Obre el menú principal

Calassanç (Osca)

(S'ha redirigit des de: Calasanz)

Calassanç[1] (Calasanz, en castellà[2]) és una vila de la província d'Osca, i que pertany l'ajuntament de Peralta i Calassanç a la comarca de La Llitera. Calassanç és a la franja oriental de la província d'Osca (Aragó), a la zona sud de la Serra de la Corrodella, al marge dret del Sosa. Aquesta zona dels prepirineus aragonesos és frontera entre les comarques de la Llitera, a la qual pertany, i la Ribagorça.

Infotaula de geografia políticaCalassanç
CALASANZ (Peralta de Calasanz).jpg
Vista de Calassanç

Localització
 42° 01′ 15″ N, 0° 22′ 27″ E / 42.020833333333°N,0.37416666666667°E / 42.020833333333; 0.37416666666667
EstatEspanya
AutonomiaAragó
ProvínciaOsca
MunicipiPeralta i Calassanç
Població
Gentilici Cañuto/a —Calasancio/a
Predomini lingüístic Aragonès, català i castellà
Geografia
Superfície 115 km²
Altitud 736 m
Identificador descriptiu
Codi postal 22514
Modifica les dades a Wikidata

És el nucli de població més antic de La Llitera (ja mencionat a un document visigot de l'any 556) i és sobre un turó tallat per la part Est i Nord, a 736 msnm. d'alçada. El terme confina pel nord amb els de Jusseu i Aguinaliu, per l'Est amb el de Gabassa, pel Sud amb el de Peralta de la Sal i per l'Oest amb els d'Estadilla, Alins i Sanui, tenint una extensió aproximada d'una hora i mitja de nord a sud i el mateix d'Est a Oest.

PoblacióModifica

Calassanç va assolir la seva màxima població cap al 1857, any en el qual va arribar a tenir 1.003 habitants, però la població actual de Calassanç ronda les 40 persones (degut a l'emigració dels anys 50 -70), triplicant pràcticament durant l'època estival. La persona natural de Calassanç es denomina amb el sobrenom de Cañuto o calasancio.

LlenguaModifica

El parlar de Calassanç es troba en la transició entre el català ribagorçà i l'aragonès. S'usa la denominació chapurriau o cañuto.[cal citació] La llengua està greument amenaçada, actualment tan sols la parlen els pocs habitants de la vila i alguns dels seus descendents (emigrats).[cal citació] La segona llengua més utilitzada, i a la qual està derivant la parla del poble, és el castellà i en tercer lloc hi ha el català, puix que molts dels habitants van emigrar a Catalunya i els seus descendents el parlen.

Algunes paraules del cañuto són:

Cañuto Català Castellà
Cotxo
Gos
Perro
Mixó
Moixó, Ocell
Pájaro
Somer [somé]
Somer, Ruc
Burro
Lletó [llató]
Porc
Cerdo
Rabosa
Rabosa, Guineu
Zorra
Engrineta
Oreneta
Golondrina
Trumfa
Trumfa, Patata
Patata
Llugar [llugà]
Lloc, Poble
Lugar, Pueblo
Plaça [pllaça]
Plaça
Plaza
Carrer [carré]
Carrer
Calle
Callarís [calleriç]
Carreró
Callejón
Fiero
Lleig
Feo
Xico
Xic, Petit
Pequeño
Dijós [cat. ant. dejós]
A sota
Debajo
Ixe / Ixa / Ixo
Eixe, Eixa, Això
Ese / Esa / Eso
Natros
Nosaltres
Nosotros
Vatros
Vosaltres
Vosotros
Jo sigo [io]
Jo sóc
Yo soy
Què quiers [qué quiés?]
Què vols?
¿Qué quieres?
Ploure [plloure]
Ploure
Llover
Medrar [medrà]
Créixer
Crecer
Emporcar
Emporcar, Embrutar
Ensuciar
Nino / a
Nen / a
Niño / a
Jove [txobe]
Jove
Joven
Monyaco
Ninot
Muñeco
Auto
Auto, Cotxe
Coche

HistòriaModifica

Diversos historiadors i estudiosos de la toponímia, com el prestigiós Joan Coromines i Vigneaux, van creure que l'origen de Calassanç estava a l'arrel àrab <cala> (castell) i la llatina <sanctii> (del sant), equivalent a castell del sant. Menéndez Pidal el relaciona amb Calahorra, Calamocha... L'escolapi P. Julio Campos, basant-se en la cita documental de Calassanç, al segle VI, opina que el topònim derivaria del prefix preromà o celta <cala> i el llatí <sanctmus>. L'il·lustre escolapi creu que la interpretació toponímica correcta seria "la muntanya del sant". Aquest sant o titular del poblat o vila no era un altre que Sant Cebrià de Cartago. En efecte, el culte i la dedicació a aquest sant de santuaris i esglésies a Hispània apareixen estesos a finals del segle IV, doncs l'insinua el poeta Prudenci a un dels seus poemes.

