Cavaller arquetípic

aquell que trobem en la literatura cavalleresca escrita en llengua vulgar

Anomenem cavaller arquetípic aquell que trobem en la literatura cavalleresca escrita en llengua vulgar. Aquest cavaller respon a uns ideals que no tenen per què encaixar amb la realitat de l'època. Són el cas d'Artús, Lancelot o Tristany.[1]

Aquest cavaller és un cavaller idealitzat del qual la realitat va beure per tal d'inspirar-se i per donar una raó d'existir a la figura del cavaller real que trobem en l'Edat Mitjana, concretament a partir dels segles XI-XII. La literatura cavalleresca i, per tant, el cavaller arquetípic, confereixen un codi deontològic i un origen quasi mític al cavaller de carn i óssos. Tal com ens explica Jean Flori en el seu llibre "Caballeros y caballería en la Edad Media", el cavaller arquetípic de la literatura és un model a seguir que ajuda a crear la ideologia cavalleresca.[2]

Cal remarcar que el concepte de cavaller i de cavalleria, que no és sempre de fàcil definició, apareix al mateix temps que les literatures romàniques. El cavaller s'expressava en llengua vulgar i els escriptors, en la majoria de casos membres actius de la cort o antics cavallers, també escrivien les seves obres en aquesta llengua. Era una literatura feta per cavallers i dirigida als cavallers.[2] Per altra banda, encara que el cavaller de les novel·les guardi relació amb el cavaller de la vida real i que molts cops existeixi entre aquests una corrent de retroalimentació, podem trobar clares diferències entre uns i altres:[1]

La figura del cavaller solitari. Aquesta figura és àmpliament conreada en la literatura però poc pràctica. Un cavaller solitari estava condemnant a mort. Calia la força del grup per tal de garantir la seva seguretat.

El motor de l'honor. És cert que en la cavalleria l'honor formava part del corpus ideològic. Però en la literatura aquest és l'únic motor de l'heroi. En canvi, en la vida real, era habitual que els cavallers busquessin un enriquiment material. Val a dir que disposar de tot el material, inclòs el cavall, clarament necessari per esdevenir cavaller, era extremadament costós.

L'amor. En el dia a dia, era habitual la pràctica de la violació entès com a un dret del cavaller i, en última instància, de l'home. És la literatura cavalleresca la que introdueix la idea de l'amor noble. Per tant, en aquest cas, el cavaller arquetípic aconsegueix influenciar al cavaller real i modifica el seu comportament.

El perdó a la vida. Aquesta pràctica és molt habitual en el cavaller novel·lesc però difícil de mantenir en el cavaller real. Un cop més, veiem com la literatura intenta donar un codi de comportament a la realitat, tot i que de vegades no ho aconsegueix.


Però tal com ens adverteix Maurice Keen en el llibre “La caballería”, no ens podem basar en el model literari de cavaller per buscar la definició històrica. Keen insisteix en el fet que, fora de la literatura, la cavalleria era una disfressa.[3]

Així és com el cavaller de ficció arriba a influenciar directament la realitat. Al segle XV ens trobem amb veritables imitacions de les escenes narrades en les novel·les però això no pot fer que ens convertim en Don Quixot i confonguéssim ficció i realitat.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Cerdà, Jordi: Qüestions preliminars. Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya
  2. 2,0 2,1 Flori, Jean (2001): Caballeros y caballería en la Edad Media. Barcelona, Paidós
  3. Keen, Maurice (1986): La caballería. Barcelona, Ariel
  • Keen, Maurice (1986): La caballería. Barcelona, Ariel.
  • Flori, Jean (2001): Caballeros y caballería en la Edad Media. Barcelona, Paidós.
  • Cerdà, Jordi: Qüestions preliminars. Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya.