Cinc Dinasties i Deu Regnes

Les Cinc Dinasties i Deu Regnes (en xinès tradicional: 五代十國; en xinès simplificat: 五代十国; en pinyin: Wǔdài Shíguó) fou un període turbulent de la història de la Xina que s'inicià amb el final de la dinastia Tang (907) i es va acabar amb el començament de la dinastia Song (960). Cinc dinasties es van succeir per poc temps, i més d'una dotzena de regnes (els xinesos ho simplifiquen amb el nombre representatiu de "deu") es van establir principalment al sud del país. Alguns historiadors, però, n'inclouen algun altre (per exemple Bo Yang inclou els Yan i els Qi però no els Han del Nord, considerant-los una continuació dels Han).

Història de la Xina
Història de la Xina
Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 aC
Dinastia Shang 1600–1046 aC
Dinastia Zhou 1045–256 aC
 Zhou Occidental
 Zhou Oriental
   Primaveres i Tardors
   Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC
Dinastia Han 206 aEC–220 EC
  Han Occidental
  Dinastia Xin
  Han Oriental
Tres Regnes 220–280
  Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
  Jin Occidental 16 Regnes
304–439
  Jin Oriental
D. Meridionals i Septentrionals
420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
  ( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties &
10 Regnes

907–960
Dinastia Liao
907–1125
Dinastia Song
960–1279
  Song del Nord Xia Occ.
  Song del Sud Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular
de la Xina

Des del 1949
República de
la Xina
(Taiwan)
Des del 1945

Decadència de l'imperi Tang modifica

La derrota militar del 751, a mans dels àrabs a la batalla de Talas i la rebel·lió d'An Lushan va marcar el final de l'autoritat Tang a l'Àsia Central. La dinastia Tang va recuperar el seu poder dècades després de la rebel·lió d'An Lushan i encara va poder llançar conquestes i campanyes ofensives com la destrucció del Kanat Uigur a Mongòlia entre el 840 i 847. Va ser la rebel·lió de Huang Chao entre 874 i 884 la que va destruir permanentment el poder de la dinastia Tang doncs el poder dels jiedushi o governadors militars provincials va augmentar molt després que les tropes imperials van aixafar els rebels.

Finalment, els mals governs, les intrigues a la cort, l'explotació econòmica i les rebel·lions populars van permetre a Zhu Wen, que havia sigut cap militar de l'exèrcit rebel de Huang Chao i va tenir un paper crucial en la repressió de la rebel·lió, consolidar el seu poder destruint veïns i forçant el trasllat de la capital imperial a Luoyang, que es trobava dins de la seva regió d'influència. El 904, va executar l'emperador Zhaozong de Tang i va convertir en emperador al seu fill Ai de Tang de 13 anys, en un governant subordinat, i en 907 Zhu Wen va obligar a l'emperador Ai de Tang a abdicar a favor seu acabant amb Tang i establint els Liang posteriors. La majoria dels governadors de l'emperador Tang van reconèixer a Zhu com el nou emperador, amb l'excepció de Wang Jian, Li Keyong (el príncep de Jin), Li Maozhen (el príncep de Qi), i el fill i successor de Yang Xingmi Yang Wo (el príncep de Hongnong). D'aquesta manera començava un nou període de fragmentació a la història de la Xina, la coneguda com les cinc dinasties i els deu regnes.[1]

Les cinc dinasties modifica

 
Xina cap al 907, quan cau la dinastia Tang
 
Xina cap al 926, quan Tang Posteriors reunifica el nord de la Xina

Les cinc dinasties eren els Liang posteriors (5 de juny del 907-923), els Tang posteriors (923-936), els Jin posteriors (936-947), els Han posteriors (947-951 continuada pels Han del Nord fins al 982) i els Zhou posteriors (951-960).