A mitjans del segle X el comte ribagorçà Bernat venç els àrabs, fins a Calassanç. Apareix en aquest segle, en nombroses ocasions, aquesta vila com a punt de conquesta dels Comtes d'Urgell. Arnau Mir de Tost prengué Calassanç i Gabassa amb l'ajuda dels Comtes d'Urgell i Barcelona. Armengol IV d'Urgell assetjarà l'any 1083 Calassanç, mentres entregarà a la canònica de Solsona els pobles de Gabassa i Purroy de la Solana. Per fi, el 1090 caurà Calassanç juntament amb altres castells del Nord de La Llitera: Rocafort, Pelegrinyó, Camporrells, etc. El dia 8 de març d'aquest any fa entrega del temple de Sant Cebrià, que havia estat transformat en mesquita pels musulmans, a la canònica de Solsona.

L'any 1092, a la mort d'Ermengol IV, el castell de Calassanç passarà al seu fill Ermengol V, encara que el 1096 es perdrà després d'una ràtzia de musulmans de Lleida.

Dos anys més tard, Pere I, que volia dominar la vall del Cinca, assetja Calassanç, segons narra l'historiador Zurita. La llegenda diu que a la seva butaca oficial portava sempre la imatge de la Verge de la Ganza i quan es va conquerir Calassanç, després d'un llarg setge, la Verge ordenà que li construïssin un eremitori. Aquesta conquesta es produí el dia de San Bartolomé (24 d'agost) de l'any 1102, segons consta al Fragmentum Historicum.

"Dominus Petrus filius eius tenuit comitatum qui anno incarnatione Domini MCII cepit Calasanz"

El rei va manar construir l'eremitori de San Bartolomé i va donar una fira a la localitat. Calassanç va passar doncs, a dependre territorialment del regne d'Aragó.

L'any 1124, el rei Alfons I era a la vila, des d'on concedeix furs de població a L'Aïnsa. Dos anys més tard, al seu castell es produeix l'entrevista del rei aragonès amb el comte de Barcelona i els seus dos fills Ramon Berenguer III i Berenguer Ramon. Després de la derrota patida a les portes de Fraga per Alfons I, Calassanç passa a la sobrancera territorial del Comtat d'Urgell. En morir Jaume I, Calassanç passarà al comtat ribagorçà fins a finals del segle XVI. L'any 1332 hi ha un document reial en el qual s'al·ludeix a la sal de les salines de Peralta de la Sal i Calassanç.

En ple segle XVI es va dur a terme la construcció de l'actual parròquia de Sant Cebrià que substituiria a la primitiva església romànica.

Per un reial decret l'any 1708, les salines de Calassanç, igual que els altres pobles salinars aragonesos, passaran a la corona i l'any 1736 es prohibirà la producció de sal en ells.

Al «Diccionari Geogràfic» de Pascual Madoz es diu que Calassanç té, cap a l'any 1842, 150 cases, una plaça quadrilonga, una casa abacial de bona construcció amb horts de secà i regadiu, una altra municipal arruïnada i una mala presó incòmoda e insalubre. Conta a més a més amb una escola de primeres lletres amb 25 deixebles i dotada de 1.234 rals de billó.

Segons la guia de la província d'Osca de Don Adrià Hernández Cerezo l'any 1908 la població tenia 772 habitants i estava al districte electoral de Benavarri. El seu alcalde era Cándido Panzano, el secretari Jaume Peirón, el jutge Enric Rami, el rector Josep Rodrigo i els mestres Josep Riverola i Maria Gavín. Existien en aquell any a la localitat dues botigues de queviures, dos molins d'oli, dues fusteries, dues ferreries, dues sastreries i dues botigues de teixits. Els propietaris més importants eren Ignaci Paúl, Pius Naval i Ramon Sesé.

L'any 1970 s'uneixen els municipis de Quatrecorz, Gabassa, Peralta de la Sal i Calassanç amb la nova denominació de Peralta i Calassanç, estant la seu municipal a Peralta de la Sal.

