Carlo Alfredo Piatti

Carlo Alfredo Piatti (Borgo Canale, prop de Bèrgam, 8 de gener de 1822 - Mozzo, prop de Bèrgam, 18 de juliol de 1901) fou un violoncel·lista i compositor italià.

Infotaula de personaCarlo Alfredo Piatti
Alfredo Piatti (before 1901) - Archivio storico Ricordi FOTO001575.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement8 gener 1822 Modifica el valor a Wikidata
Bèrgam (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort18 juliol 1901 Modifica el valor a Wikidata (79 anys)
Mozzo (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaMozzo Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióConservatori de Milà Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCompositor, músic i violoncel·lista Modifica el valor a Wikidata
GènereMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsBernhard Molique Modifica el valor a Wikidata
AlumnesLeo Stern Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVioloncel Modifica el valor a Wikidata

Spotify: 4D2c8JnUk0Scu2PD2XcZFf Musicbrainz: 0778217a-7691-4b27-bd68-807c38933891 Discogs: 1050151 IMSLP: Category:Piatti,_Alfredo_Carlo Modifica el valor a Wikidata
Carlo Alfredo Piatti

Va començar els seus estudis violinístics de la mà del seu pare així com els del violoncel amb el seu tiet avi Gaetano Zanetti. Als 7 anys ja va començar a tocar a l'orquestra que portava el seu pare (era el violinista principal de l'orquestra de Bergamo). Als 10 anys inicià els seus estudis al Conservatori de Milà sota el tutelatge de Merighi. 

La seva activitat concertística s'inicià als 13 anys, i el 1838 ja va fer una gira per Europa que va tenir un notable èxit però que el va portar a una mala situació econòmica, de manera que finalment es va veure forçat a vendre el seu instrument.

Quan tenia 21 anys Liszt li va permetre debutar a Múnic i París tocant amb un violoncel fet per Nicolas Amati.

El 1844 (22 anys) va aparèixer per primera vegada davant el públic anglès, el qual va reconèixer immediatament el seu talent. Al cap d'uns quants concerts va tenir l'oportunitat de compartir escenari amb Mendelssohn, que va dirigir l'orquestra amb la qual va tocar de solista. Aquest va quedar molt impressionat i a partir d'aquell moment mantingueren una bona relació. El 1847 Mendelssohn va expressar el seu desig d'escriure un concert per a Piatti; efectivament va escriure el primer moviment però aquest s'ha perdut.

Al llarg del 1844 i 1845 va viatjar per Gran Bretanya i Rússia fins que el 1846 s'establí de manera definitiva a Londres, on va tocar a l'orquestra de l'Òpera italiana i alhora mantingué una notable carrera com a solista fins a la seva retirada l'any 1898. La seva interpretació era apreciada per la seva perfecta afinació, potenciada per una agilitat i tècnica excel·lents, així com un control de l'arc i una capacitat lírica suprema.

La seva influència va ser notable tant com a viol·loncelista com a pedagog, sobretot a Anglaterra, on va exercir de professor privat a la Royal Academy of Music i va tenir alumnes de la talla de William Whitehouse, Robert Hausmann, William Henry Squire, William Whitehouse, Hug Becker[1] o Leo Stern.

Així com Mendelssohn o Wieniawski, Piatti es va relacionar amb grans músics del seu temps, com per exemple el violinista Joseph Joachim, amb el qual va tocar en el seu quartet.

A més a més, la seva faceta compositiva també va ser molt celebrada en vida. Comptem amb una bona col·lecció de composicions i edicions per a l'instrument: els seus 12 capricis (op.25) són molt coneguts per la seva dificultat tècnica i són comparats als que Paganini va escriure per al violí. Entre la seva producció comptem, entre d'altres, amb 2 concerts per a violoncel (op. 24 i op. 26), 6 sonates (2 de les quals no estan publicades) i un concertino per violoncel i orquestra (op. 18), així com un mètode i arranjaments per a violoncel de compositors com Ariosti, Boccherini, Brahms, etc.

Durant 25 anys va tocar amb un Stradivari del 1720 (conegut com 'el Piatti') el qual se cedeix al guanyador de la competició Piatigorsky que se celebra cada 3 anys a Nova York.

ReferènciesModifica

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 125. (ISBN 84-7291-226-4)

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carlo Alfredo Piatti