Obre el menú principal

Color

percepció visual de les longituds d'ona de la llum
(S'ha redirigit des de: Colors)
Degradat de colors

El color (o la color) és una propietat perceptiva causada per la llum quan aquesta interacciona amb l'ull, el cervell i la nostra experiència. La percepció del color es veu altament influïda per els colors adjacents en l'escena visual. El terme color també s'empra per a destacar la propietat dels objectes que creen aquestes sensacions.[1][1] Tot cos il·luminat absorbeix una part de les ones electromagnètiques i reflecteix les restants. Les ones reflectides són captades per l'ull i interpretades en el cervell com a diferents colors segons les longituds d'ones corresponents.

L'ull humà només percep les longituds d'ona quan la il·luminació és abundant. Amb poca llum es veu en blanc i negre. A la superposició de colors llum (anomenada "síntesi additiva de color"), el color blanca resulta de la superposició de totes els colors, mentre que el negre és l'absència de llum. En la barreja de pigments (anomenada "síntesi sostractiva de color"), tant si es tracta de pintures, tints, tintes o colorants naturals per a crear colors, el blanc només es dona si el pigment o el suport són d'aquesta color, reflectint tota la llum blanca , mentre que el negre és resultat de la superposició completa dels colors cian, magenta i groga, una barreja que en certa manera aconsegueix absorbir totes les longituds d'ona de la llum.

La llum blanca pot ésser descomposta en totes els colors de l'espectre visible per mitjà d'un prisma (dispersió òptica). En la naturalesa aquesta descomposició dena lloc a l'arc de Sant Martí.

En l'art de la pintura, el disseny gràfic, el disseny visual, la fotografia, la impremta i en la televisió, la teoria del color és un grup de regles bàsiques en la barreja de colors per aconseguir l'efecte desitjat combinant colors de llum o pigment. el color negra es pot produir combinant els colors pigment: cian, magenta, groc; i mentre que combinant els colors llum: vermell, verd i blau es produeix el color blanca.

En resum la combinació dels colors pigment (cian, magenta, groc) sostreuen llum, com el seu nom indica, i s'obté el color negra. I la combinació dels colors llum (verd, vermell, blau) sumen llum, i s'obté el color blanca.

ClassificacionsModifica

La problemàtica del color és molt àmplia i pot ésser abordada des del camp de la física, la percepció fisiològica i psicològica, la significació cultural, l'art, la indústria, etc. El coneixement que tenim i hem adquirit sobre el color a l'escola elemental fa referència a el color pigment i prové de les ensenyances de l'antiga Acadèmia Francesa de Pintura, que considerava com a colors primàries el vermell, el groc i el blau (model de color RYB). Aquesta classificació no és aleatòria; els pintors, en aquell temps, es feien ells mateixos les pintures i partien d'uns pigments arreplegats en la natura; bàsicament terres de colors i algun vegetal. Les tres colors esmentades són les que més joc donaven al pintor. Hem de considerar, d'altra banda, que aquests pigments són components químics que a voltes reaccionen amb l'aglutinant, amb un altre pigment o en el suport on han estat aplicats. Per tant, s'havien de descartar els pigments poc estables.

La física del colorModifica

Color Longitud d'ona Freqüència
roig ~ 625-740 nm ~ 480-405 THz
taronja ~ 590-625 nm ~ 510-480 THz
groc ~ 565-590 nm ~ 530-510 THz
verd ~ 520-565 nm ~ 580-530 THz
cian ~ 500-520 nm ~ 600-580 THz
blau ~ 450-500 nm ~ 670-600 THz
indi ~ 430-450 nm ~ 700-670 THz
violat ~ 380-430 nm ~ 790-700 THz
 
Espectre òptic continu

La radiació electromagnètica és una mescla de radiació de distintes longituds d'ona i intensitats. Quan aquesta radiació té una longitud d'ona compresa dins el rang visible dels humans (aproximadament de 380 nm a 740 nm), s'anomena llum. L'espectre de la llum és la seva descomposició en la radiació de les diferents longituds d'ona (o sigui, conèixer l'espectre de la llum provinent d'una font lluminosa és saber quina quantitat d'energia està radiant en cada longitud d'ona). L'espectre complet de la radiació provinent d'un objecte determina l'aparença visual d'eixe objecte, incloent-hi el color percebut. Com ara veurem, hi ha més diversitat espectral que sensacions de color, de manera que llums amb espectres diferents poden ésser percebudes per l'ull humà com a una mateixa color. De fet, hom pot definir una color com el conjunt de tots els espectres que ens proporcionen la mateixa sensació de color.

