La casa de l'Ardiaca o ca l'Ardiaca, es troba al carrer de Santa Llúcia, 1, de Barcelona, a tocar de la catedral de Santa Eulàlia i està catalogada com a bé cultural d'interès nacional.[1] Actualment és la seu de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Casa de l'Ardiaca
Imatge
Dades
TipusPalau Modifica el valor a Wikidata
Part deMuralla romana de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Construcciósegle XV
segle XVI Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicgòtic tardà Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativael Gòtic (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióSanta Llúcia, 1 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 23′ 03″ N, 2° 10′ 32″ E / 41.384042°N,2.175575°E / 41.384042; 2.175575
Bé cultural d'interès nacional
Tipusmonument històric
Codi BCIN47-MH Modifica el valor a Wikidata
Codi BICRI-51-0000304 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAC51 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona1208 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Propietat deAjuntament de Barcelona Modifica el valor a Wikidata

Descripció modifica

La casa de l'Ardiaca, que des de fa més d'un segle forma un conjunt amb la contigua casa del Degà, és el fruit de diverses intervencions arquitectòniques produïdes des del segle xv. Presenta tres cossos disposats entorn d'un pati, en una atípica estructura en U motivada per la irregularitat del solar, i respon encara a una concepció típicament gòtica. Els trets renaixentistes es redueixen a alguns elements decoratius, en particular el portal d'entrada, fet «a la romana» (1510-c. 1514).[2]

Història modifica

Era l'antiga residència dels ardiaques majors de la seu, que estava assentada des del segle xii sobre dues torres de la muralla romana unides per un pont, fou transformada per l'ardiaca Lluís Desplà i Oms en un palauet gòtico-renaixentista (1479-c. 1514).[2]

La casa del Degà, annexa a l'anterior, fou modificada el 1420 en ampliar-se el pla de la Seu.[2] La façana que hi dona fou remodelada a partir del 1548 per disposició del degà Jaume Estela. Poc després, el 1559, es va fer una façana nova al carrer de Santa Llúcia, així com el pati i l'escala actuals.[2]

La història dels dos edificis és paral·lela des del 1870, en què van ser comprats per Josep Altimira i Reniu, el qual n'encarregà la reforma a l'arquitecte Josep Garriga i Garriga.[3] La remodelació comportà la unificació de les dues cases i la construcció del pati porxat actual (prolongant les arcades originals pel costat de la tanca del carrer de Santa Llúcia), amb el seu brollador central, fet a partir de les baranes del pou originari. Posteriorment, el 1895 s'hi instal·là el Col·legi d'Advocats de Barcelona, època en la qual Domènech i Montaner dissenyà la bústia de marbre que hi ha al costat del portal,[2] inclosa a l'inventari dels Petits paisatges de Barcelona.[4]

 
Galeria superior de la Casa de l'Ardiaca als voltants de 1920

L'any 1919, l'Ajuntament de Barcelona comprà tot el conjunt per a nstal·lar-hi l'Arxiu Històric de la Ciutat, i n'encarregà la restauració a l'arquitecte Josep Goday, que modificà els interiors, aixecà la casa del Degà fins a anivellar-la amb la resta de l'edifici, i estengué la galeria d'arcs rebaixats de la casa de l'Ardiaca a tot el conjunt. També hi incorporà un nou repertori de finestres i d'altres materials del segle xvi, procedents d'edificis enderrocats. Durant l'estudi arquitectònic per al seu condicionament, es descobrí sota el paviment una pedra treballada, que corresponia a un fragment d'una inscripció sepulcral, que podia datar-se del segle ii. Davant de la reutilització de les pedres d'un sepulcre del segle ii a la torre, a més, es va poder documentar que la part de la muralla inclosa a la base de la casa de l'Ardiaca tenia doble parament, formats l'un i l'altre per grans pedres ben escairades, un dels quals restava englobat en el massís. Tamb, es documentà un pou prop de la muralla que estava ple de gran quantitat de ceràmica i llànties. Les obres de la casa de l'Ardiaca van comportar la prèvia restauració de la torre de la muralla que corresponia a la plaça de la Catedral, on al seu interior es descobrí l'existència de finestres d'arc semicircular en dos pisos per damunt de la cornisa exterior que limitava la part originàriament massissa. Així mateix, es va establir que més amunt de la cornisa, els murs de la torre eren formats amb carreus menuts.[5]

L'agost de 1930. l'Arxiu Històric de la Ciutat, sota la direcció tècnica d'Agustí Duran i Sanpere, va realitzar un seguit de sondatges a la part baixa de la casa de l'Ardiaca, on es va poder comprovar que havia estat edificada damunt la muralla romana, gairebé sense danyar-la. També es va documentar que durant les obres realitzades als voltants del 1871, la planta baixa de la casa fou ampliada respectant la muralla; aquesta va quedar al descobert per la seva part interna fins a la meitat del seu gruix, mentre que a la planta de peu pla només van quedar els blocs exteriors descoberts en la seva cara interior. La intervenció arqueològica va corroborar les mides a l'entorn dels 4 m de gruix, on el massís central de pedres i morter estava dividit en dues seccions verticals, interceptades per un mur de grans pedres regulars, iguals a les del parament extern, amb la cara aplomada cap a l'exterior. Aquesta disposició de la muralla semblava indicar que el gruix no devia tenir més enllà de 2 m i que més tard fou reforçada per la part exterior amb un nou mur de façana, reomplint l'espai entre el mur vell i el nou amb la barreja de pedres i morter. La torre romana de la plaça Nova era assentada damunt terres d'escassa consistència, a causa, segons sembla, d'antigues i persistents filtracions de conduccions subterrànies d'aigua, i a la part superior es va observar la presència d'esquerdes amb tendència a obrir-se. Durant les obres per tal de millorar-ne la fonamentació, es van comprovar les hipòtesis següents: en primer lloc, la torre tenia la base enterrada en el subsòl de la plaça a una profunditat d'1,80 m per sota de l'empedrat, i aquesta base tenia una gran motllura en tot el voltant. En segon lloc, sembla que la torre, originàriament, era de planta semicircular, mantinguda a la part que dona al carrer del Bisbe i tallada en línia recta a la part contrària. Als fonaments es va extreure un fragment d'inscripció, la qual, per la situació que tenia, devia haver estat una de les primeres pedres llençades al pou obert per al fonament de la torre. La inscripció era de caràcter sepulcral i, pel caràcter de les lletres, podia classificar-se del segle ii.[6]

