Claudio Abbado

director d’orquestra italià

Claudio Abbado (Milà, 26 de juny de 1933 - Bolonya, 20 de gener de 2014)[1][2] va ser un director d'orquestra italià, un dels principals directors de la seva generació.[3] Va exercir com a director musical de La Scala de Milà, director principal de la Filharmònica de Berlín, director principal de l'⁣Orquestra Simfònica de Londres, director convidat principal de l'⁣Orquestra Simfònica de Chicago, director musical de l'⁣Òpera Estatal de Viena, fundador i director de la Lucerne Festival Orchestra, fundador i director de la Mahler Chamber Orchestra, director artístic fundador de l'Orquestra Mozart i director musical de l'European Union Youth Orchestra .

Infotaula de personaClaudio Abbado

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement26 juny 1933 Modifica el valor a Wikidata
Milà (Regne d'Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 gener 2014 Modifica el valor a Wikidata (80 anys)
Bolonya (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Malaltia Modifica el valor a Wikidata)
Senador vitalici d'Itàlia
30 agost 2013 – 20 gener 2014 (mort en el càrrec)
Nomenat per: Giorgio Napolitano
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióConservatori de Milà
Accademia Musicale Chigiana
Universitat de Música i Art Dramàtic de Viena Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Berlín
Roma Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódirector d'orquestra, director musical, pianista, polític, compositor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1959 Modifica el valor a Wikidata –
OcupadorAcadèmia Nacional de Santa Cecília Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereMúsica clàssica i òpera Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsMichelangelo Abbado, Bruno Bettinelli, Antonino Votto, Carlo Zecchi, Alceo Galliera, Friedrich Gulda i Hans Swarowsky Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficDeutsche Grammophon Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeGiovanna Cavazzoni (1956–1968), divorci Modifica el valor a Wikidata
FillsDaniele Abbado Modifica el valor a Wikidata
PareMichelangelo Abbado Modifica el valor a Wikidata
GermansMarcello Abbado Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0007798 Spotify: 6HclTVD03WSY6GUpN16BkP iTunes: 322685 Musicbrainz: 39e84597-3e0f-4ccc-89d2-6ee1dd6fb050 Songkick: 508590 Discogs: 368137 Allmusic: mn0000760782 Find a Grave: 123787437 Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Infància i joventut i antecedents familiars modifica

La família Abbado durant diverses generacions va gaudir tant de riquesa com de respecte a la seva comunitat. El besavi d'Abbado va embrutar la reputació de la família en perdre en el joc la fortuna familiar. El seu fill, l'avi d'Abbado, va ser professor a la Universitat de Torí;[4] va restablir la reputació de la família i també va mostrar talent com a músic aficionat.[5]

Nascut a Milà (Itàlia), el 26 de juny de 1933,[6] Claudio Abbado era fill del violinista Michelangelo Abbado.[5] El seu pare, violinista professional i professor al Conservatori Giuseppe Verdi, va ser el seu primer professor de piano. La seva mare, Maria Carmela Savagnone, també era una pianista experta. El seu germà, Marcello Abbado (nascut el 1926), va ser concertista, compositor i professor al Conservatori Rossini de Pesaro. La seva germana també va mostrar talent en la música, però no va seguir una carrera musical després del seu matrimoni. El seu altre germà es va convertir més tard en un arquitecte d'èxit.[4][7]

La infantesa d'Abbado va coincidir amb l'ocupació nazi de Milà. Durant aquest temps, la seva mare va passar un temps a la presó per haver acollit un nen jueu.[8] Aquest període va consolidar els seus sentiments polítics antifeixistes. D'ell mateix hi ha una famosa anècdota sobre com, quan només tenia onze anys, va escriure «Viva Bartók» en un mur local que va cridar l'atenció de la Gestapo i els va enviar a la recerca del culpable. La seva apassionada oposició al feixisme va continuar durant els seus anys d'adult.[6]

Durant la seva joventut es va desenvolupar el seu interès musical, assistint a actuacions a La Scala,[5] així com a assaigs orquestrals a Milà dirigits per directors com ara Arturo Toscanini o Wilhelm Furtwängler. Més tard va recordar que odiava veure Toscanini a l'assaig.[8] Altres directors que el van influir van ser Bruno Walter, Josef Krips i Herbert von Karajan.[9] En escoltar la direcció d'⁣Antonio Guarnieri dels Nocturns de Claude Debussy Abbado va decidir que ell també seria director.[5] Als quinze anys, Abbado va conèixer Leonard Bernstein quan Bernstein dirigia una actuació amb el pare d'Abbado com a solista.[10] Bernstein va comentar: «Tens la mirada per ser un director d'orquestra».[11]

