Codi Hitita

El Codi Hitita és un conjunt d'articles jurídics escrits en llengua hitita i gravats en caràcters cuneïformes sobre dues tauletes d'argila de les innumerables que aparegueren durant les excavacions de l'antiga ciutat d'Hattusa. Per desgràcia, no es tracta de dues tauletes senceres, sinó fragmentades, que s'han hagut de completar amb trossos diferents. Per això les conclusions a que han arribat els intèrprets i compiladors del codi no són del tot semblants. Els articles de la primera tauleta, que els estudiosos han numerat arbitràriament de l'1 al 100, contenen disposicions de Dret civil. Els de la segona, numerats igualment del 101 al 200, fan referència, sobretot, al Dret penal. Aquest Codi elemental es va donar a conèixer al públic l'any 1921, alguns anys després d'haver estat descoberts. L'opinió més estesa entre els especialistes, encara que està en debat, és que no es va produir en un únic moment històric, sinó que és el resultat d'una evolució a través dels anys. Moltes parts del codi són d'època tardana, i altres són molt antigues, com es veu en la crueltat de les penes i l quasi obligada condemna a mort. Hi ha un altre nivell on en lloc de matar el culpable s'ofereix un sacrifici substitutori, i les penes es paguen amb gra. Un tercer nivell parla de la reforma de les lleis, i es diu: "abans es feia..." "però ara..." i es rebaixa l'import de les multes, se substitueixen les penes cruels i els càstigs corporals i es paguen les multes en plata. Pel contingut lingüístic es creu que va ser redactat en època d'Hattusilis I o Mursilis I i la reforma s'atribueix a Telepinus.

Plantilla:Infotaula esdevenimentCodi Hitita
Tipusllei Modifica el valor a Wikidata
Epònimhitites Modifica el valor a Wikidata
EstatImperi Hitita Modifica el valor a Wikidata
Llengua del terme, de l'obra o del nomhitita Modifica el valor a Wikidata

Tauleta 1Modifica

Els cent primers articles continguts a la primera tauleta, que alguns erudits anomenen "sèrie" ens donen a conèixer directament, o ens permeten endevinar per lògica, la constitució de la societat i la família hitita.

Línies Tauleta o Sèrie 1. Contingut
1-6 Homicidi
7-18 Lesions
19-21 Rapte
22-24 Fugida dels serfs
25 Contaminació de l'aigua
26-36 Drets de família
37-38 Homicidis no castigats
39-42 Obligacions feudals
43-44 Homicidis accidentals
45 Coses trobades
46-56 Possessions de terra i deures amb els propietaris
57-92 Robatoris i altres delictes ralacionats amb els ramats
93-97 Altres tipus de robatoris
98-100 Incendis provocats
 
Collaret que podria ser regal de noces hitites

La societat hitita estava formada per tres classes socials: Eren nobles un determinat nombre de senyors, que sostenien l'exèrcit reial amb contribucions de carros de guerra i de cavalleria, que havien de mantenir pel seu compte. Com a retribució d'aquests importants serveis, el rei els donava dret a apropiar-se d'una part del botí després de cada batalla.

 
Temple d'Hattusa on es van trobar les tauletes del Codi Hitita

La classe mitjana estava formada, a més del grup dels artesans i comerciants, pels guerrers. La seva missió consistia a integrar l'exèrcit reial, de capital importància en un estat que, com l'hitita, tenia la guerra ofensiva i defensiva com a primera activitat. En compensació a la seva labor, rebien gratuïtament unes terres de propietat estatal que podien explotar segons el seu interès, pagant una mòdica renda.

Els esclaus, provenien en la seva major part de les campanyes guerreres, fins al punt eren propietat jurídica del seu amo que de vegades era responsable davant del rei dels delictes dels esclaus. Però, per altra banda, la vida i la integritat personal de l'esclau restaven protegides pel Codi. Matar-lo constituïa un delicte similar en tot a matar un home lliure, llevat de que la sanció que s'infligia a l'assassí, era més petita. L'esclau o esclava podia contraure matrimoni, bé amb persona esclava, bé amb una lliure. Al cap de pocs anys del matrimoni, la dona adquiria la condició del marit, tant en millora com en empitjorament per a ella. Si arribava els cas de què un matrimoni format per un esclau i lliure es dissolgués, els fills restaven al costat del cònjuge de procedència lliure, menys un, que romania amb aquell dels dos que abans havia estat esclau i que tornava a ser-ho després de la separació.

Les penes pecuniàries amb què a vegades castiga el Codi els delictes de l'esclau posen de manifest que aquest tenia cert grau de capacitat patrimonial. Estava en tot sotmès al seu amo i si es rebel·lava se'l castigava amb la mort. Els delictes menors que cometia tenien una pena inferior a la que haguessin tingut comeses per un home lliure, però a voltes la pena anava acompanyada d'un greu càstig corporal: la mutilació del membre delictiu.

La legislació civil respecte a la família no fa referència als matrimonis normals. Només preveu casos especials: adopció, herència, contractes entre els interessats, homicidi premeditat, etc. Sembla que no van legislar sobre el tema, i es regien pel costum. El Codi no parla de la monogàmia ni de la poligàmia, però se sap que el rei tenia, a més de l'esposa legitima i oficial, una segona esposa, i els fills d'aquesta segona podien heretar la reialesa si no hi havia descendència del matrimoni oficial, i a més podia tenir diverses concubines. Segurament podia tractar-se d'un privilegi de la família reial.

