Central hidroelèctrica de Capdella

Central hidroelèctrica de Capdella, al Pallars Jussà

La Central hidroelèctrica de Capdella és una central hidroelèctrica situada al poble de Central de Capdella, pertanyent al municipi de la Torre de Capdella, a la comarca del Pallars Jussà. Posada en marxa el 1914, fou la primera central hidroelèctrica catalana de grans dimensions que entra en funcionament, juntament amb la de Seròs. A data d'avui (2019) encara continua operativa. És una central hidroelèctrica de derivació d'aigües de llacs represats, doncs aprofita l’aigua de diversos llacs de la capçalera de la vall del Flamisell, situats entre els 2.000 i els 2.500 metres d’altitud, recollint-la mitjançant un sistema de túnels i galeries perquè tota la conca lacustre actuï com un gran embassament natural. L’aigua es concentra a l’estany Gento, d’on es condueix a la cambra d'aigües del Cap de la Serra i des de la qual baixa per dues canonades forçades cap a les turbines de la central hidroelèctrica aprofitant el gran salt de 836 m de desnivell.[1] Un cop l'aigua ha passat per les turbines de la central, una part torna al riu i l'altra es condueix a un canal de 8 quilòmetres que la du fins a la cambra d'aigua que alimenta la central hidroelèctrica de Molinos.

Infotaula d'edifici
Central hidroelèctrica de Capdella
CH Capdella, nau i taller.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusCentral hidroelèctrica Modifica el valor a Wikidata
Part deCentral de Capdella Modifica el valor a Wikidata
Empresa constructoraEnergia Elèctrica de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Altitud1.275,14 m Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaAlt Pirineu i Aran
ComarcaPallars Jussà
Municipila Torre de Cabdella Modifica el valor a Wikidata
 42° 28′ 01″ N, 0° 59′ 28″ E / 42.467026°N,0.991175°E / 42.467026; 0.991175
Activitat
Període operatiu1914 Modifica el valor a Wikidata –
Gestor/operadorEndesa Modifica el valor a Wikidata
Potència29,4 MW Modifica el valor a Wikidata
Producció anual d'energia6.404 kWh Modifica el valor a Wikidata

En els anys de la seva construcció fou considerada una instal·lació pionera a Europa per la dificultat i magnitud de les obres. Fou construïda per l'empresa Energia Elèctrica de Catalunya a partir d'unes concessions d'aprofitament hidràulic del riu Flamisell obtingudes per Emili Riu i Periquet i va entrar en servei en dues fases; els quatre primers grups ho feren escalonadament durant el mes de de 1914, i el 1917 ho feu el cinquè grup.

Actualment és considerada un dels 100 "Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya" perquè ha estat la primera gran central hidroelèctrica del país que va subministrar l'energia produïda a centres de consum molt allunyats de Capdella, amb transcendència en la segona revolució industrial. S'hi poden fer visites guiades, atès que el Museu Hidroelèctric de Capdella (que es troba dins del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya) hi te la seu en un edifici de les seves antigues instal·lacions.

AntecedentsModifica

La posició política que gaudia Emili Riu li va permetre veure les possibilitats d’explotació econòmica en la seva comarca natal de les innovacions tecnològiques en la producció d'energia elèctrica, especialment l'ús del corrent altern que permetia instal·lar les centrals productores allunyades dels centres de consum, però en els llocs on podien operar amb la màxima eficiència. Amb aquest objectiu va treballar en dos sentits complementaris; per un cantó va adquirir personalment totes les concessions hidràuliques i mineres (de carbó, el combustible de les central tèrmiques de l'època) que pogué i per l'altre va liderar de forma decisiva la creació de l'empresa Energia Elèctrica de Catalunya el 18 de novembre de 1911 a Barcelona per explotar les seves concessions.

Concessions hidroelèctriquesModifica

La concessió per part de l'estat per utilitzar un determinat cabal d'aigua és una condició prèvia per poder construir i explotar una central hidroelèctrica. Algunes fonts diuen que ja en 1904 Emili Riu va obtenir del govern la concessió de diferents salts al riu Flamisell a través del seu cunyat Cristòfol Massó i Escofet [2] i el mateix estiu de 1904 i el de 1905 Emili Riu va fer realitzar un detallat estudi de tota la regió lacustre d'Estany Gento per l'elaboració d'un primer projecte de salt a Cabdella.[3]

Segons el Butlletí Oficial de la Província de Lleida, el gener de 1907 es publicà la sol·licitud per part de Josep Alegriu i Capmany per derivar 3.500 litres d’aigua per segon pel seu aprofitament hidroelèctric, preveient la regulació només dels estanys inferiors de les tres conques de Tort, Rus i l’estany Gento

En l’abril de 1911 es publicà en el Butlletí Oficial de la Província de Lleida l’adjudicació de la concessió sol·licitada amb algunes modificacions. En primer lloc reconeixia que Josep Alegriu havia cedit els seus drets a Cristòfol Massó, i en segon llocs ampliava la superfície de la conca de concessió, que ara incloïa també els estanys superiors segons la següents distribució: [4]

Cal esmentar que la concessió es feia a perpetuïtat.[4]

Si bé rl projecte preveia dos salts, el de la conca de Rus sobre el riu Riqüerna i el de les conques de Tort i estany Gento sobre el riu Flamisell, posteriorment es van unificar en un amb la connexió de la conca de Rus cap l’estany Gento.

