Carmelo Alonso Bernaola

músic espanyol
(S'ha redirigit des de: Carmelo Bernaola)

Carmelo Alonso Bernaola (Otxandio, 16 de juliol de 1929-Madrid, 5 de juny de 2002) va ser un compositor, professor de música i clarinetista basc. Membre de la denominada «Generació del 51», és considerat un dels màxims exponents de la música espanyola en la segona meitat del segle XX.[1] Al llarg de la seva carrera va compondre més de 300 obres entre música culta, cançons populars com el himne de l'Athletic Club, i nombroses bandes sonores per a cinema i televisió, entre elles les sintonies de Verano azul y La clave.[1]

Infotaula de personaCarmelo Alonso Bernaola
Leganés - Monumento a Carmelo Bernaola.JPG
Monument a Carmelo Alonso Bernaola al barri de Leganés de Madrid. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement16 juliol 1929 Modifica el valor a Wikidata
Otxandio (Biscaia) Modifica el valor a Wikidata
Mort5 juny 2002 Modifica el valor a Wikidata (72 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsCarmelo Bernaola Modifica el valor a Wikidata
FormacióReial Acadèmia d'Espanya a Roma Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, músic Modifica el valor a Wikidata
Membre de
MovimentGeneració del 51 Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsJulio Gómez García Modifica el valor a Wikidata
AlumnesManuel Seco de Arpe Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Premis

IMDB: nm0005962 Allmovie: p81605
Musicbrainz: 7d189eaa-9793-45ba-8fef-c08f8f4c3ef5 Discogs: 1200940 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Carmelo Bernaola va néixer a Otxandio (Biscaia, País Basc) el 16 de juliol de 1929. Quan tenia set anys els seus pares es van mudar a Medina de Pomar (Burgos, Castella la Vella), localitat en la qual començaria els seus estudis musicals, i als catorze es va desplaçar a la capital de la província per a aprofundir en classes de harmonia, piano i clarinet.[2] Per a evitar que la seva formació es veiés truncada pel servei militar, en 1948 es va presentar a les oposicions a músic a la Banda de l'Acadèmia d'Enginyers; tres anys més tard va recalar en la Banda del Ministeri de l'Exèrcit a Madrid i va ser ascendit a sergent.[2]

En la banda de l'Exèrcit va coincidir amb diversos membres de la futura «Generació del 51» com Cristóbal Halffter, Manuel Angulo i Ángel Arteaga, al costat dels quals treballaria en la cerca de nous sons.[1] Bernaola aprofitaria la seva estada en la capital per a continuar els estudis musicals en el Conservatori de Madrid, sent alumne d'Enrique Masó (harmonia), Francisco Calés Pina (contrapunt i fuga) i Julio Gómez (composició).[3] El 1953 gana les oposicions a clarinetista en la Banda Municipal de Madrid i, després de rebre diversos premis nacionals, en 1957 obté una beca de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran per a ampliar la seva formació.[2]

Entre 1960 i 1962 va estar residint en Roma (Itàlia) per a especialitzar-se en composició sota els ensenyaments de Goffredo Petrassi i Sergiu Celibidache, dos dels músics que més han influït en la seva carrera,[4] així com en Darmstadt (Alemanya) a les ordres de Bruno Maderna.[5] Després de tornar a Madrid reprèn la seva plaça en la Banda Municipal però dedica la major part del temps a la composició de bandes sonores, tant en cinema com en l'emergent televisió, sense descurar altres gèneres artístics.[5] En total va compondre més de 300 obres al llarg de la seva carrera.[1]

Dins de la música culta, és considerat l'introductor de la modernitat de la música clàssica en Espanya,[1] i va desenvolupar la aleatorietat a través del concepte de música flexible, basat en una llibertat interpretativa controlada per l'autor.[3] Algunes de les seves obres més canviades de nom són les tres Simfonies (1974, 1980, 1990), el «Rondó para Orquesta» (1992), «Clamores y Secuencias» (1993) i «Canto al Euskera» (1995), a més de la partitura de La Celestina d’Adolfo Marsillach (1989).[3] Entre els seus reconeixements destaquen dos Premis Nacionals de Música (1962 i 1992), la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts (1987) i l'ingrés en la Secció de Música de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran (1993).[3]

Quant a la música popular, Bernaola és autor dels arranjaments del himne de l'Athletic Club en basc (Athleticen ereserkia, 1982); les sintonies per televisió d’ El pícaro (1974), La clave (1976) i Verano azul (1981), i un total de 82 bandes sonores de cinema entre les quals destaquen Mambrú se fue a la guerra (1986), Espérame en el cielo (1988) i Pasodoble (1988), amb la qual va guanyar el Premi Goya de 1989 a la millor música original.[5]