Educació i primers compromisos modifica

 
Claudio Abbado el 1965

Abbado va estudiar piano, composició i direcció al Conservatori de Milà[12] i es va graduar en piano el 1955.[4] L'any següent, va estudiar direcció amb Hans Swarowsky a l'⁣Acadèmia de Música de Viena,[13] per recomanació de Zubin Mehta.[13] Abbado i Mehta es van unir al cor de l'Acadèmia per poder veure els assajos de directors com ara Bruno Walter o Herbert von Karajan.[4][7][8] També va estar a l'⁣Acadèmia Chigiana de Siena.[10]

El 1958, Abbado va debutar com a director a Trieste.[4] Aquell estiu, va guanyar el Concurs internacional Serge Koussevitzky per a directors[13] al Festival de Música de Tanglewood,[4][14] que va donar lloc a una sèrie de compromisos de direcció d'òpera a Itàlia. El 1959, va dirigir la seva primera òpera, L'Amour des trois oranges, a Trieste. Va debutar com a directora La Scala l'any 1960. El 1963 va guanyar el Premi Dimitri Mitropoulos per a directors,[13] que li va permetre treballar durant cinc mesos amb la Filharmònica de Nova York com a director assistent de Bernstein.[4] Va debutar com a director professional a la Filharmònica de Nova York el 7 d'abril de 1963. Una aparició l'any 1965 al Festival RIAS de Berlín va portar a una invitació d'⁣Herbert von Karajan al Festival de Salzburg l'any següent per treballar amb la Filharmònica de Viena. El 1965, Abbado va fer el seu debut britànic amb l'⁣Orquestra Hallé, seguit el 1966 pel seu debut amb l'Orquestra Simfònica de Londres (LSO).[14][8]

Abbado va ensenyar música de cambra durant tres anys a principis de la dècada de 1960 a Parma.[15][16]

Carrera com a director modifica

El 1969, Abbado va esdevenir el director principal de La Scala i el 1972 va ser nomenat director musical de la companyia. El 1976 va passar a ser-ne codirector artístic, juntament amb Giorgio Strehler i Carlo Maria Badini.[5] Durant el temps que va ocupar aquest càrrec, va allargar la temporada d'òpera a quatre mesos i es va centrar a oferir representacions a preus econòmics per a la classe treballadora i els estudiants. A més del repertori operístic estàndard, va presentar òperes contemporànies, entre les quals obres de Luigi Dallapiccola i de Luigi Nono, en particular i l'estrena mundial d'⁣Al gran sole carico d'amore de Nono. El 1976, va portar als Estats Units la companyia de La Scala, que va fer el seu debut en aquell país a Washington DC per al Bicentenari de la Declaració d'Independència.[17] El 1982 va fundar la Filarmonica della Scala per a la interpretació del repertori orquestral de l'orquestra de l'òpera. Abbado va romandre afiliat a La Scala fins a 1986.[18]

El 7 d'octubre de 1968, Abbado va debutar al Metropolitan Opera de Nova York amb Don Carlo. Des de 1971 va treballar més amb la Orquestra Filharmònica de Viena;[19] els anys 1988 i 1991 hi va dirigir el concert de Cap d'Any de l'orquestra. Va rebre l'Anell de la Filharmònica i la Medalla d'Or Nicolai de la Filharmònica de Viena.[20]

De 1975 a 1979 va ser director convidat principal de l'⁣Orquestra Simfònica de Londres (LSO) [21] i des de 1979 i en va director principal,[18][11] càrrec que va ocupar fins a 1987. També va ser director musical de la LSO des de 1984 fins al final del seu mandat de director principal.[22] De 1982 a 1985, va ser director convidat principal de l'⁣Orquestra Simfònica de Chicago (CSO). El 1986, Abbado va ser nomenat Generalmusikdirector (GMD) de la ciutat de Viena i, paral·lelament, va ser director musical de l'⁣Òpera Estatal de Viena de 1986 a 1991.[18][10] Durant el seu mandat com a GMD a Viena, el 1988, va fundar el festival de música Wien Modern. Allà va donar suport a nombrosos compositors contemporanis com ara György Ligeti, Pierre Boulez o Luigi Nono.[6]

