Viquipèdia

Fàbrica Estruch

antiga fàbrica a Barcelona
(S'ha redirigit des de: Casa-fàbrica Estruch)

La fàbrica Estruch és un edifici situat al carrer de la Reina Amàlia, 38-38 bis i de Sant Pau, 118 del Raval de Barcelona. Es tracta d'una tipologia de casa-fàbrica amb un edifici d'habitatges (avui enderrocat) en un extrem de la parcel·la, i alineat amb aquest, una fàbrica de pisos amb façana al carrer de la Reina Amàlia.

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Fàbrica Estruch
Imatge
Dades
TipusEdifici industrial i edifici residencial Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estat d'úsparcialment destruït i restaurat Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativael Raval (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióReina Amàlia, 38-38 bis i Sant Pau, 118 (enderrocat) Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 22′ 34″ N, 2° 10′ 06″ E / 41.376076°N,2.168448°E / 41.376076; 2.168448
Plànol

Casa i jardí de Joan Francesc Besora al carrer de la Reina Amàlia
Quarteró núm. 104 de Garriga i Roca (c. 1860)
Vista de la fàbrica Estruch des de la bretxa de Sant Pau. Dibuix de Joan Morales i Mas (sense data)

Història modifica

El 1834, l'advocat tarragoní Joan Francesc Besora[1] va demanar permís per a reedificar el frontis de la seva casa i la tanca del jardí al nou carrer de la Reina Amàlia, segons el projecte del mestre d'obres Pere Casals.[2] Ja mort, el 1840 les seves filles Joaquima, Maria Josepa, Josepa Antònia (veïnes de Tarragona), Anna Maria i Maria Tecla van establir en emfiteusi la finca als fabricants de teixits de cotó Joan Marcet i Pere Estruch (casat amb la seva filla Caterina),[3][4] que el 1839 havien constituït la societat Marcet i Estruch, establerta inicialment al núm. 44 (antic) del carrer de Sant Pau.[5] Aquests hi van fer construir unes «quadres»[6] a tocar de la rampa de Sant Pau de la muralla de Terra,[7] per la qual cosa van haver d'obtenir el vistiplau de la Comandància d'Enginyers.[8]

El 1842, quan Marcet es va retirar del negoci i van dissoldre la societat, la fàbrica encara no era acabada. La seva participació es va valorar en 9.500 lliures, a pagar en quatre terminis semestrals, i l'immobilitzat en l'edifici en 6.000 lliures (la meitat per les despeses de l'adquisició i l'altra per les obres), que seria remunerada al 6 %.[9][4] El 1843, Estruch va demanar permís per a eixamplar-hi una finestra, segons el projecte del mestre d'obres Jaume Feliu i Castelló.[10] El 1846, va demanar permís per a instal·lar-hi una màquina de vapor i ampliar la fàbrica, segons el projecte del mestre d'obres Narcís Nuet, que comportava l'enderrocament de part de l'edifici existent.[11] Segons la carta de pagament de les obres, aquestes van costar 464.134 rals i 15 maravedís, sense comptar el cost de la màquina de vapor de 30 CV.[12][13]

El 1847, i amb la participació en un 20% del fabricant d'Igualada Francesc d'Assís Mas, es va constituir la societat Pere Estruch i Cia,[14] l'objecte de la qual seria el lloguer de les instal·lacions a d'altres industrials. Tanmateix, serien els mateixos propietaris els principals (si no els únics) llogaters, a través de dues societats: Francesc Mas i Cia, formada per Rafael Masó, Francesc d'Assís Mas i Pere Estruch i dedicada a la filatura, amb 12 màquines mule-jennies i un capital de 4.500 duros en efectiu,[15] i Burrull i Cia, formada per Bonaventura Burrull i Francesc d'Assís Mas i dedicada a la filatura i al tissatge, amb 15 mule-jennies de 120 fusos cadascuna i 39 telers mecànics, i un capital de 26.000 lliures.[16][17] El 1850, Burrull i Cia va fer una ampliació de capital que incloïa l'adquisició de la maquinària de Francesc Mas i Cia, a més de concedir la signatura per a les compres de cotó i d'admetre Estruch com a soci sense representació ni dels beneficis per la venda de borra.[18][19] Segons les Estadístiques de Graell (1850), Burrull i Cia tenia una filatura dotada d'una força motriu de 4 CV, 22 màquines de preparació i 1.800 fusos de mule-jenny i donava feina a 42 treballadors, i una secció de tissatge amb 41 telers mecànics. Francesc d'Assís Mas i Cia tenia una filatura moguda per 7 CV, i comptava amb 74 màquines de preparació, 1.320 fusos de mule-jenny, i ocupava 32 obrers. Per la seva part, Bonaventura Burrull tenia un fàbrica de teixits amb 54 telers senzills i 33 de compostos, que ocupava 127 treballadors.[20]

