Confederació de Polònia i Lituània

(S'ha redirigit des de: Confederació de Pòlonia i Lituània)

La Confederació de Polònia i Lituània o República de les Dues Nacions, [a] o també Corona de Polònia i Gran Ducat de Lituània, [b] fou una república aristocràtica federal[10]formada per la Corona del Regne de Polònia i el Gran Ducat de Lituània establerta el 1569 en virtut de la unió de Lublin. Va deixar d'existir com a conseqüència dels tractats de partició el 1795.

Confederació de Polònia i Lituània
Herb Polska (Alex K).svg
Herb Lytwa (Alex K).svg
1569 – 1795 Flag of Prussia (1750).svg
Flag of the Habsburg Monarchy.svg
Flag of Russia.svg
de}}}{{{common_name}}} de}}}Confederació de Polònia i Lituània
Bandera Escut
Lema nacional:
  • "Si Deus nobiscum quis contra nos"
    "Si Déu és amb nosaltres, llavors qui està contra nosaltres"
  • "Pro Fide, Lege et Rege"[note 1]
    "Per la fe, la llei i el rei"
Ubicació de {{{common_name}}}La Confederació de Polònia i Lituània el 1635.
Informació
Capital

(de iure)

  • Cracòvia[1] (1569–1596)
  • Varsòvia[1][b] (1596–1795)
(de facto)
Idioma oficialPolonès i llatí.
Altres idiomeslituà, rutè, romanès, ídix, alemany i armeni.
ReligióOficial:
Catolicisme romà
Monedazłoty de Polònia-Lituània Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Superfície1582[2]: 815.000 km²
Població1582[2] (est.): 8.000.000 (Densitat: 9,8 h/km²)
1618[3][4] (est.): 12.000.000 (d: 12/km²)
Període històric
Unió de Lublin1569
Primera partició de Polònia5 d'agost de 1772
Constitució del 3 de maig3 de maig de 1791
Segona partició de Polònia23 de gener de 1793[5]
Tercera partició de Polònia1795
Política
Forma de govern
Rei / Gran Duc
 • 1569–1572:Segimon II August (primer)
 • 1764–1795:Estanislau August Poniatowski (últim)

La unió de Lublin va ser la culminació d’un llarg procés d’unificació d’ambdós països, que havien estat de facto en una unió personal des del 1386 amb el matrimoni de la reina polonesa Eduvigis i el gran duc de Lituània Jogaila, que va ser coronat rei iure uxoris com a Ladislau II Jagelló.

Polònia i Lituània es mantenien separades, però estaven vinculades per la persona d'un governant elegit conjuntament, un parlament comú i la política exterior. S'havien suprimit les fronteres duaneres i s'havien introduït una moneda i un sistema administratius comuns; també es va intentar unificar la legislació. La Unió de Lublin també va completar el procés d'unificació de la corona polonesa: finalment es van incorporar els ducats d'Oświęcim i Zator (1564) i es va abolir l'autonomia de la Prússia Reial (1569). Podlaskie, Volínia, Podòlia Oriental i la regió de Kíev es van unir a la Corona. La configuració de les relacions mútues no va acabar amb el Sejm de Lublin. Els processos d’unificació progressius van conduir a la difuminació de les diferències entre els països.

Va ser un dels països més grans[11][12] i més poblats de l'Europa del segle XVI al XVII. Després de les guerres amb Moscòvia, va arribar a la seva màxima extensió, uns 990.000 km²[13][14] i, a partir de 1618, mantenia una població multiètnica de gairebé 12 milions[15][16]El polonès i el llatí eren les dues llengües oficials.

La Unió posseïa moltes característiques úniques entre els estats contemporanis. El seu sistema polític es caracteritzava per estrictes controls del poder monàrquic. Aquests controls van ser promulgats per un parlament (sejm) controlat per la noblesa (szlachta). Aquest sistema idiosincràtic fou un precursor dels conceptes moderns de democràcia,[17]a partir de 1791 monarquia constitucional,[18][19][20]i federació.[21]Tot i que els dos estats components de la Mancomunitat eren formalment iguals, Polònia era el soci dominant de la unió.[22]

La Mancomunitat de Polònia-Lituània es va caracteritzar per alts nivells de diversitat ètnica i per una relativa tolerància religiosa, garantida per la Llei de la Confederació de Varsòvia de 1573;[23][24][c] no obstant això, el grau de llibertat religiosa va anar variant amb el pas del temps.[25] La Constitució de 1791 reconeixia el catolicisme com la "religió dominant", a diferència de la Confederació de Varsòvia, però la llibertat de religió encara s'hi trobava garantida.[20]

Després de diverses dècades de prosperitat,[26][27][28]va entrar en un període de prolongada decadència política,[20][29]militar i econòmica[30]La seva creixent debilitat va conduir al seu repartiment entre els seus veïns (Àustria, Prússia i Rússia) a finals del segle XVIII. Poc abans de la seva desaparició, la Mancomunitat va adoptar un esforç de reforma massiu i va promulgar la Constitució del 3 de maig, la primera constitució codificada de la història europea moderna i la segona de la història del món modern (després de la Constitució dels Estats Units).[31][32][33][34][35]

NomModifica

El nom tradicional de l'estat - "Rzeczpospolita" - és una traducció literal al polonès del terme llatí Res publica (polonès rzecz - cosa, pospolita - comuna).[36]En la traducció del nom al català es pot optar pel mot "Mancomunitat"[37]o "República", tot i les petites diferències de matís que existeixen entre el mot polonès "Rzeczpospolita" i el català "República".