Una superfície que reflecteix difusament la llum de totes les longituds d'ona per igual és percebuda com a blanca, mentre que una superfície que absorbeix totes les longituds d'ona i no en reflecteix cap ho serà com a negra.

El conegut espectre de l'arc de sant Martí conté totes aquells colors que consisteixen en llum visible de sols una longitud d'ona, l'espectre pur o colors monocromàtiques.

Les freqüències són aproximacions i venen donades en terahertz (THz). Les longituds d'ona, vàlides en el buit, en nanòmetres (nm).

La taula de color no s'ha d'interpretar com una llista definitiva; l'espectre pur de els colors és continu i el fet de partir-lo en distintes colors depèn de la cultura i dels gusts. Tanmateix, la intensitat de l'espectre de colors pot alterar la seva percepció considerablement. Per exemple, un taronja groguenc de baixa intensitat és marró i un groc verdós a baixa intensitat és verd oliva.

Color dels objectesModifica

 
Els discs taronja i bru tenen el mateix color objectiu i estan envoltats del mateix to de gris. Basant-se en les diferències de context les persones perceben el que hi ha al voltant amb diferents reflectàncies, i es poden interpretar els colors com a diferents categories de color.

el color d'un objecte depèn de les característiques físiques de l'objecte en el seu context ambiental i de les característiques de la percepció en l'ull i en el cervell. Físicament, els objectes tenen el color de la llum que és reflectida per la seva superfície, la qual normalment depèn de l'espectre lumínic i de la il·luminació incident, així com, potencialment, dels angles d'il·luminació i vista. Alguns objectes no sols reflecteixen la llum, també transmeten o emeten llum per si mateixos, la qual cosa contribueix també a el color. I la percepció de l'observador del color de l'objecte depèn no sols de l'espectre de la llum que emet la seva superfície, sinó també del context de colors, de manera que el color tendeix a ésser percebuda com a relativament constant: la qual és, relativament independent de l'espectre lluminós, l'angle de visió, etc. Aquest efecte és conegut com a constància del color.

  • La llum que arriba a una superfície opaca es pot reflectir especularment, tal com fan els miralls, dispersar (això és, reflectida amb dispersió difusa) o absorbir; o combinacions d'aquestes.
  • En els objectes opacs que no reflecteixen especularment, els quals acostumen a tenir superfícies rugoses, el color és determinada per les longituds de l'espectre visible que les dispersen més o menys (amb la llum que no es dispersa s'absorbeix i l'energia posteriorment emesa en forma de calor). Si els objectes dispersen totes les longituds d'ona de l'espectre visible, es perceben blancs. Si absorbeixen tota la llum visible, es perceben negres.
  • Els objectes opacs que reflecteixen la llum especularment de diferents longituds d'ona amb diferents eficiències semblen miralls tenyits amb colors determinades per aquestes diferències. Un objecte que reflecteix una fracció de la llum incident i absorbeix la resta pot semblar negre, però també ésser lleugerament reflector; com per exemple els objectes negres recoberts d'esmalt o laca.
  • Els objectes que permeten el pas de la llum al seu través s'anomenen translúcids (dispersen la llum transmesa) o bé transparents, si no dispersen la llum emesa. Si també absorbeixen o reflecteixen la llum de diverses longituds d'ona diferencialment, es perceben tenyits amb una determinada color per la natura d'aquesta absorció.
  • Els objectes poden emetre llum generada per ells mateixos (emissors primaris), de manera contrària a la reflexió com a font secundària. A causa de la seva temperatura elevada, s'anomenen incandescents, com a resultat de certes reaccions químiques, un fenomen anomenat quimioluminescència, o per altres raons.
  • Els objectes poden absorbir la llum i, aleshores, tornar-la a emetre amb diferents propietats. S'anomenen llavors fluorescents (si la llum s'emet només mentre la llum s'absorbeix) o fosforescents (si la llum s'emet després que la font primària d'il·luminació s'apaga; aquest terme és també aplicat a la llum emesa deguda a reaccions químiques.

