Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona

La Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, més coneguda com a Caixa de Barcelona, va ser una caixa d'estalvis fundada el 1844 arran d'un projecte que s'estudiava des de 1835 per part de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona.

Infotaula d'organitzacióCaixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona
92 Caixa de Barcelona, pl. Sant Jaume.JPG
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipuscaixa d'estalvis Modifica el valor a Wikidata
Indústriaserveis financers, excepte assegurances i fons de pensions Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu

FundacióModifica

La Caixa va ser fundada en el context històric d'eclosió de projectes fonamentals per a l'economia barcelonina que es va produir després de l'entrada del general Prim a Barcelona al juny de 1843. Projectes com la demolició de part de les muralles de ponent, l'obertura del carrer Fernando/Ferran, el projecte de construcció del Gran Teatre del Liceu, el primer ferrocarril d'Espanya, que va unir Barcelona amb Mataró, etc. En aquest context històric va néixer la Caixa.

La primera junta directiva, de 1844, va estar composta per Dionisio Valdés com a president, el baró de Maldà com a director, i Francesc Barret i Druet com a secretari.[1] Val a dir que Francesc Barret Druet va ser l'avi matern de Francesc Moragas i Barret, qui seixanta anys després fundaria amb Lluís Ferrer-Vidal i Soler una altra entitat, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, més coneguda com "La Caixa", i que el 1990 ambdues entitats es fusionarien per donar lloc a l'actual La Caixa. Així mateix, es dona també la circumstància que Josep Ferrer i Vidal que va presidir la Caixa de Barcelona va ser el pare de Lluís Ferrer-Vidal i Soler.

L'entitat també va ser coneguda amb el sobrenom de Caixa dels Marquesos, a causa del gran nombre de nobles que figuraven en el seu Consell.[2] D'entre ells, trobem als marquesos de la Quadra, d'Alfarràs, d'Alòs, de Llió, de Camps, de Puerto Nuevo, de Palmerola, de Castelldosrius, de Galtero, de Caldes de Montbui, de San Antonio, de Sentmenat, de Soto-Hermoso, de Dou, de Zambrano, de Vilallonga, de Sagnier, de Castell-Florite, de Casa Pinzón, de Monsolís, de Mura, i de Coscojuela; els barons de Maldà, de Vilagaià, de Purroy, de Viver, de l'Albi, de Quadras; els comtes de Figuerola, de Bell-lloc, de la Vall de Merlès, de Sert, de Fígols; el vescomte de Forgas; i el duc de Solferino.[2] Altrement, també era coneguda popularment com "El Monte".

Seu socialModifica

Inicialment va tenir la seva seu social a la Plaça Sant Jaume, 7-8 de Barcelona, obra enllestida el 1902 per l'arquitecte August Font i Carreras i coneguda com a seu històrica, fins que, al 1973, la traslladà a un edifici de nova construcció, situat a l'Avinguda Diagonal, 530 de Barcelona, projectat per l'arquitecte Xavier Busquets Sindreu.

Primeres sucursalsModifica

Fins als inicis de la Guerra Civil Espanyola va disposar d'una reduïda xarxa de cinc sucursals, centrades en la ciutat de Barcelona, tot aprofitant les agregacions de diversos municipis del pla de Barcelona de finals del segle xix com ara Gràcia, Sants i Sant Martí dels Provençals.

En aquells moments el panorama financer era radicalment diferent a l'actual, on existia un elevadíssim número d'entitats, ja fossin bancs o caixes d'estalvis, moltes d'elles amb una vocació d'acció local o regional, on el número d'oficines, de cadascuna d'elles, s'elevaven, en els millors del casos, a unes poques desenes.

A la seu central de la Plaça Sant Jaume, 7-8, també existia una oficina d'atenció al client.

August Font i Carreras, l'arquitecte dels inicisModifica

En el cas de la sucursal del Carrer Hospital, 149, s'hi ubicava, a la vegada, el Mont de Pietat, en una edificació ideada, també com la seu històrica, el 1881, per August Font i Carreras i finalitzada el 1892, situat en el barri del Raval, on residia el tipus de destinatari del mateix. Altres edificis d'aquestes primeres sucursals també foren projectades pel mateix arquitecte, sent el cas de Gran de Gràcia, 18, (any 1906), i el Carrer Clot, 73, (any 1915).

Totes elles van continuar operatives fins ben entrat el segle XXI, si bé, la majoria, progressivament, van anar sent clausurades per no poder ser adaptades, per la seva configuració arquitectònica, a la nova aposta innovadora d'oficina Store, on un elevat número de caixers automàtics a l'exterior, façanes dominades per grans vidres per donar el màxim de llum natural a l'interior i una plantilla de treballadors superior a cada una d'elles, no ho permetien. Fins aleshores, es disposava d'un número de sucursals molt més elevat, però, cada una d'elles, més reduïda en termes de treballadors i superfície.

Últimes dècades del segle XX: 1970 i 1980Modifica

En la dècada de 1970 era la segona caixa catalana, per darrere de la Caixa de Pensions, aglutinant el 17,3% dels dipòsits catalans.[3] A nivell espanyol era la tercera per darrere de La Caixa de Pensions i la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Madrid.

El 1977, en l'últim consell d'administració previ a la reforma de Fuentes Quintana, encara apareixien com a titulars diversos marquesos i nobles, que van sortir de l'entitat amb normalitat i van donar pas a una etapa de modernització sota la presidència d'Eusebio Díaz Morera i la direcció d'Andreu Buades.

El 1979 va absorbir la Caixa de la Sagrada Família, el 1986 la Caixa Rural del Pirineu i el 1988 la Caixa Rural Provincial de Barcelona.[4]

Fusió amb la Caixa de PensionsModifica

Al final de la dècada de 1980, es va iniciar un procés de fusió de la Caixa de Barcelona amb la Caixa de Pensions (Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis), presidides llavors -respectivament- per Josep Joan Pintó i Ruiz i per Joan Antoni Samaranch, que va culminar l'any 1990 amb la creació de l'actual Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, "La Caixa", nom comercial usat fins llavors per la "Caixa de Pensions" durant els anys anteriors,[5] i mantingut després de la fusió per l'entitat resultant.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Pérez-Bastardas, Alfred. Francesc Moragas i la Caixa de Pensions (1898-1935). Edicions 62, 1999. ISBN 9788429746600. 
  2. 2,0 2,1 El País, 30/07/1989, Entre Espartero y la huelga general de 1902
  3. Institut d'Estudis Catalans: Primer Congrés Català de Geografia: II
  4. Departament d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona. «Variaciones producidas en el mapa de cajas de ahorro desde 1977» ( PDF), 2000.
  5. Institut d'Estudis Catalans. Evolució i perspectives de futur de l'agricultura a les contrades de parla catalana.