El nom oficial de l'estat era Regne de Polònia i Gran Ducat de Lituània (en polonès: Królestwo Polskie i Wielkie Księstwo Litewskie, en lituà: Lenkijos Karalystė ir Lietuvos Didžioji Kunigaikštystė, llatí: Regnum Poloniae Magnusque Ducatus Lithuaniae, bielorús: Каралеўства Польскае і Вялікае Княства Літоўскае, Karaleustva Polskaie i Vialikaje Kniastva Litouskaie; ucraïnès: Королівство Польське та Вели́ке князі́вство Лито́вське, Korolivstvo Polske ta Velike kniazivstvo Litovske). Fins al segle XVII, el nom llatí Regnum Poloniae Magnusque Ducatus Lithuaniae era generalment utilitzat en tractats internacionals i correspondència diplomàtica.[38]

Des del segle XVII, l'estat també es coneixia com a Sereníssima República de Polònia (en polonès: Najjaśniejsza Rzeczpospolita Polska, llatí: Serenissima Res Publica Poloniae),[39]Mancomunitat del Regne de Polònia, en polonès: Rzeczpospolita Królestwa Polskiego[40]o Mancomunitat de Polònia, en polonès: Rzeczpospolita Polska[41][d]

El tractat de Varsòvia de 1773 entre Polònia-Lituània i el Regne de Prússia diu, en francès: Traité entre Sa Majesté le Roi de Prusse et Sa Majesté le Roi et la République de Pologne, conclu à Varsovie le 18. Sept. 1773.[42]El tractat sobre la segona partició de Polònia-Lituània de 1793 (també en francès) diu Sérénissime République de Pologne.[43]

L'estat també era conegut com a Regne de Polònia, en polonès: Królestwo Polskie o simplement Polònia, en polonès: Polska.[38][44][45] En la parla quotidiana, els habitants feien servir el terme "Rzeczpospolita". Els països d’Europa occidental solen utilitzar simplement el terme "Polònia". El terme "Mancomunitat de les Dues Nacions", en polonès: Rzeczpospolita Obojga Narodów, llatí Res Publica Utriusque Nationis) es va utilitzar a la Garantia recíproca de les Dues Nacions, en polonès: Zaręczenie Wzajemne Obojga Narodów.[46] En la historiografia polonesa, sovint es fa referència a l'estat com a República Noble, en polonès: Republika Szlachecka o Primera República, en polonès: Pierwsza Rzeczpospolita. Aquest últim terme és relativament comú per a distingir-la de la Segona República Polonesa.

HistòriaModifica

Vegeu també: Evolució territorial de Polònia

Preludi (1370–1569)Modifica

El Regne de Polònia i el Gran Ducat de Lituània van experimentar una sèrie alterna de guerres i aliances al llarg dels segles XIII i XIV.[47]Les relacions entre ambdós estats diferien de vegades a mesura que cadascun lluitava i competia pel domini polític, econòmic o militar de la regió.[47] Al seu torn, Polònia s'havia mantingut com un ferm aliat del seu veí del sud, Hongria. L'últim monarca polonès de la dinastia Piast, Casimir el Gran, va morir el 5 de novembre de 1370 sense tenir un hereu legítim.[48] En conseqüència, la corona va passar al seu nebot hongarès, Lluís d'Anjou, que governà el Regne d'Hongria en una unió personal amb Polònia.[48] Un pas fonamental en el desenvolupament d’extensos vincles amb Lituània va ser la crisi successòria que va sorgir a la dècada del 1380.[49]Lluís va morir el 10 de setembre de 1382 i, com el seu oncle, no va tenir un fill per a succeir-lo. Les seves dues filles, Maria i Eduvigis, defensaven el vast reialme dual.[48]Els senyors polonesos van rebutjar Maria, després promesa amb Segimon de Luxemburg, a favor de la seva germana menor Eduvigis.[50]La futura reina regnant estava destinada a casar-se amb el jove Guillem d'Habsburg, però certes faccions de la noblesa es mostraven aprensives en creure que l'austríac Guillem no asseguraria els interessos nacionals.[51]En canvi, es van adreçar a Jogaila, el gran duc de Lituània. Jogaila era un pagà de tota la vida i va prometre adoptar el catolicisme en casar-se i signar la Unió de Krewo el 14 d'agost de 1385.[52]L'acord va imposar el cristianisme a Lituània i va transformar Polònia en un diarcat, un regne governat per dos sobirans; els seus descendents i successius monarques ostentaren els títols de rei i de gran duc respectivament.[53]La clàusula última dictava que Lituània es fusionaria a perpetuïtat (perpetuo applicare) amb el Regne polonès; tanmateix, això no entrà en vigor fins al 1569.[54]Jogaila va ser coronat com a Ladislau II Jagelló a la catedral de Wawel el 4 de març de 1386.[55]

Unió de Lublin (1569)Modifica

Article principal: Unió de Lublin

Es van prendre diversos acords menors abans de la unificació, en particular la Unió de Cracòvia i Vílnius, la Unió de Vílnius i Radom i la Unió de Grodno. La posició vulnerable de Lituània i l'augment de les tensions al seu flanc oriental van convèncer els nobles per cercar un vincle més estret amb Polònia..[56]La idea d'una federació presentava millors oportunitats econòmiques, alhora que assegurava les fronteres de Lituània de les amenaces dels estats hostils al nord, sud i est.[56]La noblesa menor lituana estava desitjosa de compartir els privilegis personals i les llibertats polítiques de què gaudia la szlachta polonesa, però no va acceptar les demandes poloneses per a la incorporació del Gran Ducat a Polònia com a mera província, sense sentit d'autonomia.[57]Mikołaj Radziwiłł "el Roig" (Radvila Rudasis) i el seu cosí Mikołaj Radziwiłł "el Negre", dos destacats nobles i comandants militars de Lituània, es van oposar de viva veu a la unió.[58]

Segimon II August, que tenia fills i estava malalt, fou un ferotge defensor d'una sola Mancomunitat unificada. Segons els historiadors, va ser la seva participació activa la que va accelerar el procés i va fer possible la unió.[59]El 10 de gener de 1569 es va reunir un parlament (sejm) a la ciutat de Lublin, al qual van assistir enviats d'ambdues nacions. Es va acordar que la fusió es produirà el mateix any i que tots dos parlaments es fusionaran en una assemblea conjunta.[60] A partir de llavors no es va permetre cap convocatòria parlamentària independent ni cap dieta.[60]Els súbdits de la corona polonesa ja no tenien restriccions a l'hora de comprar terres en territori lituà i es va establir una moneda única.[61]Tot i que els militars es mantenien separats, una política exterior unificada significava que les tropes lituanes estaven obligades a contribuir durant un conflicte que no els beneficiés.[61]Com a resultat, diversos magnats lituans van deplorar els acords i van deixar l'assemblea en protesta.[62]Segimon II va utilitzar la seva autoritat com a gran duc i va fer complir l'acord d'unió in contumaciam. Amb por, els nobles absents van tornar ràpidament a les negociacions.[62] Els diputats reunits van aprovar la Unió de Lublin i els assistents van signar l'acord l'1 de juliol, amb la qual cosa es creà la Mancomunitat lituanopolonesa.[62]