Resumint, el color d'un objecte és un resultat complex de les propietats de la seva superfície, les seves propietats de transmissió de la llum i les seves propietats d'emissió; totes aquestes contribueixen a barrejar les longituds d'ona de la llum que abandona la superfície de l'objecte. el color percebuda es troba condicionat per la naturalesa de la il·luminació ambient, i per les propietats de color dels altres objectes pròxims, mitjançant l'efecte conegut com a constància del color i per altres característiques de percepció del cervell i de l'ull.

La percepció del color en els éssers viusModifica

Els éssers vius percebem les diferents colors gràcies a l'expressió de tres gens diferents en les cèl·lules de la retina, conegudes com a cons. Cadascun d'aquests gens codifica una proteïna en combinació amb altres substàncies que reben en diferents freqüències.

Cada tipus de con expressa solament un dels tres gens. Existeixen proves que confirmen que l'aparició d'aquest tercer gen va ésser deguda a una mutació que va duplicar un dels dos originals, i en mutà posteriorment la còpia.

La retina conté, doncs, tres tipus de cèl·lules fotosensibles, o cons. Un tipus relativament distint de les altres dues és responsable de la percepció de els colors violeta, amb longituds d'ona vora els 420 nm. Els cons d'aquest tipus sovint s'anomenen cons d'ona curta o cons S o, de manera errònia, cons blaus. Els altres tipus estan estretament relacionats genèticament i química. Un d'aquests, sovint anomenats cons d'ona llarga, cons L o, erròniament, cons vermells, és més sensible a la llum que percebem com a verd groguenc, amb longituds d'ona al voltant dels 564 nm; l'altre tipus, anomenats cons d'ona mitjana, cons M o, erròniament, cons verds, és més sensible a la llum percebuda com a verd, amb longituds d'ona vora els 534 nm.

La corba de resposta com a funció de l'ona per cada tipus: a causa de la sobreexposició de les corbes, alguns valors tristimulus no ocorren en qualsevol combinació lumínica. Per exemple, no és possible estimular solament els cons d'ona mitjana; qualsevol dels altres dos tipus de cons resulten inevitablement afectats en algun grau alhora. La combinació de tots els possibles valors de tristimulus determina l'espai de colors humanes. S'ha estimat que els humans són capaços de diferenciar deu milions de tons cromàtics diferents.[2]

L'altre tipus de cèl·lules fotosensibles de l'ull, els bastons, tenen una corba de resposta diferent. En situacions normals, quan la llum lluu amb intensitat suficient estimula fortament els cons, llavors els bastons no juguen virtualment cap rol en la visió.[3] D'altra banda, en la llum tènue, els cons són subestimats i deixen només el senyal dels bastons, que resulta en una resposta en blanc i negre. Demés, els bastons són pobrament sensibles a la llum en l'espectre del vermell. En certes condicions d'il·luminació, la resposta dels bastons i una resposta dels cons dèbils pot resultar en discriminacions de color que no s'aconsegueix diferenciar correctament.

Sense importar la seva composició i intensitat de les diferents longituds d'ona, el color es redueix per l'ull en tres components principals. Per cada localització al camp visual, a la retina, els tres tipus de cons cedeixen tres signes basats en l'extensió en què és estimulat. Aquests valors s'anomenen sovint valors de tristimulus.

Molts mamífers d'origen africà, com l'ésser humà, comparteixen aquestes característiques genètiques descrites: és per això que es diu que tenim percepció tricròmica. No obstant això, els mamífers d'origen sud-americà solament tenen dos gens per a la percepció del color.

En general, els mamífers no solen diferenciar bé els colors; les aus, en canvi, sí; tot i que solen tenir preferència per els colors vermelloses. Els insectes, per contra, solen tenir una millor percepció dels blaus, i fins i tot dels ultraviolats. Per regla general, els animals nocturns veuen en blanc i negre.

Algunes malalties com el daltonisme i l'acromatòpsia impedeixen diferenciar bé els colors.


 
Representació del cervell humà amb les zones normalment dedicades a la visió. En verd, el corrent visual dorsal (verd) i el corrent ventral (porpra). El corrent ventral és responsable de la percepció del color.

