Obre el menú principal

Cahiers du cinéma (Quaderns de cinema) és una revista de cinema francesa, fundada el 1951 per André Bazin, Jacques Doniol-Valcroze, Joseph-Marie Ho Duca i Léonide Keigel

Infotaula de publicacions periòdiquesCahiers du cinéma
Tipus revista i revista cultural
Fitxa
Llengua francès
Data de publicació abril 1951
Fundador André Bazin
Publicat a París
Estat França
Dades i xifres
Tema cinema
Editor en cap Stéphane Delorme
Editorial Phaidon Press
Identificadors
ISSN 0008-011X

Lloc web Lloc web oficial
Twitter: cahierscinema
Modifica les dades a Wikidata

Va ser el desenvolupament de l'originària Revue du Cinéma al costat dels membres de dos cineclubs parisencs: Objectif 49 i el Ciné-Club du Quartier Latin. Inicialment tenia com a editor Éric Rohmer (Maurice Scherer) i va incloure entre els seus col·laboradors a Jacques Rivette, Jean-Luc Godard, Claude Chabrol, Patrice Leconte i François Truffaut.

El 10 de maig de 2007 aquesta revista, que comptà amb edicions en diversos idiomes, va començar a ser editada a Espanya en castellà.[1]

HistoriaModifica

El surgiment dels Cahiers està en part relacioada amb els inicis del cinema, a causa d'una generació d'entusiastes amants setè art que van donar lloc a la Nouvelle Vague, introduint la política dels autors. Creat el 1951 per Joseph-Marie Lo Duca, Jacques Donol-Valcroze i André Bazin, Cahiers du cinéma succeeixen la Revue du cinema, que va deixar de publicar-se al 1949. El títol de la revista va ser proposat per Doniol el 10 de febrer de 1951, i va tenir problemes per convencer als altres membres de la revista per risc de confusió amb els Cahiers de la Pléiade i Cahiers de la Quinzaine.

Jean-Luc Godard, François Truffaut, Éric Rohmer, Jacques Rivette, Claude Chabrol i altres joves cineastes van escriure les seves primeres crítiques a la revista. A l'abril del any 2008, La Vie-Le Monde va posar l'editorial a la venda de Cahiers, Éditions de l'Étoile. Al gener de 2009, Phaidon es va convertir en el propietari. Al febrer del 2019, es va anunciar que es busca un comprador per al títol.[2]

TrajectoriaModifica

El inici de la trajectoria de Cahiers du cinéma es remunta a l'article de 1954 de Truffaut contra el cinema de "qualitat francesa" no basada en la renovació de la mirada, i per la defensa de certs films i directors hollywoodenses considerats com veritables "autores" (entre ells Alfred Hitchcock i Howard Hawks). D'altra banda, la revisa va defensar a Jean Renoir, Max Ophüls, Roberto Rossellini i Kenji Mizoguchi. Inicialment, va tenir com a col·laboradors a Jacques Rivette, Jean-Luc Godard i François Truffaut. A conseqüència, va estar lligada a la Nouvelle vague, que va renovar el cine francès i per tant, va influir en el cinema europeu i nord-americà.[3]

Mès endavant, Rivette es va interessar pel teatre de Brecht, per la pintura americana i per la música de Viena (a la revista hi haurà referències musicals des d'aquest punt). La revista, doncs, donada la formació dels seus membres, ha estat ressò de diverses presències intel·lectuals del segle XX, inclosus el existencialisme, postestructuralisme i postmodernisme.[3] El modernisme dels anys seixanta va radicalitzar-se en 1970, i va camviar amb una sèrie de figures com Serge Daney, Antoine de Baecque i Charles Tesson. Així, es va defensar un altre cinema res tradicional com el de Maurice Pialat, Manoel de Oliveira i Youssef Chahine.

Els fundadorsModifica

Jacques Doniol-Valcroze va començar sent secretari editorial a Cinémonde i després, redactor de la Revue du cinéma. Va formar part del club Objectif49 amb André Bazin. També va ser redactor a France observateur i a Monsieur. També va ser autor i director, i el 1949 va crear el Festival de Cinema de Biarritz.[4]

André Bazin va arribar a conèixer el cinema a través de debats i clubs. pensava que els crítics hauríen d'adonarse de l'evolució d'un públic cada cop més "cinéfilo". Va ser escritor a revistes com L'Écran français i La Revue du cinéma.

Joseph-Marie Lo Duca va ser alumne de La Revue du cinéma. Va publicar llibres com Histoire du cinéma i Technique du cinéma i va dirigir la Biblioteca Internacional d'Erotologia.

