Can Ricart

antiga fàbrica de Barcelona
Vegeu també: Casa-fàbrica Ricart i Palau del Marquès de Santa Isabel

Can Ricart és un conjunt fabril del Poblenou de Barcelona declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.[1]

Infotaula d'edifici
Can Ricart
Imatge
Dades
TipusFàbrica i recinte Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura neoclàssica
Arquitectura industrial Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaProvençals del Poblenou (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióPerú, 104 i Bolívia, 180 Modifica el valor a Wikidata
 41° 25′ N, 2° 12′ E / 41.41°N,2.2°E / 41.41; 2.2Coord.: 41° 25′ N, 2° 12′ E / 41.41°N,2.2°E / 41.41; 2.2
Bé d'Interès Cultural
IdentificadorRI-53-0000631
Bé cultural d'interès nacional
Tipusconjunt històric
Identificador3930-CH-EN
IPAC34819
Plànol
Planta Can Ricart Poblenou.png
Aixecament planimètric de Can Ricart (1866) Modifica el valor a Wikidata

DescripcióModifica

Can Ricart és un dels grans conjunts industrials del segle xix que queden a la Barcelona extramurs, junt amb Can Batlló de l'Eixample, Can Batlló de Sants i la Fabra i Coats.[2] Ocupa un espai equivalent a quatre illes del Pla Cerdà i és situat a l'antic eix industrial del carrer de Pere IV, a la vora d'altres antigues fàbriques com Oliva Artés, Ca l'Alier, L'Escocesa o Ca l'Illa.[2]

El conjunt fabril, dissenyat pels arquitectes Josep Oriol i Bernadet i Josep Fontserè i Mestre, és format per un sistema de naus, carrers i places que presenta una gran racionalitat compositiva i té una gran qualitat com a ambient urbà, aconseguint racons i espais evocadors d'un recinte neoclàssic del segle xix. Aquesta trama fou iniciada el 1853, abans del Pla Cerdà; per tant, hi conviuen dues traces històriques diferents.[2] Els elements més destacats del conjunt són les xemeneies, la torre del rellotge i les naus anteriors al 1930, algunes de les quals foren enderrocades abans de la declaració de BCIN. D'acord amb aquesta, Can Ricart, mostra de les successives generacions d'activitat i peça cabdal del patrimoni industrial del Poblenou i de Barcelona, ha de ser conservada en el seu conjunt per evitar perdre l'essència de fàbrica del segle xix.[2]

S'hi accedeix a través del carrer d'Emília Coranty, 16 (antic passatge del Marquès de Santa Isabel, 40). A l'entrada hi ha un edifici que fa les funcions de porteria. A l'interior hi ha les naus industrials, un parell de zones verdes, espai d'aparcament i la cantina. Els passatges, de diferents amplàries, surten del patí que trobem a l'entrada. Al passatge principal trobem un pont elevat de fusta que uneix dues naus per la primera planta. Les edificacions estan arrebossades i pintades de diferents colors, mentre que la xemeneia, de forma troncocònica, és de maó vist. Un altre element característic de can Ricart és la torre del rellotge. Les naus allargades i d'una alçada màxima de dues plantes, amb grans obertures que faciliten la il·luminació, segueixen l'estil neoclàssic propi de mitjan segle xix. Les llargues naus diàfanes estan formades per una estructura a base d'encavallades i pilars. L'estructura de les naus de dues plantes està formada per capitells i pilars de fosa que suporten bigues de fusta o metàl·liques. Els pilars de fosa d'aquesta època foren fabricats per l'empresa Bonshom i Lacoma, important foneria ubicada a Sant Martí a mitjan segle xix. Una de les primeres naus que es va construir presenta pilars d'obra amb arcs d'àmplia llum.[2]

En el cas de les naus d'una sola planta l'estructura de les cobertes està formada per encavallades de fusta reblonades, amb lluernaris a la part superior. Algunes cobertes de teula han estat substituïdes per uralita. Pel que fa a les obertures n'hi ha d'arc de mig punt i d'altres amb llinda amb forma d'arc rebaixat. Aquesta alternança dona un sentit unitari i de conjunt.[2]