Filharmònica de Berlín modifica

Abbado va dirigir per primera vegada la Filharmònica de Berlín el desembre de 1966. A finals de la dècada de 1980 se sospitava que podria arribar a ser director musical de la Filharmònica de Nova York.[6] No obstant això, després de les aparicions com a director convidat, el 1989, la [23]Filharmònica de Berlín el va escollir com a director en cap i director artístic, per succeir ⁣Herbert von Karajan.[18][24] Durant el seu mandat a Berlín, Abbado va supervisar una major presència de la música contemporània a la programació de l'orquestra, a diferència de Karajan, que s'havia centrat en obres del romanticisme tardà.[25] El 1992, va cofundar 'Berlin Encounters', un festival de música de cambra.[18][11] El 1994, va esdevenir director artístic del Festival de Pasqua de Salzburg.[18] El 1998, va anunciar que deixaria la Filharmònica de Berlín després de l'expiració del seu contracte el 2002.[26] Abans de la seva marxa, li van diagnosticar càncer d'estómac l'any 2000,[27] que va portar a la cancel·lació d'una sèrie de compromisos amb l'orquestra. El tractament mèdic posterior va portar a l'extirpació d'una part del seu sistema digestiu,[15] i va cancel·lar les seves activitats de direcció durant tres mesos el 2001.[28]

El 2004, Abbado va tornar a dirigir la Filharmònica de Berlín per primera vegada des de la seva marxa com a director en cap, per a concerts de la Simfonia núm. 6 de Mahler gravats en directe per a la seva publicació comercial.[29][30] El CD resultant va guanyar el premi a la millor gravació orquestral i enregistrament de l'any als premis de la revista Gramophone l'any 2006. L'Acadèmia de l'Orquestra de la Filharmònica de Berlín va establir el Claudio Abbado Kompositionspreis (Premi de Composició Claudio Abbado) en el seu honor, que des de llavors ha estat atorgat el 2006, 2010, 2014, 2017, 2020 i 2022.[31]

Altres orquestres i treballs posteriors a Berlín modifica

A més del seu treball amb conjunts consolidats, Abbado va fundar una sèrie de noves orquestres amb músics més joves com a nucli. Aquests van incloure l'Orquestra Juvenil de la Comunitat Europea (més tard l'⁣Orquestra Juvenil de la Unió Europea, EUYO), el 1978, i la Gustav Mahler Jugendorchester (GMJO; Gustav Mahler Youth Orchestra) el 1988).[18][15] En ambdós casos, músics de les respectives orquestres juvenils van fundar orquestres derivades, l'⁣Orquestra de Cambra d'Europa (COE) i la Mahler Chamber Orchestra, respectivament. Abbado també va treballar regularment amb aquests dos conjunts i va ser assessor artístic del COE, tot i que no tenia un títol formal amb l'Orquestra de Cambra Mahler. Al seu torn, l'Orquestra de Cambra Mahler va formar el nucli de la nova encarnació de l'⁣Orquestra del Festival de Lucerna, que Abbado i Michael Haefliger del Festival de Lucerna van establir a principis dels anys 2000, i que va comptar amb músics de diverses orquestres amb les quals Abbado va mantenir relacions artístiques de llarga durada.[15][32] Des de 2004 fins a la seva mort, Abbado va ser el director musical i artístic de l'⁣Orquestra Mozart de Bolonya.[33] A més del seu treball amb l'EUYO i el GMJO, Abbado va col·laborar amb l'⁣Orquestra Sinfónica Simón Bolívar de Veneçuela.[34]

Mort modifica

Abbado va morir d'⁣un càncer d'estómac a Bolonya el 20 de gener de 2014 als 80 anys. Una setmana més tard, en homenatge a ell, l'orquestra Filarmonica della Scala, dirigida per Daniel Barenboim, va interpretar el moviment lent de la Simfonia núm. 3 de Beethoven (Marcia funebre: Adagio assai en do menor) a un teatre buit, amb l'actuació es va retransmetre a una multitud a la plaça davant del teatre de l'òpera i es va retransmetre en directe a través del web de La Scala.[35] Està enterrat a Val Fex a Suïssa. El seu patrimoni musical va ser traslladat a la Biblioteca Estatal de Berlín on s'està catalogant i digitalitzant.[36]