La mort de Segimon el 1572 fou seguida d'un interregne durant el qual es van fer ajustaments al sistema constitucional; aquests ajustaments van augmentar significativament el poder de la noblesa polonesa i van establir una monarquia veritablement electiva.[63]

Àpex i Edat d'Or (1573–1648)Modifica

Article principal: Edat d'Or polonesa
La Mancomunitat lituanopolonesa el 1582

L'11 de maig de 1573, Enric de Valois, fill d'Enric II de França i Caterina de Mèdici, fou proclamat rei de Polònia i gran duc de Lituània en les primeres eleccions reials fora de Varsòvia. Aproximadament 40.000 notables van votar en el que havia de ser una tradició de segles de democràcia de nobles (llibertat daurada). Enric ja es va presentar com a candidat abans de la mort de Segimon i va rebre un ampli suport de les faccions pro-franceses. L'elecció va ser un moviment polític dirigit a reduir l'hegemonia dels Habsburg, acabar amb les escaramusses amb els otomans, aliats dels francesos i treure profit del lucratiu comerç amb França. En ascendir al tron, Enric va signar l'acord contractual conegut com a Pacta conventa i va aprovar els articles enricians.[64]La llei establia els principis fonamentals de governança i dret constitucional a la Mancomunitat polonesolituana.[64]

El juny de 1574, Enric va abandonar Polònia i va adreçar el seu interès envers la reivindicació de la corona francesa, després de la mort del seu germà i predecessor, Carles IX.[65]Posteriorment, el tron fou declarat vacant.

L'interregne va concloure el 12 de desembre de 1575 quan el primat Jakub Uchański va declarar Maximilià II, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, com a següent rei.[66] La decisió va ser condemnada per la coalició anti-Habsburg, que exigia un candidat "nadiu".[66]Com a compromís, el 13 de desembre de 1575 Anna Jagelló - germana de Segimon August i membre de la dinastia jagellònica - es va convertir en la nova monarca.[67] Els nobles van elegir simultàniament Esteve Bathory com a co-regent, que governà iure uxoris.[66]L'elecció de Báthory va resultar controvertida: Lituània i la Prússia Ducal inicialment es va negar a reconèixer al transsilvà com el seu governant.[68] La rica ciutat portuària de Gdańsk (Danzig) va organitzar una revolta i, amb l'ajut de Dinamarca, va bloquejar el comerç marítim fins a la neutral Elbląg (Elbing).[69]Báthory, incapaç de penetrar en les extenses fortificacions de la ciutat, va sucumbir a les exigències de majors privilegis i llibertats.[69]

Tanmateix, la seva reeixida campanya de Livònia va acabar amb l'annexió de Livònia i el ducat de Curlàndia i Semigàlia (moderna Letònia i sud d'Estònia), per la pau de Iam Zapolsk[70] amb la qual amplià la influència de la Mancomunitat als països bàltics.[71]I el més important: Polònia va guanyar la ciutat hanseàtica de Riga al mar Bàltic.

 
Segimon III Vasa, un dèspota catòlic que va minar el sistema electiu amb l’esperança de restaurar l’absolutisme. El seu regnat va suposar la major expansió territorial de la Mancomunitat

El 1587, Segimon III Vasa, fill de Joan III de Suècia i Caterina Jagelló – va guanyar les eleccions, però la seva reivindicació va ser obertament contestada per Maximilià III d'Àustria, que va llançar una expedició militar per desafiar el nou rei.[72]La seva derrota el 1588 a mans de Jan Zamoyski va segellar el dret de Segimon al tron de Polònia i Suècia.[73]El llarg regnat de Segimon va marcar la fi de l'Edat d'Or polonesa i el començament de l'Edat de Plata.[74] Devot catòlic amb tendències despòtiques, esperava restablir l'absolutisme i va imposar el catolicisme romà durant l'apogeu de la Contrareforma.[75]El seu odi cap als protestants a Suècia va provocar una guerra d'independència, que va posar fi a la unió polonesosueca.[76] Com a conseqüència, va ser deposat a Suècia pel seu oncle Carles IX Vasa.[77]A Polònia, la rebel·lió de Zebrzydowski va ser suprimida brutalment.[78]

Segimon III va iniciar llavors una política d'expansionisme i va envair Rússia el 1609, quan aquell país patia una guerra civil coneguda com el Període Tumultuós. El juliol de 1610, la força polonesa, inferior en nombre i composta per hússars alats, va derrotar els russos a la batalla de Klúixino, cosa que va permetre als polonesos prendre i ocupar Moscou durant els dos anys següents.[79]El malaurat Basili IV de Rússia va ser transportat en una gàbia a Varsòvia, on va retre vassallatge a Segimon; Basili va ser assassinat més tard en captivitat.[80]Les forces de la Confederació van ser finalment expulsades el 1612. La guerra va concloure amb una treva, que va concedir a Polònia-Lituània extensos territoris a l'est i va marcar la seva major expansió territorial.[81] Almenys cinc milions de russos van morir entre 1598 i 1613, com resultat d'un conflicte continu, la fam i la invasió de Segimon.[82]

