Carlos Rojas Vila
Carlos Rojas Vila (Barcelona, 1928 - Greenville, Carolina del Sud, 8 de febrer de 2020) fou un escriptor català, notable assagista i novel·lista autor de més de vint títols. Se'l considera membre de la generació "nens de la guerra", i bona part de la seva obra va estar marcada per la guerra civil, així com també el seu desenvolupament personal i intel·lectual.[2]
Biografia | |
---|---|
Naixement | 12 agost 1928 ![]() Barcelona ![]() |
Mort | 8 febrer 2020 ![]() Greenville (Carolina del Sud) ![]() |
Sepultura | Cementiri de Maçanet de Cabrenys[1] |
Formació | Universitat de Barcelona ![]() |
Activitat | |
Ocupació | novel·lista, professor d'universitat, assagista, escriptor ![]() |
Ocupador | Universitat Emory ![]() |
Gènere | Assaig ![]() |
Premis | |
Biografia
modificaEra fill del metge colombià Carlos Rojas Pinilla i germà del general Gustavo Rojas Pinilla, president de Colòmbia entre 1953 i 1957. Carlos, llicenciat en Filosofia i Lletres el 1960, va preferir marxar lluny del franquisme. Fou professor de literatura espanyola a Escòcia i, des del 1957,[2] la universitat d'Emory a Atlanta (Geòrgia).
Entre els seus assaigs destaquen Diálogos para otra España (1966), Por qué perdimos la guerra (1969), Diez figuras de la guerra civil española (1973) i La guerra civil vista por los exiliados (1975). Com a novel·lista sobresurten De barro y esperanza (1957), El futuro ha comenzado (1958), Adolfo Hitler está en mi casa (1965), Auto de Fe (1968), Aquelarre (1970) i Azaña, una biografía sobre el president de la II República espanyola.[2] Després vingueren Memorias inéditas de José Antonio (1977) i El ingenioso hidalgo y poeta Federico García Lorca asciende a los infiernos (1980), guanyadores de premis. De la dècada del 1990 destaquen les seves novel·les El jardín de Atocha (1990) i Proceso a Godoy (1992).
Vinculat per la família materna a Maçanet de Cabrenys, hi passava temporades i va triar-ne el cementiri com a lloc de repós.[3]
Obres
modifica
|
|
|
Guardons
modifica- 1958: Premi Ciutat de Barcelona per El asesino de César[2]
- 1968: Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles per Auto de Fe.[2]
- 1973: Premi Planeta per Azaña[2]
- 1977: Premi Ateneo de Sevilla per Memorias inéditas de José Antonio
- 1980: Premi Nadal de novel·la per El ingenioso hidalgo y poeta Federico García Lorca asciende a los infiernos[2]
- 1984: Premi Espejo de España per El mundo mítico y mágico de Picasso
Referències
modificaEnllaços externs
modifica- «Conferències impartides a l'Ateneu Barcelonès» (audio). l'Arxiu de la Paraula. Ateneu Barcelonès, 1993. Arxivat de l'original el 21 de maig 2015. [Consulta: 28 octubre 2014].
Premis i fites | ||
---|---|---|
Precedit per: Luis de Castresana y Rodríguez El otro árbol de Guernica |
Premi Nacional de narrativa 1968 |
Succeït per: Luis Berenguer Marea escorada |
Precedit per: Jesús Zárate Moreno La cárcel |
Premi Planeta 1973 |
Succeït per: Xavier Benguerel i Llobet Icaria, Icaria... |
Precedit per: José Luis Olaizola Sarriá Planicio |
Premi Ateneo de Sevilla 1977 |
Succeït per: José Salas y Guirior Un viento que pasa |
Precedit per: Germán Sánchez Espeso Narciso |
Premi Nadal de novel·la 1979 |
Succeït per: Juan Ramón Zaragoza Rubira Concerto grosso |
Precedit per: Rafael García Serrano La gran esperanza |
Premi Espejo de España 1984 |
Succeït per: Santiago Lorén Esteban Memoria parcial. |