz de Oiza | Madrid |
| Torre de València | 1973 | Javier Carvajal Ferrer | Madrid |
| Seu del Col·legi de Metges | 1974 | Rafael de la Hoz | Sevilla |
| Walden 7 | 1975 | Ricard Bofill | Barcelona |
| La Fàbrica | 1975 | Ricard Bofill | Barcelona |
A la ciutat de Barcelona n'hi ha més exemples, entre els més significatius: l'antiga facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona; l'Hospital de Bellvitge; o La Campana, l'edifici de la prefectura Provincial de Trànsit;[2] la nova seu de la Filmoteca de Catalunya.[3]
| NOM | ANY | ARQUITECTE | LLOC |
|---|---|---|---|
| La Tourette | 1956-60 | Le Corbusier | Eveux (França) |
| Parlament Nacional de Bangladesh | 1961-80 | Lous Kahn | Bangladesh |
| Habitat 67 | 1967 | Moshe Safdie | Canadà |
| Trellick Tower | 1972 | Ernö Goldfinger | Londres |
| Edifici J. Edgar Hoover | 1975 | Charles F. Murphy i associats | Washington D.C. |
| Museu d'Art Modern de Rio de Janeiro | 1953 | Affonso Eduardo Reidy | Rio de Janeiro |
Neobrutalisme
modificaEl brutalisme inicialment es coneix com a nou brutalisme. Cal no confondre'ls amb el neobrutalisme, una tendència emergent en el disseny digital que s'inspira en el moviment brutalista de les dècades de 1950 i 1960. El neobrutalisme es caracteritza per l'ús de formes geomètriques asimètriques, tipografia moderna i colors vibrants d'alt contrast. A diferència del brutalisme original, el neobrutalisme incorpora elements subtils de suavitat, color i textura, creant una estètica contemporània més refinada. Aquest enfocament busca destacar en el paisatge digital actual, oferint una alternativa a les estètiques altament polides i sovint uniformes que dominen el disseny web contemporani
Referències
modifica
- ↑ 1,0 1,1 Banham, Reyner. El brutalismo en arquitectura: ética o estética?. Barcelona: Gili, 1967 [Consulta: 3 gener 2020]. Arxivat 2020-01-03 a Wayback Machine.
- ↑ Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.76. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 23 novembre 2014].
- ↑ Gallagher, Brian. «Filmoteca de Catalunya Josep Lluís Mateo Arquitectos, 2012». b-guided > Barcelona, 04-05-2012.
Bibliografia
modifica- Banham, Reyner. El brutalismo en arquitectura. Barcelona: Gili, 1967.
- Chadwick, Peter. Un mundo brutal. Londres: Phaidon press, 2016. ISBN 9780714872292.
- de Diego Ruiz, Patricia. Entre tradición y transición. Génesis y cambio en la arquitectura del Nuevo Brutalismo (tesi) (en castellà). Madrid: Universidad Politécnica de Madrid, 2016.