Color al cervellModifica

Mentre els mecanismes del color de la visió al nivell de la retina estan ben descrits en termes de valors de tristimulus, el processament del color després d'aquest punt s'organitza diferentment. Una teoria dominant de la visió del color proposa que la informació del color es transmet a fora de l'ull mitjançant tres vies, o canals oponents, cadascun construït a partir de la informació en brut dels cons: el canal verd-vermell, el canal blau-groc i el canal blanc-negre o canal d'il·luminació. Aquesta teoria ha rebut proves de la neurobiologia i disposa, per a l'estructura, de l'experiència cognitiva del color. Això, específicament, explica per què no podem percebre el "verd vermellós" o el "groc blavós" tal com prediu la roda de color: és la col·lecció de colors per les quals almenys un dels dos canals de color pren un valor en un dels seus extrems.

La naturalesa exacta de la percepció del color més enllà del seu processat cognitiu ja descrit, i ben segur l'estat del color com a representació de la mateixa "percepció del món", és un tema en contínua disputa i controvèrsia filosòfica i científica.

Propietats de els colorsModifica

Una color es pot definir amb tres propietats: tonalitat, saturació i lluminositat. (HSV)

  • Saturació: És la puresa que té una color, un exemple de color saturada seria un vermell intens i una color poc saturada un gris.
  • Tonalitat: és el tipus de color (vermell, groc, blau, taronja...); ho podríem definir segons la posició del cercle de color.
  • Lluminositat: Aquí definim com és de clara o fosca una color.


Barreges de color: additiva, sostractiva i partitivaModifica

Barreja additiva (colors primàries llum)Modifica

Article principal: Síntesi additiva de color

els colors primàries llum són el vermell, el verd i el blau. Aquestes colors s'utilitzen, sobretot, en aparells que combinen la llum emesa per diferents focus lluminosos per a crear la sensació de colors diverses. La mescla additiva de vermell i verd dona groc. La barreja de verd i blau dona tons de cian, i si es mescla vermell i blau s'obté el to magenta. La barreja en proporcions iguals de primaris additius dona tons de gris. Quan totes tres colors estan saturades del tot, el resultat és el blanc. L'espai de color generat s'anomena RGB (Red, green, blue, és a dir "vermell, verd i blau" en anglès).

Barreja sostractiva (colors primàries pigment)Modifica

els colors primàries pigment són les que provenen de la reflexió de les ones lluminoses damunt dels objectes i s'empren sobretot en pintura i en impremta, perquè en aquestes disciplines els colors, generalment, no s'obtenen mesclant llums sinó barrejant pigments.

En aquest cas, les primàries són el groc, el magenta i el cian. Si combinem magenta i cian, obtenim blau. De la barreja de cian i groc, en traiem el color verda. I la mescla de groc i magenta dona vermell. Combinant-les totes tres, teòricament, s'obté el negre per suma subtractiva.

Amb tot, el negre que en teoria s'obté de la barreja dels tres primàries és costós i de qualitat dubtosa (perquè la superposició i l'opacitat mai no són perfectes). És per això que, en impremta, sovint s'empra un color negre addicional (vegeu CMYK).

Si ens fixem amb atenció en els dos cercles cromàtics, observarem que les primàries llum són les secundàries pigment i que les primàries pigment són les secundàries llum.

Barreja partitivaModifica

Aquesta barreja es diferencia de les altres en el fet que el color resultant, la barreja el nostre cervell. Si mirem de prop una fotografia en color d'un diari, podem veure que el que ens pareix una color plana, en realitat són punts de diferents colors. La quadricromia, o els quadres puntillistes de l'impressionisme, en serien un exemple.

Cercle de colorsModifica

Encara que els dos extrems de l'espectre visible, el vermell i el violat, són diferents en longitud d'ona, del punt de vista visual tenen algunes similituds. Newton va proposar que la banda recta de colors espectrals es distribuïssin en una forma circular unint els extrems de l'espectre visible.[4] Aquest va ésser el primer cercle cromàtic, un intent de fixar les similituds i diferències entre els diferents matisos de color. Molts estudiosos van admetre el cercle de Newton per a explicar les relacions entre les diferents colors. els colors que estan juntes corresponen a longitud d'ona similar. Si fem passar la llum blanca per un prisma, es descompon en les set colors de l'espectre visible, aquest fenomen es produeix en la natura quan els rajos de llum travessen les gotes d'aigua, i actuen aquestes com un prisma i descomponen la llum, formant l'arc de Sant Martí.