HistòriaModifica

L'origen de Can Ricart data de 1853, quan el fabricant Jaume Ricart i Guitart va comprar una finca situada a la vora de la carretera de Mataró (actual carrer de Pere IV), al terme municipal de Sant Martí de Provençals, per instal·lar-hi una fàbrica destinada al blanqueig, tint i estampat de teixits de cotó amb corrons metàl·lics, moguda per vapor, i en va encarregar el projecte constructiu a Josep Oriol i Bernadet.[3] Aquest va projectar una fàbrica de planta en forma de “F”, formada per una "quadra" amb orientació NW-SE i dues més disposades de manera perpendicular, de manera que s'aprofités el màxim la llum del sol i tenint en compte la xarxa de séquies existent per tal d'aprofitar l'aigua, essencial en el procés de blanqueig i tenyit. Sembla que el sistema utilitzat als murs fou el paredat i el sistema de suport de les cobertes es va fer mitjançant encavallades de pont de fusta. El conjunt fabril projectat per Oriol i Bernadet presentava un llenguatge de tradició neoclassicista amb una composició de forta simetria, encara que pobre en elements ornamentals característics d'aquell estil.[3]

La segona fase constructiva (1860-1877), suposà el relleu d'Oriol i Bernadet (mort el 1860) per Josep Fontserè, que inicià un seguit d'ampliacions i reformes de les naus per tal de dotar-les d'un caire més fabril. Fontserè introduí el maó cuit per les parets i la utilització de columnes de fosa i encavallades metàl·liques, i se centrà en la construcció de la torre i d'un edifici exempt on s'instal·laren els corrons d'estampar. També va ser l'autor de l'aixecament planimètric realitzat el 1866 amb motiu de la constitució de la societat Ricart i Companyia,[4] on destaquen la porteria a l’entrada del recinte; els habitatges de contramestre i propietari; el cos principal, amb la nau central de façana simètrica i naus adossades, i la nau lateral paral·lela a la séquia, que ja mostra l'extensió del recinte cap al nord; així com la xemeneia, que encara avui destaca sobre el conjunt, connectada amb la sala del vapor i la de calderes.[3]

La tercera fase correspon al moment de màxim desenvolupament de Can Ricart a partir de 1877, quan es construïren dues noves "quadres" al passatge d'acord amb la pauta i el llenguatge proposats per Oriol i Bernadet. Segons fonts de l'època, el recinte fabril ocupava el 1884 una superfície de 39.770 m², dels quals 14.440 eren edificats.[3]

La quarta fase, el 1907, suposà la instal·lació d'una nova caldera de vapor, la renovació del sistema energètic i la construcció d'una sèrie d'edificacions noves al sector oriental. També és possible que en aquest moment s'amortitzés el sistema de vies que permetia la circulació de vagonetes. Cap al 1913, Can Ricart va passar a formar part del grup empresarial tèxtil de la família Bertrand i Serra, que hi mantingué durant uns anys les activitats amb el nom d'Hilaturas Ricart, SA[5] fins que la va absorbir definitivament el 1925.[6][3]

A partir de 1922 començà la cinquena fase del gran recinte fabril del Poblenou, convertit en parc industrial de locals de lloguer,[7] amb la instal·lació de la Compañía Hispano Filipina, SA, dedicada a la producció d'oli de coco i sabó, a les naus del final del passatge. Poc després va arribar-hi la Sociedad Ibérica de Industrias Químicas, creada el 1923, que ocupà la nau del passatge, on encara mantenia instal·lacions el 2005. L'activitat tèxtil es mantingué en una part de la nau principal i una de les perpendiculars per una empresa d'estampats que el 1931 havia esdevingut propietat de J. Font i que fins fa pocs anys s'ha mantingut com a fàbrica de tints.[3] Passada la Guerra Civil espanyola, hi hagué en una part del recinte la Fundición Dalia, i posteriorment hi arribaren l'empresa Arnella del sector de paper i arts gràfiques, i diversos tallers mecanometal·lúrgics. La gran flexibilitat dels espais de la fàbrica d’estampats permetia encabir totes aquestes noves activitats sense canvis estructurals. L'única modificació significativa de les dècades de la postguerra fou l'addició d'algunes naus i coberts de poca qualitat formal i constructiva, sobretot pel flanc sud.[3]

