Coberta (arquitectura)

element constructiu que protegeix els edificis a la part superior
(S'ha redirigit des de: Coberta (construcció))

La coberta és l'element constructiu que protegeix els edificis a la part superior, incloent-hi l'estructura que sustenta aquesta coberta. En certs casos, també es diu sostrada, teulada i terrat.[1]

Edifici en construcció a Melbourne.

Tipus de cobertaModifica

Se sol distingir entre dos tipus: la coberta inclinada, i la coberta plana, diferenciant-se entre si per la seva inclinació respecte al pla del sòl, poc inclinada en el segon cas.

Ambdós tipus de coberta tenen una gran tradició en l'arquitectura, les inclinades s'utilitzaven més en climes principalment plujosos, ja que permeten desallotjar l'aigua per simple gravetat, i les planes en climes més secs, on el problema de la pluja és episòdic i les cobertes en forma de terrassa tenen aprofitament o habitabilitat en les nits de les èpoques més càlides, fins i tot per dormir a l'aire lliure.

A mesura que s'han anat millorant els sistemes d'impermeabilització, la coberta plana s'ha estès també a climes plujosos. Per això la coberta plana s'ha convertit en característica d'un tipus d'arquitectura iniciada a principis del segle XX en els països plujosos del nord d'Europa, anomenada Moviment Modern, països de gran tradició en cobertes inclinades, on les planes resultaven xocants. El gran avantatge que li atribueix aquest moviment, en aquests països molt freds, és el de deixar la neu acumulada sobre la coberta formant un "revestiment" aïllant del fred. Abans no es feia perquè el pes produïen importants problemes, amb enfonsaments freqüents en les cobertes de poca pendent, però el Moviment Modern aprofita els millors coneixements sobre càlcul d'estructures i sistemes més moderns de construcció.

Cobertes inclinadesModifica

 
Elements d'una coberta inclinada.
 
Coberta de pissarra.

|

Cada pla que forma una coberta inclinada s'anomena aiguavés o vessant. Les arestes que separen dues vessants s'anomenen aiguafons (la part còncava), carener o cavalló (la part convexa). L'aresta superior de coronació es diu carener, crestall, crestallera o cavallet. Els extrems inferiors que sobresurten de la façana (per allunyar la caiguda de l'aigua de l'edificació) es diuen ràfec, barbacana o aler.

L'arquitecte francès François Mansard va utilitzar les cobertes amb dos vessants per ampliar l'espai al dessota i fer-lo habitable. Aquesta tècnica porta el nom de coberta de mansarda. Les finestres verticals instal·lades en cobertes inclinades s'anomenen llucanes.

Els elements que poden aparèixer en una coberta, per il·luminar i ventilar l'interior se solen anomenar lluernes o claraboies. En cobertes inclinades tradicionals, podem trobar els següents elements: la beata, també anomenada golfa o golfes, el gablet, l'estel, lluerna o claraboia, i barret.

Per a una millor protecció de les façanes, les cobertes inclinades es prolonguen més enllà del pla de la façana formant un ràfec, barbacana o aler.

Per descriure la forma de les cobertes inclinades se sol fer referència al nombre de vessants, als quals també se'ls anomena "aigües", així es parla de cobertes a una aigua, cobertes a dues aigües, cobertes a tres aigües, cobertes a quatre aigües o més. En les cobertes a dues aigües, els tancaments de l'edifici cap als que no aboca l'aigua, acaben en una forma triangular que s'anomena frontispici o pinyó.

Coberta invertidaModifica

Article principal: Coberta invertida

En la coberta invertida, l'aïllant tèrmic protegeix la làmina impermeabilitzant.[2] El nom prové del fet que aquesta disposició de capes és oposada a la tradicional, en què l'impermeabilitzant protegia l'aïllant. Van sorgir a mitjans del segle xx, arran de l'aparició del poliestirè extrudit (XPS), un material aïllant capaç de resistir la intempèrie sense perdre les seves propietats.