La Guerra otomanopolonesa (1620-1621) va obligar Polònia a retirar-se de Moldàvia al sud-est d'Europa, però la victòria de Segimon sobre els turcs a Khotín va disminuir la supremacia del sultanat i finalment va provocar l'assassinat d'Osman II.[83]Això va assegurar la frontera turca durant la durada del govern de Segimon. Malgrat les victòries de la guerra polonesosueca (1626-1629), l'esgotat exèrcit de la Mancomunitat va signar el tractat d'Altmark, que cedia gran part de Livònia a Suècia sota Gustau Adolf.[84]Al mateix temps, el poderós parlament del país estava dominat per nobles (Pic. 2) que eren reticents a participar en la Guerra dels Trenta Anys; aquesta neutralitat va salvar el país dels estralls d’un conflicte politicoreligiós que va devastar la major part de l’Europa contemporània.[85]

Durant aquest període, Polònia va experimentar un despertar cultural i amplis desenvolupaments en arts i arquitectura; el primer rei Vasa va patrocinar obertament pintors, artesans, músics i enginyers estrangers, que es van establir a la Mancomunitat a petició seva.[86]

El fill gran de Segimon, Ladislau, el va succeir com a Ladislau IV el 1632 sense cap oposició important.[87]Tàctic expert, va invertir en artilleria, va modernitzar l'exèrcit i va defensar aferrissadament les fronteres orientals de la Mancomunitat.[88]Mitjançant el tractat de Stuhmsdorf, va recuperar regions de Livònia i els països bàltics que s'havien perdut durant les guerres polonesosueques.[89]A diferència del seu pare que venerava els Habsburg, Ladislau va buscar vincles més estrets amb França i es va casar amb Maria Lluïsa de Gonzaga, filla de Carles I Gonzaga, duc de Màntua, el 1646.[90]

Diluvi, rebel·lions i Viena (1648–1696)Modifica

 
Joan III Sobieski, vencedor dels turcs a Viena el 1683. El monument del segle XVIII fou encarregat pel rei Estanislau August Poniatowski

El poder i l'estabilitat de la Mancomunitat van començar a minvar després d'una sèrie de cops durant les dècades següents. El germà de Ladislau, Joan II Casimir, va demostrar ser feble i impotent. La multicultural i megadiversa federació ja patia problemes domèstics. A mesura que es va enfortir la persecució de les minories religioses i ètniques, diversos grups van començar a rebel·lar-se.

Els cosacs ucraïnesos autogovernats a les zones frontereres del sud-est de la Mancomunitat es va revoltar contra l'opressió polonesa i catòlica envers la Ucraïna ortodoxa el 1648, en el que es va conèixer com a rebel·lió de Khmelnitski. Va resultar en una sol·licitud ucraïnesa, segons els termes del tractat de Pereiàslav, de protecció per part del tsar rus. El 1651, davant una creixent amenaça de Polònia, i abandonat pels seus aliats tàtars, Khmelnitski va demanar al tsar que incorporés Ucraïna com a ducat autònom sota protecció russa. L'annexió russa de la Zaporígia ucraïnesa va suplantar gradualment la influència polonesa en aquesta part d'Europa. En els anys següents, colons polonesos, nobles, catòlics i jueus es van convertir en víctimes de massacres de represàlia instigades pels cosacs als seus dominis. L'altre cop per a la Mancomunitat va ser una invasió sueca el 1655, coneguda com el Diluvi, que va rebre el suport de les tropes del duc de Transsilvània Jordi II Rákóczi i Frederic Guillem de Brandenburg. Sota es clàusules del tractat de Bromberg el 1657, la catòlica Polònia es va veure obligada a renunciar a la sobirania sobre la protestant Prússia; el 1701, l'antany insignificant ducat es va transformar en el Regne de Prússia, que esdevindria una gran potència europea al segle XVIII i resultaria l'enemic més durador de Polònia.

A la fi del segle XVII, el rei de la debilitada Confederació, Joan III Sobieski, es va aliar amb l'emperador del Sacre Imperi, Leopold I, per fer front a derrotes contundents davant l'Imperi Otomà. El 1683, la batalla de Viena va suposar el punt decisiu final en la lluita de 250 anys entre les forces de l’Europa cristiana i els otomans islàmics. Per la seva oposició de segles als avenços musulmans, la Mancomunitat guanyaria el nom d'Antemurale Christianitatis (baluard del cristianisme).[21][91] Durant els següents 16 anys, la Gran Guerra Turca conduí els turcs permanentment al sud del riu Danubi, i ja mai més no pogueren amenaçar l’Europa central.[92]

Turbulències polítiques i Il·lustració (1697–1771)Modifica

Article principal: Il·lustració a Polònia
 
August II el Fort, rei de Polònia i elector de Saxònia, amb l' Orde de l'Àliga Blanca que va establir el 1705.

La mort de Joan Sobieski el 1696 va acabar amb el període de sobirania nacional i la relativa autoritat de Polònia sobre la regió va disminuir ràpidament. Al segle XVIII, la desestabilització del seu sistema polític va portar la Mancomunitat al límit de la guerra civil i l’Estat es va tornar cada vegada més susceptible a la influència estrangera.[93]La resta de potències europees van intervenir perpètuament en els assumptes del país.[93]Després de la mort d'un rei, diverses cases reials s'introduïen activament amb l'esperança d'aconseguir vots per als candidats desitjats.[94] La pràctica era comuna i a plena vista, i la selecció sovint era el resultat de forts suborns dirigits a nobles corruptes.[95] Lluís XIV de França va intervenir de manera important a favor de Francesc Lluís, príncep de Conti, en oposició a Jaume Lluís Sobieski, Maximilià de Baviera i Frederic August de Saxònia.[96]La conversió d'aquest últim del luteranisme al catolicisme va impressionar els magnats conservadors i el papa Innocenci XII, que al seu torn van expressar el seu suport.[97]La Rússia imperial i l'Àustria dels Habsburg també van contribuir finançant Frederic, l'elecció del qual va tenir lloc el juny de 1697. Molts van qüestionar la legalitat de la seva elevació al tron; s'especulà que el príncep de Conti havia rebut més vots i que era l'hereu legítim. Frederic es va afanyar amb els seus exèrcits a Polònia per sufocar qualsevol oposició. Va ser coronat com a August II al setembre i el breu compromís militar de Conti a prop de Gdańsk el novembre del mateix any va resultar infructuós.[98]