El blanc i el negre no poden considerar-se colors i, per tant, no apareixen en un cercle cromàtic. El blanc és la presència de totes els colors i el negre n'és l'absència total. No obstant això, el negre i el blanc, en combinar-se, formen el gris, el qual també es marca en escales. Això forma un cercle propi anomenat cercle cromàtic en escala de grisos o cercle de grisos.

Per a representar totes les propietats de els colors, no és suficient utilitzar un model en dues dimensions, cal utilitzar una figura en tres dimensions, on es puguin incloure'n totes les propietats com són tonalitat, saturació i lluminositat.

Colors primàriesModifica

D'un punt de vista teòric, un cercle cromàtic de dotze colors estaria format per les tres colors primàries; entre aquestes, se'n situarien les tres secundàries i entre cada secundària i primària la terciària que s'origina de la seva unió. Així, en activitats de síntesi additiva, es poden distribuir els tres primàries, cian, magenta i groc separades en el cercle; enmig entre cada dos primàries, la secundària que formen aquestes dos; entre cada primària i secundària, es posaria la terciària que s'origina en la seva barreja. Així, tenim un cercle cromàtic de síntesi additiva de dotze colors. Es pot fer el mateix amb les tres primàries de síntesi sostractiva i arribaríem a un cercle cromàtic de síntesi sostractiva, on els colors primàries són el cian, el magenta i el groc.

Colors secundàriesModifica

Al mig de les tres colors primàries, tenim les tres colors secundàries, que en barreja additiva són el cian, el magenta i el groc (CMY). En la barreja sostractiva, els colors secundàries són el vermell el verd i el blau (RGB). Si ens fixem bé, ens adonem que els colors primàries en la barreja additiva són les secundàries en la barreja sostractiva, i al contrari, els colors primàries en la barreja sostractiva són les secundàries en la barreja additiva.

Colors terciàriesModifica

Per a completar les dotze colors de la roda de color, les colors terciàries són les que estan situades al mig d'una color primària, i els resultants de barrejar una color primària amb una color secundària adjacent.

Colors elementalsModifica

Les vuit colors elementals corresponen a les vuit possibilitats extremes de percepció de l'òrgan de la vista. Les possibilitats darreres de sensibilitat de color que és capaç de captar l'ull humà. Aquestes resulten de les combinacions que poden realitzar els tres tipus de cons de l'ull o, cosa que és el mateix, les possibilitats que ofereixen de combinar les tres primàries. Aquestes vuit possibilitats són les tres colors primàries, les tres secundàries que resulten de la combinació de dos primàries, més les dos colors acromàtiques, el blanc que és percebut com la combinació de les tres primàries (síntesi additiva: colors llum) i el negre és l'absència de les tres colors.


       

Vermell

Verd

Blau

Groc

Cian

Magenta

Blanc

Negre

 

Colors complementàriesModifica

En el cercle cromàtic, s'anomenen colors complementàries o colors oposades als parells de colors situades diametralment oposades en la circumferència, unides pel seu diàmetre. En situar juntes i no barrejades colors complementàries, el contrast que s'aconsegueix és màxim.

La denominació complementària depèn en gran manera del model de cercle cromàtic emprat. Així, en el sistema RGB (de l'anglès Red, Green, Blue, 'vermell', 'verd', 'blau'), la complementària del color verda és el color magenta, el del blau és el groc i el vermell el cian. En el model de color RYB (Red, Yellow, Blue = 'vermell, groc, blau') que és un model de síntesi sostractiva de color, el groc és el complementari del violeta i el taronja el complementari del blau. Avui en dia, els científics saben que el conjunt correcte és el model CMYK, que utilitza cian en lloc del blau i magenta en lloc del vermell.

En la teoria del color, es diu que dues colors es denominen complementàries si, en ésser barrejades en una proporció donada, el resultat de la barreja és una color neutral (gris, blanc, o negre).

Contrasts de colorModifica

Johannes Itten (1888-1967), pintor, pedagog artístic i mestre de la Bauhaus, va definir set contrasts de color en el seu llibre The Art of Color. És el més simple dels set contrasts, consisteix a utilitzar un mínim de tres colors ben diferenciades, ben saturades i oposades. El contrast més fort l'aconseguim amb les tres colors primàries, el blanc i el negre. A mesura que ens allunyem de les tres colors primàries, disminueix la força del contrast de colors en si.

