Concertino (Janáček)

Concertino, JW VII/11, és una composició de Leoš Janáček per a piano i un conjunt de cambra format per dos violins, viola, clarinet, trompa i fagot, estrenada el 16 de febrer de 1926 al Besední dům de Brno.[1]

Infotaula de composicióConcertino
Ilona Stepanova Concertino.jpg
Cartell de l'estrena
Forma musicalcomposició musical Modifica el valor a Wikidata
CompositorLeoš Janáček
Creació1 de gener al 29 d'abril de 1925
Data de publicació1925 Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióJW VII/11
Durada18 minuts
Dedicat aJan Heřman
Estrena
Estrena16 de febrer de 1926
EscenariBesední dům de Brno,
Moviments
  • Moderato
  • Piu mosso
  • Con moto
  • Allegro

Origen i contextModifica

El 28 de gener de 1925 Janáček va rebre de la Universitat Masaryk de Brno el doctorat honoris causa: cloenda oficial de les celebracions pels seus setanta anys que es va celebrar a Hukvaldy el 3 de juliol de l'any anterior. Janáček estava experimentant un moment de gràcia especial en la seva ja llarga i honorable existència. En l'acte li van preguntar quina era la contribució de la nació txeca a l'evolució de la música, i ell va dir: «Estem ampliant la música a tots els sons de l'univers —-el so adquireix arrels profundes–- arriba a la profunditat en la qual els pensaments tenen la llum --els bells sons perduts ara prenen possessió de la filosofia del so». Semblaria la mística d'un visionari, i és en canvi un retrat fidel de la seva música.[2]

RepresentacionsModifica

El Concertino es va estrenar el 16 de febrer de 1926 al Besední dům de Brno amb Ilona Štěpánová-Kurzová (piano), František Kudláček i Josef Jedlička (violins), Josef Trkan (viola), Stanislav Krtička (clarinet), František Janský (trompa) i František Bříza (fagot). Al cap de quatre dies, el 20 de febrer, es va estrenar a Praga, el 14 de novembre a Viena i el 8 de desembre a Berlín, sempre amb Štěpánová-Kurzová al piano.[1]

Anàlisi musicalModifica

Concertino pertany al quart i últim dels períodes en els quals es pot dividir l'activitat del compositor, és a dir, quan el seu estil esdevé més aviat concentrat en la recerca instrumental i tímbrica, cap a una direcció més aviat impressionista. Encara que formalment dividit en quatre moviments, el Concertino en realitat consisteix més aviat en una ràpida successió d'episodis curts amb gust rapsòdic. El serè Moderato inicial és pràcticament un duo per a trompa i piano, mentre que el segon moviment més festiu i remogut, la trompa és reemplaçada pel clarinet per establir un diàleg amb el piano, fins que, en els últims cinc compassos s'hi involucren els altres cinc instruments, com per preparar el següent moviment, Con moto, que és una decoloració permanent de timbres —-excepte els suports d'una cadència de piano—- i en el qual finalment s'exerceix tot el conjunt instrumental. Instrumentació que també es fa servir en el Presto final, però, en què l'economia de mitjans és més pronunciada que en el tercer moviment. El piano té, per tant, en tot el Concertino un alleujament constant per no assumir un paper en solitari, o de virtuosisme; però sí que exerceix com a espina dorsal de la partitura i el seu flux incessant, marcat, essencial, germina ràpidament de manera multiforme i és la raó de ser d'aquesta petita obra mestra del nostre segle.[3]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «Dades de l'obra» (en alemany). Leoš Janáček Gesellschaft. [Consulta: 27 novembre 2016].
  2. Sablich, Sergio. «Guia d'audició» (en italià). Orchestra Virtuale del Flaminio. [Consulta: 27 novembre 2016].
  3. Mariani, Mauro. «Guia d'audició» (en italià). Orchestra Virtuale del Flaminio. [Consulta: 27 novembre 2016].

Vegeu tambéModifica