Liang posteriors modifica

Després de fer caure la dinastia Tang en 907, Zhu Wen va fundar la dinastia de Liang posteriors,[2] que va sobreviure fins al 923, quan foren destruïts per Tang posteriors.[2]

Tang Posteriors modifica

Els governants Tsin Li Keyong i el seu fill Li Cunxu, d'origen Shatuo, afirmaven ser els hereus legítims de la dinastia Tang, oposant-se a Liang posteriors. En 907, quan va caure Tang, l'estat Jin estava format per la major part de Shanxi tret de Linfen, Hezhong, Jincheng i Qinyang, preses per Liang posteriors, i diverses parts de Mongòlia Interior. El 912, Jin va ocupar Jincheng i Yan el 913,[3] i finalment es va expandir per cobrir tot el territori al nord del riu Groc. El 923, Li Cunxu, reclamant la successió legítima al tron Tang, es va declarar emperador, fent la transició del seu estat a la dinastia Tang posteriors, que poc després va destruir la dinastia Liang posteriors. Després de reunir gran part del nord de la Xina, el 924 Cunxu va rebre la submissió del regne Qi de Shaanxi,[4] i el 925 va conquerir Shu anteriors, que s'havia establert a Sichuan.[5] El darrer emperador de la dinastia dels Tang posteriors, Li Congke, fou enderrocat el 936 pel general shato Shi Jingtang, amb l'ajut dels kitan i va fundar la dinastia dels Jin posteriors

Jin posteriors modifica

El darrer emperador de la dinastia dels Tang posteriors, Li Congke, fou enderrocat el 936 pel general shato Shi Jingtang, amb l'ajut dels khitan de la dinastia Liao que van esdevenir el gran poder al nord de la Xina, i va fundar la dinastia dels Jin posteriors. Shi Jingtang era el gendre de l'emperador Tang Li Cunxu. El procés d'adaptació als costums xinesos dels turcs shato es va completar durant el seu regnat. La dinastia va perdre el Sichuan que havia estat dominat fins llavors i on es va establir la dinastia dels Shu posteriors, i la regió anomenada Setze prefectures (que incloïa la moderna Pequín i cap a l'oest en una amplada d'entre 100 i 150 km) que fou cedida als kitan, que li havien donat suport . A la mort de Shi Jingtang el 942 el va succeir el seu nebot Shi Chonggui, que va intentar aturar els seus tributs als Khitan, que el 943 van declarar la guerra i al cap de tres anys es van apoderar de la capital, Kaifeng, marcant el final de Jin posteriors el 947.[6] Però tot i que havien conquerit vastes regions de la Xina, els Khitans no van poder o no volien controlar aquestes regions i es van retirar a principis de l'any següent.

Han posteriors modifica

Per omplir el buit de poder provocat per la caiguda de Jin posteriors i la retirada de la dinastia Liao, el jiedushi Liu Zhiyuan va entrar a Kaifeng, la capital imperial l'any 947 i va proclamar l'adveniment de Han posteriors, establint un tercer regnat successiu de Shatuo, però després d'un cop d'estat el 951, el general Guo Wei, un xinès han, va ser entronitzat, començant així Zhou posteriors. Aquesta va ser la més curta de les cinc dinasties.

Zhou posteriors modifica

Després d'un cop d'estat el 951, el general Guo Wei, un xinès han, va ser entronitzat, començant així Zhou posteriors,[6] però Liu Chong, un membre de la família imperial Han posteriors, va establir els Han del Nord a Taiyuan i va demanar ajuda als Khitan de la dinastia Liao per derrotar els Zhou posteriors. La mort per malaltia de Guo Wei l'any 954 va posar fi al seu regnat de tres anys sent succeït pel seu fill adoptiu Chai Rong, que va poder fer algunes incursions al sud amb victòries contra els Tang del Sud el 956, que van cedir tot el territori al nord del riu Yangtze i obligats a convertir-se en vassalls. Els seus esforços al nord per desallotjar els Han del Nord foren ineficaços, morint prematurament l'any 959 a causa d'una malaltia durant la campanya sent succeït pel seu fill Guo Zongxun de set anys i poc després, Zhao Kuangyin va usurpar el tron i es va declarar emperador de la dinastia Song.[7]

Els deu regnes modifica

Els deu regnes eren Wu, Wuyue, Min, Ma Chu, Han del Sud, Shu anteriors, Shu posteriors, Jingnan, Tang del Sud i Han del Nord (continuació de la dinastia dels Han posteriors)

Altres estats eren Yan, Qi, Chengde Jiedushi (Zhao), Yiwu Jiedushi, Dingnan Jiedushi, Wuping Jiedushi, Qingyuan Jiedushi, Yin, Ganzhou, Shazhou i Liangzhou.