Cobertes planesModifica

Article principal: coberta plana

La coberta plana és sensiblement horitzontal, comunament composta per un o més vessants de pendent inferior al 5%.[3] A diferència de les cobertes inclinades, les cobertes planes permeten el trànsit de les persones per la seva superfície, així com la col·locació de maquinària. Conceptualment, el funcionament d'una coberta plana i una teulada o coberta inclinada són diferents: mentre que la teulada tracta d'evacuar l'aigua, la coberta plana la recull per conduir-la cap als embornals, però en edificacions petites, es fan de manera semblant a les cobertes inclinades, desaiguant fora del perímetre de l'edificació, però amb menor pendent. En les cobertes tradicionals, la impermeabilització es posa sobre l'aïllament tèrmic, ja que els aïllants tradicionals no resistien bé la intempèrie, especialment l'aigua de neu o pluja, el que portava a que fos la làmina impermeabilitzant la que suporta les agressions.

Terrat a la catalanaModifica

Article principal: terrat a la catalana

En certs tipus de cobertes planes, com l'anomenada terrat a la catalana,[4] també es prolonga la coberta fora del pla de façana formant un ràfec, en general menys sortint que en les cobertes planes.

Terrat verdModifica

Article principal: terrat verd
 
Reconstrucció de cases víkingas a l'Illa de Terranova

Un terrat verd, teulada verda o coberta enjardinada és el terrat d'un edifici que està parcialment o total cobert de vegetació, ja sigui en terra o en un medi de cultiu apropiat. Es refereix a tecnologies usades en els terrats per millorar l'hàbitat o estalviar consum d'energia, és a dir tecnologies que compleixen una funció ecològica. Poden contribuir a compensar els efectes negatius de la impermeabilització del sòl. Altres noms són terrats vivents o terrats ecològics. Un terrat verd és un component clau d'un edifici autònom. Els terrats verds poden ser classificats en intensius, "semi-intensius", extensius o transitables, segons la profunditat del medi de cultiu i del grau de manteniment requerit.[5]

UtilitatModifica

Les cobertes són necessàries per protegir els edificis de les fenòmens meteorològics, sense que es mulli el mateix edifici ni el contingut. També per evitar que entri o surti el fred o calor i per protegir d'intrusions.

MaterialsModifica

 
Coberta moderna en un garatge de Londres.

S'empra gran quantitat de materials per construir cobertes. Romans i grecs les feien de materials petris en edificis representatius i amb peces ceràmiques en els altres. Els àrabs normalitzar l'anomenada teula àrab, de terrissa, que resolia amb una sola peça, sempre igual, tots els problemes d'una teulada inclinat: canals, mantes, careners i aiguafons.

Les cobertes planes es feien també amb peces ceràmiques en forma de rajoles, sobre disposicions constructives que deixaven resolt el problema de la dilatació sense afectar la construcció que protegeixen. En països de clima especialment sec, s'emprava (i segueix fent) directament fang sense coure per rematar les cobertes.

En zones més pobres s'empraven peces planes de pedra, principalment de pissarra, per la coberta. Les cobertes de peces planes tenen el greu inconvenient que, com l'aigua pot relliscar per capil·laritat entre les peces, s'exigeixen pendents acusades i cavalcaments grans entre elles per evitar, per tant el pes unitari (per unitat de superfície) de coberta sol ser molt gran. Per contra és un material que resisteix bé la intempèrie (les gelades) i de gran durabilitat.

Encara hi ha la moda de fer cobertes d'aquests materials petris, molt sovint només es tracta d'un recobriment superficial, i es fa la veritable interior (la destinada en veritat a la protecció) sota, amb altres materials.

En les cobertes planes es protegia la part superior, sobre les diverses capes que actuaven d'impermeabilitzant, mitjançant rajoletes de terrissa (anomenats a Espanya, rajola de Ariza o, més petit i prim, rajola català)

ReferènciesModifica

  1. Diccionario de Arte I. Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.149. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 28 novembre 2014]. 
  2. Miquel Casals Casanova, Xavier Roca Ramon. Construcció industrial. Introducció i conceptes bàsics. Univ. Politèc. de Catalunya, 2004, p. 168. 
  3. Joaquín Fernández Madrid. La coberta plana (PDF), 2010-03-25 [Consulta: 5 abril 2010]. 
  4. Pau Vila. Aspectes geogràfics de Catalunya. Curial, 1978. ISBN 978-84-7256-140-3 [Consulta: 3 abril 2012]. 
  5. «Sistemes de coberta verda». SAATE. [Consulta: 18 novembre 2021].

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Coberta