A més de la composició professional, Bernaola va ser professor d'harmonia al Conservatori de Madrid i director del Conservatori de Música Jesús Guridi de Vitòria des de 1981 fins a 1991. .[6]

Carmelo Bernaola va morir el 5 de juny del 2002 a l'Hospital de Madrid, als 72 anys, víctima d'un càncer.[5]

Obra (selecció)Modifica

A part de les seves 82 bandes sonores per al cinema,[5] la música composta per a teatre i televisió —entre elles la sèrie El pícaro de Fernando Fernán Gómez, la sintonia del debat La clave i la de la sèrie Verano azul— i les seves composicions sobre cançons populars com El cocherito leré, les seves obres més importants van ser:

  • 1955: Trío-Sonatina (Per oboe, clarinet i fagot); Capricho (Clarinete y piano); Música para quinteto de viento.
  • 1956: Tres piezas para piano.
  • 1957: Suite-divertimento (Piano y orquestal); Homenaje a Scarlatti (Piano i Orquestra); Cuarteto de cuerda número 1.
  • 1958: Canción y danza (Piano).
  • 1959: Cuatro piezas infantiles (Piano).
  • 1960: Píccolo Concerto (Violí i corda); Constantes (Per veu, 3 clarinets i percudsió).
  • 1961: Superficie número 1 (conjunt de cambra); Sinfonetta Progresiva (Orquestra de corda).
  • 1962: Espacios variados; Superficie número 2 (Violoncel).
  • 1963: Permutado (Violí i guitarra); Superficie número 4; Morfología sonora (Piano).
  • 1964: Mixturas.
  • 1965: Heterofonías.
  • 1966: Episodio (Baix); Traza.
  • 1967: Músicas de cámara.
  • 1968: Continuo (Piano).
  • 1969: Polifonías.
  • 1970: Oda für Marisa.
  • 1971: Relatividades.
  • 1972: Impulsos; Argia ezta ikusten.
  • 1974: Sinfonía en do; Negaciones de San Pedro (Baix i cor); Presencia (Quartet de corda i piano); Per due.
  • 1976: Superposiciones variables.; Así; Tiempos (violoncel i piano); Pieza I.
  • 1977: Achode (Quintet de clarinet).
  • 1978: Villanesca; Entrada; Juegos.
  • 1979: A mi aire; Qué familia; Superficie número 5 (Contrabaix).
  • 1980: Variantes combinadas (Música de cambra); Sinfonía número 2.; Galatea, Rocinante y Preciosa; Koankinteto; Variantes combinadas.
  • 1981: Béla Bartók I; Tres piezas.
  • 1982: Himne de l'Athletic Club.
  • 1984: Las siete palabras de Cristo en la Cruz.
  • 1985: Variaciones concertantes (Espacios variados número 2).
  • 1986: Nostálgico (Piano i orquestra).
  • 1987: Perpetuo, cántico, final (Piano).
  • 1988: El retablillo de Don Cristóbal; Per a Fráderic (Para trío).
  • 1989: La Celestina (Ballet).
  • 1990: Sinfonía número 3.
  • 1992: Scherzo.
  • 2001: Fantasías.

Premis i distincionsModifica

En la seva dilatada carrera professional, Carmelo Bernaola va obtenir multitud de premis i distincions:

Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics [7][8][9]
Any Categoria Pel·lícula Resultat'
1967 Millor música Días de viejo color
Si volvemos a vernos
Guanyador
1969 Millor música Del amor y otras soledades Guanyador
1972 Millor música Corazón solitario Guanyador

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Muere Bernaola, músico de la modernidad», 06-06-2002. [Consulta: 13 setembre 2016].
  2. 2,0 2,1 2,2 «Ficha de compositor: Carmelo A. Bernaola». [Consulta: 13 setembre 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 García del Busto, José Luis «La aportación del maestro Bernaola vista a través de su música concertante». Revista Internacional de los Estudios Vascos, 2005.
  4. «Bernaola, un corazón pautado». ABC, 06-06-2002. [Consulta: 13 setembre 2016].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 «Muere el compositor Carmelo Bernaola, un músico polifacético y libre». ABC, 06-06-2002. [Consulta: 13 setembre 2016].
  6. «La música de Carmelo Bernaola vuelve a Vitoria», 27-10-2004. [Consulta: 13 setembre 2016].
  7. «Premios del CEC a la producción española de 1967». CEC. [Consulta: 21 octubre 2018].
  8. «Premios del CEC a la producción española de 1969». CEC. [Consulta: 5 novembre 2018].
  9. «Premios del CEC a la producción española de 1972». Círculo de Escritores Cinematográficos. [Consulta: 3 desembre 2018].