L'any 1981, Antonio Alós Pascau publica el llibre Calasanz amb l'important mèrit de recollir romanços i poemes en el dialecte local.

L'any 1990 neix "el trunfas", i des d'aleshores continua donant per sac a tota la població amb els seus diversos vehicles autopropulsats, entre ells el trunfimòbil i la fanticmòbil.

Actualment, la població continua mantenint la seva peculiar bellesa i tipisme i l'encant propi dels pobles medievals amb bells paratges com Foncalén (Foncalent) o l'Estretet de Sorribas.

ArquitecturaModifica

Calassanç és un poble que conserva tota la puresa de les antigues poblacions de muntanya, mantenint la seva estructura medieval, amb el traçat sinuós dels seus carrers adaptats a l'orografia del terreny.

Les façanes de les seves antigues casetes i cases senyorials dels segles XVII i XVIII reflecteixen l'antiga esplendor de la vila. Moltes d'elles mantenen les velles pedres esculpides amb els escuts familiars i els motius decoratius de les portes adovellades, o els detalls arquitectònics més senzills però alhora més integrats en un conjunt urbà rural característic d'una població de muntanya en la qual la tranquil·litat dels seus estrets carrerons sembla haver detingut el pas del temps.

En ser el casc urbà sobre un turó, existeixen bells racons on gaudir de les meravelloses vistes sobre tota la comarca.

Escampades pel seu extens terme, com a record de l'ús dels seus camps com a llocs de cultiu (agricultura) i de pastura d'abundants ramats, encara es mantenen en peus masos, torres i pletes encara que la majoria estan abandonades i al mig derruïdes.

Església parroquial de Sant CebriàModifica

L'església parroquial del segle XVII està dedicada a Sant Cebrià. En ella destaca la torre de dos cossos i coberta plana i les riques guixeries de tradició mudèjar del seu interior.

CastellModifica

Article principal: Castell de Calassanç

Sobre el cim del turó, on és la vila, hi ha un complex arquitectònic conegut com "Es Castell", fortificació que dominava la població.

És una construcció islàmica que formava part d'una línia defensiva de la frontera superior de l'Àndalus al segle X i XI, al costat d'altres castells com els de Barbastre, Montsó, la Mora de Peralta (Montmegastre), Estopanyà i Balaguer.

En l'actualitat únicament es conserven unes poques restes: un aljub d'aigua pluvial que estava cobert, restes d'una habitació i una petita torre de vigilància en el vessant de la muntanya, al costat d'un llenç de muralla, encara que aquestes construccions ben poguessin pertànyer ja a una reforma d'època cristiana.

Ermita de San BartomeuModifica

Al costat de les restes del Castell existeix una ermita romànica del segle XII. És un edifici d'una sola nau, amb dues capelles laterals afegides en data posterior a la de la construcció original, i un absis semicircular orientat a l'est. La volta és un arc apuntat i el nivell del sòl interior és més baix que el de l'exterior, accedint-se per unes àmplies escala en angle. La porta d'entrada és en arc de mig punt amb arquivoltes molt desgastades en les quals els efectes de l'erosió han donat una aparença molt peculiar.

  • Història: Va ser manada edificar pel rei Don Pere I d'Aragó l'any 1102, després d'haver pres la fortalesa en el dia de San Bartomeu (24 d'agost), i va ser consagrada el 24 d'agost de 1103 pel bisbe Ponci de Roda-Barbastre en la festivitat del titular. Va ser donada al monestir benedictí de Santa Maria d'Alaó i va ser elevada a la categoria de prioral que va mantenir fins a 1750.
  • L'ermita es va començar a restaurar en la segona meitat dels anys vuitanta, restauració que es va acabar en els primer anys del segle XXI.

Ermita de la GanzaModifica

A la partida de la Ganza existeix una ermita sota l'advocació de Nuestra Señora de la Ganza; és d'una sola nau i de construcció senzilla, però tota de pedra de pedrera, amb una casa contigua, a la qual en temps vivia l'ermità.

Usos a la HistòriaModifica

La Fon (La font)Modifica

Des del portal de la vila, prenent el camí que condueix a les salines, arribarem a la Fon (font) després de recórrer uns 400 m. És al paratge anomenat Sant Climén (Sant Climent) i es tracta de la font que va proveir a la població durant segles. Està construïda amb carreus i rematada per una motllura, forma un arc de mig punt sota el qual hi havia la pila. Compta amb un abeurador per a les cavalleries i un petit safareig, enterrat per la vegetació. Actualment està en desús; de fet, l'asfalt del camí que condueix fins a ella l'oculta parcialment.

