Companyia de ferrocarril de Midi

El nom complet era "Compagnie des chemins de fer du Midi et du Canal latéral à la Garonne", però es va abreujar amb Compagnie des chemins de fer du Midi o més senzillament Midi. És una de les antigues grans companyies privades franceses de ferrocarril. La seva xarxa comunicava la part sud-oest de França, compresa entre el riu Garona i els Pirineus. En la seva època el territori francès estava repartit entre sis grans companyies ferroviàries, i aquesta era l'única que no tenia accés directe a París.

Infotaula d'organitzacióCompanyia de ferrocarril de Midi
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nom curtMidi Modifica el valor a Wikidata
Tipusempresa de transport Modifica el valor a Wikidata
Indústriatransport ferroviari Modifica el valor a Wikidata
Forma jurídicasocietat anònima Modifica el valor a Wikidata
Història
ReemplaçaCompagnie du chemin de fer du Médoc (fr) Tradueix
Companyia de ferrocarril de Perpinyà a Prada
Compagnie du chemin de fer de Graissessac à Béziers (fr) Tradueix
Compagnie du chemin de fer de Bordeaux à La Teste (en) Tradueix (1853)
Compagnie du chemin de fer de Bordeaux à Cette (fr) Tradueix (1852) Modifica el valor a Wikidata
Creació1852, Bordeus Modifica el valor a Wikidata
FundadorGermans Pereire Modifica el valor a Wikidata
Data de dissolució o abolició1938 Modifica el valor a Wikidata
Reemplaçat perSNCF Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Propietari de
Plànol de la xarxa a l'estació de Burdeus Saint-Jean (la imatge mostra aquest plànol mural en el seu format actual, després que li hagi estat amputada la part baixa després de la renovació de l'estació).

En 1934, la Compagnie du Midi, que disposa d'una xarxa de 4.300 km es fusiona amb la Companyia de ferrocarril de París a Orleans (PO). Les dues societats van conservar la seva estructura política i les seves concessions. En 1938, l'explotació comuna de les dues companyies es va integrar dins la SNCF i la totalitat dels actius ferroviaris de la companyia es van nacionalitzar.

Història

modifica

La Companyia dels ferrocarrils de Midi va ser creada en 1852 pels germans Isaac i Émile Pereire. El mateix any, la companyia rep la concessió de la línia de Burdeus a Seta con la que s'uneixen les línies Burdeus-Baiona i Narbona-Perpinyà.

Desitjaven assegurar-se el control de la totalitat d'oferta de transport entre l'Atlàntic i el Mediterrani, però igualment amb l'òptica de desenvolupar el seu potencial hidràulic, la Companyia adquireix, des de la seva creació, una concessió de 99 anys sobre el Canal lateral de la Garona, i en 1858 proposa -i obté- el lloguer del Canal de Midi, per una durada de 40 anys. Però, en el marc del Plan Freycinet, que necessitava que els canals fossin controlats per l'Estat, la llei de redempció del 27 de novembre de 897 estableix els termes per tornar al plec nacional dels dos canals des del final de l'arrendament del Canal de Midi, en 1898.[1]

El turisme termal i els balnearis van tenir un paper molt important en el desenvolupament de la Companyia de Midi. La línia de Tarbes va entrar en funcionament per l'estada de l'emperador Napoleó III i l'emperadriu Eugènia de Montijo a les termes de Saint-Sauveur (Luz-Saint-Sauveur) en 1859.

El 1875, el pont d'Empalot construït en maçoneria per part de la Companyia de Midi per creuar els dos braços del riu Garona és arrasat per una inundació.[2]

El 1884, la companyia compra els actius de la Companyia de ferrocarril de Perpinyà a Prada i, en particular la seva línia de Perpinyà a Prada, que s'estendrà per fer la Línia de Perpinyà a Vilafranca de Conflent.

