Ciclamat de sodi

compost químic
(S'ha redirigit des de: Ciclamat)

El ciclamat de sodi, codi alimentari de la UE: E952, és un edulcorant artificial. És entre trenta i cinquanta vegades més dolç que el sucre (sacarosa) i això depèn de la concentració, ja que no hi ha una relació lineal. És el més potent dels edulcorants artificials comercials. Algunes persones troben que té un regust desagradable, però generalment menor que el de la sacarina o l'acesulfamat de potassi.

Infotaula de compost químicCiclamat de sodi
Substància químicacompost químic i cyclamate (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Massa molecular201,043559 u Modifica el valor a Wikidata
Estructura química
Fórmula químicaC₆H₁₂NNaO₃S Modifica el valor a Wikidata
Cyclamate Structural Formulae .V.1.svg
SMILES canònic
Model 2D
C1CCC(CC1)NS(=O)(=O)[O-].[Na+] Modifica el valor a Wikidata
Identificador InChIModel 3D Modifica el valor a Wikidata
Propietat
Punt de fusió265 °C Modifica el valor a Wikidata
NFPA 704.svg
1
2
0
 
Modifica el valor a Wikidata

Normalment es fa servir conjuntament (sinèrgicament) amb altres edulcorants artificials, especialment amb la sacarina (E952+ E954) per exemple amb una mescla de 10 parts de ciclamat de sodi per una part de sacarina. Es fa servir per exemple en begudes gasoses. És més econòmic que altres edulcorants i és estable sota la calor.

QuímicaModifica

El ciclamat és una sal de sodi o calci de l'àcid ciclàmic el qual es prepara per sulfonació de la ciclohexilamina.

HistòriaModifica

El ciclamat va ser descobert l'any 1937 a la Universitat d'Illinois per Michael Sveda. de manera casual quan investigava en medicaments contra la febre.[1]

La patent per al ciclamat va ser adquirida per l'empresa química DuPont i més tard va ser venuda a Abbott Laboratories que el legalitzà el 1950 i es va emprar per emmascarar l'amargor de certs medicaments. El 1958 va ser qualificada com a segur per l'administració dels Estats Units. Es va fer servir com a substitut del sucre en diabètics tant en forma de tauleta sòlida com en líquid (Sucaryl).

La controvèrsia aparegué a partir de 1966 quan estudis científics van informar que els bacteris intestinals podrien dessulfonar el ciclamat de sodi i produir ciclohexilamina, sospitosa de ser tòxica. A més el 1969 es va trobar que la mescla en la proporció habitual amb sacarina incrementava el càncer urinari en rates de laboratori. L'octubre de 1969 la Food and Drug Administration dels Estats Units en va prohibir la venda al país. A Europa, en canvi, aquest edulcorant continua estant permès i s'utilitza molt.[2] La FDA ha manifestat que encara que no hi hagi proves de la seva carcinogènesi en rates (els experiments posteriors no confirmen els resultats obtinguts l'any 1969) aquest producte no es pot vendre als Estats Units.

SalutModifica

El 2003 es va determinar que no hi havia cap relació entre el ciclamat de sodi i la infertilitat masculina [3]

Un estudi de l'Institut Nacional de Càncer (sigles en anglès, NCI, National Cancer Institute) dels Estats Units amb col·laboració amb universitats europees i del Japó van trobar que l'administració oral continuada de ciclamat de sodi a 21 primats no humans resultà en un augment de la incidència de càncer. Alguns dels animals alimentats amb ciclamat de sodi presentaren lesions malignes de càncer amb metàstasis al fetge i al còlon. Cap dels animals controls, no alimentats amb ciclamat de sodi, presenta cap mena de càncer. Donat el baix nombre de primats usats en l'estudi, els autors no van poder demostrar estadísticament la relació de la ingesta de ciclamat de sodi i el desenvolupament de càncer, però s'adverteix del seriós risc d'aquest compost.[4]

Notes i referènciesModifica

  1. Packard, Vernal S.. Processed foods and the consumer: additives, labeling, standards, and nutrition. Minneapolis: University of Minnesota Press, 1976, p. 332. ISBN 0-8166-0778-8. 
  2. Cyclamate website - http://www.cyclamate.com/cyctable.html
  3. :"Cyclamate intake and cyclohexylamine excretion are not related to male fertility in humans."; Serra-Majem, L. Bassas, L. García-Glosas, R. Ribas, L. Inglés, C. Casals, I. Saavedram, P. Renwick, A. G;«Enllaç».
  4. Huff, James «Re: Long-term toxicity and carcinogenicity study of cyclamate in nonhuman primates». Toxicol. Sci. 57 (1): 186, 2000.

Enllaços externsModifica