La casa de Wettin governà Polònia-Lituània i Saxònia simultàniament, i dividí el poder entre ambdós estats. Malgrat els seus polèmics mitjans per assolir el poder, August II es va dedicar generosament a les arts i va deixar un extens llegat cultural i arquitectònic (barroc) a ambdós països. A Polònia, va ampliar Wilanów i va facilitar la reforma del castell reial de Varsòvia en una residència de palau moderna.[99]Innombrables monuments i lloc d'interès de la ciutat porten un nom que fa referència als reis saxons, en particular el Jardí Saxó, l'Eix Saxó i l'antic Palau Saxó.[100]

El període va contemplar el desenvolupament de la planificació urbana, la construcció de carrers, hospitals, escoles (Collegium Nobilium), parcs públics i biblioteques (Biblioteca Załuski). Es van obrir les primeres fàbriques que produïen a gran escala per satisfer les demandes de la noblesa com a consumidors.[101]

En ple període de la Gran Guerra del Nord, es va formar una coalició (Confederació de Varsòvia) contra August II per part de Estanislau Leszczyński i altres magnats patrocinats per Suècia. La Mancomunitat polonesolituana era formalment neutral en aquell moment, ja que August va entrar a la guerra com a elector de Saxònia. Ignorant les propostes de negociació poloneses avalades pel parlament suec, Carles va envair la Confederació i va vèncer les forces saxopoloneses a la batalla de Klissow el 1702 i a la batalla de Pułtusk el 1703.[102]Carles va aconseguir llavors destronar August i coaccionar el Sejm (parlament) per substituir-lo per Estanislau el 1704.[103]August va recuperar el tron el 1709,[104] però la seva pròpia mort el 1733 va provocar la Guerra de Successió Polonesa en què Estanislau va intentar una vegada més apoderar-se de la corona, aquesta vegada amb el suport de França.[105] El Sejm de la pacificació (1736) va confirmar l'ascens al tron d'August III, que succeí el seu pare.[106]

La relativa pau i inactivitat que vingueren després només van debilitar la reputació de Polònia a l'escena mundial.[107] Aleksander Brückner va assenyalar que els costums i tradicions poloneses van ser abandonats a favor de tot allò estranger, i els estats veïns van continuar explotant Polònia al seu favor.[107] A més, la creixent explotació de recursos d'Europa occidental a les Amèriques féu que les exportacions de la Confederació fossin menys crucials, cosa que va provocar pèrdues financeres.[108]August III va passar poc temps a la Mancomunitat, i preferí la ciutat saxona de Dresden. Va nomenar Heinrich von Brühl com a virrei i ministre d’afers polonesos que al seu torn va deixar la política a les mans de famílies de magnats polonesos, com els Czartoryski i els Radziwiłł.[109]Fou també durant aquest període que la Il·lustració polonesa va començar a brollar.

Particions (1772–1795)Modifica

Article principal: Repartiment de Polònia
Vegeu també: Guerra russopolonesa de 1792
 
Varsòvia a prop del final de l’existència de la Mancomunitat. Pintura de Bernardo Bellotto, 1778

El 1764, l'aristòcrata Stanisław August Poniatowski (Estanislau II August) va ser elegit monarca amb la connivència i el suport de la seva antiga amant Caterina la Gran, una noble alemanya que es va convertir en emperadriu de Rússia.[110]

L'intent de reforma de Poniatowski es va trobar amb una forta resistència tant interna com externa. Qualsevol objectiu d’estabilitzar la Mancomunitat era perillós per als seus ambiciosos i agressius veïns . Igual que els seus predecessors, va patrocinar artistes i arquitectes. El 1765 va fundar el Cos de Cadets de Varsòvia, la primera escola pública de Polònia.[111] El 1773 el rei i el parlament van formar la Comissió d'Educació Nacional, el primer ministeri d'educació de la història europea.[112][113]El 1792, el rei va ordenar la creació de l'Orde Virtuti Militari, una de les condecoracions militars més antigues encara en ús.[114]Estanislau August també admirava la cultura dels regnes antics, particularment Roma i Grècia; El neoclassicisme es va transformar en la forma dominant d’expressió arquitectònica i cultural.

Políticament, però, la vasta Mancomunitat estava en declivi constant i el 1768 va començar a ser considerada pels russos com el protectorat de l'Imperi Rus, malgrat que encara era un estat independent.[115][116]Tenir la major part del control sobre Polònia era fonamental per a les estratègies diplomàtiques i militars de Caterina.[117]Els intents de reforma, com la Constitució de maig del Gran Sejm, van arribar massa tard. El país fou dividit en tres annexions successives, de les quals se'n beneficiaren l'Imperi Rus, el Regne alemany de Prússia i la monarquia austriacista dels Habsburg. El 1795, la Mancomunitat polonesolituana havia estat completament esborrada del mapa d'Europa. Polònia i Lituània no es van restablir com a països independents fins al 1918.[118]

Particions de Polònia
Partició Data Participants Territori
I 5 d'agost de 1772 Arxiducat d'Àustria Part d'Ucraïna Occidental i sud de Polònia
Regne de Prússia Nord-oest de Polònia
Imperi Rus Rússia blanca oriental, part dels estats bàltics (Livònia)
II 23 de gener de 1793 Regne de Prússia Gdańsk, Toruń i Poznań, amb terres del nord de Polònia
Imperi Rus La part central de la Rússia blanca, amb les ciutats de Minsk, Niasvij, Slutsk, Pinsk i part del marge dret d'Ucraïna
III 24 d'octubre de 1795 Arxiducat d'Àustria La Petita Polònia, amb Cracòvia i Lublin, part sud de Podlàquia i part occidental del voivodat de Brest
Regne de Prússia La major part del voivodat de Masòvia juntament amb Varsòvia, parts del Podlàquia, voivodats de Grodno, Trokai i Samogítia
Imperi Rus Bielorússia occidental, part de Lituània, el Ducat de Curlàndia i Semigàlia, Volínia occidental i part de la terra de Chełm Mapa de les particions de la Rzeczpospolita

