Campanades a mitjanit

Campanades a mitjanit
Chimes at Midnight
	;
Fitxa
Direcció	Orson Welles
Protagonistes	Keith Baxter; John Gielgud; Jeanne Moreau; Margaret Rutherford; Marina Vlady; Fernando Rey; Orson Welles; Alan Webb; Walter Chiari; José Nieto; Ralph Richardson; Norman Rodway; Michael Aldridge; Tony Beckley; Andrew Faulds; Charles Farrell; Keith Pyott; Julio Peña; Andrés Mejuto; Fernando Hilbeck; Patrick Bedford; Beatrice Welles; Luis Ciges; Joan Estelrich March; Luis Morris; Ingrid Pitt; Goyo Lebrero; Jeremy Rowe (en)
Producció	Alessandro Tasca (en) , Harry Saltzman i Emiliano Piedra
Guió	Orson Welles i William Shakespeare
Música	Angelo Francesco Lavagnino
Fotografia	Edmond Richard
Muntatge	Fritz Müller i Peter Parasheles (en)
Dades i xifres
País d'origen	Espanya, Suïssa i França
Estrena	1965
Durada	119 min
Idioma original	anglès
Rodatge	Barcelona, Madrid, Espanya i Cardona
Color	en blanc i negre
Descripció
Basat en	Cròniques de Holinshed, Henry IV, Part 2, Enric IV, part 1, Ricard II (Shakespeare), Enric V i Enric IV
Gènere	drama, pel·lícula medieval, comèdia i cinema bèl·lic
Lloc de la narració	Londres
	← La tía Tula La caza →

Campanades a mitjanit^[1] (títol original en anglès: Falstaff - Chimes at Midnight) és una pel·lícula dramàtica dirigida i protagonitzada per Orson Welles.

Argument modifica

Anglaterra, Guerra dels Cent Anys (segles xiv i xv). Enric IV, primer monarca de la dinastia dels Lancaster, el 1399 li pren el tron al seu cosí Ricard II.^[2]

Repartiment modifica

Orson Welles: John Falstaff
Jeanne Moreau: Doll Tearsheet
Margaret Rutherford: Mistress Quickly
John Gielgud: Enric IV

Rodatge modifica

Una part del rodatge de la pel·lícula es va realitzar al castell de Cardona.

Premis i nominacions^{[cal citació]} modifica

Nominacions modifica

1966: Palma d'Or
1968: BAFTA al millor actor estranger per Orson Welles

Referències modifica

↑ Títol en català a Barcelona Film Comission
↑ «falstaff chimes at midnight». The New York Times.

[1] Títol en català a Barcelona Film Comission

[2] «falstaff chimes at midnight». The New York Times.

[1]

[2]