Casa d'Olesa
La Casa d'Olesa[a] és una de les principals famílies aristocràtiques de Mallorca i de l'extint Regne de Mallorca.
|
|||||
| Epònim | Olesa de Montserrat  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Dades | |||||
| Tipus | casa noble | ||||
Els orígens mallorquins d'aquesta família se remunten a la conquesta de Mallorca encapçalada pel Rei en Jaume. En aquesta empresa hi participà Jaume d'Olesa, i el seu descendent, també anomenat Jaume; aquest darrer, a la vegada, arribà a ser el secretari del rei cap a l'any 1280. La família enllaçà, per una banda, amb famílies de cavallers, com ara els Santmartí, que eren donzells o cavallers dels primers inicis del Regne de Mallorca; però, per altra banda, també emparentaren amb famílies de ciutadans i mercaders, en aquest cas amb la família Pacs o els Sanglada.[1]
Joaquim Maria Bover, al seu nobiliari mallorquí,[2] especifica que la família era originària de Catalunya, lloc on posseïa a títol de feu, la vila del seu mateix nom, just devora Montserrat; és a dir, la vila d'Olesa de Montserrat. Tenint en compte que les dades que Bover inclou a la seva obra no són del tot acceptades per la major part de la historiografia actual, cal anar amb compte a l'hora de considerar-les i donar-les per certes i vàlides; així i tot, l'historiador del segle xix aporta una sèrie de dades que són interessants esmentar, com ara algunes dades biogràfiques de personatges il·lustres o importants per Mallorca, i que porten aquest llinatge. D'aquesta manera, entre d'altres, Bover cita a:[2]
- Jaume d'Olesa, que el 1330 va servir al rei Jaume III de Mallorca en la guerra contra Gènova i en les disputes que enfrontaven el monarca mallorquí amb l'aragonès.
- Rafel d'Olesa, que segons Bover fou expert en lleis i que va fundar el 1441 el Convent de Jesús extramurs, a Ciutat, juntament amb el seu cunyat Mateu Sanglada, amb el qual cedí els terrenys sobre els quals s'edificaria el convent. Va ser a més a més, jurat de la ciutat i regne per la classe noble, als anys 1451 i 1458, i va aconseguir del rei Alfons el Magnànim molts privilegis pel Regne de Mallorca, del qual en va ser ambaixador a Nàpols.
- Rafel d'Olesa, el 1554 va ser jurat de la Ciutat de Mallorca i Regne de Mallorca per la classe de ciutadans militars, obtenint pels seus serveis, el privilegi perpetu de cavaller, dia 16 de setembre de 1555.
- Bernat d'Olesa i Nicolau, fill de Gaspar d'Olesa i net de Pere d'Olesa i Rovira, fou militar. Morí a Formentor (Pollença), lluitant en contra dels musulmans que havien desembarcat en aquell indret dia 10 d'abril de 1587.
- Francesc d'Olesa i Santmartí, era fill de Jaume d'Olesa i Sanglada. Escriptor del poema titulat El menyspreu del món. Als anys 1529, 1531 i 1549 va ser jurat de la ciutat i regne per la classe dels nobles, fent importants serveis a la corona en èpoques crítiques, i tal com se llegeix en el títol de noblesa que li concedí, com a premi, Carles I d'Espanya, dia 24 de desembre de 1533. El monarca hispà l'armà cavaller de forma personal, i el condecorà amb la dignitat eqüestre, perquè la gaudís ell mateix i també tots els seus descendents d'ambdós sexes.
- Jaume d'Olesa i Santmartí, fill de l'anterior. Jurat de la ciutat i regne el 1630. Ocupà el càrrec de Mestre Racional de Mallorca.
- Jaume d'Olesa i Ballester, fill de Salvador d'Olesa i Sureda. L'any 1630 armà una companyia amb la qual contribuí a l'armada naval del monarca espanyol. El 1648 fou nomenat Lloctinent del Governador de Menorca i Mestre Racional del Reial Patrimoni d'aquella illa.
- Jaume d'Olesa i Rosselló, casat amb Ana Cabrera, filla dels marquesos de Villaseca, Còrdova
- Marià d'Olesa i Ramonell, nascut a Palma el 1909, fill de Josep d'Olesa i España. Va ser un religiós teatí, que arribà a ocupar el càrrec de Provincial en el si de la seva ordre; a més a més fou historiador. Va viure quaranta anys a l'Argentina. Va morir l'any 2000 a l'edat de 83 anys.
Bover diu[2] que existí una branca ja extinta d'aquesta nissaga, els Olesa de Vinagrella. El nom de Vinagrella prové de la possessió del mateix nom, al nord de l'actual municipi de Llubí a Mallorca. El darrer membre d'aquesta branca, fou Maria d'Olesa de Vinagrella, que casà amb Tomàs Safortesa i Verí el 1650. L'escut de la família és una rosa de plata en camp encarnat. La casa pairal d'aquesta família, Can Olesa, se situa al Carrer Morei de Ciutat, i recentment la família l'ha venuda per uns vuit milions d'euros[3] Per altra banda, les nombroses possessions que la família ha tengut per Mallorca al llarg de la història han deixat la seva empremta en la toponímia; en són exemples les possessions de Son Olesa, a Palma i Valldemossa, i de Can Olesa, a Manacor.
Notes modifica
- ↑ La forma normativa del llinatge és Olesa. No obstant això, en formes antigues sovint apareix amb z i amb diftong au: Aulesa, Auleza i Oleza. Referit a personatges històrics i a topònims (Son Olesa, Can Olesa) s'usa la forma normativa, però modernament en el registre civil s'ha consolidat la forma Oleza.[1]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 Sabater i Vallespir, Antònia. Els Senyors de Palma. Història Oral. Institut d'Estudis Baleàrics, p. 28. ISBN 978-84-15432-340.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Bover, Joaquim Maria. José J. de Olañeta (ed.). Nobiliario Mallorquín. Pàgina 266. ISBN 84-7651-574-X
- ↑ Ventayol, Germà «El histórico 'casal' de Can Olesa pasará a manos de inversores extranjeros». Última Hora, 11-10-2013.