Cristòfol Massó també va adquirir a Jaume Espot les aigües de llacs i fonts de la Muntanya de Rus el 25 de gener de 1912.

ConstruccióModifica

Constituïda la societat, el projecte en detall de les obres va ser redactat el 1911 per l’enginyer francès Leon Mounaille de l’empresa Locher & Cie de Zurich, especialista en les perforacions dels túnels dels ferrocarrils suïssos (Sant Gottard i Simplon). El pressupost total era de 8.115.000 pessetes,[5] (uns 31.563.000 € el 2019).[6] La mateixa companyia va fer la direcció d'obres [7] a través de la seva filial "“Trabajos Hidráulicos de los Altos Pirineos de Capdella" de Barcelona.[8]

ExpropiacionsModifica

Per fer possible la construcció dels elements de la central calia expropiar terres. Els municipis més afectat foren els de Capdella i Espui. En les terres més planes -les que envoltaven el riu Flamisell - es construiria la central i el campament dels obrers. La resta de terreny eren feixes d'escassa extensió per on passaria la canonada de la cambra d'aigües fins a la central. També s'hagué d'intervenir sobre la Serra o Comunals, el terreny de muntanya de propietat pública. En total s'ocuparen 69,98 hectàrees entre terreny privat i públic.

L'expropiació en nom d'Energia Elèctrica de Catalunya fou realitzada entre finals de 1911 i el començament de 1912 per Cristòfol Massó i Escofet.

Vies de comunicacióModifica

Tant aviat es constituí Energia Elèctrica de Catalunya va començar la construcció de les vies d'accés a la zona on es construiria la central i les preses. En el 1911 no havia cap camí apte per carros entre la Pobla de Segur i Capdella; els viatges es feien a peu o sobre una mula. El primer projecte fou la creació de la carretera apta per a la circulació de vehicles que poguessin transportar els grans components de la central. Amb aquest objectiu el novembre de 1911 s'inicià la construcció d'una carretera de 35 quilòmetres de recorregut que quedà enllestida en tres mesos; per fer-la va caldre la contractació de 3.000 obrers.

El transport dels equips implicava molta feina, principalment per que l’estació de tren més propera es trobava situada a 130 quilòmetres de distància, de forma que totes les persones, matèries primeres i peces hagueren de fer aquesta distància per carretera. El transport del ciment i de la petita maquinària es feu per carro, arribant a caldre fins a 30 cavalls per vehicle. Per transportar els components més pesats de fins a 6 tones s’usaren camions. Per les peces de fins a 20 tones s’utilitzaren remolcs que tiraven tractors a vapor, també coneguts com a trens Renard. El fet d'anar amb vapor obligà a construir dipòsits d'aigua al llarg de la ruta per abastir les màquines.[9]

Per a tots els vehicles i la seva càrrega el punt de partida era Tàrrega, que disposava d’una bona estació de tren, de la línia entre Barcelona i Madrid. L’itinerari a seguir era Tàrrega, Agramunt, Artesa de Segre, port de Comiols (de 1.100 metres d’altitud), Sant Salvador de Toló, Tremp, i després d'un viatge de 80 quilòmetres s'arribava a la Pobla de Segur,[10] i d'aquí cap a Cabdella. La companyia va llogar uns terrenys a Tàrrega per fer-los servir de magatzem de pas.

Gràcies a la influència decisòria d'Emili Riu, el transport dels materials des de Tàrrega fins a Capdella s'atorgà en monopoli a Magí Roca Sangrà, juntament a Pau Novell i Josep Sibí, aquest últims destacats polítics de la mateixa facció que Emili Riu.[11]

La construcció de la central provocà també el desenvolupament del sector del transport de passatgers amb la creació de l'empresa La Primera del Flamisell, que enllaçava Capdella amb la Pobla de Segur.