Leonide Keigel va ser un enginyer químic georgià que va arribar a París a 1933. Mès endavant, va convertir-se en distribuïdor al capdavant del circuit Cinéphone5.[5]

Línia editorialModifica

La revista compta amb entrevistes, documents i artícles de tècnica cinematogràfica. La línia editorial es va definir al 1952, amb el número 21 de Cahiers, quan Truffaut va començar a fer aportacions als articles. Aquest moment va marcar un distanciament del cinema francès de qualité per a començar a posar énfasis al cinema d'autor, sobretot del cinema americà de directors com Alfred Hitchcock i Howard Hawks. Així, els "Joves Turcs" (es a dir, els nous col·laboradors de la revista) van arribar a oposar-se als fundadors de Cahiers. Aquesta nova línia de la revista va ser afirmada per un artícle de Truffaut publicat al gener de 1954 anomenat Una certa tendenència del cinema francès, en que va criticar la conformitat del cinema francès.[6]

Obertura a la modernidad i al període MaoModifica

A principis dels anys 60, molts dels redactors de Cahiers van deixar la revista per fer les seves propies pel·lícules. Així, Éric Rohmer va ocupar el càrrec de redactor fins a 1963. Un any després, Serge Daney, qui es convertiría en el crític més influent de la seva generació, va ocupar el mateix lloc. Aquest periode es va caracteritzar per una obertura a la nova cinematografia i als corrents teórics com l'estructuralisme, psicoanàlisi, marxisme i semiología. Així, la revista es va polititzar poc a poc.

Als anys setanta, la revista es va centrar en la radicalització del víncle entre la política i l'estética (arran de les obres de Jean-Luc Godard). La revista es va montar en el Maoisme, considerant-se a si mateixa com els "experts vermells en la lectura del cinema".[7]

RenaixementModifica

A finals de la dècada dels 70, Serge Daney i Serge Toubiana es van fer càrrec de la revista i van implementar un retorn al cinema, deixant al costat la política. Així, Cahiers va ser capaç d'evolucionar amb el seu temps i es va rejovenir als anys 80.

Edicions i redaccióModifica

Un dels cronistes dels Cahiers du Cinéma mès reconeguts es Antonie de Baecke, un historiador de cinema i il·lustració, així com Serge Daney. La revista compta amb edicions en diversos idiomes, fent possible la difusió de la cinefília francesa.

Edició impressaModifica

Edició onlineModifica

Nombres excepcionalsModifica

  • N º 1- Abril de 1951 : primera publicació de la revista, titulat "Revisió de cinema i telecine"
  • N º 159 - Octubre de 1964: última publicació amb l'enllaç groc, consagrant El Desert Vermell.
  • N º 300 - Maig de 1979: Número centenari editat per Godard.
  • N º 312- Juny de 1980: especial anomenat Les Yeux verts, redactat per Marguerite Duras
  • N º 313 - novembre 1984: homenatge anomenat Le roman de Truffaut
  • N º 362/363 - Made in Hong Kong
  • N º 452 - Julioi de 1992: homenatge a Serge Daney
  • N º 500 - març de 1996: número centenari editat per Martin Scorsese
  • N º 700 - Maig de 2014: número centenari anomenat L'émotion qui vous hante amb diversos directors i actors que van donat testimonis sobre l'emoció cinematogràfica que els molesta
  • N º 708 - febrer de 2015: número especial amb un dibuix de Blutch i un anàlisi sobre el tractament mediàtic dels atacs del mes anterior.

Còpies anuals de les millors pel·lículesModifica

Cahiers du cinéma publica un rànquing anual de las 10 millors pel·lícules de la temporada, així com un top 10 anual resultant del vot dels lectors.[8]

Edicions de l'EstrellaModifica

El 1981, l'editorial Cahiers du cinéma va començar a publicar llibres especialitzats en el art del cinema. Aquests llibres han guanyat notorietat i s'han convertit en un referent a nivell mundial. Hi ha versions en set idiomes (francés, italià, espanyol, turc, japonès, anglès i àrab).[9] Els llibres editats es divideixen en tretze col·leccions: Àlbums, la petita biblioteca, els petits llibres, col·lecció literària, autors, assaigs, taller, coedició del festival de Locarno, escrit a la imatge, col·lecció Hors, Segle XXI i Gran cineasta. A més, es produeixen facsímils que recopilen els arxius dels primers números. També existeixen dues col·leccions de DVD: "2 films" (inclou dues pel·lícules d'un director) i "DVD collector" (reuneix clàssics del cinema).

RefrènciesModifica

  1. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.79. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 23 novembre 2014]. 
  2. «Les « Cahiers du cinéma » sont à vendre» (en francès), 12-02-2019. [Consulta: 4 desembre 2019].
  3. 3,0 3,1 Baecque, Antoine de, (1962- ...).,. La cinéphilie invention d'un regard, histoire d'une culture, 1944-1968. París: Fayard, 2013, cop. 2003. ISBN 978-2-8185-0368-3. 
  4. «Jacques Doniol-Valcroze - Cinémathèque française». [Consulta: 8 desembre 2019].
  5. «Emilie Bickerton, Adieu to Cahiers, NLR 42, November–December 2006» (en anglès). [Consulta: 8 desembre 2019].
  6. «Une certaine tendance du cinéma français de François Truffaut» (en francès). [Consulta: 8 desembre 2019].
  7. «Historia de una revista: Cahiers du cinéma, a través de un programa en la Cinémathèque Française. 1981. Entrevista con Jean Narboni». [Consulta: 8 desembre 2019].
  8. «Top 10 2018 des Cahiers | Cahiers du Cinéma» (en fr-fr). [Consulta: 8 desembre 2019].
  9. C.R.I.S, Association. «Théâtre contemporain - Auteurs de théâtre, spectacles, mise en scène et tout l'univers du théâtre» (en francès). [Consulta: 8 desembre 2019].

Enllaços externsModifica