Amb la mort sobtada d'Estruch el 1851, la seva participació va passar a mans del seu fill Andreu Estruch i Marcet, aleshores menor d'edat. El 1855, van acordar la dissolució de la societat, valorant la participació de Mas en 3.000 duros per la màquina de vapor[21] i 5.200 duros per l'edifici, del quals 2.000 es pagarien a l'acte,[22] i la resta al cap d'uns mesos. En la carta de pagament es reconeixia que aquests diners provenien d'un préstec que li havien fet Bonventura Carulla i Madgalena Burrull (esposa i filla de Burrull, respectivament).[23][24]

Durant aquesta època, la fàbrica va ser llogada a diversos industrials, com ara Francesc Torrescasana i Carbonell (vegeu fàbrica Dardé), que hi comptava amb fusos de 1200 mule-jennies i 25 operaris, i Martí Rodés (vegeu casa-fàbrica Aleu) amb fusos de 2400 mule-jennies, 1800 de contínues, 2540 de selfactines i 65 operaris per a la filatura, més 60 telers mecànics i 67 operaris per al tissatge.[25]

Posteriorment, Estruch va constituir amb Josep Regordosa la societat Estruch i Regordosa,[26] que es va presentar a l'Exposició del 1860: «233. SS ESTRUCH Y REGORDOSA, Barcelona, calle de Amalia, núm. 38. Cutíes mecánicos, para colchones»[27]

El 1873 hi havia la fàbrica de gasoses de Josep Tersa, que va presentar una sol·licitud per a instal·lar-hi una màquina de vapor.[28]

El 1877, Estruch i altres propietaris van demanar la desafectació del terraplè i el camí de ronda de l'antiga muralla de terra al redós de l'antic monestir de Sant Pau del Camp, convertit en caserna.[29][30] Això va permetre l'inici de la urbanització d'aquest sector, conegut popularment com la «bretxa de Sant Pau» i que comprenia dues illes triangulars del Pla Cerdà entre els carrers de les Flors i de l'Abat Safont.

Posteriorment, s'hi establí la Casa de Lactància i Bressol, institució benèfica fundada el 1880 pels organitzadors de les fires i festes populars d'aquell any i dedicada a la cura dels fills petits dels obrers. Hi treballaven un administrador, una cuinera, una bugadera, sis bressoleres i quatre mainaderes, quedant la part sanitària a càrrec de deu metges voluntaris.[31]

A finals de segle s'hi va instal·lar la fàbrica de pianos mecànics de Pere Pombia,[32] succeïda uns anys més tard per Lluís Casalí: «Fábrica de Pianos de manubrio. Premiada con medalla de plata en Barcelona, 1888. Gran diploma de mérito en Londres, 1889. Unica en su clase en España que ha obtenido PRIMER PREMIO en Chicago, en 1893, y medalla de oro en San Francisco de California, en 1894. Pianos de varias dimensiones, verticales y cruzados, de nueva invención, pianos con acompañamiento de mandolinas, con privilegio exclusivo por 20 años. Se construyen PIANOS automáticos con bombo, redoblante, platillo, lira y castañuelas. Pídase catálogo.»[33]

A la mort d'Andreu Estruch (que aleshores vivia amb el seu fill Eugeni, enginyer industrial, al passatge dels Escudellers)[34] el 1899, la fàbrica va passar a mans de la vídua Ramona Baulenas, que va posar-ne en lloguer tots els espais. Així, el 1900 hi trobem la societat Closas, Maynon i Forns, dedicada a la torneria de fusta[35] i que va demanar permís per a instal·lar-hi una màquina de vapor de 4 CV, segons el projecte de l'enginyer Gaspar Forcades.[36] Tanmateix, una inspecció de l'any següent va clausurar l'activitat per no complir les condicions mínimes de seguretat, i l'espai es va tornar a posar en lloguer.[37][38]

El 2002, la propietat va ser adquirida per REGESA, que la va incloure en el Pla d’actuació d’habitatge social per Ciutat Vella (2004-2007) per construir-hi 30 habitatges socials.[38] Aquesta actuació ha comportat l'enderroc de l'edifici d'habitatges, substituït per un de nova planta, i la rehabilitació de la fàbrica, de la qual només s'han conservat les façanes, tot i que l'última planta (originalment unes golfes) ha estat refeta, i la xemeneia.[37]