LlegatModifica

Article principal: Międzymorze

El Ducat de Varsòvia, establert el 1807 per Napoleó Bonaparte, remunta els seus orígens a la Mancomunitat. Altres moviments de renaixement van aparèixer durant la Revolta de novembre (1830–31), la Revolta de gener (1863–64) i a la dècada de 1920, amb l'intent fallit de Józef Piłsudski de crear una federació (Międzymorze) dirigida per Polònia que, en la seva major en extensió, s’estendria des de Finlàndia al nord fins als Balcans al sud.[119] La contemporània República de Polònia es considera successora de la Mancomunitat,[120] ]mentre que la República de Lituània, restablerta al final de la Primera Guerra Mundial, s'ha distanciat de la memòria històrica d'aquell estat per considerar que va ser per als lituans més una etapa d'imposició que no pas de col·laboració igualitària[121]tot i que aquesta actitud ha estat canviant en els darrers anys.[122]

Organització estatal i políticaModifica

Llibertat dauradaModifica

Article principal: Llibertat daurada
 
Jan Matejko: La República al zenit del seu poder. Eleccions reials de 1573
 
Palau del Tribunal de Lituània a l'actual carrer Pilies, Vílnius, que era exclusivament el màxim tribunal d'apel·lació de la noblesa lituana al Gran Ducat de Lituània.

La doctrina política de la Mancomunitat era que el nostre estat és una república sota la presidència del rei. El canceller Jan Zamoyski va resumir aquesta doctrina quan va dir que Rex regnat et non-gubernat ("El rei regna però [lit. 'i'] no governa").[123] La Mancomunitat tenia un parlament, el Sejm, així com un Senat i un rei electe (Pic. 1). A cada monarca nou elegit se li exigia que signés els articles del rei Enric. Aquest document definia els principis inviolables del sistema estatal i garantia la tolerància religiosa. Amb el pas del temps, els articles del rei Enric es van combinar amb els pacta conventa: les obligacions personals del rei electe.[124]A partir d'aquest moment, el rei va ser efectivament un soci de la classe noble i era supervisat constantment per un grup de senadors . El Sejm podia vetar el rei sobre assumptes importants, inclosa la legislació (l'adopció de noves lleis), els afers exteriors, la declaració de guerra i els impostos (canvis dels impostos existents o la recaptació de nous).[124]

Els principis i elements bàsics del sistema polític polonès es van anomenar "llibertat daurada" (llatí: Aurea Libertas o en polonès: Złota Wolność, terme utilitzat des de 1573), i incloïen:

La llibertat daurada va crear un sistema inusual a Europa en aquella època. Mentre que en altres països hi va haver una centralització del poder, la monarquia absoluta i la guerra religiosa i dinàstica, la Mancomunitat va experimentar amb la descentralització,[21]la confederació i federació, la democràcia i la tolerància religiosa.[126]

Oligarquia dels magnatsModifica

 
El pastís dels reis, una al·legoria de la primera partició de Polònia. Dibuix contemporani de Jean-Michel Moreau el Jove.

El final de la dinastia jagellònica el 1572, després de gairebé dos segles, va alterar el fràgil equilibri del govern de la Mancomunitat. El poder va escapar cada vegada més del govern central envers la noblesa.[64]

Quan se li presentaven oportunitats periòdiques per omplir el tron, la szlachta mostrava una preferència pels candidats estrangers que no establirien una dinastia forta i duradora. A més, a part de notables excepcions, com ara Esteve Bathory de Transsilvània (1576-86), els reis d'origen estranger s'inclinaven a subordinar els interessos de la Mancomunitat als del seu propi país d'origen i la seva casa governant. Això fou especialment visible en les polítiques i accions dels dos primers reis elegits de la dinastia sueca dels Vasa, la política de la qual va fer que la Mancomunitat entrés en conflicte amb Suècia, fet que va culminar amb la guerra coneguda com el Diluvi (1655), un dels esdeveniments que van marcar el final de l'Edat d'Or de la Mancomunitat i l'inici del seu declivi.[127]

La rebel·lió de Zebrzydowski (1606-1607) va suposar un augment substancial del poder dels magnats polonesos i la transformació de la democràcia szlachta en oligarquia dels magnats. El sistema polític de la Mancomunitat era vulnerable a la interferència externa, ja que els diputats del Sejm eren subornats[128][129] per les potències estrangeres perquè utilitzessin el seu liberum veto per a blocar qualsevol intent de reforma.

Darreres reformesModifica

 
La Constitució del 3 de maig adoptada el 1791 va ser la primera constitució moderna d’Europa.

La Mancomunitat finalment va fer un greu esforç per reformar el seu sistema polític en adoptar, el 1791, la Constitució del 3 maig, que l'historiador Norman Davies qualificà com la primera d'aquestes característiques a Europa.[35] La revolucionària constitució va reformular l'antiga Mancomunitat polonesolituana com un estat federal polonesolituà, amb una monarquia hereditària, i va abolir moltes de les característiques perjudicials de l'antic sistema.

En particular, la nova constitució:

Tot i així, aquestes reformes van arribar massa tard, ja que la Mancomunitat fou immediatament envaïda per totes bandes per part dels seus veïns, que s’havien conformat amb deixar la Confederació sola, com un feble estat tampó, però va reaccionar fermament als intents del rei Estanislau August i d’altres.[130][Pàgina?] Rússia temia les implicacions revolucionàries de les reformes polítiques de la Constitució del 3 de maig i la possibilitat que la Mancomunitat recuperés la seva posició com a potència europea. Caterina la Gran considerava la constitució de maig com a fatal per a la seva influència[131] i va declarar la constitució polonesa jacobina.[132] Grigori Potiomkin va redactar la llei per a la Confederació de Targowica, i es va referir a la constitució com el "contagi de les idees democràtiques.[133] Mentrestant, Prússia i Àustria la van utilitzar com a pretext per a una nova expansió territorial.[132] El ministre prussià Ewald Friedrich von Hertzberg va qualificar la constitució com "un cop per a la monarquia prussiana"[134]i temia que una Polònia enfortida tornés a dominar Prússia.[131][135]Al final, la Constitució del 3 de maig mai no es va aplicar completament i la Mancomunitat va deixar d’existir completament només quatre anys després de la seva adopció.[136]