Pou del chelo (Pou de gel)Modifica

A uns 600 m del portal de la vila, (prop del salinar) existeix un pou de gel (en aragonès "pou de chelo") molt ben conservat. El pou és en un emplaçament idoni, orientat al nord i proper al rierol format per l'aigua sobrant de la font del poble. Durant els dies freds d'hivern, es recollia el gel format al rierol així com la neu caiguda o, inclús es llançava aigua directament en el seu interior en els dies de gelades perquè es congelessin. Una vegada dintre, el gel era endurit, alternant capes de gel amb capes de palla, pel seu millor manteniment. Al fons del pou existeix un sistema de drenatge que permetia la circulació de l'aigua produïda en el desglaç i d'aquesta forma no s'accelerava el desglaç de la resta.

La utilitat del pou de gel era l'obtenció de gel pel transport i manteniment d'aliments, així com per l'elaboració de gelats i refrescos. També s'usava en la medicina com a mitjà per calmar el dolor, atenuar inflamacions o detenir hemorràgies.

SalinarModifica

A 1 km del portal de la vila hi ha les salines de la població, complex format per un pou d'aigua salada juntament al qual hi ha les eres (o basses) per elaborar la sal. Les salines de Calassanç aprofiten l'aigua salada que es recull en un ample pou que és al fons del barranc. L'aigua salada es recollia en basses (o eres) d'àmplia superfície i poc fons, fent-la passar gradualment d'una a l'altra mitjançant canals. D'aquesta manera, es facilitava la ràpida evaporació del líquid mentre les sals que portava en dissolució quedaven dipositada en les basses. La temporada començava el 15 de juny festivitat de Sant Guiu, patró dels saliners i en funció de la temperatura estival i presència o no de pluges s'extreia menor o major quantitat.

Les salines de Calassanç són conegudes ja al segle XIV en un document dirigit per Alfonso III als representants de la vila de Naval l'any 1332. El comerç de sal va tenir bastant sortida cap als mercats de Catalunya i França, cap on sortien cada any més de 4.000 cafissos d'aquestes salines fins que en 1686 va caure dràsticament en imposar-se un impost sobre aquest producte. En 1708 totes la salines del Regne d'Aragó van ser incorporades a la Corona, tancant-se aquest salinar en el segle XVIII per ordre del rei Felip V (es va pagar a cadascun dels seus propietari – 25 particulars – unes rendes anuals que van ser abolides en els processos de desamortització de 1870). Durant el segle XX van ser reobertes (i reconstruïdes durant l'any 1953) per a la seva explotació comercial. Actualment no existeix activitat estant les seves instal·lacions en desús. La sal ha estat sempre un producte de primera necessitat tant per a l'home com per al bestiar i indústria, sent la seva importància encara major en els temps passats per a la conservació dels aliments.

Molins farinersModifica

Aprofitant les aigües del barranc de Sorribas hi havia dos molins fariners, el Molino d'Alto (de dalt) i el Molino de Baix. Aquests molins són del tipus de bassa i galleda (molí d'aigua) donat el minso cabal d'aigua que els alimenta; l'aigua s'acumulava en una bassa i una vegada plena, amb el volum d'aigua emmagatzemat i gràcies al salt d'aigua natural, ja es podia efectuar la mòlta del gra. Existia també en aquests molins una mini central hidràulica que produïa electricitat per a l'enllumenat de la població però, a causa de la poca potència de la instal·lació, només havien quatre bombetes per casa de les quals únicament podien il·luminar dues al mateix temps. Durant el dia s'omplia la bassa i al capvespre es començava la mòlta i producció d'energia elèctrica.

Aquests dos molins van ser propietat de l'església fins a la Desamortització del segle XIX. El 1856 van ser adquirits per José Rami Cambray i la seva esposa, qui a l'any següent van compartir la propietat amb altres catorze veïns de Calassanç. El 1917 es va fer càrrec l'últim moliner procedent d'Osca, contractat per engegar, a més, una mini central hidràulica que va començar a funcionar en 1923 per espai d'uns 25 anys. Acabada la guerra civil, i amb l'electrificació rural, es va iniciar el declivi dels antics molins fariners que van ser desplaçats per les modernes fàbriques de farina per cilindres, mogudes ja per energia elèctrica. Els molins de Calassanç es van tancar a mitjans de la dècada dels quaranta del segle XX. En l'actualitat no queden en peus cap dels 2 molins, conservant-se únicament parts de l'antiga bassa i algunes restes de la seva estructura.