Referències modifica

  1. ↑ «Título de bachiller en derecho civil a favor de Juan Francisco Besora, natural de Tarragona, expedido por Miguel del Pueyo, rector de la Universidad de Zaragoza». Real Audiencia, pergaminos, a.p.t.69/ Pergaminos. ACA, 27-01-1804.
  2. ↑ AHCB, C.XIV Obreria C-118, 21-6-1834.
  3. ↑ AHPB, notari Manuel Lafont, manual 1.227/21, f. 134-139v, 6-6-1840.
  4. ↑ 4,0 4,1 Ventura i Pascual i Domènech, 2013, p. 139.
  5. ↑ Guía de forasteros en Barcelona, 2ª parte, 1842, p. 57, 59. 
  6. ↑ «Plànol del terreny destinat a fàbrica de vapor, propietat de Pere Estruch». Gràfics 03691. AHCB, 1846.
  7. ↑ «Plànol de la rampa de Sant Pau de la muralla de Terra». Gràfics 04181. AHCB.
  8. ↑ «Marcet, Juan; Estruch, Pedro». Comandancia de ingenieros, 027, 16. ACA, 1840-1842.
  9. ↑ AHPB, notari Manuel Lafont, manual 1.227/23, f. 81-82v, 28-3-1842.
  10. ↑ AMCB, Q127 Foment.
  11. ↑ «Propiedad de Don Pedro Astruch sita en la Calle de la Reyna Amalia de la presente ciudad». Gràfics 04062. AHCB, 1846.
  12. ↑ AHPB, notari Manuel Lafont, manual 1.227/29, f. 170-175, 7-4-1848.
  13. ↑ Ventura i Pascual i Domènech, 2013, p. 140.
  14. ↑ Guía general de Barcelona, 1849, p. 377, 383. 
  15. ↑ AHPB, notari Ferran Moragas i Ubach, manual 1.278/31, f. 168v-170v, 2-6-1848.
  16. ↑ AHPB, notari Constantí Gibert, manual 1.261/19, f- 357v-259, 30-9.1949.
  17. ↑ Ventura i Pascual i Domènech, 2013, p. 140-141.
  18. ↑ AHPB, notari Constantí Gibert, manual 1.261/20 (1a part), f. 244v-247v, 21-5-1850.
  19. ↑ Ventura i Pascual i Domènech, 2013, p. 140-142.
  20. ↑ Ventura i Pascual i Domènech, 2013, p. 141.
  21. ↑ AHPB, notari Montserrat Coromines, manual 1.308/21, f. 19-21v, 1-5-1855.
  22. ↑ AHPB, notari Montserrat Coromines, manual 1.308/21, f. 21-24v, 1-5-1855.
  23. ↑ AHPB, notari Montserrat Coromines, manual 1.308/21, f. 377v-378v, 14-8-1855.
  24. ↑ Ventura i Pascual i Domènech, 2013, p. 144-145.
  25. ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 235, 317, 559, 561. 
  26. ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1863, p. 137, 223. 
  27. ↑ Orellana, Francisco J. Reseña de la Exposición Industrial y Artística de Barcelona, 1860, p. 192. 
  28. ↑ «José Tersa. Reina Amàlia cantonada Sant Pau. Funcionament d'una caldera de vapor instal.lada en aquests carrers». AMCB, 1873.
  29. ↑ «Sol·licitud d'Andrés Estruch i altres veïns d'aquesta capital per a la retirada la paret que limita el pati del Quarter S. Pablo amb el carrer del mateix nom». Q136 Obres públiques 3/0 621. AMCB.
  30. ↑ Estruch, Andrés. Comandancia de ingenieros, 016, 16. Arxiu de la Corona d'Aragó, 1877. 
  31. ↑ Roca i Roca, Josep. Barcelona en la mano. Guía de Barcelona y sus alrededores, 1895, p. 174. 
  32. ↑ Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración, 1896, p. 991. 
  33. ↑ Anuario-Riera, 1908, p. 576, 1014. 
  34. ↑ Anuario-Riera, 1899, p. 113. 
  35. ↑ «Revista ilustrada de banca, ferrocarriles, industria y seguros» p. 181, 25-04-1900.
  36. ↑ «José Closas. Reina Amalia 38. Instal·lació d'un generador de vapor». AMCB, 1899-1900.
  37. ↑ 37,0 37,1 Artigues i Vidal i Mas i Palahí, 2019.
  38. ↑ 38,0 38,1 Fernández Reixach, 2015, p. 16.

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fàbrica_Estruch&oldid=33362645»