Wu modifica

Després de la caiguda de la dinastia Tang en 907 Yang Xingmi, governador militar Tang des de l'any 892, va establir als actuals Jiangsu, Anhui i Jiangxi el regne de Wu. La capital estava inicialment a Guangling (actual Yangzhou) i posteriorment es va traslladar a Jinling (actual Nanjing). El regne va caure l'any 937 quan Li Bian va enderrocar l'emperador Yang Pu de Wu i fundar Tang del Sud en 937.[8]

Wuyue modifica

A la caiguda de la dinastia Tang en 907 Qian Liu va establir la seva capital a Hangzhou en un regne que incloïa l'actual Zhejiang, Xangai i la part sud de la província de Jiangsu. En les primeres dècades de la seva existència, Wuyue limitava amb el Regne Min al sud i el Regne Tang del Sud a l'oest i al nord. Amb la rebel·lió de Yin de Min el 943, Wuyue va tenir breument una tercera frontera. No obstant això, en poc temps, Wuyue va quedar completament encerclat (excepte el mar de la Xina Oriental), ja que tant Yin com Min van ser absorbits pel Tang del Sud el 945,[9] quan Wuyue va absorbir part de la part nord de Fujian del Regne Min. En 978 l'últim rei de Wuyue, Qian Chu, va jurar lleialtat a la dinastia Song,[10] salvant el seu poble de la guerra i la destrucció econòmica. Mentre Qian Chu romania nominalment rei, Wuyue va ser absorbit per la dinastia Song, posant fi efectivament al regne. L'últim rei va morir l'any 988.

Min modifica

A la caiguda de la dinastia Tang en 907 el nou emperador Wang Shenzhi va reconèixer el nou emperador Taizu de Liang posterior i rebé el títol de canceller major de Shizhong, i el 909, Príncep de Min i canceller de Zhongshu Ling, succeït pel seu fill Wang Yanxi el 943 però el seu germà Wang Yanzheng es va rebel·lar i va independitzar el Regne Yin de la part nord-oest del regne Min. El 944 Wang Yanxi, va ser assassinat i el general Zhu Wenjin va reclamar el tron. El 945, Zhu va ser assassinat i el seu exèrcit va jurar lleialtat a Wang Yanzheng com a emperador de Min posant fi a l'existència de Yin com un estat separat, però Tang del Sud el va assetjar més tard l'any, forçant la seva rendició.[11]

Ma Chu modifica

Ma Yin va ser nomenat governador regional per la dinastia Tang l'any 896 després de lluitar contra el rebel Yang Xingmi, i es va declarar príncep de Chu amb la caiguda de la dinastia Tang el 907, confirmat per Tang posteriors el 927. La capital de Ma Chu era Changsha, i controlava l'actual Hunan i el nord-est de Guangxi. Després de la mort de Ma Yin, el lideratge va estar subjecte a lluites i conflictes que van provocar la caiguda del regne. Els Tang del Sud quan van conquerir Min, es van aprofitar i van conquerir el regne l'any 951. La família governant va ser traslladada a Jinling però l'any següent, els generals de Chu es van aixecar contra Tang del Sud i van expulsar-los deixant que l'antic territori de Chu fos governat per diversos generals en successió fins al 963, quan el territori va ser ocupat per la dinastia Song.[12]

Han del Sud modifica

Liu Yin va ser nomenat governador regional i oficial militar per la dinastia Tang l'any 905. Encara que els Tang van caure dos anys més tard, Liu no va fundar un nou regne com havien fet altres líders del sud i el nou emperador Taizu de Liang posterior el va nomenar príncep de Nanping l'any 909. A la mort de Liu Yin en 917, el seu germà Liu Yan va declarar la fundació del regne de Yue que va canviar a Han del Sud l'any 918 perquè es proclamava descendent de la Dinastia Han. Els Han del Sud van incorporar Annam al seu regne però els vietnamites es van revoltar en 931 i el 938 els van derrotar definitivament a la batalla de Bạch Đằng.[13] Entre 960 i 970, la dinastia Song va augmentar la seva influència al sud fins que finalment va poder obligar la dinastia Han del Sud a sotmetre's al seu domini el 971.[14]