 

Contrast de clar-foscModifica

Aquest contrast consisteix a utilitzar la mateixa tonalitat de color, amb diferent lluminositat.

 

Contrast de càlid-fredModifica

el color més càlida és el roig i el color més freda és el blau-verd. El groc i el carabassa, el vermell i el violat-vermell són considerades colors càlides, i el groc verdós, el verd, el blau, l'indi i el violat són considerades colors fredes. S'ha d'utilitzar una color càlida i una de freda, que tinguin el mateix valor de lluminositat. La mateixa color violada apareix com a color càlida si la contrastem amb el blau, i com a color freda si la comparem amb el vermell.

 

Contrast de complementàriesModifica

Si utilitzem duess colors oposades en la roda de color, tenim el contrast més fort de to, el contrast de complementàries. El contrast de complementàries crea un límit vibrant entre les dues colors. En lletres, dificulta la seva lectura del tot.

 

Contrast simultaniModifica

Per contrast simultani, entenem l'efecte que ens produeix una color poc saturada al costat d'una color pura. El nostre ull intenta convertir-la en la seu complementària. Així, una mateixa color neutra, la podem percebre diferent, en funció del color que té al seu voltant.

 

Contrast de qualitatModifica

    És el contrast que es percep d'una color pura i saturada, al costat d'una altra poc saturata. Conservant la mateixa lluminositat i la mateixa tonalitat. El contrast de quantitat consisteix a utilitzar més o menys quantitat d'una color per a aconseguir un determinat efecte. Utilitzades amb la mateixa proporció, hi ha colors que destaquen sobre d'altres, Goethe va fer unes relacions numèriques de cada color. Els valor que correspon al groc és 9, al taronja 8, al vermell 6, al violat 3, al blau 4 i al verd 6.[5]

Efectes psicològics de els colorsModifica

Article principal: Simbologia dels colors

Les diferents colors ens produeixen sensacions, moltes d'aquestes de manera natural, i d'altres les hem apreses culturalment i no són les mateixes per als països occidentals que per als països orientals.[6]

Blanc
El blanc simbolitza la puresa, la innocència, la netedat. Encara que no se li associa cap concepte negatiu en la cultura occidental, en les cultures orientals, significa la mort.
Blau
el color blava és la que més persones defineixen com a la seu color preferida. És el color del cel, de la mar, de l'aigua, de la llunyania. Culturalment, s'associa amb el fred. Té un efecte relaxant. Es diu que el color més freda és el blau verdós.
Groc
És el color del sol, de l'or i també del sofre. És una color molt lluminosa i, per una banda, ens produeix alegria i diversió, però també s'associa amb la traïció, amb l'enveja i amb la gelosia.
Negre
El negre és el color de la foscor, de la nit. En la cultura occidental, s'associa a la mort, al dol, al misteri i a l'ocult. D'altra banda, és el color que representa l'elegància, el poder. El negre és l'absència de color.
Porpra
el color porpra era el color més cara d'aconseguir, s'extreia a partir d'uns mol·luscs, i n'era necessària una gran quantitat. Era el color quasi exclusiva de la reialesa i les celebracions religioses. L'associem amb el poder, la reialesa. És una color que es troba poc en la natura.
Taronja
És el color de la diversió i del budisme. Agafa propietats de els colors que la formen (vermell i groc), però més suavitzades. S'associa amb la festa, la seguretat, l'excitació i la joventut.
Verd
el color verda és el color de la natura. S'associa amb l'equilibri, amb la natura i amb l'esperança. És una color que ens calma, relaxa i fa baixar la tensió arterial.
Vermell
És el color de la sang, del foc i de la vitalitat. Representa la passió, la sexualitat i l'erotisme. És una color excitant, dinàmic. Es diu que fa pujar la tensió arterial; com aspecte negatiu, pot conduir a l'agressivitat.

Models de colorModifica

Un model de color és un model matemàtic abstracte que descriu la manera en què els colors poden ésser representades com a conjunts de números, normalment tres o quatre valors o components de color. A continuació, tenim una llista de models o sistemes que descriuen maneres de modelar els colors.