Fins al tancament definitiu de les activitats productives, la plaça de l'entrada, la cantina (a l'antic edifici d'habitatges del contramestre i el propietari) i el passatge interior del recinte fabril foren un lloc de relació i òsmosi entre activitats molt diverses, amb petites empreses del sector del metall (tant “clàssiques” com “innovadores”), distribució química, disseny de mobles, creació artística, decoració i serveis a la construcció, arts gràfiques, cereria de disseny, etc., algunes de les quals amb facturació important i presència constatable en els mercats internacionals. Aquestes dades socioeconòmiques atorguen molt de sentit a mirar de mantenir aquell ventall d'activitats in situ, dins d'un districte d'economia industrial renovada, dens, ric i no banalitzat.[3]

Intervencions arqueològiquesModifica

El 2001 s'hi va realitzar una intervenció arqueològica als carrers d'Emília Coranty, Marroc i d'Espronceda, que posà al descobert algunes estructures relacionades amb el complex fabril de Can Ricart. Les estructures aparegudes foren bàsicament tres. En primer lloc, un col·lector de notables dimensions que segueix el traçat d'una séquia anterior a la fàbrica, amb una cronologia de la segona meitat del segle xix o inicis del segle xx. En segon lloc, un mur amb el seu fonament conservat en una alçada d'un metre aproximadament, el qual delimitaria un passadís d'entrada a la fàbrica amb una cronologia de 1877-1907. Per últim, una petita claveguera documentada en el tall de l'excavació amb orientació nord-sud amb aquesta mateixa cronologia.[8]

Els treballs duts a terme al recinte fabril de Can Ricart el 2010, concretament a l'espai conegut com a Hangar, van consistir, en primer lloc, en la documentació de les estructures que s'havien d'enderrocar, així com de les façanes. En segon lloc, es va dur a terme un control arqueològic dels rebaixos del nivell de circulació actual, d'entre 40 i 60 cm de profunditat. També es va fer el control de l'obertura d'un soterrani a la nau 2.Totes aquestes actuacions van permetre conèixer millor l'evolució de l'edifici que s'inicia l'any 1866 quan es construeix la casa del porter i, posteriorment, entre finals del segle xix i inicis del segle xx quan es construeixen les naus 2 i 3. Cal esmentar el fet que es van detectar alguns fragments de ceràmica romana rodada.[9]

El 2011 es va dur a terme una altra intervenció, relacionada amb l'execució d'obra del projecte de construcció de la nova seu de la Casa de les Llengües al recinte de Can Ricart. Arran de la intervenció i a banda de les restes pròpiament relacionades amb la fàbrica, es documentaren un seguit d'estructures de cronologia romana molt arrasades; una estructura circular de 6 m. de diàmetre i la cantonada d'una edificació de planta rectangular. Per sobre aquestes restes es documentà un nivell de terraplenament on es recuperà material ceràmic d'època medieval i moderna a banda de diverses rases orientades nord-sud, segurament vinculades a tasques agrícoles i un pou. Finalment es documentaren les restes pertanyents a la fàbrica de Can Ricart.

ReferènciesModifica

  1. «Can Ricart». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «Can Ricart». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 29 agost 2014].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Tatjer i Urbiola, 2008.
  4. AHPB, Notari Josep Falp, 1866, tom II, fs. 831-833
  5. Anuario industrial de Cataluña, 1916, p. 96. 
  6. Cabana, 1992.
  7. «Can Ricart». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  8. «Can Ricart». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  9. «Can Ricart». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Can Ricart