Shu anteriors modifica

El 907, Zhu Wen va obligar a l'emperador Ai de Tang a cedir-li el tron, acabant amb la dinastia Tang i establint els Liang posteriors. La majoria dels governadors de l'emperador Tang van reconèixer a Zhu com el nou emperador però Wang Jian, que havia estat nomenat príncep de Shu es va declarar emperador de Shu anteriors,[15] que es mantingué independent fins a la conquesta per Tang Posteriors en 925.[4]

Shu posteriors modifica

A la primavera de 933, l'emperador Mingzong de Tang posteriors va nomenar Meng Zhixiang el príncep de Shu i el va convertir en governador militar tant de Dongchuan com de Xichuan. Més tard aquell any, l'emperador Mingzong va morir i va ser succeït pel seu fill Li Conghou i a la primavera de 934 Meng Zhixiang es va proclamar emperador de Shu posteriors.[16] Song del Nord va envair el regne i quan el general Wang Quanbin va arribar a Chengdu en 965, Meng Chang es va rendir davant seu, acabant amb Shu posteriors.[17]

Jingnan modifica

Gao Jixing, príncep de Nanping i governador de Jingnan, quan Tang posteriors va atacar Shu posteriors en 928 es va fer vassall de Wu,[18] sent conquerit finalment per Song del Nord en 963.[19]

Tang del Sud modifica

Tang del Sud va ser fundat quan Li Bian va enderrocar l'emperador Yang Pu de Wu i va fundar un nou regne en 937.[8] Va mantenir en gran part relacions pacífiques amb els estats veïns. El seu fill Li Jing no va seguir aquesta política exterior, conquerint les dinasties Min i Ma Chu el 945 i el 951 respectivament, controlava tot el Jiangxi modern, i parts de les províncies d'Anhui, Fujian, Hubei, Hunan i Jiangsu.[20]

La dinastia Zhou posteriors va envair el domini Tang del Sud el 956 i els va derrotar el 958. Li Jing es va veure obligat a convertir-se en vassall de l'emperador Shizong de Zhou posterior, cedir tot el territori al nord del riu Yangtze i renunciar al seu títol d'emperador. L'any 960, els Tang del Sud es van convertir en vassall de la recentment establerta dinastia Song del Nord, i després que l'emperador Taizu de Song hagués derrotat Shu posteriors en 965[17] i al Han del Sud el 971[14] va ordenar la conquesta del Tang del Sud que es va completar el 975.[14]

Han del Nord modifica

L'existència dels Han del Nord va ser una de les dues espines principals en les relacions entre la dinastia Liao i el Zhou posteriors, l'altra va ser la possessió continuada de les Setze prefectures per part de la dinastia Liao. Els Han del Nord s'havien posat sota la protecció dels Liao.[21]

L'emperador Taizu de Song va aconseguir gairebé completar la incorporació dels regnes del sud a la dinastia Song a la seva mort el 976. El seu germà petit, l'emperador Taizong de Song, volia emular els èxits del seu germà gran, i després d'incorporar Wuyue l'any 978[10] i animat pel seu èxit al sud, va decidir emprendre una campanya per destruir finalment els Han del Nord dirigint ell mateix l'exèrcit, va portar les seves forces a la capital Taiyuan, que va ser assetjada al juny. Una força inicial de socors enviada pels Liao va ser fàcilment derrotada per Song. Després d'un setge de dos mesos a la capital, l'emperador dels Han del Nord es va rendir i el regne es va incorporar a Song del Nord.[22]

Llista de sobirans modifica

Sobirans del període de les Cinc Dinasties i els Deu Regnes (907 - 960)
Nom de temple
(廟號 miào hào)
Nom pòstum
(諡號 shì hào)
Nom personal Període de regnat Nom de l'era (年號 nián hào) i anys corresponents
Cinc dinasties
* indicacions: nom dinàstic (後漢) + nom de temple o nom pòstum (高祖), dona 後漢高祖
Liang posteriors 後梁 Hòu Liáng 907 - 923
Tài Zǔ 太祖 No usat Zhū Wēn 朱溫 907 - 912

