Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra en España

La Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra en España (Carta col·lectiva dels bisbes espanyols als bisbes del món sencer amb motiu de la guerra a Espanya) va ser una maniobra de propaganda internacional[1] dels bisbes espanyols, amb el qual volien informar els catòlics arreu del món de la postura de l'Església Catòlica en la Guerra Civil.[2] A més del castellà, va ser publicada en francès, italià i anglès el 1r de juliol de 1937.[3][4] No era un producte d'una espontània voluntat de la jerarquia eclesiàstica espanyola, sinó que va ser escrita davant la petició formal del general insurrecte Francisco Franco.[5]

Infotaula documentCarta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra en España
Tipuscarta Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata
Llengua originalcastellà, francès, anglès i italià Modifica el valor a Wikidata
Creació1r juliol 1937 Modifica el valor a Wikidata
AutorIsidre Gomà i Tomàs, Enric Pla i Deniel i Leopoldo Eijo y Garay Modifica el valor a Wikidata

HistòriaModifica

El 12 de desembre de 1936, el tarragoní Isidre Gomà i Tomàs, cardenal de Toledo, va ser rebut pel papa Pius XI. Després del seu retorn a Espanya, es va entrevistar amb el general insurrecte Franco que li va assegurar que respectaria l'Església, després de la qual cosa, el cardenal va enviar als bisbes de la zona nacional una carta on comentava la bona impressió que li havia transmès Franco en l'entrevista. Ja el març de 1937, Pius XI va encarregar Gomà la redacció d'una carta col·lectiva. El juny, el cardenal redacta l'esborrany i després de comunicar-ho a Roma, l'envià a tots els bisbes al juny.

El document ajudà decisivament el Movimiento Nacional a donar a l'alçament franquista una legitimitat patriotic-religiosa contra el comunisme.[2] Segons Jordi Serrano, l'Església catòlica encara avui no s'ha fet cap autocrítica i mai ha demanat perdó pel seu paper en el cop d'estat feixista per aquesta carta.[6] El secretari d'estat del Vaticà, Eugenio Pacelli, el futur papa Pius XII, va escriure una carta al cardenal Gomà que demostra el malestar que va generar al Vaticà la carta de l'Episcopat espanyol justificant l'alçament militar.[1] Pacelli va aprovar la carta «pels nobles sentiments en què està inspirat, així com l'alt sentit de justícia d'aquests excel·lentíssims bisbes a condemnar absolutament el mal, de qualsevol part que aquest vingui». Nogensmenys, els bisbes espanyols la van publicar en ometre l'afegit «de qualsevol part que vingui» el que no va plaure al Vaticà que va exigir una rectificació amb el text sencer de la carta de Pacelli.[1] L'ambaixador espanyol al Vaticà, José de Yanguas Messía va protestar contra aquesta exigència.[1]

Una majoria dels bisbes espanyols hi trivialitza el conflicte social, a la base de la guerra, hi descriuen una simplificació del conflicte basc, mostren poca sensibilitat als valors democràtics, ignoren la repressió i la violència del bàndol nacionalista i neguen el paper de l'Església en la guerra.[7] Només hi descriuen les persecucions sofertes : «20.000 esglésies i capelles destruïdes o totalment saquejades. Els sacerdots assassinats, amb una mitjana dels 40 per 100 en les diòcesis devastades —en algunes arriba al 80 per 100– sumaran, només el clergat secular, uns 6.000».[3]

En recolzar els insurrectes, l'Església recuperà privilegis. Va ser considerada com un puntal del nou règim, la qual cosa li aportà amples beneficis. Amb la victòria del bàndol nacional, «l'Església tingué un protagonisme important, dins una estratègia de recristianització de la societat mitjançant actes multitudinaris d'exaltació religiosa, el control de la moral pública i privada i un paper importantíssim en el món de l’ensenyament.»[8] Els bisbes signataris hi expressen una concepció teocràtica de la societat espanyola:

« La Constitució i les lleis laiques [de la segona república] que van desenvolupar el seu esperit van ser un atac violent i continuat contra la ‘consciència nacional’. En anul·lar els drets de Déu i vexar l'Església, la nostra societat quedava enervada, en l'ordre legal, en el que té de més substantiu la vida social, que és la religió. El poble espanyol que, en la seva major part, mantenia viva la fe dels avis, va rebre amb paciència invicta els reiterats greuges fets a la seva consciència per lleis iniqües; però la temeritat dels governants ha posat en ‘l'ànima nacional’, juntament amb el greuge, un factor de repudi i de protesta contra un poder social que havia faltat a la justícia més fonamental, que és la que es deu a Déu i a la consciència dels ciutadans. »
Carta colectiva (traduït de l'original en castellà) [3]

ContingutModifica

La carta d'unes 45 pàgines té els capítols següents:

  • Raó del document.
  • Naturalesa de la carta.
  • La nostra posició davant la guerra.
  • El quinquenni que va precedir a la guerra.
  • L'alçament militar i la revolució comunista.
  • Característiques de la revolució comunista.
  • El moviment nacional: els seus caràcters.
  • Es respon a unes objeccions.
  • Conclusió.

Va ser signada per 43 bisbes i cinc vicaris espanyols,[4] llevat

  • Francesc Vidal i Barraquer (que hagué de fugir d'Espanya, després de ser salvat per Lluís Companys de ser assassinat per membres de la FAI) opinava que la carta podia ser inoportuna i augmentar la repressió contra l'Església.[9]
  • Mateo Múgica Urrestarazu (que havia abandonat Espanya l'octubre de 1936, per refugiar-se a Roma, després de ser acusat per la Junta de Defensa Nacional de tolerar propaganda separatista al seminari i de protegir sacerdots enemics del Moviment), li va dir a Gomà que no li semblava oportú signar estant fora de la seva diòcesi i que no volia signar un document d'exaltació dels nacionals (que havien assassinat catorze sacerdots bascos, acusats de separatisme). Encara que anteriorment a la presa de la diòcesi de Vitòria pels nacionals, la carta li semblava convenient.
  • Joan Torres Ribas, bisbe de Menorca, ancià de 92 anys, cec i malalt, confinat en la seva diòcesi i respectat pels republicans. Va morir el 20 de gener de 1939.
  • Javier Irastorza Loinaz, nomenat administrador apostòlic i per tant sense jurisdicció diocesana.
  • El cardenal Pedro Segura y Sáez, que estava exiliat a Roma i sense càrrec a Espanya.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Raguer, Hilari «La carta de los obispos españoles que incomodó al Vaticano» (en castellà). El País, 02-07-2017. ISSN: 1134-6582.
  2. 2,0 2,1 «Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. 3,0 3,1 3,2 Carta colectiva, 1937.
  4. 4,0 4,1 Busquets i Grabulosa, Lluís. Carta al Papa.. Barcelona: Ara Llibres, 2010. ISBN 978-84-92907-25-0. 
  5. Reig i Tapia, Alberto. «El papel de la jerarquía eclesiástica durante la Guerra Civil». A: Església i franquisme. Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 2017, p.143. ISBN 978-84-8424-610-7. 
  6. Serrano, Jordi «Vidal i Barraquer no ho faria». Diari de Girona, 11-10-2013.
  7. Belzunegui Eraso, Ángel; Sánchez i Cervelló, Josep; Reig i Tapia, Alberto. «El papel de la jararquía ecleisástica durante la Guerra Civil». A: Església i franquisme.. Tarragona: Publicacions Universitat Rovira i Virgili, 2017. ISBN 978-84-8424-610-7. 
  8. Santana Morro, Manel. «Introducció: la ciutat sobreviu malgrat el franquisme». Iniciatives XXI. [Consulta: 26 abril 2020].
  9. Pons, Marc «El cardenal que va plantar cara a Franco». El Nacional, 03-10-2016.

BibliografiaModifica