Obre el menú principal

Charles-Auguste de Bériot (Lovaina, Bèlgica, 20 de febrer de 1802 - Brussel·les de 8 d'abril, 1870) fou un violinista i compositor belga procedent d'una família aristòcrata.[1]

Infotaula de personaCharles-Auguste de Bériot
Bériot20050206.jpg
Bust de Beriot en el Conservatori reial de Brussel·les
Biografia
Naixement 20 de febrer, 1820
Lovania, Bèlgica
Mort 8 d'abril, 1870
Brussel·les
Lloc d'enterrament Cementiri de Laeken
Nacionalitat Bèlgica Bèlgica
Activitat
Ocupació Compositor, violinista
Ocupador Conservatori reial de Brussel·les
Estil Romanticisme
Professors Andre Robberechts i Jean-François Tiby Tradueix
Alumnes Jesús de Monasterio, Julius Eichberg i Édouard Ignace Andlauer
Instrument Violí
Família
Cònjuge Maria Malibran (1836–)
Fills Charles Wilfrid Beriot

IMDB: nm1580641 Musicbrainz: 77d849e1-aa95-4651-bdac-bfaecd152e43 Discogs: 2929398 IMSLP: Category:Bériot,_Charles-Auguste_de
Modifica les dades a Wikidata

Considerava el violí com una distracció més i la música formava part del seu entreteniment fins que les seues aptituds van començar a destacar i van propiciar que als nou anys ja es fera sentir en públic amb gran èxit. Als 18 marxà a París amb l'objectiu de perfeccionar els seus estudis sota la direcció de Baillot i Viotti. En la capital francesa treballava intensament i actuava en públic amb gran èxit. Va fer gires per Anglaterra, Itàlia i la resta de sales més importants d'Europa arribant a fer-se un lloc entre els violinistes més destacats del moment.

El 1836 es va casar amb la cèlebre cantant Maria Malibran, filla del compositor, tenor i mestre de bel canto Manuel del Pópulo Vicente García. D'aquest matrimoni en nasqué un fill Charles Wilfrid Beriot (1833-1914) el qual acabaria destacant com a pianista. No obstant, la Malibran es va morir poc després de la boda a causa d'una fatídica caiguda d'un cavall en una cacera que li va provocar ferides irreversibles.

El 1842 Balliot, als 71 anys, renuncia a la càtedra de violí del Conservatori de París i aquesta se li ofereix a Bériot qui la va refutar, tot i que en la capital francesa Beriot tenia alumnes com en Heinrich Wilhelm Ernst,[2] , el 1843 es va instal·lar com a principal professor de violí del Conservatori Reial de Brussel·les on va fundar la seua pròpia escola violinística que després seria coneguda com la famosa Escola Franco-belga. Allà hi va tenir deixebles que posteriorment serien celebritats del violí com Johann Christoph Lauterbach (1832-1918), Jesús de Monasterio (1836-1903) i, un dels més importants, Henri Vieuxtemps.

El 1852 va haver de renunciar al seu treball a causa d'una ceguesa que en 1858 acabaria sent total i que l'apartaria completament de la vida pública.

Bériot fou un dels violinistes més distingits del segle XIX, d'estil ampli i brillant i amb una música gentil amable i virtuosística que es contraposava fermament a l'escola francesa del moment. Va escriure 10 concerts per a violí solista i orquestra dels quals els nos. 3, 7 i 9 encara sobreviuen, això si amb escassa presència, entre el repertori de violí actual. També són de gran importància obres com l'Escena d'un Ballet, Op. 100, i llibres d'estudis tècnics importants dins la pedagogia del violí com Méthode de violon en trois parties.

ObresModifica

Va escriure sobretot obres per a violí com els 10 concerts per a violí i orquestra anomenats abans:

  • Violin Concerto No.1, Op.16
  • Violin Concerto No.2, Op.32 (amb aquest concert debutà com a violinista Frederick Niecks l'any 1858).[3]
  • Violin Concerto No.3, Op.44
  • Violin Concerto No.4, Op.46
  • Violin Concerto No.5, Op.55
  • Violin Concerto No.6, Op.70
  • Violin Concerto No.7, Op.76
  • Violin Concerto No.8, Op.99
  • Violin Concerto No.9, Op.104
  • Violin Concerto No.10, Op.127

Distints Caprices per a violí i estudis:

  • 3 Caprices for Violin, Op.36
  • 6 Brilliant Studies for Violin, Op.17
  • 10 Studies or Caprices for Violin, Op.9
  • 60 Etudes de Concert, Op.123

A més de la ja anomenada abans Escena de Ballet, Op. 100, cal destacar també obres de música de cambra on hi ha duos com el Duo sur l'Enfant prodigue, Op. 80 o els Duos caractéristiques, Op .113 i també un Quartet amb piano en La menor, Op. 50.[4][5]

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Charles-Auguste de Bériot  
  1. «Charles-Auguste de Bériot». La Gran Enciclopèdia de la Música. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. *Enciclopèdia Espasa Volum núm. 20, pàg. 528, (ISBN 84-239-4520-0)
  3. * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 927. (ISBN 84-7291-226-4)
  4. Enciclopedia Larousse. Barcelona: Librarie Larousse, 1988, p. 1147. ISBN 84-320-4263-3. 
  5. «Category: Charles-Auguste de Bériot». [Consulta: 30 desembre 2015].