GeografiaModifica

 
Mapa topogràfic de la Mancomunitat el 1764

La primera guia completa del país va ser publicada en llatí pel bisbe i cartògraf polonès Martin Kromer al segle XVI, amb el títol de Polonia sive de situ, populis, moribus, magistratibus et Republica regni Polonici libri duo.[137][138]

Les obres de Kromer i altres mapes contemporanis, com els de Gerardus Mercator, mostren la Mancomunitat com a planes. La part sud-est de la Confederació, la Kresy, era famosa per les seves estepes. Hi havia fronteres naturals al sud i al nord: els Carpats i el mar Bàltic. Igual que amb la majoria de països europeus de l'època, la Mancomunitat era un país agrícola, densament cobert de boscos, especialment a l'est. Avui en dia, el que queda del bosc de Białowieża constitueix l'últim bosc primari en gran part intacte d'Europa.[139]

Divisions administrativesModifica

 
Divisió administrativa de la República de les Dues Nacions; estatus jurídic a partir de 1619

Les terres de l'antiga Mancomunitat polonesolituana formen part actualment de diversos països d'Europa central, inclosos Polònia, Lituània, Letònia, Ucraïna, Bielorússia, Rússia, Moldàvia (Transnístria) i Estònia,[140][141]També algunes petites ciutats de l'Alta Hongria (avui majoritàriament Eslovàquia), van passar a formar part de Polònia en virtut del tractat de Lubowla.

Tot i que el terme "Polònia" s'ha utilitzat i s'utilitza sovint per referir-se a tot el país, en realitat constava de dues parts principals:

La Mancomunitat es dividia en unitats administratives més petites conegudes com a voivodats (en polonès: województwa, singular województwo). Cada voivodat estava governat per un voivoda (en polonès: wojewoda, governador). Els voivodats es dividien a més en starostwa, i cada starostwo estava governat per una starosta. Les ciutats estaven governades per castellans, en polonès: Kasztelan . Hi havia freqüents excepcions a aquestes regles, principalment relacionades amb el funcionament de subunitats com ara la ziemia o el principat (en polonès: Księstwo).

CapitalModifica

La capital oficial de la Mancomunitat era Cracòvia. El 1596, el castell de Wawel va patir un incendi, de manera que el rei Segimon III va traslladar temporalment la seva residència a Varsòvia. Des de llavors, Varsòvia es va convertir en la capital de facto,[1]tot i que la funció de ciutat capital no estava registrada en cap document, i els reis i grans ducs polonesos de Lituània van continuar sent coronats a Cracòvia. Varsòvia va ser proclamada capital oficial només després de l’adopció de la Constitució de maig de 1791.

Regions geogràfiques de la Mancomunitat polonesolituanaModifica

Històricament, la Mancomunitat polonesolituana incloïa, entre altres, els següents territoris::

L’àmbit territorial de la Mancomunitat va canviar sovint, principalment a l’est. Després de la treva de Iam Zapolsk (1582), el país tenia aproximadament 867.000 km² (815.000 sense Livònia)[143] i una població de 7,5 milions.[144]Després de la treva de Deulino, la Mancomunitat va augmentar el seu territori fins als 990.000 km². La població de la República en aquest període era de 10-11 milions.[145]

Estats veïns de la MancomunitatModifica

Mapes de la República de les Dues Nacions
Densitat de població de la Mancomunitat polonesolituana segons el cens de 1790  
Major extensió territorial de la Mancomunitat polonesolituana durant anys 1619-1622, després de la treva de Deulino, en el context de les fronteres dels països moderns.


Llegenda:

  Prusy Książęce – lenno Królestwa Polskiego
  Livònia – posiadłość Korony i Litwy
  Curlàndia – lenno Rzeczypospolitej
 
Mapa de la Rzeczpospolita durant el Diluvi suec i el Diluvi rus  
Finques de les famílies dels magnats polonesos als segles xvi i xvii  
País Any del començament del veïnatge Raó Any del final del veïnatge Raó
Regne de Bohèmia
(unió personal
dins de la monarquia dels Habsburg)
1569 Unió de Lublin 1620 Batalla de la Muntanya Blanca i incorporació a la monarquia austríaca
Ducat de Silèsia 1675 Extinció dels Piastes de Silèsia
i incorporació del darrer dels seus principats
a la monarquia austríaca
Marcgraviat de Brandenburg 1701 Unificació del país des de Brandenburg-
-Prússia fins al Regne de Prússia
Ducat de Pomerània 1648 Pau de Westfàlia: partició
entre Suècia i Brandenburg
Regne d'Hongria
(unió personal
dins de la monarquia dels Habsburg)
1687 Reconeixement dels Habsburg com a reis hereditaris
i incorporació a la monarquia austríaca
Imperi Otomà 1793 Segona partició de Polònia - canvi de fronteres
Principat de Transsilvània
(feu turc)
1699 Tractat de Karlowitz
i incorporació a la monarquia austríaca
Principat de Moldàvia
(feu turc)
1793 Segona partició de Polònia: canvi de fronteres
Kanat de Crimea
(feu turc)
1667/1686 Tractat d'Andrússovo, posteriorment Tractat de Pau Eterna – canvi de fronteres
Imperi Suec 1721 Tractat de Nystad – canvi de fronteres
Tsarat Rus 1721 Coronació del tsar Pere I com a emperador de Rússia
Ducat de Prússia
(feu de la Mancomunitat polonesolituana fins al 1657)
1701 Unificació del país des de Brandenburg-
-Prússia fins al Regne de Prússia
Ducat de Curlàndia i Semigàlia
(feu de la Rzeczpospolita)
1795 Annexionat a Rússia
Sacre Imperi Romanogermànic
(conglomerat d'estats
dirigits per la monarquia dels Habsburg)
Tercera partició de Polònia, liquidació de l'estat lituanopolonès.
Monarquia dels Habsburg 1620 Batalla de la Muntanya Blanca i incorporació
del Regne de Bohèmia a la monarquia austríaca
Regne de Prússia 1701 Unificació del país des de Brandenburg-
-Prússia fins al Regne de Prússia
Imperi Rus 1721 Coronació del tsar Pere I com a emperador de Rússia

EconomiaModifica

Gdańsk (Danzig), el principal port comercial i centre comercial de la Mancomunitat des del qual es transportarien mercaderies al llarg del riu Vístula fins a Varsòvia, Cracòvia i altres ciutats del país.
 