A partir dels anys 1920 la Companyia de Midi i la Companyia de ferrocarril de París a Orleans comencen el diàlog per fusionar-se. Encara que els poders públics son reticents.[3] L'Estat acava consentint la creació d'una comunitat d'interès financer, comercial i tècnic i la posada en marxa d'una fusió estesa de les explotacions. El 16 de juny de 1933, les dues companyies signen un tractat conforme a les expectatives de l'Estat. Aquest serà aprovat per l'article 8 de l'adició signat el 6 de juliol de 1933 a la convenció de 1921 entre l'Estat i les principals xarxes, ja que aquesta esmena està aprovada per una llei del 8 de juliol. Les dues companyies continuen existint, però agrupen els seus recursos per al funcionament de les seves xarxes.

Per un acord celebrat entre l'Estat i les companyies de ferrocarrils del Nord, de l'Est, del París-Orleans, Midi i PLM, signat el 31 d'agost de 1937, les xarxes concedides a aquestes empreses es van reagrupar en el si de la SNCF (Société Nationales dels Chemins de Fer) francès pel proper 1 de gener. Aquest acord queda aprovat per un decret el mateix dia. La companyia de ferrocarril de Midi designa dos administradors del consell d'administració de la nova societat en la que té 112.116 accions.

Electrificació de la xarxa ferroviària

modifica

Des del 1909 la Companyia de Midi llança un vanst programa d'electrificació de les seves línies sota l'impuls de l'enginyer Jean-Raoul Paul (1869-1960). En aquell moment va ser un gran desafiament que va anar més enllà de les operacions ferroviàries. Va ésser necessari construir totes les infraestructures de producció, com preses, centrals de producció i tot el sistema de distribució del corrent, però també per construir les locomotores elèctriques i equipar les línies. En 1900 encara regna la tracció a vapor en tot el territori.

La companyia no posseeix accés a la capital i es troba llavors molt allunyada dels centres de producció de carbó, combustible necessari per la tracció a vapor (la companyia l'ha d'importar d'Anglaterra), però la proximitat dels Pirineus permet la consideració de produir electricitat.

La penúria del carbó durant la I Guerra Mundial (1914-1918) i sobretot el seu cost prohibitiu després de la guerra consolarà a la companyia per a la seva elecció.

Després de fer sondejos a Suissa i a Alemanya, s'escull la tensió de 12 kV en 16 ⅔ Hz per raons econòmiques (com molts altres esculls de la Companyia de Midi). Degut a restriccions tècniques de l'època, se'n adonen ràpidament que el corrent trifàsic no s'adapta perquè és massa complex i no gaire flexible, i que el corrent monofàsic presenta el problema de la posada en marxa. Llavors es va constatar que per una freqüència pròxima als 15 Hz, tot va relativament bé. Aleshores s'escull 16 ⅔ Hz perquè és la tercera part de 50 Hz.

Des de la seva construcció, la línia de la Cerdanya, de via estreta, ja es va fer electrificada, ja que certes rampes arribaven a les 60‰, incompatible amb la tracció a vapor.

A continuació la línia de Perpinyà-Vilafranca de Conflent (Pirineus Orientals) la que va ser escollida com a lloc dels futurs assajos, ja que permetia testejar les instal·lacions i materials en condicions de planura i de muntanya. És l'única línia que no es convertirà a 1500 volts. Va funcionar com llavors fins al 1971, data en què es van retirar les locomotores que van ésser lliurades del 1912 al 1915.

A partir de 1911, la companyia fa assajos de sis catenàries i és el sistema Westinghouse (americà) el que prospera, sempre per preocupacions econòmiques, la catenària era molt simple i els pals realisats amb carrils de doble ànima recuperats. És una catenària autocompensada (és capaç d'absorbir les variacions de temperatura), flexible i inclinada.

Abans de la fi dels assajos, la companyia fa la seva candidatura per la construcció dels trams de connexió amb Espanya del Transpirinenc oriental a La Tor de Carol i el Transpirinenc occidental a Canfranc. La tracció elèctrica és l'elecció des de bon començament, permetent reduir costos de construcció per la seva tolerància a les rampes més dures i els radis de corba més estrets.

La companyia va començar llavors una companya intensiva d'electrificació de la seva xarxa, comprenent tots els treballs a les vies, al creació d'obres hidroelèctriques per la producció d'energia elèctrica i la creació d'una xarxa de transport d'aquesta energia.

El 29 d'agost de 1920 el govern imposa el corrent continu a 1500 V., sobretot perquè l'armada no volia que s'utilitzés la mateixa tensió que a Alemanya.

La reacció de Midi es immediata i la companyia va omplir des del mes de desembre del mateix any nous programes d'electrificació a 1500 V. Des del 1923, totes les instal·lacions funcionen a 1500 V (excepte la línia de Perpinyà a Vilafranca de Conflent). En menys de dos anys, la xarxa de Midi ha acabat la seva reconversió.

El programa d'electrificació de Midi es impressionant, ja que en una dotzena d'anys només la xarxa d'electrificació de Midi forma un conjunt coherent. es va acabar el 1932, excepte l'enllaç Montalban-Seta que no es posarà en tensió fins al 1935 després de la signatura d'un acord amb el París-Orleans.

Material rodant de Midi

modifica
 
Locomotora 220 1775 compound de 4 cilindres, 1900.
  • Locomotores a vapor
    • 030 801 a 1202
    • 111 1 a 38,
    • 120 101 a 112,
    • 120 113 a 128, 1854,
    • 120 149 a 180,
    • 220 1775 a 1784, compound de 4 cilindres, 1900,
    • G8.1 (numerades de 2201 a 2251)
 
BB 1617 en Montereau l'any 1954
 
BB 4775 en un servei de maniobres a l'estació de París Austerlitz, darrera seu un tren llits de Talgo.
  • Locomotores elèctriques
    • 1C1 3900 (prototipus)
    • 2D2 5000
    • BB Midi
      • BB 1500
      • BB 1600
      • BB 4100
      • BB 4200
      • BB 4600
      • BB 4700
      • BB 4730
    • Z 4200
    • Z 4300
    • Z 4500
    • Z 4900
  • Cotxes
    • Cotxe a eixos Sud-Ouest

La xarxa ferroviària

modifica

1) Concessions de 1852

  • Línia de Bordeus a Seta. Declarada d'utilitat pública el 21 de juny de 1846
Data Secció Llargada
31/05/1855 Bordeus-Lengon 42 km
4/12/1855 Lengon-Tonens 54 km
29/05/1856 Tonens-Valença d'Agen 65 km
30/08/1856 Valença d'Agen-Montalban 45 km
30/08/1856 Montalban-Tolosa de Llenguadoc 46 km
2/04/1857 Tolosa de Llenguadoc-Seta 219 km
1/07/1858 Enllaços de Seta 4 km
  • Ferrocarril de Bordeus a Baiona
Data Secció Llargada
12/11/1854 Lo Teish-Dacs 105 km
26/03/1855 Dacs-Baiona 50 km
27/05/1855 Peçac de Bordèu-Bordeus 6 km
  • Ferrocarril de Narbona a Perpinyà
Data Secció Llargada
20/02/1858 Narbona-El Vernet 59 km
26/03/1855 El Vernet-Perpinyà 4 km

Notes i referències

modifica

Aquesta és una traducció de l'article de la wikipedia francesa

  1. Rapport de mission au Premier ministre du sénateur Alain Chatillon, Une ambition légitime pour le canal du Midi et le canal des Deux Mers, février 2012, p. 37-38. Informe consultable en línia Arxivat 2014-02-11 a Wayback Machine. en el lloc web de la Documentació francesa.
  2. Arnaud et Labat (Paris) / Librairie centrale (Toulouse). Les drames de l'inondation à Toulouse (en francès), 1875. 
  3. Rivals. Librairie du recueil Sirey. La fusion des exploitations des Compagnies des chemins de fer de l'Orléans et du Midi (en francès), 1936, p. 151. 

Bibliografia

modifica

Enllaços externs

modifica