Claudi Colomer i Marqués
Claudi Colomer i Marqués, també Claudio Colomer Marqués, (Granollers, 18 d'abril de 1921 - Barcelona, 7 de gener de 2015)[1] fou un periodista, advocat, industrial i polític català tradicionalista. Fou governador civil d'Àlaba, Toledo i Santander, entre altres càrrecs durant el franquisme.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 18 abril 1921  Granollers (Vallès Oriental) |
| Mort | 7 gener 2015 (93 anys) Barcelona |
| Governador civil de la província de Santander | |
| 1971 – 1973 – Jesús García Siso → | |
| Governador civil de Toledo | |
| 14 març 1963 – 24 setembre 1965 ← Francisco Elviro Meseguer – Enrique Thomás de Carranza → | |
 Governador civil de la província d'Àlaba | |
| 1961 – 1963 | |
 Procurador a Corts | |
| 16 maig 1958 – 18 abril 1961 Legislatura: sisena legislatura de les Corts franquistes | |
| Procurador a Corts | |
| 16 maig 1958 – 18 abril 1961 | |
| Procurador a Corts | |
| 14 maig 1955 – 14 abril 1958 Legislatura: cinquena legislatura de les Corts franquistes | |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de Barcelona |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Madrid |
| Ocupació | empresari, advocat, periodista, polític |
| Membre de | |
Premis | |
Biografia modifica
Nascut en una família d'arrelament carlina, passà la infància i els primers estudis a Granollers. Des de jove desenvolupà una visió sociopolítica conservadora i tradicionalista. Es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona. Posteriorment es traslladà a Madrid per fer el doctorat, on als 22 anys, es Diplomà en Economia l'Instituto de Estudios Políticos de Madrid que dirigia el després ministre Fernando María Castiella, i es titulà en Periodisme per l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid que dirigia Juan Aparicio.[2] A Madrid cultivà l'amistat amb polítics de les diferents famílies del règim franquista (el tradicionalista Ministre de Justícia Antonio Iturmendi Bañales, o el ministre d'Afers Estrangers, Alberto Martín Artajo de la Asociación Catòlica Nacional de Propagandistas ACNP, etc.). Aquests contactes l'ajudaran per esdevenir corresponsal del diari El Correo Catalán a Madrid, i obtenir la de Radio España de Barcelona.
Va morir el dia 7 de gener de 2015 a Barcelona.[1]
Activitat professional i política modifica
La seva activitat com a periodista s'havia iniciat als setze anys amb la fundació i direcció de la publicació Estilo - revista falangista (després anomenada La Revista del Vallès a Granollers de l'any 1940 al 1945.[3] Amb el suport de Juan Aparicio i només amb vint-i-cinc anys serà nomenat director del diari El Correo Catalán el 1945, on restà fins a l'any 1959, i del qual fou accionista. Des del 1954 va simultaniejar aquest càrrec amb el de director de Radio Nacional de España a Barcelona.[4] En aquest etapa també fou Professor de "Economia i Gestió de les Empreses Periodístiques i Audiovisuals" i l'any 1952 Director de l'Escola Oficial de Periodisme de Barcelona escola que durà sis anys. Participà també en els inicis de la revista "El Ciervo" d'orientació catòlica amb els germans Llorenç i Joan Gomis i Sanahuja i Joaquim Xicoy, que després evolucionà cap a posicions progressistes, per la qual cosa se'n va retirar.[5] Per la mateixa època publicava articles al setmanari ultradretà El Español fins a la seva extinció als anys setanta. L'any 1972 va participar en la creació del Club Seny Nou, versió catalana del Club Tácito de Madrid.
En el camp de la política, fou escollit procurador a les Corts Espanyoles per designació directa de Francisco Franco. Va ser diputat provincial a Barcelona, i després fou nomenat governador civil d'Àlaba[6] el 1961, Toledo i Santander. Després director general del Ministeri de Comerç. L'any 1967 es presentà a les eleccions a procurador,[7] on quedà tercer, darrera dels dos candidats elegits, Joan Antoni Samaranch i Eduard Tarragona.[8] En els darrers temps del franquisme fou president provincial de Barcelona de l'associació tradicionalista Union Nacional Española i fou candidat d'Alianza Popular"[9] en les primeres eleccions democràtiques després del franquisme de 15 de juny de 1977. En no sortir elegit abandonà la vida política, dedicant-se a l'activitat privada.
En el camp empresarial fou vocal del Ple de la Cambra de Comerç i membre Cònsol del Consolat de Mar. President del Consell d'Administració de Caixa d'Estalvis de Santander, president de "Electroautomática del Sud, SA", President de Tomàs Colomer (Joieria) i Conseller de Sevillana d'Electricitat. És també membre de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras[10] de Madrid des de 1998, i Vicepresident de l'Ateneu Barcelonès.
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 «CLAUDIO COLOMER MARQUÉS: fallecimiento». La Vanguardia. [Consulta: 28 gener 2015].
- ↑ «Claudio Colomer Marqués» (en castellà). RACEF. [Consulta: 6 novembre 2013].
- ↑ «La 'Revista del Vallès' tanca després de 73 anys». Ara. ACN, 20-06-2013.
- ↑ Jaume Fabre "Periodistes uniformats" Col. "Vaixells de paper" 19 Col·legi de Periodistes de Catalunya. Barcelona, pag. 110 a 113.
- ↑ Revista "El Ciervo" Dossier: "1951: El mundo donde nació "El Ciervo"[Enllaç no actiu]
- ↑ La Vanguardia "Banquete de homenaje y despedida a Don Claudio Colomer Marqués
- ↑ «Edición del domingo, 01 octubre 1967, página 24 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 20 març 2022].
- ↑ «Edición del jueves, 12 octubre 1967, página 25 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 20 març 2022].
- ↑ Ignasi Riera "Els catalans de Franco" Plaza i Janés Barcelona 1998 pàg. 353 i següents]
- ↑ Conferència de Excmo. Sr. D. Claudio Colomer Marqués
Enllaços externs modifica
- Fabre, Jaume «Claudi Colomer, el director més jove del franquisme [entrevista a Claudi Colomer]». Capçalera, 1995.
- Colomer Marqués, Claudi «Carta presentant el seu historial i programa com a candidat a les Corts franquistes pel terç familiar de Barcelona i la seva província». Igualada, 07-10-1967, pàg. 6. Arxivat de l'original el 2017-12-01 [Consulta: 26 novembre 2017].
| Premis i fites | ||
|---|---|---|
| Precedit per: José María Berini Giménez |
 Acadèmic de la RACEF Medalla 19 1998-2015 |
Succeït per: vacant |