Kāipíng 開平 (907 - 911)
Qiánhuà 乾化 (911 - 912)

No existeix Mò Dì 末帝 Zhū Zhèn 朱瑱 913 - 923

Qiánhuà 乾化 (913 - 915)
Zhēnmíng 貞明 (915 - 921)
Lóngdé 龍德 (921 - 923)

Tang posteriors 後唐 Hòu Táng 923 - 936
Zhuāng Zōng 莊宗 no usat Lǐ Cúnxù 李存勗 923 - 926 Tóngguāng 同光 (923 - 926)
Míng Zōng 明宗 no usat Lǐ Sìyuán 李嗣源
o
Lǐ Dǎn 李亶
926 - 933

Tiānchéng 天成 (926 - 930)
Chángxīng 長興 (930 - 933)

No existeix Mǐn Dì 節閔帝 Lǐ Cónghòu 李從厚 933 - 934 Yìngshùn 應順 (913 - 915)
No existeix Mò Dì 末帝 Lǐ Cóngkē 李從珂 934 - 936 Qīngtài 清泰 (934 - 936)
Jin posteriors 後晉 Hòu Jìn 936 - 947
Gāo Zǔ 高祖 no usat Shí Jìngtáng 石敬瑭 936 - 942 Tiānfú 天福 (936 - 942)
No existeix Chū Dì 出帝 Shí Chóngguì 石重貴 942 - 947

Tiānfú 天福 (942 - 944)
Kāiyùn 開運 (944 - 947)

Han posteriors 後漢 Hòu Hàn 936 - 947
Gāo Zǔ 高祖 no usat Liú Zhīyuǎn 劉知遠 947 - 948

Tiānfú 天福 (947)
Qiányòu 乾祐 (948)

No existeix Yǐn Dì 隱帝 Liú Chéngyòu 劉承祐 948 - 950 Qiányòu 乾祐 (948 - 950)
Zhou posteriors 後周 Hòu Zhōu 951 - 960
Tài Zǔ 太祖 no usat Guō Wēi 郭威 951 - 954

Guǎngshùn 廣順 (951 - 954)
Xiǎndé 顯德 (954)

Shì Zōng 世宗 no usat Chái Róng 柴榮 954 - 959 Xiǎndé 顯德 (954 - 959)
no existeix Gōng Dì 恭帝 Chái Zōngxùn 柴宗訓 959 - 960 Xiǎndé 顯德 (959 - 960)
Deu regnes
el nom usat era el personal, excepte si s'indica el contrari
Wuyue 吳越 904 - 978
Tài Zǔ 太祖 Wǔsù Wáng 武肅王 Qián Liú 錢鏐 904 - 932

Tiānbǎo (天寶) 908 - 923
Bǎodà (寶大) 923 - 925
Bǎozhèng (寶正) 925 - 932

Shìzōng (世宗) Wénmù Wáng 文穆王 Qián Yuánquàn 錢元瓘 932 - 941 No existeix
Chéngzōng 成宗 Zhōngxiàn Wáng 忠獻王 Qián Zuǒ 錢佐 941 - 947 No existeix
No existeix Zhōngxùn Wáng 忠遜王 Qián Zōng 錢倧 947 No existeix
No existeix Zhōngyì Wáng 忠懿王 Qián Chù 錢俶 947 - 978 No existeix
Min909 - 945 incloent Yin943 - 945
Tàizǔ 太祖 Zhōngyì Wáng 忠懿王 Wáng Shěnzhī 王審知 909 - 925 No existeix
No existeix No existeix Wáng Yánhàn 王延翰 925 - 926 No existeix
Tàizōng 太宗 Huìdì 惠帝 Wáng Yánjūn 王延鈞 926 - 935