Les dues maneres més freqüents de celebrar-ne el matrimoni eren el rapte i la compra. Si una dona no casada era raptada per un home també lliure d'obligació, quedava trencat el compromís d'ella amb qualsevol altre pretendent. El raptor només estava obligat a tornar a l'antic promès, en cas que hi fos, els regals que aquest hagués fet a la dona. No queda clar al Codi si el simple fet del rapte constituïa per si sol la consumació matrimonial. Sembla que no sempre era així, perquè a vegades el Codi empra paraules dures per a designar el raptor.

Tauleta IIModifica

Línies Tauleta o Sèrie 2. Contingut
101-118 Robatoris o danys a les vinyes o als horts
119-144 Robatoris o danys a altres propietats
145-149 Irregularitats en les vendes o els lloguers
150-161 Preus per diversos serveis
162 Delictes sobre les conduccions d'aigua
163 Purificació dels ramats
164-169 Accions religioses sobre la possessió de la terra
170 Fetilleria
171 Procediments per desheretar un fill
172 Compensacions per la manutenció en èpoques de carestia
173 Desafiament a les autoritats
174 Homicidi
175 Matrimonis irregulars
176a Delictes respecte a un toro
176b-186 Preus per diversos serveis
187-200a Delictes sexuals
200b Sobre com s'ha d'instruir un aprenent

La segona tauleta del Codi Hitita va enfocat al que en podríem dir Dret penal. L'esperit que l'anima és la individualització de la pena. Cada persona és responsable dels seus actes i d'ells ha de rendir-ne contes. Només en alguns casos la responsabilitat cau sobre tota la família o sobre un poble o una ciutat. Dos són els fins principals de la pena: castigar la falta i remeiar el mal que ha causat. Això últim s'assoleix, a vegades, amb una indemnització pecuniària que substitueix a les penes corporals o a la mateixa mort. La pena suprema només es pot decretar com a càstig a certs delictes sexuals i a la rebel·lió contra el rei. Amb tot, es permetia acompanyar-la de cruels suplicis com la lapidació o les cremades.[1]

Les lleis hititesModifica

En molts aspectes aquestes lleis es basaven en el conegut Codi d'Hammurabi. Cobreixen tot una sèrie d'activitats civils i criminals. Les lleis hitites, com les de Babilònia, s'expressen en termes condicionals: "Si (algú fa o sofreix alguna cosa), llavors (es determina la conseqüència)". Se suposa que els oficials encarregats d'administrar justícia tenien una còpia de les lleis i podien consultar quines sentències s'havien dictat en altres èpoques en casos semblants. Però les lleis hitites, com les babilònies, servien bàsicament de guia, i deixaven al jutge un ampli espai de maniobra per emetre opinió. Aquestes lleis, a més eren molt selectives, i hi havia altres assumptes no prevists que el jutge analitzava i dictaminava al seu arbitri o es jutjaven en altres llocs.

Als districtes l'administració de justícia anava a càrrec del "consell d'ancians", segurament triats entre les famílies més influents, i tenien l'obligació de treballar juntament amb el Be.l.Madgalti o governador provincial. Una diferència important amb el Codi d'Hammurabi era que el text babiloni es considerava d'inspiració divina, sobretot per Xamaix, el déu de la justícia. Els hitites no justifiquen les seves lleis amb cap inspiració o cap recolzament per part dels déus. Tenen però una intenció d'equilibri social i moral, i les responsabilitats del governador local com a administrador de justícia donen molta importància a la seva actuació honesta i imparcial. Les lleis recomanaven també tenir molt presents els costums de la zona, i s'asseguraven de què les sentències dictades seguissin el dret consuetudinari.

La característica més important de les lleis hitites era el principi de compensació, a diferència de les lleis d'Hammurabi que aplicava la Llei del talió, o sigui, la venjança. S'aplicava el que es pot anomenar justícia compensatòria. El culpable haurà satisfet la demanda de la justícia quan hagi complert les seves obligacions legals amb la víctima, pagant la compensació adequada. No s'aplicava el principi de castigar per castigar. Hi ha un cert nombre de lleis que fan referència al robatori o als mals contra la propietat, cosa que s'explica perquè la societat hitita era bàsicament agrícola, i la pèrdua de collites o ramats perjudicava també a tota la societat. Les penes al principi eren molt altes, però quan es van suavitzar les lleis es van anar rebaixant, tot i que mai van baixar d'unes compensacions cinc o deu vegades més quantioses que les pèrdues sofertes. També s'establien barems segons els delictes. Si un matava un gos d'una granja havia de pagar un sicle de plata, però si era un gos d'un pastor havia de pagar vint vegades més.[2]

ReferènciesModifica

  1. Bernabé, Alberto (ed.). Historia y leyes de los hititas: textos del Imperio Antiguo: el Código. Tres Cantos: Akal, 2000, p. 166-177. ISBN 8446011239. 
  2. Bryce, Trevor. Hititas: historia de los guerreros de Anatolia. Córdoba: Almzara, 2021, p. 165-168. ISBN 9788418578854. 

BibliografiaModifica

  • Pijoan, Josep. Historia del mundo: vol II. Barcelona: Salvat, 1968., p. 96