Obres auxiliarsModifica

 
Fàbrica de ciment d'Energia Elèctrica de Catalunya a Pobla de Segur (Pallars Jussà)

La construcció de les preses i el revestiment de les canalitzacions requeria una gran quantitat de ciment. Per cobrir aquesta necessitat es va construir una fàbrica de ciment a la Pobla de Segur que produïa 60 tones diàries. La cimentera aprofitava unes canteres i el carbó de les mines de Sossís, la producció de les quals arribava gràcies a un telefèric industrial.[12] Posteriorment es va habilitar un pont penjant sobre el Noguera Pallaresa.[cal citació] Les mines eren explotades per l'empresa Cales, Cementos y Carbones de Pobla de Segur, S.A., filial d'Elèctrica de Mollet, la qual era filial d'Energia Elèctrica de Catalunya.[13]

Per allotjar als 4.000 treballadors que es necessitaven es van construir barracons a la zona de l’estany Gento i a Capdella. D’altra banda, també s'edificà al costat de la central hidroelèctrica un campament pels obrers i una zona residencial destinada en primera instància als enginyers i directors dels treballs de construcció de la central i que, un cop en funcionament, acollirien els tècnics i altres treballadors estables i les seves famílies.[14] Aquestes noves construccions van crear un nucli habitat nou, Central de Capdella, el qual disposava d'un hotel i d'un hospital, i posteriorment d'una escola.

El 15 de desembre de 1911 es posà en marxa una minicentral amb una potència de 80 kW, que subministrava energia al campament i al funicular.També es va començar a construir una central auxiliar d’obres. Una resclosa al riu Flamisell abans de la confluència dels rius Filià i Riqüerna portava l’aigua per un canal de 500 metres a la cambra d’aigües de la central auxiliar i es formava un salt brut de 50 metres. La central auxiliar estava equipada amb dues turbines tipus Francis horitzontals de la casa Escher Wyss, de 100 CV cadascuna i acoblades a alternadors Siemens Schuckert, de 84 kVA.[15] La central auxiliar va entrar en servei el 15 de desembre de 1912. L’any 1913 es creà també una xarxa pròpia de telefonia per enllaçar el campament de la central de Capdella amb la zona dels estanys i amb Barcelona.

L'execució de les obresModifica

 
Antic quadre de control a la sala de maquines de la central

La colònia de treballadors la integraven homes majoritàriament andalusos i murcians, així com també portuguesos, italians i turcs i un petit contingent d'habitants del Pallars. Després del desglaç, l'abril de 1912 iniciaren les obres per represar l'Tort, així com els estanys Mar i Colomina a la conca dels Jous. També es construïren els desaigües (just per sota dels fonaments de les preses), dirigint tota l’aigua cap l’estany Gento, que també fou represat. Finalment, també es treballà en la canalització soterrada cap a la cambra d'aigües de Cap del Port, els 2 funiculars, les canonades a pressió, la central hidroelèctrica de Capdella i la línia de transport fins a la ciutat de Barcelona.

Per transportar els materials necessaris per a la construcció de la canonada forçada i la cambra d'aigües es va instal·lar un funicular paral·lel a la canonada. La via, arranjada en dos trams, cobria una distància recta de 2.045 metres amb un pendent del 45,5%, i tenia una ample de 600 mil·límetres. Estava dotada d'un pont grua pel transbord del material. Sobre la via circulaven dues vagonetes de dos eixos i 6,8 metres de llarg; no disposaven de cap sistema de frens, sent portades en tot moment pel cable de 22 mil·límetres de gruix. La tracció en l'estació inferir la proporcionava un motor de 50 CV que permetia pujar càrregues de fins a 3.500 quilograms, i per un altre motor de 30 CV en l'estació superior que permetia càrregues de fins a 3.000 quilograms.[16]

Des de la cambra d'aigües del Cap de la Serra es va instal·lar una via que arribava a l'estany Gento, amb un pendent del 5% i per la que circulaven unes vagonetes estirades per un cavall, portant els materials fins al peu de l'estany Gento.[17]

A partir de Gento, els materials que anaven cap a l'estany Tort ho feien a mitjançant un cable aeri que arribava al cap de l'estany Tort, havent-se de transbordar el material a unes vagonetes que el duien a destí, accionades a força de braços. Pels que eren transportats cap l'estany Fosser un altre cable aeri sortia de l'estany Tort. I per últim, els materials que es destinaven a la zona de l'estany de Colomina eren transportats per un tercer cable aeri, que a l'hivern va ser substituït per unes vies per fer-hi circular vagonetes sobre la superfície gelada de l'estany Gento.

Els hiverns de 1912 i 1913 es treballà sense interrupció a tota la zona dels llacs, tenint en compte que generalment la zona quedava coberta per una capa de neu entre els vuitanta i els cent centímetres. S'aprofitaven aquest mesos per fer els treballs de perforació i acabament de túnels i galeries, així com per instal·lar els mecanismes pel control de les aigües embassades. L’any 1913 van començar les obres per conectar per sota els estanys del nivell superior amb els del nivell inferior mitjançant el sistema anomenat cale. La connexió s’aconsegueix mitjançant l’operació de calar els diferents llacs, és a dir, d’establir-hi una galeria subterrània i provocar a través d’una potent càrrega explosiva l’obertura del fons del llac.[15]

La instal·lació de les canonades forçades s’acabà els últims dies de novembre de 1913.