Model de color RGBModifica

 
Representació de les colors RGB

El model de color RGB (red, green, blue) és un model de color basat en la síntesi additiva, en què es representen els colors mitjançant les tres colors llum primàries (verd, vermell i blau) amb un valor per cadascuna d'aquestes d'entre 0 i 255, on 0 és l'absència de color i 255 és el color amb màxima intensitat. És la que s'utilitza en els monitors i televisors. Per a representar aquest sistema de color en la web, s'utilitza la codificació hexadecimal, on cada color és representada per 2 dígits que van del 0 al 9 més les lletres a, b, c, d, e, f, que representen els valors 10, 11, 12, 13, 14 i 15, respectivament. La correspondència entre la numeració hexadecimal i la decimal és donada per la fórmula següent:

decimal = primera xifra (hexadecimal x 16) i segona xifra (hexadecimal)

La intensitat màxima n'és ff, que correspon a 15 x 16 + 15 = 255 en decimal, i la nul·la n'és 00, que equival a 0 en decimal. D'aquesta manera, qualsevol color és definida per tres parells de dígits. Així, per exemple, el blanc (255, 255, 255) en hexadecimal és "#ffffff" i el verd (0, 255, 0) en hexadecimal és "#00FF00"

Vegeu també: Espai de color sRGB i Espai de color Adobe RGB

Model de color HSVModifica

 
Con de colors de l'espai HSV

En el sistema de color HSV (Hue, Saturation, Value), es defineixen els colors donant un valor del 0 al 100 a cada una de les seves propietats.

Tonalitat
el tipus de color (vermell, groc, blau, taronja...), segons la posició que ocupa en la roda de color, en valors del 0 al 360; així, el vermell és 0 el groc és 60, i el 180 és el cian, i el magenta és el 300.
Saturació
és la quantitat de croma o puresa de color els valors van de 0 (blanc) al 100, on el color és completament saturada o pura.
Valor
Representa la lluminositat d'una color. Els seus valors van del 0 al 100, on 0 és una color sense lluminositat (negre) i 100 és una color lluminosa.

La Comissió Internacional d'Il·luminació (Commission internationale de l'éclairage)Modifica

L'any 1931, la Comissió Internacional d'Il·luminació (CIE) va crear el model de color CIE 1931 XYZ, en què els colors no es representen per una figura geomètrica, sinó amb coordenades.

El 1976, es va definir el model de color CIE 1976 Lab, que com tots els sistemes de colors de la CIE, separa la luminància de la crominància.

El model de color LAB separa la lluminositat del color, i es representen:

El component L* és la lluminositat, que va de 0 (negre) a 100 (blanc).

El component a* representa la gamma d'eixos vermell (valor positiu) → verd (negatiu) passant pel blanc (0) si la lluminositat val 100.

EL component b* representa la gamma d'eixos groc (valor positiu) → blau (negatiu) passant pel blanc (0) si la lluminositat val 100.

Aquest sistema de color assegura la coherència de els colors independentment del dispositiu (monitor, impressora, etc.); s'utilitza com a pas intermedi en la conversió entre RGB i CMYK.

Model de color RYBModifica

El model de color RYB (Red, Yellow, Blue = 'vermell, groc, blau') és un model de síntesi sostractiva de color igual que el model CMYK. Ara com ara, sabem que aquest model no és correcte, però així i tot és un model que s'usa comunament en belles arts. En aquest model, el verd és una mescla de blau i el groc. El groc és el complementari del violeta; i el taronja, el complementari del blau. Avui en dia, els científics saben que el conjunt correcte és el model CMYK, que usa el cian en lloc del blau i magenta en lloc del vermell.[7]

 
Procés de formació de la imatge en color en el sistema subtractiu CMYK:
1a fila: Cian; Magenta; Cian+Magenta.
2a fila: Groc; Cian+Magenta+Groc.
3a fila: Negre; Cian+Magenta+Groc+Negre.

Model de color CMYKModifica

Article principal: model de color CMYK

El model CMYK (Cyan Magenta Yellow Black) és un model de color de síntesi sostractiva, que utilitza com a colors primàries el cian, magenta, groc i negre. S'utilitza en tot el que va destinat a còpia impresa. És el model que s'utilitza en la impressió i utilitza els colors cian (C) magenta (M) groga (Y) i negra (K). Els valors van del 0% al 100% per a cada una de les tintes.  

