El clavicordi, monocord o monocordi[1] és un instrument musical europeu de teclat, de corda percudida, amb el so molt feble. Cal no confondre aquest instrument amb el clavicèmbal o clavecí, l'espineta o el virginal.[2][3]

Infotaula d'instrument musicalClavicordi
Tipusinstrument de teclat i cítara de caixa Modifica el valor a Wikidata
Classificació Hornbostel-Sachs314.122-4-8 Modifica el valor a Wikidata
Datasegle XII Modifica el valor a Wikidata
Clavicordi atribuït al constructor Johann Christ Haazer, St. Petri in BudiBin, any 1728, MDMB 466, al fons del Museu de la Música de Barcelona

Les tecles del clavicordi són simples palanques que quan es toquen percudeixen la corda amb una petita pua de metall que té inserida a l'altre extrem. Aquesta pua determina la llargada de la corda en dividir-ne la longitud. La longitud entre el pont i la pua determina l'altura o freqüència del so.

Hi ha la possibilitat que l'intèrpret faci un petit vibrato per mitjà d'un efecte amb el dit (anomenat bebung, en alemany): consisteix a fer variar la força amb què es manté premuda la tecla mentre la pua fa contacte amb la corda. Quan la pua abandona la corda, aquesta deixa de sonar i té una corba d'extinció ràpida.

El clavicordi presenta resposta al tacte: segons la força de l'atac, varia la intensitat del so, encara que aquesta sempre sigui dèbil. A partir del mecanisme del clavicordi, que permet tocar amb diferents intensitats entre piano (fluix) i el forte (fort), al voltant de 1700, Bartolomeo Cristofori va crear a Florència el pianoforte (que aviat va originar l'actual piano), el qual va fer que caiguessin en desús els seus dos antecessors, el clavicordi i el clavicèmbal.

A Barcelona antigament va haver-hi un taller dissenyador de clavicordis anomenat Manuel Bordas.[4] Alguns clavicordistes són Maria Anna Mozart, Eileen Joyce, Charlotta Seuerling, Elizabeth de la Porte i Isolde Ahlgrimm.

Referències modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clavicordi
  1. «monocord». Gran Enciclopèdia de la Música. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Clavicordi». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Clavicordi». Gran Enciclopèdia de la Música. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Butlletí dels museus d'art de Barcelona, vol.IV, n.32, febrer 1936, pàg. 7.