Concert per a violí núm. 1 (Prokófiev)

El Concert per a violí núm. 1 en re major, op. 19, de Serguei Prokófiev, fou iniciat el 1915 i acabat l'estiu de 1917. Va ser estrenat a París el 18 d'octubre de 1923. Serge Koussevitzky dirigí l'orquestra i Marcel Darrieux en fou el solista.

Infotaula de composicióConcert per a violí núm. 1
Forma musicalcomposició musical i concert per a violí Modifica el valor a Wikidata
TonalitatRe major Modifica el valor a Wikidata
CompositorSerguei Prokófiev Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1917 Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióOpus Modifica el valor a Wikidata Op. 19 Modifica el valor a Wikidata
Format perSerguei Prokófiev Modifica el valor a Wikidata
Instrumentacióviolí Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena18 octubre 1923 Modifica el valor a Wikidata
EscenariParís Modifica el valor a Wikidata, Metròpolis del Gran París Modifica el valor a Wikidata

MovimentsModifica

Consta de tres moviments:

  1. Andantino
  2. Scherzo: Vivacissimo
  3. Moderato

HistòriaModifica

En la seva joventut, Prokófiev fou desestimat pel caràcter radical de la seva música. Les seves dissonàncies penetrants i els seus gestos sarcàstics foren condemnats pel públic acostumat a la música de Rimski-Kórsakov i de Rakhmàninov. El 1921, el ballet de Prokófiev El bufó quasi produí un escàndol a Londres. El compositor va ser escarnit com a bolxevic musical. Per altra banda, quan el Primer Concert per a violí s'escoltà per primera vegada a París, el 1923, el públic i els crítics –que havien après (amb dificultat) a apreciar les dissonàncies ferotges i els ritmes irregulars de Stravinski- desestimaren l'obra per «massa lúcida» i «mendelssohniana»!

El concert havia estat programat per a una estrena a Petrograd (avui Sant Petersburg), poc després d'acabat. Malgrat això, les condicions polítiques impediren la presentació. Prokófiev, que anteriorment havia sigut apolític, estava preocupat per l'amenaça que la Revolució Russa representava per a les arts. Aconseguí permís per abandonar el país i viatjà a Sibèria, al Japó i als Estats Units, abans d'establir-se a París.

Restava ansiós d'obtenir una presentació del Concert per a violí. Molts violinistes destacats es negaren a tocar-lo. Finalment, el primer violí de Serguei Koussevitzki va accedir a intentar-ho. L'acollida de l'obra millorà després de la tèbia recepció que va tenir a l'estrena, en part ocasionada per una estrena d'una obra de moda que s'havia inclòs al mateix programa: l'Octet de Stravinski. Quan Joseph Szigeti tocà el concert en el Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània, a Praga, l'any següent, assolí un èxit grandiós. Szigeti continuà tocant-lo per a tot el món.

Anys més tard, en la seva autobiografia, Prokófiev delineà quatre tendències dominants en la seva música. Totes elles es troben en el primer concert per a violí. Són:

  • La lírica, que es concentra en les línies melòdiques. L'element líric és observable immediatament en la línia d'obertura bella i en forma d'arc del violí solista, que es mou gradualment fins al seu registre més alt. Aquesta línia dóna color a la totalitat del primer moviment, així què, fins i tot quan la música es torna més punxant, el lirisme mai no es perd.
  • La innovadora, que identificà amb les fortes emocions. El segon aspecte de l'estil de Prokófiev s'escolta en els molts passatges innovadors del primer moviment. El solo de violí toca un acompanyament en pizzicato per les flautes i el clarinet. Més tard l'instrument solista treu acords de quatre notes a manera de guitarra: un altre so original. El passatge més inusual del primer moviment és la llarga coda, que és bellament acolorida. La modulació ràpida, alta, suau i delicada del violí i l'arpa acompanyen la melodia lírica principal en la flauta. Fan llur entrada altres sons delicats – trèmuls de viola, piccolo, altres vents i, finalment, totes les cordes – però el registre baix s'evita acuradament en aquesta música etèria. Aquest passatge retorna, completament transformat per a incloure sons baixos, al final del tercer moviment: pizzcati de la mà esquerra en la meitat dels passatges d'arc, harmònics alts glissandi, etcètera.
  • L'element tocata, que consta de ritmes impulsors i motors. Tot el segon moviment exemplifica l'element tocata. Els seus ritmes de corxeres generen una excitació implacable fins a l'abrupte final.
  • la clàssica, que deriva de la primerenca influència que rebé de les sonates de Beethoven. La majoria dels temes del final – especialment la melodia del fagot de l'obertura quan li respon el violí – exemplifica amb la seva gràcia clàssica la quarta tendència de Prokófiev. El que resulta és un moviment restringit i minuciosament proporcionat.

Tant el violí com l'orquestra toquen quasi constantment. Prokófiev assoleix varietat no pel diàleg sinó pel contrast de molts tipus de música. El concert és alternativament delicat, punxant, líric, poderós i íntim.

ReferènciesModifica

  • Invitación a la Música de Jonathan Kramer, pag. 554.