Vida personal modifica

Des del seu primer matrimoni el 1956 amb la cantant Giovanna Cavazzoni, Abbado va tenir dos fills: Daniele Abbado (nascut el 1958), que es va convertir en director d'òpera, i Alessandra (nascuda el 1959). El seu primer matrimoni va ser dissolt.[13] [37] Del seu segon matrimoni, amb Gabriella Cantalupi, Abbado va tenir un fill, Sebastiano. La seva relació de quatre anys amb Viktoria Mullova va donar com a resultat el primer fill de Mullova,[13][38] el baixista de jazz, Misha Mullov-Abbado.[39] El nebot d'Abbado, fill del seu germà, Marcello, és el director d'orquestra Roberto Abbado.

Direcció modifica

Repertori modifica

Entre una àmplia gamma d'obres romàntiques que va gravar i interpretar, Abbado va tenir una afinitat particular amb la música de Gustav Mahler, les simfonies del qual va gravar diverses vegades. Malgrat això, mai va aconseguir completar un cicle amb una sola orquestra: en una barreja d'estudis i concerts, va gravar les Simfonies 1–2 i 5–7 a Chicago, les Simfonies 2–4, 9 i l'Adagio de 10 a Viena, les Simfonies 1 i 3–9 a Berlín, i les Simfonies 1–7 i 9 a Lucerna. La vuitena prevista a Lucerna (la culminació prevista del seu recorregut per les simfonies allà) va haver de ser cancel·lada a causa de la seva mala salut. Finalment, la simfonia es va interpretar i gravar el 2016 amb Riccardo Chailly com a homenatge a Abbado.[40] Un altre Desè Adagio gravat en directe a Berlín el 2011 es va emetre com a part d'un conjunt de la Filharmònica de Berlín Mahler el 2020.

També són notables les seves interpretacions d'obres modernes de compositors com Arnold Schönberg, Karlheinz Stockhausen, Giacomo Manzoni, Luigi Nono, Bruno Maderna, György Ligeti, Giovanni Sollima, Roberto Carnevale, Franco Donatoni i George Benjamin.

Estil musical modifica

Abbado acostuma a parlar molt poc a l'assaig, de vegades utilitzant la simple petició a les orquestres per «escoltar».[8] Això era un reflex de la seva preferència per la comunicació com a director mitjançant el gest físic i els ulls, i la seva percepció que a les orquestres no els agradaven els directors que parlaven molt a l'assaig.[20] Clive Gillinson va caracteritzar l'estil d'Abbado de la següent manera:

Bàsicament, no diu res durant els assajos i parla molt en veu baixa, perquè és molt tímid, així que la gent pot avorrir-se. Però funciona perquè tothom sap que les interpretacions són tan grans. Mai he conegut ningú més persuasiu. És el director més natural del món. Alguns directors necessiten expressar verbalment el que volen amb paraules, però Claudio simplement ho mostra, ho fa.[16]

Abbado va dirigir sovint de memòria,[41] com ell mateix va assenyalar:

És indispensable conèixer a la perfecció la partitura i familiaritzar-se amb la vida, les obres i tota l'època del compositor. Em sento més segur sense partitura. La comunicació amb l'orquestra és més fàcil.[20]

Enregistraments modifica

Abbado va gravar àmpliament per a diversos segells, com ara Decca, Deutsche Grammophon, Columbia (més tard Sony Classical) i EMI. Va dirigir nombrosos enregistraments d'òpera que van rebre diversos premis. Entre aquests hi havia el Premi Diapason el 1966 i el 1967; també el 1967 va rebre el Grand Prix du Disque.[42] El 1968 va rebre el Deutscher Schallplattenpreis i també l'Edison Music Awards. El 1973, la Societat Mozart de Viena li va concedir la Medalla Mozart.[42] Abbado va rebre el premi Grammy 1997 a la categoria de millor interpretació de petit conjunt (amb o sense director) per «Hindemith: Kammermusik No. 1 With Finale 1921, Op. 24 No. 1» i el premi Grammy 2005 al millor solista instrumental, Categoria d'actuació (amb orquestra) per a «Beethoven: Concerts per a piano núms. 2 i 3» interpretat per Martha Argerich.