Lóngqǐ (龍啟) 933 - 935
Yǒnghé (永和) 935

Kāngzōng (康宗) no usat Wáng Jìpéng 王繼鵬 935 - 939 Tōngwén (通文) 936 - 939
Jǐngzōng (景宗) no usat Wáng Yánxī 王延羲 939 - 944 Yǒnglóng (永隆) 939 - 944
No existeix Tiāndé Dì (天德帝) (as Emperor of Yin) Wáng Yánzhèng 王延政 943 - 945 Tiāndé (天德) 943 - 945
Jingnan 荊南 o Nanping 南平 906 - 963
No existeix Wǔxìn Wáng 武信王 Gāo Jìxīng 高季興 909 - 928 No existeix
No existeix Wénxiàn Wáng 文獻王 Gāo Cónghuì 高從誨 928 - 948 No existeix
No existeix Zhēnyì Wáng 貞懿王 Gāo Bǎoróng 高寶融 948 - 960 No existeix
No existeix Shìzhōng 侍中 Gāo Bǎoxù 高寶勗 960 - 962 No existeix
No existeix No existeix Gāo Jìchōng 高繼沖 962 - 963 No existeix
Chu897 - 951
No existeix Wǔmù Wáng 武穆王 Mǎ Yīn 馬殷 897 - 930 No existeix
No existeix Héngyáng Wáng 衡陽王 Mǎ Xīshēng 馬希聲 930 - 932 No existeix
No existeix Wénzhāo Wáng 文昭王 Mǎ Xīfàn 馬希範 932 - 947 No existeix
No existeix Fèi Wáng 廢王 Mǎ Xīguǎng 馬希廣 947 - 950 No existeix
No existeix Gōngxiào Wáng 恭孝王 Mǎ Xī'è 馬希萼 950 No existeix
No existeix No existeix Mǎ Xīchong 馬希崇 950 - 951 No existeix
Wu904 - 937
Tài Zǔ 太祖 Xiàowǔ Dì 孝武帝 Yáng Xíngmì 楊行密 904 - 905 Tiānyòu (天祐) 904 - 905
Liè Zōng 烈宗 Jǐng Dì 景帝 Yáng Wò 楊渥 905 - 908 Tiānyòu (天祐) 905 - 908
Gāo Zǔ 高祖 Xuān Dì 宣帝 Yáng Lóngyǎn 楊隆演 908 - 921

Tiānyòu (天祐) 908 - 919
Wǔyì (武義) 919 - 921

No existeix Ruì Dì 睿帝 Yáng Pǔ 楊溥 921 - 937

Shùnyì (順義) 921 - 927
Qiánzhēn (乾貞) 927 - 929
Dàhé (大和) 929 - 935
Tiānzuò (天祚) 935 - 937

Tang del Sud 南唐 937 - 975
en aquest regne: Tang Nan (meridional) + nom pòstum. Hòu Zhǔ es refereix a Lǐ Hòuzhǔ 李後主.
Xiān Zhǔ 先主
or
Liè Zǔ 烈祖
no usat Lǐ Biàn 李昪 937 - 943 Shēngyuán (昇元) 937 - 943
Zhōng Zhǔ 中主
or
Yuán Zōng 元宗
no usat Lǐ Jǐng 李璟 943 - 961

Bǎodà (保大) 943 - 958
Jiāotài (交泰) 958
Zhōngxīng (中興) 958

Hòu Zhǔ 後主 Wǔ Wáng 武王 Lǐ Yù 李煜 961 - 975 No existeix
Han meridionals 南漢 917 - 971
Gāo Zǔ 高祖 Tiān Huáng Dà Dì 天皇大帝 Liú Yán 劉龑 917 - 925

Qiánhēng (乾亨) 917 - 925
Báilóng (白龍) 925 - 928
Dàyǒu (大有) 928 - 941

No existeix Shāng Dì 殤帝 Liú Fēn 劉玢 941 - 943 Guāngtiān (光天) 941 - 943
Zhōng Zōng 中宗 no usat Liú Chéng 劉晟 943 - 958

Yìngqián (應乾) 943
Qiánhé (乾和) 943 - 958

Hòu Zhǔ 後主 No existeix Liu Chang 劉鋹 958 - 971 Dàbǎo (大寶) 958 - 971
Han del Nord o Han Bei (Septentrional) 951 - 979
世祖 shi zu 神武帝 shen wu di 劉旻 liu min 951 - 954 Qianyou (乾祐 qian you) 951 - 954
睿宗 rui zong 孝和帝 xiao he di 劉承鈞 liu cheng jun 954 - 970