Vaga de 1913Modifica

La duresa de les condicions laborals i la gran quantitat de treballadors mobilitzats en la construcció van crear les condicions per que sorgís un moviment que reclamés millores en el tracte, fins al punt d'organitzar una vaga que es va dur a terme l'11 de juny de 1913. Deixaren de treballar 2.200 obrers, inicialment millores en l'allotjament i augment del salari d'un 15%. Fins i tot el president de la diputació de Lleida anà fins a Capdella per intervenir en trobar una solució. Després de diverses negociacions, s'arribà a un acord de 9 punts i el dia 13 es tornà a la feina.

Hom pot ser conscient de la duresa de les condicions quan un dels punts de l'acord era la instauració d'una jornada laboral diària de 11 hores, excepte els diumenges, que es plegava a les 14 hores.[18]

Posada en servei de la centralModifica

 
Vista de les canonades forçades des de la cambra d'aigües fins a la sala de turbines

A principis de gener de 1914 ja estava finalitza la construcció de la casa de vàlvules, la canalització des de l'estany Gento fins a la cambra d'aigues, les canonades forçades, la central amb la seva maquinària i la subestació elèctrica. El 28 de gener de 1914 entrà en funcionament el Grup hidroelèctric 1 i al dia següent ho feu el Grup 2. Els grups 3 i 4 ho feren el 3 de març. El següent pas era la connexió dels estanys superiors de les conques de Jous i Tort amb l'estany Gento, així com la incorporació de la conca de Rus al sistema. A partir d'aquest moment es reduí el ritme de les obres i es rescindiren els contractes de molts obrers. El Grup 5 entrà en servei el 14 de gener de 1917.

En aquest mateix any s'edificà un xalet al costat de l'estany de Colomina [8] per allotjar al director de les obres, Albert Keller. El 1973 aquest edifici fou cedit a la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya que el convertí en el refugi de Colomina.

La pausa per la I Guerra MundialModifica

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, s’alentiren les obres, que no es reprendrien a bon ritme fins al 1924. A partir de 1923, fan les cales per comunicar el fons de cada estany amb el seu túnel de desguàs, tasca dirigida per l'enginyer suís Albert Keller, i s'ampliaren les obres per la captació de l’aigua cap a la conca de Rus. Per facilitar el transport de materials, es construí un funicular des de l'estany Gento fins a l'estany de Colomina.

Entre 1924 i 1934 es van continuar les obres d’aixecament de preses als llacs de Saburó, Cubieso, Colomina, Salado, Morera i Mariolo.[15]

Components de la centralModifica

Capdella és una central hidroelèctrica de derivació d'aigües de llacs represats.

Conques de captacióModifica

 
Conques de captació d'aigua de la Central de Capdella

La superfície total de la conca hidràulica era de 30,9 quilòmetres quadrats. En el projecte inicial la conca de Capdella va dividir-se en vàries parts: [19]

  • Conca de Rus, de 9,7 quilòmetres quadrats. Està composta per tres valls. A ponent, la Coma de Mig i la Coma del Port, i a llevant Cogomella. Aquesta conca no estava inclosa en el projecte inicial, sinó que es desenvolupà posteriorment. Ja el 1913 es va sol·licitar la realització d'un estudi per l'aprofitament hidroelèctric dels rius Rus (Coma del Port) i Franci (Coma de Mig).
  • Conca dels estanys Tort, Mariolo, Cubieso i Morto, amb una superfície de 10,6 quilòmetres quadrats. Abans de represar l'estany de Cubieso, a la zona havien dos estanys; l’esmentat de Cubieso i l’estany d’Eixerola. Al represar Cubieso, els dos estanys van quedar ajuntats pel recreixement, i el nom d'Eixerola ha quedat relegat a l’oblit.
  • Conca del Jous, que correspon als estanys Gento, Mar, Colomina i Saburó, de 8 quilòmetres quadrats.
  • Conca dels barrancs, situada entre l'estany Gento i la cambra d'aigües del Cap de la Serra, de 2,6 quilòmetres quadrats. Aquesta conca no estava inclosa en el projecte inicial, i no s'ha arribat a desenvolupar mai.

La interconnexió subterrània de 15 estanys de la vall Fosca, situats a més de 2.000 m d’alçada, va ser l’obra més complexa de la central de Capdella. Per fer sortir l'aigua per sota dels estanys calia foradar-los pels desaigües excavats en la roca, i aquesta feina ("calar" els estanys) va ser una de les feines més feixugues i perilloses que es van haver de fer. La teranyina subterrània de 15 quilòmetres que els uneix aboca l’aigua a l’estany Gento, el més baix de la conca, que actua com a embassament.

Es van construir preses per augmentar la capacitat natural dels estanys. Les obres més importants foren les següents:.

