Cirros (Síria)

ciutat de l'antiga Síria
(S'ha redirigit des de: Cirros)

Cirros (en grec: Kyrrhos) és una ciutat de l'antiga Síria fundada per Seleuc I Nicàtor, un dels generals d'Alexandre el Gran. Altres noms per a la ciutat inclou foren Hagiòpolis, Nebi Huri i Khoros (en àrab: حوروس, Ḳūrus). Una etimologia falsa del segle vi el connecta amb Cir II, rei de Pèrsia, a causa de la semblança dels noms. L'antic bisbat romà d'Orient és ara una doble seu titular catòlica.

Infotaula edifici
Infotaula edifici
Cirros
Imatge
Dades
TipusJaciment arqueològic i mausoleu Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativagovernació d'Alep (Síria) Modifica el valor a Wikidata
Map
 36° 44′ 39″ N, 36° 57′ 33″ E / 36.7442°N,36.9592°E / 36.7442; 36.9592

Ubicació

modifica

Les ruïnes se'n troben al nord de Síria, prop de la frontera amb Turquia.

És a uns 70 km al nord-oest d'Alep i a 24 km a l'oest de Kilis, a Turquia. Cirros era la capital de l'extens districte de la Cirrèstica, entre la plana d'Antioquia i Commagena.

L'indret de la ciutat està marcat per les ruïnes de Khoros, a 20 km d'Azaz, a Síria, prop del riu Afrin, un afluent de l'Orontes.

Història

modifica

Cirros de Síria la fundà Seleuc I Nicàtor poc després del 300 ae, i el nom prové de la ciutat macedònia de Cirros. Andronic de Cirros va construir la Torre dels Vents a Atenes. Fou pres al Regne d'Armènia en el segle i aC. Després esdevingué romana quan Pompeu va prendre Síria al 64 aC. En el segle i s'havia convertit en un centre administratiu, militar i comercial romà en la ruta comercial entre Antioquia i la cruïlla del riu Eufrates a Zeugma, i va encunyar moneda pròpia.[1] Fou la base de la Legio X Fretensis.[2] L'Imperi persa sassànida la va prendre algunes vegades durant el segle iii.[3]

En el segle vi, la ciutat fou embellida i fortificada per l'emperador romà d'Orient Justinià I. La prengueren, però, els musulmans el 637 i llavors es coneixia amb el nom de Qorosh. Els croats la van prendre en el segle vi. Nur al-Din Zangi recapturà Cirros al 1150. Els viatgers musulmans dels segles xiii i xiv la descriuen com una gran ciutat, i en gran part en ruïnes.[4]

Arqueologia

modifica
 
El ben conservat amfiteatre romà de Cirros és dels més grans de Síria

La ciutat ha sigut excavada per la Missió Arqueològica Siriana Libanesa de Cirros.[5] Els resultats indiquen un traçat quadrat amb un plànol hipodàmic i una carretera principal central amb columnates típiques de l'orient hel·lenístic. El traçat de la carretera sembla haver sobreviscut fins a l'època islàmica. Les restes de Cirros contenen dos ponts romans en funcionament, un teatre en ruïnes fora de la ciutat, els fonaments d'una basílica i fortificacions urbanes. Al segle vi es construí una ciutadella romana d'Orient al cim del turó rere del teatre, amb influències gregues i egípcies en el disseny.[6][7][8]

Història eclesiàstica

modifica
 
Mausoleu de Nebi Huri, Cirros

Cirros es convertí en bisbat cristià en data primerenca, sufragània de Hieràpolis Bambice, capital i seu metropolitana de la província romana d'Eufratensis. Amb Justinià, esdevingué una metròpoli eclesiàstica autocèfala subjecta directament al Patriarca d'Antioquia, però sense sufragistes. El seu bisbe Sirici assistí al Primer Concili de Nicea el 325. L'arià Abgar (també Augar) estigué en el Concili de Selèucia (360). Teodoret esmenta com altre arià un bisbe anomenat Asteri de l'època de l'emperador romà Valent (364-378). Isidor va assistir al Primer Concili de Constantinoble el 381. El més cèlebre dels bisbes de Cirros és el mateix Teodoret (423-458), prolífic escriptor, conegut pel seu paper en la història del nestorianismo, l'eutiquianisme i el marcionisme.[9] Ens diu que la seua diòcesi (d'uns seixanta quilòmetres quadrats) contenia 800 esglésies, la qual cosa suposa una població molt densa. El 476, un bisbe anomenat Ioannes realitzà un sínode contra Pere d'Antioquia. A finals d'aquest segle, el bisbe era un nestorià anomenat Sergi, que va ser reemplaçat per un altre del mateix nom que era teològicament contrari, jacobita, i que va ser deposat per l'emperador Justí I el 518. Miquel el Sirià enumera altres tretze bisbes jacobites de la seu.[10][11][12]

Una magnífica basílica albergava les relíquies dels sants Cosme i Damià, que havien sofert martiri a la rodalia de Cirros cap al 283, i els cossos dels quals els havien duts a la ciutat, que per això també se'n va dir Hagiòpolis ('ciutat dels sants'). Molts sants, a més a més, sobretot eremites, havien viscut o vivien llavors en aquest territori, entre ells els sants Acèpsimes, Zeumati, Zebines, Policroni, Maró (patró de l'Església Maronita), Eusebi, Talasi, Maris, i altres. El bisbe Teodoret va dedicar una obra a la il·lustració de les seues virtuts i miracles.[13]

Referències

modifica
  1. Encyclopædia Britannica, 11th ed, s.v. numismàtics.
  2. Dow, Joseph A., Ancient Coins Through the Bible, p. 67.
  3. Mannheim, Ivan.. Syria & Lebanon handbook. Footprint, 2001. ISBN 1-900949-90-3. OCLC 46500081. 
  4. Guy Le Strange, Palestine Under the Moslems: A Description of Syria and the Holy Land from A.D. 650 to 1500, Londres, 1890.
  5. Abdul Massih, Jeanine; Benech, Christophe; Gelin, Mathilde «First results on the city planning of Cyrrhus (Syria)» (en anglés). ArchéoSciences, 33 (suppl.), pàg. 201–203. ISSN: 1960-1360 [Consulta: 3 gener 2021].
  6. «Cyrrhus». romeartlover.tripod.com. [Consulta: 3 gener 2021].
  7. «Cyrrhus». livius.org. Arxivat de l'original el 3 de març de 2016. [Consulta: 3 gener 2021].
  8. «The Princeton Encyclopedia of Classical Sites, KABIRION Boiotia, Greece. , KYRRHOS Syria.». www.perseus.tufts.edu. [Consulta: 3 gener 2021].
  9. Les seues obres les ressenya Jacques Paul Migne (ed.), Patrologia Graeca, LXXX-LXXXIV.
  10. Janin, Raymond. «Cyrrhus». A: Dictionnaire d'Histoire et de Géographie ecclésiastiques (en francès). XIII, 1956, p. 1186-1187. 
  11. Quien (O.P.), Michel Le. Oriens christianus: in quatuor patriarchatus digestus : quo exhibentur ecclesiae, patriarchae caeterique praesules totius orientis (en llatí). ex Typographia Regia, 1740. 
  12. Cumont, Franz Valery Marie. Études Syriennes. Paris : Picard, 1917. 
  13. «CATHOLIC ENCYCLOPEDIA: Cyrrhus». www.newadvent.org. [Consulta: 3 gener 2021].