Carlotta Grisi
Caronne Adele Josephine Marie Grisi (Vižinada (Istria), 28 de juny de 1819 - Ginebra, Suïssa, 20 de maig de 1899) fou una ballarina italiana. Era cosina de les també cantants Giuditta i Giulia.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 28 juny 1819 Vižinada (en)  |
| Mort | 20 maig 1899 (79 anys) Ginebra (Suïssa) |
| Sepultura | Cemetery of Châtelaine (en) |
| Dades personals | |
| Formació | Accademia Teatro alla Scala |
| Activitat | |
| Ocupació | ballarina de ballet, coreògrafa, cantant d'òpera |
| Gènere | Òpera |
| Instrument | Veu |
| Família | |
| Família | Grisi (en) |
| Parella | Jules Perrot Théophile Gautier |
| Germans | Ernesta Grisi |
| Parents | Giulia Grisi (cosí) Giuditta Grisi (cosí) Giuseppina Grassini (tia) |
 | |
Des de la infància demostrà posseir una gran aptitud pel cant i la dansa. Durant molt temps, per consell de la cantant Giuditta Pasta, alternà l'estudi del cant amb el de la dansa. Finalment es decidí per la dansa, el qual no l'impedí intervenir en actuacions privades com a cantant (se sap d'una vetllada a Londres en la que cantà la romança <Regnava nel silenzio>, de la Lucia di Lammermoor de G. Donizetti. Com a ballarina, als 10 anys ja era primera ballarina del cos de ball infantil de La Scala de Milà, i el 1832 debutà al Teatro de la Canobbiana de la mateixa capital llombarda. Continuà la seva carrera a Venècia, Florència i Roma.
A Nàpols va conèixer al ballarí corògraf Jules Perrot, del qual fou alumna, parella i amant. Amb Perrot es presentà a Londres, el 1836, a Viena i a Milà, malgrat que mai arribà actuar a La Scala. El 1840 es presentà per primera vegada a París, a la vegada com a ballarina i cantant. El 28 de juny de 1841 estrenà a París el ballet Giselle d'Adam el que produí l'autèntica revelació de Carlotta Grisi, i que va fer exclamar al poeta Théophile Gautier, autor del tema:
| « | El nom de Carlotta romandrà sempre unit al de Giselle | » |
A aquesta actuació seguí una sèrie d'èxits:
- La jolie fille de Gand (Adam, 1842);
- La Péri (J. F. F. Burgmüller, 1843);
- La Esmeralda (C. Pugni, 1844);
- Pas de quatre (C. Pugni, 1845);
- Le diable a Seville (Adam, 1845);
- Paquita É. Deldevez, 1846),
- Les eléments (N. Bajetti, 1847);
- Les quatre saisons (C. Pugni, 1848);
- Les métamorphoses (P. Taglioni, 1850);
- Ondine (1851).
El 1854 dansà a Londres, Sant Petersburg i Varsòvia. Es retirà dels escenaris quan encara era jove, per viure al voltant de Ginebra, on morí amb més de vuitanta anys.
AnàlisiModifica
Segons Gautier el seu biògraf més autoritzat, la seva tècnica es basava en els rigorosos principis de l'escola de Carlo Blasis. Per a profunditzar més en el tema convé consultar tots els llibres en els que el cèlebre poeta francès vessa himnes d'admiració vers la ballarina el nom de la qual invocà des del seu llit de mort. Junt a les obres de L. Guest, destaca també la biografia escrita per Serge Lifar i publicada a París el 1941, amb ocasió del centenari de la primera representació de Giselle.
BibliografiaModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carlotta Grisi |
- Enciclopèdia Espasa Volum núm. 26, pàg. 1353 (ISBN 84-239-4526-X)