Estany Capacitat (Hm3) Conca
Colomina 3,7 Conca del Jous
Cuvieso 3,7 Conca de l'estany Tort
Gento 3,2 Conca del Jous
Salado 1,1 Conca de Rus


Des de l'estany Gento es va construir la canalització per transportar l'aigua des de l'estany Gento fins l'inici del salt, a la cambra d'aigües del Cap de la Serra. Fou necessària la perforació de diversos túnels, estant la canalització tota soterrada, en alguns trams més de 1,5 metres, per evitar la congelació d'aigua a l'hivern. Per transportar materials i viatgers es construí un la via per a un carrilet entre l'estany Gento i la cambra d'aigües, on enllaçava amb el funicular. La via tenia un desnivell de 6 metres només en els seus 4,85 quilòmetres de recorregut.[20]

Actualment (juliol de 2020) un sender apte per excursionistes ressegueix el camí del carrilet entre l'estany Gento i la cambra d'aigües.

SaltModifica

 
Part inferior de les dues canonades forçades a la Central Hidroelèctrica de Capdella

La cambra d’aigües, situada en el vessant meridional del Serrat de la Mainera a una altitud de 2.113 metres, és un edifici remarcable per si mateix. Atès que per dur a terme les operacions d’obertura i tancament de les vàlvules de les canonades forçades feien falta 4 persones, l’edifici estava dissenyat per servir d’allotjament dels operaris. El dipòsit regulador de 8.000 metres cúbics [21] disposa de quatre comportes per regular-ne el nivell en cas de necessitat. Actualment (juliol 2020) l’accionament de les vàlvules es fa a distància des del centre de comandament de Lleida.

Entre la cambra i la central de Capdella es van instal·lar dues canonades forçades disposades paral·lelament fetes amb acer Siemens-Martin, recobertes amb pintura a base de quitrà i fabricades per la societat suïssa Escher Wyss & Cie.[22] El pendent de les canonades va d’un 17,10% en el tram més pla a 79,90% en el tram més inclinat. Les canonades s’acabaren de instal∙lar els últims dies de novembre de 1913.

La canonada està feta mitjançant acoblament de tubs, el diàmetre dels quals disminueix mentre que el seu gruix augmenta a mida que els tubs són més pròxims a la central. El gruix de la canonada a la part alta és de 7 mil·límetres i el diàmetre interior de 80 centímetres, i a la part baixa el gruix és de 32 mil·límetres i el diàmetre de 65 centímetres. La força de l’impacte de l’aigua sobre les pales de la turbina és molt notable: 84 kg/cm².[23]

GeneracióModifica

 
Sala de màquines. En primer pla grup format per turbina Wescher Wyss i alternador Brown Boveri

Si bé en els plans inicials s'havia previst la instal·lació de vuit grups hidràulics, només se n'instal·laren cinc. Aquest fet provocà que la potència de la central fos només de 25.000 CV, enfront del 40.000 CV previstos originalment el 1912. Cada grup està compost per una turbina i un alternador. La sala de màquines es va equipar amb un pont grua elèctric de 20 tones, així com els elements de regulació i control.

L'aigua que baixa per la canonada forçada permet generar energia elèctrica a través dels grups generadors. En origen cada grup té una turbina Pelton d'eix horitzontal, originalment amb una potència màxima de 8.000 HP, construïda per l'empresa Escher Wyss & Cie de Zurich. Les turbines consumeixen 700 litres d'aigua per segon.

Els alternadors originals produïen 6.250 kVA - 6.000 V treballant a 500 revolucions per minut. Els quatre primers van ser fabricats per l'empresa Société Alsacienne de Constructions Mécaniques. L’ocupació alemanya d’Alsàcia durant la primera guerra mundial provocà que l'alternador del cinquè grup, instal·lat el 1917, fos de la societat Brown, Boveri & Cie de Suïssa.

Addicionalment hi havien dos grups auxiliars compostos per turbines Pelton amb generadors de corrent continu per actuar com excitadors per posar en marxa els cinc grups generadors. [a] Com a reserva, un motor elèctric auxiliar podia arrancar els grups si fallaven els dos grups excitadors.[24] La funció d’aquests grups auxiliars és crear en els alternadors dels grups principals el camp magnètic (o “excitació”) essencial per la seva posada en funcionament. L'objectiu era que la central havia de poder posar-se en funcionament de forma autònoma, sense necessitar fluid elèctric de l'exterior.

És remarcable que tant les turbines com els alternadors actuals (2019) són els originals de 1914.

El quadre elèctric original era subministrat pel Laboratorio Electrotecnico Luigi Magnini.[25]

Transformació i transportModifica

Al costat mateix de la central es va construir una subestació elèctrica inicialment amb tres transformadors, encarregats de fer augmentar el voltatge de 6 kv, que hi havia a la sortida dels alternadors, fins a 88 kV, que era el voltatge projectat per Energia Elèctrica de Catalunya per transportar l'energia produïda a la Vall Fosca fins a l'àrea de Barcelona. Posteriorment s'afegiria un quart transformador.