Topografia i botànicaModifica

El terreny és muntanyós i creuat de rierols, barrancs i serralades, existint en ells algunes carrasques, boix, romaní, farigola i altres arbusts.

Les seves principals muntanyes són les anomenades Ardós, Berguellí (aquestes dues muntanyes van ser sempre lloc de pastura d'abundants ramats), Cánigo i Sardanella.

El terme està dominat pel cim de Buñero que, amb els seus 1.109 m, posseeix la màxima altura comarcal.

Agricultura i ramaderiaModifica

La vila de Calassanç, igual que un gran nombre de pobles de la zona, treballa amb cultius de secà. Es conreen oliveres, ametllers, vinyes i cereals.

Pel que fa a la ramaderia, existeixen algunes granges de conills, porcs i cabres. També va haver-hi una granja d'estruços però ja no existeix en l'actualitat.

Existeix un vedat esportiu de caça, amb una bona abundància de porcs senglars, llebres, perdius...

FestesModifica

Les festes patronals tradicionals se celebren per Sant Cebrià (17 de setembre). Actualment se celebra, durant el cap de setmana previ o posterior a aquesta data, un menjar popular on assisteixen un gran nombre de persones.

Tal com s'indica en altres apartats d'aquest article, entre els anys 50 i 80 es produí una forta emigració a la vila. Això va fer que per les dates del patró de Calassanç (Sant Cebrià – 17 setembre) el nombre d'habitants a la població fos molt reduït. El 1978 els joves del poble decidiren instaurar la Festa Major pel mes d'agost, aprofitant que per aquestes dates, durant les vacances d'estiu, s'ajuntaven tots els "cañutos" (naturals de Calassanç) que per una raó o una altra havien hagut d'emigrar, i la població augmentava considerablement.

Des d'aleshores, cada any se celebra durant el primer cap de setmana d'agost la Festa Major de Calasanz. La data dels festejos pot variar de cap de setmana en funció de les festas dels pobles del voltant (perquè no coincideixin en dates) i la seva durada acostuma a ser de 4 ó 5 dies en funció de les actividats organitzades per la Comissió de Festes.

Durant 4 dies la Comissió de Festas (formada pels propis joves del poble) organitza activitats per totes les edats. Les activitats més tradicionals són:

  • Sopar popular
  • Balls tots els dies amb sessions de vespre i nit
  • Ronda Jotera
  • Jocs per nens
  • Trofeu de guinyot
  • Trofeu de palitrocs

Altres de les activitats que s'han anat realitzant en funció del programa de festes són:

* Partit de futbol * Competició de tir al plat * Karaoke * Concurs de truites * Caminades
* Exposicions * Esmorzar o berenar populars * Gimcana * Revista de varietats * Espectacle d'il·lusionisme

Altres festivitats celebrades a la vila són:

  • 24 d'agost (San Bartolomé); es visita l'ermita del mateix nom, existent sobre el turó on s'enclava el casc urbà del municipi, i es realitza una misa en commemoració.
  • Dilluns de Pasqua; es visita l'ermita de Nuestra Señora de la Ganza i se celebra allà una misa. Aprofitant que baixa un gran nombre de veïns es reparteix entre la gent coca i vi i es realitza el sorteig d'una Mona de Pasqua.

ServeisModifica

A causa de la forta emigració que ha sofert la vila, el nivell de serveis és nul, no existint escola, restaurant, botigas de queviures i un llarg etcètera que també sofreixen un gran nombre de pobles de l'alt Aragó. Des del 3 de juliol de 2004, la Vila de Calassanç disposa d'una casa rural, Casa Plana (Casa Plana), on poder menjar i descansar. El 2011 l'Ajuntament adequa el Local social dels Jubilats, construint una petita barra de bar i obrint una petita sala anexa on s'instal·la una pica. Des del 21 d'abril de 2011, gràcies a la col·laboració dels joves, la gent del poble i de la Comissió de Festes, es gestiona aquest local que serveix de punt de trobada on poder jugar partides de cartes, xerrar amb els amics, jugar al futbolí, veure la TV i prendre algun refresc.

ReferènciesModifica

Enllaços externsModifica