Model de color NCS®Modifica

El model de color NCS (Natural Color System) és un model de color definit pel Scandinavian Colour Institute. És un model de color que descriu els colors tal com els veiem.

Les notacions NCS descriuen les propietats purament visuals del color i no tenen res a veure amb la barreja de pigments, corbes, etc.

El sistema NCS s'inicia amb sis colors elementals, que són percebudes pels éssers humans com a pures. Aquestes sis colors elementals corresponen a la percepció del color en el nostre cervell.

Les quatre colors elementals cromàtiques són de color groga (Y), vermella (R), blava (B) i verda (G), i les dos colors elementals no cromàtiques que són blanca (W) i negra (S).[8]

Cartes de colorsModifica

El sistema més utilitzat en les arts gràfiques és el sistema Pantone®; consisteix en una carta de colors normalment utilitzades en forma de tintes planes; assegura la reproducció exacta de els colors. Altres cartes de colors són Focoltone Colour System, Truemax Swatching System, i RAL.

Espais de color estudiats per a la televisióModifica

    • YUV, utilitzat per PAL i recentment per NTSC.
    • YIQ, històricament utilitzat per NTSC.
    • YDbDr, utilitzat pel SECAM.

Regularitats en els noms de colorsModifica

 
Llapis de colors

Els noms de els colors tenen una relació molt estreta amb la llengua i la cultura de cada zona. Hi ha llengües que tenen noms per a colors diferenciant-ne més o menys.[9] Tot i així, hi ha una certa regularitat pel que fa als tons considerats bàsics (onze): les cultures que només tenen dues paraules per als colors parlen de blanca-clara i fosca-negra. El següent en freqüència d'ús és el vermell i després un terme que signifiqui o bé blau o bé verd (en molts idiomes són un mateix color). Segueixen en freqüència marró i groc i completen els tons bàsics aquelles que són variants més clares o fosques dels primers: el rosa, el taronja, el grana i el gris. Després, apareix una distinció dins del blau per a separar el color del cel.

Els canvis entre cultures han portat a demanar-se per la naturalesa o filosofia del color, i com és que reben diferents noms si tots els éssers humans poden veure els mateixos tons. Segons la teoria de Sapir-Whorf, la codificació amb un nom diferent provoca la sensació subjectiva de veure diferents colors, mentre que encara que l'ull capti matisos de tonalitat, l'espectador afirma que veu una soel color si usa un sol nom per a referir-s'hi.[cal citació]

La llengua anglesa distingeix més colors que la llengua japonesa.[9]

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «Color» (en es). Falta indicar la publicació, 06-05-2019.
  2. Judd, D. B.; Wyszecki, G. Color in Business, Science and Industry. third edition. Nova York: Wiley-Interscience, 1975, p. 388 (Wiley Series in Pure and Applied Optics). ISBN 0471452122. 
  3. Hirakawa, K.; Parks, T.W «Chromatic Adaptation and White-Balance Problem» (PDF). IEEE ICIP, 2005. «Under well-lit viewing conditions (photopic vision), cones ... are highly active and rods are inactive.»
  4. Zelanski, Paul. Color. España: H.Blume, 2001. ISBN 84-89840-21-0. 
  5. Itten, Johannes. Art de la Couleur. Edition abrégée. Allemagne: Dessain et Tolra, 2001. ISBN 2-04-021788-6. 
  6. Heller, Eva. Psicología del color. Munich: Editorial Gustavo Gilo,S.A., 200. ISBN 84-252-1977-9. 
  7. Article model de color RYB a la Viquipèdia
  8. Scandinavian Colour Institute. The NCS System [Consulta: 15 maig 2010]
  9. 9,0 9,1 Kitao, Kenji; Kitao, S. Kathleen «A Study of Color Association Differences between Americans and Japanese». Human Communications Studies, 13, 1986, pàg. 4.

BibliografiaModifica

  • Ambrose, Gavin. Color. Barcelona: Parramón ediciones SA, 2005. ISBN 84-342-2855-6. 
  • Heller, Eva. Psicologia del color. Editorial Gustavo Gili, S.A., 2000. ISBN 84-252-1977-9. 
  • Tornquist, Jorrit. Color y luz. Teoria y práctica.. Editorial Gustavo Gili, S.A., 1999. ISBN 978-84-252-2217-7. 

Enllaços externsModifica