Es van haver d'instal·lar 175 quilòmetres de pilones i línies elèctriques fins a Barcelona. El transport de l’electricitat a llarga distància va suposar un repte tecnològic i una novetat a nivell europeu. Quan es va construir la línia de 88 kV des de la central de Capdella fins a Barcelona només hi havia a Europa una altra línia de la mateixa potència, a Itàlia.[26] L'any 1928, però, la xarxa va augmentar la seva tensió fins a 110 kV, tensió que perdura a l'actualitat (2020).

Les línies instal·lades entre la Pobla de Segur i Ponts han estat en ús durant cent anys, essent substituïdes l'any 2020 per una de més moderna.[27]

Resum característiques i produccióModifica

 
Cambra d'aigües a 2.114 metres d'altitud
 
Subestació elèctrica de Capdella
Central Hidroelèctrica de Capdella
Any posada en marxa 1914
Construïda per Energia Elèctrica de Catalunya
Operada per Endesa
Salt
Altitud 2.114,00 metres
Desnivell 840,00 metres
Longitud canonada forçada 2.000 metres
Cabal d'aigua nominal 3,3 metres cúbics/segon
Sala de màquines
Altitud 1.274,00 metres
Nombre de grups 5
Turbines per grup 1 turbina Pelton d'eix horitzontal
Potencia instal·lada per grup 5,88 MW
Potència instal·lada total 29,40 MW
Producció mitja total anual [28] 56,10 GWh

Mesura d'eficiènciaModifica

A partir de les dades de característiques tècniques i producció de cadascuna de les centrals, es poden obtenir indicadors de la seva eficiència.

Central Hidroelèctrica de Capdella
Mesures d'eficiència
Potència mitja anual [b] 6,40 MW
Factor de planta [c] 0,2178

El factor de planta proporciona un indicador de l'eficiència en la producció d'energia. La tendència en el disseny de les centrals hidroelèctriques és que operin com a plantes per pics o puntes, entrant en operació durant les hores de major demanda d'energia en el sistema elèctric. Per a això es requereix una gran capacitat instal·lada, atès que durant aquestes hores el sistema elèctric necessita aquesta potència. Un altre factor que afecta molt a aquest indicador és la disponibilitat d'aigua, o la seva estacionalitat. De fet l'aigua la central procedeix de la fusió de neu durant el desgel, així com de les pluges de la primavera i la tardor. El factor de planta de les centrals alimentades per desgel tendeix a estar en una forquilla de valors de 0,25-0,17.[29]

Danys de guerraModifica

Durant la guerra civil les centrals hidroelèctriques ubicades als Pirineus van ser considerades objectius militars prioritaris a ser destruïts per l’exercit rebel espanyol. Amb la seva inutilització es volia impedir el subministrament elèctric a la industria catalana per dificultar la fabricació d’armament. El matí del 19 de febrer de 1937 l’aviació de la Legió Còndor, aliada als rebels espanyols, va bombardejar la central. Els projectils afectaren les canonades forçades, la cambra d'aigües, la via del funicular i una part del canal de descàrrega. Malgrat tot, la mateixa nit del 19 es va poder tornar a posar la central en servei, si bé com a resultat va restar un mes funcionant a la meitat del seu rendiment.[30]

El 13 de setembre de 1937 la central va rebre un altre bombardeig. Per evitar la destrucció de la maquinària, es van protegir cadascun dels grups (turbina i alternador) amb sacs terrers, col·locant-los també per sobre, suportats per bigues per evitar danys en cas de col·lapse del sostre.[31]

Revinguda de 1937Modifica

Del 26 al 28 d’octubre de 1937 es produïren uns xàfecs excepcionalment intensos que provocaren que rius Garona, Noguera Pallaresa, Segre i principalment el Flamisell revingueren de forma extraordinària i ocasionaren grans danys a les seves valls en general i a les centrals hidroelèctriques en particular. El cabal pel Flamisell en aquestes dates arribà als 300 metres cúbics per segon, quan el màxim assolit en els 20 anys previs havia estat de 60.[32] A La Pobla de Segur el cabal del Flamisell arribà als 730 metres cúbics per segon.[33]

En el Flamisell la revinguda produí una invasió d’aigua i de rocs que inutilitzà les sales de màquines i altres instal·lacions de la central de Capdella, a part de provocar el canvi del llit del Flamisell i demolir la carretera d’accés a la central. Malgrat tot, l'edificació es reconstruí i tornà a produir electricitat.