El 2012, Abbado va ser votat al Saló de la Fama de Gramophone aquell abril, i al maig va rebre el premi de director als Premis de Música de la Royal Philharmonic Society.[43][44]

Honors i premis modifica

 
Claudio Abbado el 1982

Abbado va rebre doctorats honoris causa per les universitats de Ferrara (1990), Cambridge (1994), Aberdeen (1986)[18][53] i l'Havana.

El 30 d'agost de 2013, el president Giorgio Napolitano, va nomenar Abbado al Senat italià com a senador vitalici, en honor als seus «assoliments culturals excepcionals». Abbado es va convertir en membre de la Comissió d'Educació Pública i Patrimoni Cultural del Senat italià el 25 de setembre de 2013.[54]

Referències modifica

  1. «El director d'orquestra italià Claudio Abbado mor als 81 anys». El Punt-Avui, 20-01-2014. [Consulta: 27 gener 2014].
  2. Verdú, Daniel. «Muere el director de orquesta Claudio Abbado a los 80 años» (en castellà). El País, 20-01-2014. [Consulta: 20 gener 2014].
  3. «Carlos Kleiber voted greatest conductor of all time». BBC Music. BBC Worldwide Press Releases, 17-03-2011 [Consulta: 8 març 2015].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Ewen 1978
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Ewen, 1978.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Tsioulcas, Anastasia. «Abbado obituary». NPR, 21-01-2014. [Consulta: 7 març 2019].
  7. 7,0 7,1 Moritz et al. 1974
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 , 20-01-2014 [Consulta: 22 març 2015].
  9. Greenfield, Edward. Abbado, Claudio (opera). Oxford University Press, 2002 (Oxford Music Online). DOI 10.1093/gmo/9781561592630.article.o900016. 
  10. 10,0 10,1 10,2 Tsioulcas, Anastasia. «Abbado obituary». NPR, 21-01-2014. [Consulta: 7 març 2019].
  11. 11,0 11,1 11,2 Allan Kozinn. «Claudio Abbado, an Italian Conductor With a Global Reach, Is Dead at 80» (en anglès). The New York Times, 20-01-2014. [Consulta: 7 setembre 2014].
  12. Service, Tom. «A life in music: Claudio Abbado» (en anglès). The Guardian, 08-08-2009. [Consulta: 4 abril 2015].
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 David Nice. «Claudio Abbado obituary». The Guardian, 20-01-2014. [Consulta: 7 setembre 2014].
  14. 14,0 14,1 Hoiberg 2010
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 Service, Tom. «The Maestro» (en anglès). The Guardian, 22-08-2007. [Consulta: 7 setembre 2014].
  16. 16,0 16,1 Service, Tom. «A life in music: Claudio Abbado» (en anglès). The Guardian, 08-08-2009. [Consulta: 4 abril 2015].
  17. Ewen 1978
  18. 18,00 18,01 18,02 18,03 18,04 18,05 18,06 18,07 18,08 18,09 18,10 Europa Publications 1996
  19. «Claudio Abbado | Italian music director» (en anglès). Encyclopedia Britannica. [Consulta: 28 setembre 2019].
  20. 20,0 20,1 20,2 Paul Hoffmann. «How Claudio Abbado Wins Ovations in Vienna». The New York Times, 01-03-1987. [Consulta: 22 març 2015].
  21. Allan Kozinn. «Claudio Abbado, an Italian Conductor With a Global Reach, Is Dead at 80». The New York Times, 20-01-2014. [Consulta: 7 setembre 2014].
  22. «Claudio Abbado obituary». [Consulta: 6 març 2016].
  23. «Claudio Abbado: a career : CAI — Club Abbadiani Itineranti». abbadiani.it. [Consulta: 28 setembre 2019].
  24. Ross 2001
  25. , 20-01-2014.
  26. Alan Riding. «Simon Rattle Will Direct The Berlin Philharmonic». The New York Times, 24-06-1999. [Consulta: 22 març 2015].