Qianyou (乾祐 qian you) 954 - 957
Tianhui (天會 tian hui) 957 - 970

少主 shao zhu No existeix 劉繼恩 liu ji e1 970 No existeix
No existeix
英武帝 ying wu di 劉繼元 liu ji yuan 970 - 982 Guangyun (廣運 guang3 yun4) 970 - 982
Shu anteriors o Shu Qian (anterior) 907 - 925
高祖 gao zu no usat 王建 wang jian 907 - 918

Tianfu (天復 tian fu) 907
Wucheng (武成 wu cheng) 908 - 910
Yongping (永平 yong ping) 911 - 915
Tongzheng (通正 tong zheng) 916
Tianhan (天漢 tian han) 917
Guangtian (光天 guang tian) 918

後主 hou zhu No existeix 王衍 wang yan 918 - 925

Qiande (乾德 qian de) 918 - 925
Xiankang (咸康 xian kang) 925

Shu posteriors 934 - 965
高祖 gao zu no usat 孟知祥 meng zhi xiang 934 Mingde (明德 ming de) 934
後主 hou zhu No existeix 孟昶 meng chang 938 - 965

Mingde (明德 ming de) 934 - 938
Guangzheng (廣政 guang zheng) 938 - 965

Altres estats modifica

règims locals independents durant el període de les Cinc dinasties i els Deu regnes, no inclosos a les llistes generals dels deu regnes
Nom de càrrec Nom personal Període al govern
Wuping jiedu|節度 (similar al tema de l'Imperi Romà d'Orient) 950 - 963
武平節度使 Wǔpíng jíedùshǐ 劉言 950 - 953
武平節度使 Wǔpíng jíedùshǐ 王逵 o Wáng Jìnkuí|王進逵 953 - 956
武平節度使 Wǔpíng jíedùshǐ 周行逢 956 - 962
武平節度使 Wǔpíng jíedùshǐ 周保權 962 - 963
Qingyuan jiedu|節度 (similar al tema de l'Imperi Romà d'Orient) 945 - 978
清源節度使 Qīngyuán jíedùshǐ 留從效 945 - 962
清源節度使 Qīngyuán jíedùshǐ 留紹鎡 962
清源節度使 Qīngyuán jíedùshǐ 張漢思 962 - 963
清源節度使 Qīngyuán jíedùshǐ 陳洪進 963 - 978

Referències modifica

  1. Ceinos, Pedro. Historia breve de China (en castellà). Madrid: Silex Ediciones, 2006. ISBN 84-7737-173-3. 
  2. 2,0 2,1 Bauer, Susan Wise. The History of the Medieval World: From the Conversion of Constantine to the First Crusade (en anglès). W. W. Norton, W. W. Norton, p. 418. ISBN 9780393078176. 
  3. Zizhi Tongjian vol. 268
  4. 4,0 4,1 Zizhi Tongjian vol. 274
  5. Dynastic China (en anglès). Other Press, 2014, p. 227. ISBN 9789839541885. 
  6. 6,0 6,1 «Five Dynasties» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 29 abril 2023].
  7. Roberts, J. A. G.. A History of China (en anglès). Nova York: St. Martin's Press, 1996, p. 141. ISBN 978-0-312-16334-1. 
  8. 8,0 8,1 Zizhi Tongjian vol. 281
  9. Xiong, 2009, p. 361-362.
  10. 10,0 10,1 Xiong, 2009, p. cxviii.
  11. Zizhi Tongjian vol. 284-285
  12. Xiong, 2009, p. 94.
  13. Coedes, George. The Making of South East Asia (RLE Modern East and South East Asia) (en anglès). Taylor & Francis, 2015, p. 80. 
  14. 14,0 14,1 14,2 Xiong, 2009, p. 476.
  15. Xiong, 2009, p. 160.
  16. Xiong, 2009, p. 287.
  17. 17,0 17,1 Zizhi Tongjian vol. 4
  18. Zizhi Tongjian vol. 276
  19. Xiong, 2009, p. 259.
  20. Mote, F. W.. Imperial China (900-1800) (en anglès). Harvard University Press, 1999, p. 14. ISBN 0674012127. 
  21. Jiù Wǔdài Shǐ. vol. 59. 
  22. Xiong, 2009, p. cxiv.

Bibliografia modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cinc Dinasties i Deu Regnes