Creació de “Cabdella auxiliar”Modifica

 
Central de Capdella auxiliar

A partir del moment que la central de Capdella estava connectada a una línia elèctrica exterior fiable, la funció dels grups hidràulics excitadors va perdre sentit. El 1995 FECSA va vendre de forma privada a la seva filial Minicentrales Energèticas S.A. un dret d’úsdefruit de part de la concessió del Salt de Capdella de 230 litres/segon per 30 anys. El 1996 FECSA va vendre els dos grups auxiliars de la central de Capdella a l’empresa G3T, S.L. (empresa patrimonial de Carme Godia, filla de Francesc Godia i Sales), i l'empresa també adquirí de Minicentrales Energèticas S.A.[34] l’usdefruit de la concessió.

El nom de la nova explotació és “Cabdella Auxiliar”, té un cabal atorgat de 0,7 litres cúbics per segon (700 litres), un salt de 50 metres de desnivell, una potència de 0,2 MW i una producció anual de 0,7 GW/hora. [35]

Notes i referènciesModifica

NotesModifica

  1. Perquè un alternador produís electricitat, calia crear un camp magnètic. Aquest era creat per un electroimant, que era alimentat per un grup auxiliar.
  2. Potència mitja anual és igual a Producció mitja anual / Nombre anual d'hores (8.760)
  3. Factor de planta és igual a Potència mitja / Potència instal·lada

