Catarsi

Una catarsi o experiència catàrtica és una experiència interior purificadora, de gran significat interior, provocada per un estímul extern; també és coneguda com "l'alliberament de les passions". El concepte té profundes arrels antropològiques i a partir d'aquests orígens s'ha fet servir, sobretot, en la medicina, la tragèdia grega, la psicoanàlisi, i fins i tot aplicat al riure. En l'obra dramàtica, és el moment en què els personatges viuen una experiència que canviarà el curs de la història.

Contingut

Etimologia

El mot català "catarsi" prové del grec Κάθαρσις, katharsis, que significa "purga" o "purificació".

Origen antropològic

En certs llocs, es practica el xamanisme, que és un conjunt de creences i pràctiques referents als xamans. Els xamans són considerats persones dotades de poders espirituals per a sanar els malalts, etc. Un dels papers que interpreta el xaman és el de recol·lector i preparador de les forces benèfiques que derrotaran les forces malèfiques. L'expulsió final del malèfic sovint ve acompanyada d'un simbolisme material. És així com el remeier exhibeix un tros de cotó o un residu qualsevol, que pretén extraure del cos del malalt. El xamanisme té analogia amb aquelles operacions rituals gregues en què l'objecte malèfic era extret. Aquest objecte extret, els grecs el denominaven "katharma", paraula que significa, a més, 'víctima sacrificial humana'. El "katharma" xamanista, el podem interpretar com un provocador de la malaltia que pot portar a la mort; en aquest sentit, és el provocador de la crisi, mentre que la curació és l'expulsió d'"impureses", uns cops espiritual (com els mals esperits) i d'altres material (com l'objecte xamànic). I així com en les societats primitives es pretenia restablir l'ordre sacrificant la víctima propiciatòria expulsant-la, de la mateixa manera la curació ve donada per l'expulsió del "katharma".

Amb aquests antecedents, podem ubicar ara la paraula "katharsis". Segons el filòsof René Girard, aquesta paraula significa en primer lloc el benefici que la ciutat obtenia de l'eliminació del "katharma". Abans de ser executat, el "katharma" era passejat pels carrers de la ciutat, perquè atragués sobre si tots els mals gèrmens i evacuar-los fent-se eliminar aquest mateix.

Pot afirmar-se que Girard concep el terme catarsi com la categoria o concepte que es refereix a expulsió. La categoria d'expulsió se sustenta en la hipòtesi antropològica que, quan les comunitats arcaiques entraven en crisi interna, es tornaven violentes, i expulsaven així el suposat causant del desordre. Tanmateix, aquest culpable sovint era acusat injustament. Per una altra banda, aquesta expulsió que exerciren les comunitats primitives es continuaria efectuant al llarg de la història, àdhuc en la nostra edat contemporània, però amb matisos i formes de presentar-se diferents.

La catarsi i la tragèdia grega

El terme "katharsis" també el trobem en la tragèdia grega, quan s'hi refereix Aristòtil. En la seva Poètica, usa aquesta paraula per a designar l'efecte que exerceix la tragèdia en els espectadors. La tragèdia, amb el recurs de la pietat i el terror, ateny l'expurgació d'aquestes passions. "Katharsis", en Aristòtil, és la purificació psicològica pel terror i la pietat.

En altres paraules, l'espectacle (tragèdia) ha de produir en els espectadors sensacions de compassió i terror, que els purifiqui d'aquestes emocions, a fi que surtin del teatre sentint-se nets i elevats, amb una alta comprensió dels camins de les persones i dels déus.

El terme grec "phobos" (Φόϐος) es tradueix com 'terror', 'por', 'pànic', 'espant'. El terme grec "eleos" com 'misericòrdia', 'compassió', 'pietat'. Uns cops es tradueix "phobos" com 'terror' mentre que, d'altres, es troba com a 'temor'. Per a "eleos", unes obres utilitzen 'compassió' i d'altres 'pietat'.

Quant a les característiques d'aquestes emocions, tenim que, segons Aristòtil, la pietat o compassió és una passió penosa suscitada pel dolor o el patiment d'un altre. Per tant, requereix pensar que aquest altre està patint realment, i a més, que el seu patiment és greu. A més, aquest sentiment precisa l'opinió que la persona no mereixia el patiment. Aristòtil assenyala que la pietat guarda una estreta relació amb la creença que un és també vulnerable. En definitiva, requereix una comunitat de sentiments i l'opinió que es pot compadir un mal similar al que pateix qui suscita la nostra pietat. El terror es troba relacionat íntimament amb la pietat. En definitiva, el que ens suscita pietat és el que temem que podria ocórrer-nos a nosaltres mateixos. I ja que la pietat exigeix percebre la pròpia vulnerabilitat i la semblança amb el que pateix, pietat i terror s'experimenten gairebé sempre junts.

El terror i la pietat són dos afectes que formen els extrems en la cadena sentimental humana. Es tracta del terror davant del tremebund, i la pietat davant del miserable. El terror s'experimenta davant potències que poden disposar de la nostra vida, sense defensa possible per la nostra part. Aquest seria un extrem superior dels afectes. Un extrem inferior dels efectes correspon a la pietat davant de la misèria, que sobrevé en adonar-se que, per ser semblants al desgraciat, ens pot sobrevenir el que a ell li està passant. La semblança constitueix el fonament de l'extrem inferior (la pietat); mentre que l'extrem superior (el terror) ve donat per l'abisme de la diferència existent entre l'individu i potències que el desborden i no pot controlar.

La "katharsis" com a purgació o purificació consisteix en l'alliberament del pes d'una realitat que se'ns està tornant feixuga. Aquestes realitats pesades poden pertànyer a diferents ordres: fisiològic, emocional, etc. Els pesos feixucs en l'ordre de la realitat constitueixen allò totalment diferent, que ens sobrepassa (absolut) i allò semblant (natural), que en el plànol dels sentiments poden percebre's com a terror i pietat. Per la qual cosa, és necessària una purgació que ens n'alliberi no quant a aquests, sinó quant a pesos feixucs. I l'obra d'art, mitjançant accions de reproducció imitativa (com es dóna en l'obra de teatre), ha d'aconseguir en nosaltres aquest efecte.

Referències

Viccionari