  27. Daniel J Wakin. «Abbado, Ill, Cancels Appearances». The New York Times, 07-09-2007. [Consulta: 7 setembre 2014].
  28. «La morte di Claudio Abbado». Il Post, 20-01-2014. [Consulta: 7 setembre 2014].
  29. David Gutman. «Mahler Symphony No 6». Gramophone, 2005. [Consulta: 22 març 2015].
  30. «Claudio Abbado». www.festival-colmar.com. Arxivat de l'original el 28 novembre 2020. [Consulta: 28 setembre 2019].
  31. «Claudio-Abbado-Kompositionspreis | Berliner Philharmoniker» (en alemany). Berliner Philharmoniker. [Consulta: 29 febrer 2024].
  32. Andrew Clements. «Lucerne Festival Orchestra/Abbado». The Guardian, 24-08-2007. [Consulta: 7 setembre 2014].
  33. «La morte di Claudio Abbado». Il Post, 20-01-2014. [Consulta: 7 setembre 2014].
  34. Charlotte Higgins. «Land of hope and glory». The Guardian, 24-11-2006. [Consulta: 7 setembre 2014].
  35. Lizzy Davies. «Daniel Barenboim leads La Scala's last tribute to Claudio Abbado». The Guardian, 27-01-2014. [Consulta: 4 abril 2015].
  36. The estate Claudio Abbado (in German)
  37. Paolo di Stefano. «Giovanna Cavazzoni». Corriere della Serra, 09-05-2011. [Consulta: 7 setembre 2014].
  38. Tim Ashley. «And This One's by the Bee Gees». The Guardian, 02-02-2011. [Consulta: 7 setembre 2014].
  39. Fordham «Misha Mullov-Abbado: New Ansonia review – an impressive debut». The Guardian, 19-11-2015.
  40. Clements, Andrew. «Mahler: Symphony No 8 DVD review – Chailly pays impressive tribute to Abbado». The Guardian, 22-06-2017.
  41. Paul Hoffmann. «How Claudio Abbado Wins Ovations in Vienna». The New York Times, 01-03-1987. [Consulta: 22 març 2015].
  42. 42,0 42,1 Ewen 1978, p. 3
  43. «Claudio Abbado, Renowned Italian Conductor, Dies at 80». BBC News, 20-01-2014. [Consulta: 7 setembre 2014].
  44. «Claudio Abbado awarded classical honour». BBC News, 08-05-2012. [Consulta: 7 setembre 2014].
  45. «ABBADO Claudio» (en italià). Le onorificenze della Repubblica Italiana. [Consulta: 16 gener 2019].
  46. 46,0 46,1 46,2 46,3 «Claudio Abbado». A: . 
  47. «Prize Winner Archive». Ernst von Siemens Musikstiftung, 2019. Arxivat de l'original el 3 desembre 2020. [Consulta: 16 gener 2019].
  48. «ABBADO Claudio» (en italià). Le onorificenze della Repubblica Italiana. [Consulta: 16 gener 2019].
  49. «Bundesverdienstkreuz für Abbado» (en alemany). www.klassikakzente.de. [Consulta: 7 octubre 2020].
  50. «Claudio Abbado» (en anglès britànic). Praemium Imperiale. [Consulta: 16 gener 2019].
  51. «Claudio Abbado: 'one of the greatest musicians of the past 50 years'» (en anglès). The Guardian, 20-01-2014 [Consulta: 16 gener 2019].
  52. «Claudio Abbado» (en anglès americà). Wolf Foundation, 11-12-2018. [Consulta: 7 octubre 2020].
  53. «Claudio Abbado Editions – Deutsche Grammophon». www.deutschegrammophon.com. [Consulta: 28 setembre 2019].
  54. «senato.it – Scheda di attività di Claudio ABBADO – XVII Legislatura» (en italià). www.senato.it. [Consulta: 21 juny 2018].

Bibliografia modifica



Precedit per:
Guido Cantelli
Director Musical, La Scala, Milà
1968–1986
Succeït per:
Riccardo Muti
Precedit per:
André Previn
Director Principal, Orquestra Simfònica de Londres
1979–1987
Succeït per:
Michael Tilson Thomas
Precedit per:
Egon Seefehlner (director)
Director Musical, Òpera Estatal de Viena
1986–1991
Succeït per:
Eberhard Waechter (director)
Precedit per:
Herbert von Karajan
Director Musical, Orquestra Filharmònica de Berlín
1989–2002
Succeït per:
Simon Rattle