Durant l'any 1957, es va procedir a finalitzar l'enderroc de les darreres cases del carrer de la Corribia, posant al descobert un dels trams exteriors de la muralla romana, que va ser va ser objecte d'una important restauració, dirigida per l'arquitecte Adolf Florensa, convertint.se en façana amb balcons, finestres i una galeria d'arcs de mig punt. La part interior de la muralla, que va ser molt mutilada, es trobava dins de la casa del Degà, que juntament amb la casa de l'Ardiaca formen un únic cos. Aquests edificis es van adossar a la cara interna de la muralla i es van superposar al nivell del pas de ronda. D'aquesta manera, va quedar afectat el gruix del pany, moltes vegades fins a nivell de soterrani, conservant-se de manera íntegra el parament extern de carreus baiximperial.[7]

El 1958 es va intervenir a la torre de la plaça Nova. i consistí en el buidatge de la part superior de la secció massissa. Es va arribar fins a un nivell de 3,60 m per sota de la clau de l'arc de l'aqüeducte, posat parcialment al descobert en campanyes anteriors (1954), però interpretat com a tal en aquesta. A l'exterior, es van documentar part dels dos aqüeductes que portaven aigua a la ciutat. El primer, amb una amplada d'1,65 m i bastit amb aparell petit que se situava sota la fornícula amb la imatge de Sant Roc; i el segon, a 45 cm del primer, que presentava una amplada d'1,80 m amb la mateixa factura. Aquest segon pilar, ubicat a l'angle esquerra de la torre, va ser objecte d'una restauració dirigida per Adolf Florensa. D'aquest segon aqüeducte, amb unes mesures de 4,50 m d'alçada, també s'havia conservat un dels arcs format per dovelles no gaire grans, per sota de les quals es localitzaven dotze fileres de carreus de grans dimensions, típic de la muralla. Sobre l'arc hi havia el canal (specus) emmarcat per dos murs d'aparell petit.[8]

Finalment, entre els anys 1991 i 1998, la Casa de l'Ardiaca ha estat sotmesa a una reforma integral segons el projecte dels arquitectes Roser Amadó i Lluís Domènech.[9] El 1993 es va efectuar el control arqueològic de 15 cales per tal d'efectuar unes sabates de formigó armat a la zona contigua a les façanes que dona al pla de la Seu, al carrer de Santa Llúcia i la paret mitgera de la casa del Degà amb la casa de l'Ardiaca, corresponents a les dependències de l'habitacle del conserge, vestíbul d'entrada i dipòsit de l'arxiu. Els resultats arqueològics es van poder ubicar entre el segle ii i principis del vi dC, i en general, es tractava d'una successió d'estrats de deposició. No obstant això, es va poder documentar dos paviments sobreposats a les cales M i Ñ i un mur localitzat a les cales del vestíbul d'entrada a la casa del Degà pel carrer de Santa Llúcia. Els paviments es van identificar com a part d'un carrer del segle ii, mentre que el mur es va interpretar com a part de la fonamentació d'una façana d'una insulae de cases de la colònia. Per últim, es va documentar un pou a prop de la façana d'aquest mur, que va quedar datat de la segona meitat del segle V-principis del segle VI segons el material recuperat.[10] El 1998 es va obrir una cala a l'interior de la torre romana 1, amb un diàmetre de 0,50 m i una fondària de 0,60 m. L'obertura es va situar a 1,5 m de l'accés d'entrada a la torre i a 0,40 m de la línia de muralla altimperial que es conserva en aquest sector. Els resultats van ser negatius pel que fa a noves restes arqueològiques.[11]

Galeria d'imatges modifica

Referències modifica

  1. «Cases de l'Ardiaca i del Degà». Catàleg de Patrimoni, fitxa 1208. Ajuntament de Barcelona.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Casa de l'Ardiaca». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  3. barcelonaentremuralles.com. «Casa de l’Ardiaca». [Consulta: 6 octubre 2022].
  4. «Petits paisatges». Ajuntament de Barcelona.
  5. «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
  6. «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
  7. «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
  8. «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
  9. Full de mà de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona D.L. B-34.767-2010
  10. «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
  11. «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).

Bibliografia modifica

  • «La Casa de l'Ardiaca». A: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Guia. Ajuntament de Barcelona, 1995, p. 11-22. ISBN 8476097530. 
  • Durán i Sanpere, Agustí. La Casa del Arcediano y el Archivo Histórico de la ciudad (en castellà). Librería de Francisco Puig, 1928. 
  • Francesc CABALLÉ; Reinald GONZÁLEZː La Casa de l'Ardiaca de Barcelona. Dos mil anys d'història. Barcelona; Ajuntament, 2018

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa de l'Ardiaca