ReferènciesModifica

  1. Tarraubella i Mirabet, Xavier. «Els aprofitaments hidroelèctrics pirinencs i el seu impacte al Pallars» (pdf) (en català) pàgina 4. [Consulta: 23 novembre 2019].
  2. «Butlletí Oficial de la Província de Lleida» (pdf) (en castellà) pàgina 207. Diputació de Lleida, 01-04-1911. [Consulta: 22 novembre 2019].
  3. Nadal, Francesc. «Energía eléctrica de Cataluña y la hulla blanca de la Vall Fosca (1911-1925)» (pdf) (en castellà) p. Capítol VII, pàgina 85. FECSA, 1994. [Consulta: 1r novembre 2019].
  4. 4,0 4,1 «Butlletí Oficial de la Província de Lleida. Aguas 1.151» (pdf) (en castellà) pàgines 207-208. Diputació de Lleida, 01-04-1911. [Consulta: 31 desembre 2019].
  5. «Museu Hidroelèctric de Capdella. Les construccions» (HTML) (en català). Ajuntament de Lleida. [Consulta: 25 novembre 2019].
  6. Serrano Sanz, José Maria «150 años de la peseta» (pdf) (en castellà). Cuadernos de información econòmica. Funcas, novembre 2018, pàgina 75 [Consulta: 11 novembre 2019]. «"Mètode de càlcul. Amb índex 1,00 el 1868, el 1910 una pesseta valia 0,92 i el 1999 valia 455,75. La inflació des de l'any 2000 fins al 2019, segons INE, ha estat del 50% aproximadament. I després canviar-ho a euros (166.386 pts/€)"»
  7. Vilanova Omedas, Antoni. «Intervenir en centrales eléctricas: Valorar la identidad, respetar el paisaje» (pdf) (en castellà) pàgina 29, febrer 2016. [Consulta: 16 novembre 2019].
  8. 8,0 8,1 «KELLER versus COLOMINA. Centenari casa Keller 1917 –2017» (pdf) (en català). Fulls de Ponent. [Consulta: 27 novembre 2019].
  9. «De les Mules a la Electricitat via el Vapor.» (pdf) (en català). Fulls de Ponent, maig 2018. [Consulta: 27 novembre 2019].
  10. Alberich Gonzalez, Joan; Izard Gavarró, Feliu; Martinez Roig, Josep Mª. De les Mules a la Electricitat via el Vapor (pdf) (en català). Lleida: Centre Excursionista de Lleida, página 21 [Consulta: 28 octubre 2019]. 
  11. Mir, Conxita; Jarne, Antonieta. «Roca Sangrà, Magí». A: Diccionari biogràfic de les terres de Lleida (pdf) (en català). Lleida: Ajuntament de Lleida, abril 2010, pàgina 338. ISBN 978-84-937715-5-3 [Consulta: 22 novembre 2019]. 
  12. Mata-Perelló, JM. «Anotaciones sobre el Territori Miner i Geològic dels dos Pallars (Pirineo-Cataluña)». A: Patrimonio geológico y minero y desarrollo regional (HTML) (en castellà). IGME, 2003. ISBN 978-8478404971 [Consulta: 25 maig 2020]. 
  13. Fullola Fuster, Jaume. Mequinensa: De l'aïllament agrari a l'eclosió minera (pdf) (en català). Barcelona: Pagès Editors, S.L., 2013. ISBN 978-84-9975-405-5 [Consulta: 15 desembre 2019]. 
  14. Tarraubella i Mirabet, Xavier. «Els aprofitaments hidroelèctrics pirinencs i el seu impacte al Pallars» (pdf) (en català) pàgina 9. [Consulta: 23 novembre 2019].
  15. 15,0 15,1 15,2 Ruiz Sáiz, Núria. «Estudi d'un model de transport turístic en zona d'alta muntanya» (pdf) (en català). Lleida: Universitat de Lleida, 28-10-2010. [Consulta: 14 desembre 2019].
  16. Peris Torner, Juan. «Funicular de Cabdella (Línea FC)» (HTML) (en castellà), 06-09-2009. [Consulta: 16 desembre 2019].
  17. Izquierdo, Ramon. «L'aprofitament elèctric a la Vall Fosca» (pdf) (en català) pàgina 3. Mountain Wilderness de Catalunya, tardor 2003. [Consulta: 24 novembre 2019].
  18. Boneta i Carrera, Martí. La Vall Fosca: els llacs de la llum (en català). Tremp: Garsineu Edicions, 2011, pàgina 82. ISBN 978-84-96779-64-8. 
  19. Perisé, Eva. «El Museu Hidroelèctric de Capdella» (pdf) (en català) pàgina 9. Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, 2016. [Consulta: 24 novembre 2019].
  20. Nadal, Francesc. «Energía eléctrica de Cataluña y la hulla blanca de la Vall Fosca (1911-1925)» (pdf) (en castellà) pàgina 88. FECSA, 1994. [Consulta: 24 novembre 2019].
  21. De Urgel, Juan «La fecunda esclavitud del agua y los prodigios de la ingeniería» (pdf) (en castellà). ABC, 16-03-1924, pàgina 9 [Consulta: 22 desembre 2019].
  22. Huguenin, A. «Las grandes instalaciones de fuerza hidràulica de Tremp y Serós de la “Barcelona Traction Light & Power Co”» (en castellà). Técnica. Asociación de Ingenieros Industriales de Barcelona [Barcelona], número 38, Febrer 1922, pàgina 25.
  23. Perisé, Eva. «El Museu Hidroelèctric de Capdella» (pdf) (en català) pàgina 12. Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, 2016. [Consulta: 24 novembre 2019].
  24. «Anuari Banca Marsans 1922» (pdf) (en castellà) pàgina 45, 1922. [Consulta: 27 novembre 2019].
  25. Garro, Enrique «Impresiones de viaje» (pdf) (en castellà). ABC, 30-05-1923, pàgina 6 [Consulta: 2 desembre 2019].
  26. Alayo Manubens, Joan Carles. «El procés d'electrificació a Catalunya. Recursos naturals i actuacions empresarials (1896-1936)» (pdf) (en català). Simposio Internacional Glabalizacion, innovación y construcción de redes técnicas urbanas en América y Europa 1890-1930, 23-26 gener 2012. [Consulta: 8 maig 2020].
  27. «Endesa substitueix dos línies elèctriques centenàries entre la Pobla de Segur i Ponts» (HTML) (en català). Nacio Digital, 07-02-2020 [Consulta: 24 maig 2020].
  28. La producció hidràulica al Pirineu (pdf) (en català). Universitat de Lleida, 2011, pàgina 7 [Consulta: 28 octubre 2019]. 
  29. García Gutiérrez, Héctor; Nava Mastache, Arturo. «Selección y dimensionamiento de turbinas hidráulicas para centrales hidroeléctricas» (pdf) (en castellà) página 3. Universidad Nacional Autónoma De México, abril 2014. [Consulta: 18 octubre 2019].
  30. Dueñas Iturbe, Oriols. Dr. Joan Villaroya i Font. La gran destrucció. Els danys de guerra i la reconstrucció de Catalunya després de la guerra cicil (1937-1957) (pdf) (en català). Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d’Història contemporània., Febrer 2013, pàgina 145 [Consulta: 25 novembre 2019]. 
  31. «Bombardeigs a les centrals hidroelèctriques (1937-1938)» (pdf) (en català). Ajuntament de la Pobla de Segur. [Consulta: 17 desembre 2019].
  32. Fontseré, Eduard; Galceran, Ferran. Les inundacions d'octubre de 1937 a l'Alt Pirineu (pdf) (en català). Barcelona: Servei Meteorològic de Catalunya, 1938, pàgina 14 [Consulta: 7 desembre 2019]. 
  33. «Acció catastròfica de les avingudes fluvials» (HTML) (en català). Gran Enciclopedia Catalana. [Consulta: 7 desembre 1937].
  34. Balsells Triquell, Eulàlia. «Certificat de l'acord del Ple de l'Ajuntament de Torre de Capdella de 24 de maig de 2018» (pdf) (en català) pàgina 13, 24-08-2018. [Consulta: 9 desembre 2019].
  35. «Centrales hidroelèctricas» (Excel) (en castellà). Confederació hidrogràfica de l'Ebre. [Consulta: 9 desembre 2019].

BibliografiaModifica

  • Boneta i Carrera, Martí. La Vall Fosca: els llacs de la llum (en català). Tremp: Garsineu Edicions, 2011. ISBN 978-84-96779-64-8. 

Vegeu tambéModifica