Exportacions de cereals en els anys 1619-1799. L’agricultura, que un cop fou extremadament profitosa per a la noblesa, n'esdevingué molt menys després de mitjan segle XVII.

L'economia de la Mancomunitat es basava principalment en la producció i el comerç agrícoles, tot i que hi havia una gran quantitat de tallers i fàbriques artesanes, especialment fàbriques de paper, adoberies de cuir, ferreries, vidrieries i bòbiles.[146] Algunes de les principals ciutats eren la llar d'artesans, joiers i rellotgers.[146] La majoria d'indústries i oficis es concentraven al Regne de Polònia; el Gran Ducat de Lituània era més rural i la seva economia estava impulsada per l'agricultura i la confecció de teles.[146]La mineria es va desenvolupar a la regió sud-oest de Polònia, rica en recursos naturals com ara plom, carbó, coure i sal.[147]La moneda utilitzada a Polònia – Lituània era el złoty (que significa "l'or") i la seva subunitat, el grosz. Les monedes estrangeres en forma de ducats, tàlers i xílings eren àmpliament acceptades i intercanviades. La ciutat de Gdańsk (Danzig) tenia el privilegi d’encunyar la seva pròpia moneda[148]El 1794, Tadeusz Kościuszko va començar a emetre els primers bitllets polonesos.[149]

El país va jugar un paper important en el subministrament d'Europa occidental mitjançant l'exportació de cereals (sègol), bestiar boví, pells, fusta, lli i ambre.[150][151][152][153]Els cereals, el bestiar i les pells representaven gairebé el 90% de les exportacions del país als mercats europeus pel comerç terrestre i marítim al segle XVI.[152]Des de Gdańsk, els vaixells transportaven càrrega als principals ports dels Països Baixos, com Anvers i Amsterdam.[154][155] Les rutes terrestres, principalment a les províncies alemanyes del Sacre Imperi Romanogermànic, com ara les ciutats de Leipzig i Nuremberg, s’utilitzaven per a l’exportació de pells, bestiar viu (ramats d’uns 50.000 caps), sal, tabac, cànem i cotó de la regió de la Gran Polònia.[156][157]Al seu torn, la Mancomunitat importava vi, cervesa, fruita, espècies exòtiques, articles de luxe (per exemple tapissos, Pic. 5), mobles, teixits, així com productes industrials com l'acer i eines.[158]

El sector agrícola estava dominat pel feudalisme basat en el sistema de plantacions (serfs).[30]L'esclavitud estava prohibida a Polònia al segle XV i abolida formalment a Lituània el 1588,[159] substituïda per una segona servitud. Normalment, la propietat d'un noble consistia en un folwark,[160]una gran granja treballada per serfs per produir excedents per al comerç intern i extern. Aquest acord econòmic va funcionar bé per a les classes dirigents i els nobles dels primers anys de la Mancomunitat, que va ser una de les èpoques més pròsperes del comerç de cereals.[161]La fortalesa econòmica del comerç de cereals de la Confederació va disminuir des de finals del segle XVII. Les relacions comercials es van veure interrompudes per les guerres i la Mancomunitat va demostrar ser incapaç de millorar la seva infraestructura de transport o les seves pràctiques agrícoles.[162]Els serfs de la regió estaven cada vegada més temptats de fugir.[163]Els intents principals de la Mancomunitat per combatre aquest problema i millorar la productivitat van consistir en augmentar la càrrega de treball dels serfs i restringir encara més les seves llibertats en un procés conegut com a servitud dirigida per les exportacions.[162][163]

El propietari d'un folwark solia signar un contracte amb els comerciants de Gdańsk, que controlaven el 80% d'aquest comerç interior, per enviar el gra cap al nord cap a aquell port marítim del mar Bàltic.[164]S'utilitzaven innombrables rius i vies fluvials a la Mancomunitat per a transport marítim, inclòs el Vístula, Pilica, Bug, San, Nida, Wieprz, Neman. Els rius tenien una infraestructura relativament desenvolupada, amb ports fluvials i graners. La major part del transport marítim fluvial es desplaçava cap al nord, i el transport cap al sud menys rendible, i les barcasses i les embarcacions sovint es venien a Gdańsk per obtenir fusta. Grodno es va convertir en un lloc important després de la creació d'un post duaner a Augustów el 1569, que es va convertir en un punt de control per als comerciants que viatjaven a les terres de la Corona des del Gran Ducat.[165]

Escut de la Mancomunitat en una moneda de 15 ducats amb Segimon III Vasa, 1617
Bitllet de 5 złoty emès el 1794

La població urbana de la Mancomunitat era baixa en comparació amb la d’Europa occidental. Les xifres exactes depenen dels mètodes de càlcul. Segons una font, la població urbana de la Mancomunitat era al voltant del 20% del total al segle XVII, en comparació amb aproximadament el 50% als Països Baixos i Itàlia (Pic. 7).[153] Una altra font suggereix xifres molt més baixes: 4-8% de població urbana a Polònia, 34-39% als Països Baixos i 22-23% a Itàlia.[166]La preocupació de la Mancomunitat per l'agricultura, juntament amb la posició privilegiada dels nobles en comparació amb la burgesia, va resultar en un procés d'urbanització bastant lent i, per tant, en un desenvolupament bastant lent de les indústries.[153] La noblesa també podia regular el preu del gra per al seu avantatge, amb la qual cosa acumulava molta riquesa. Algunes de les fires comercials més grans de la Confederació se celebraven a Lublin.[167]

Per causa dels grans descobriments geogràfics, les connexions comercials tradicionals que travessaven la República de Polònia, com la Ruta de l'ambre,(Pic. 4)[168]van perdre la seva importància. No obstant això, la Mancomunitat va continuar sent un vincle important entre els països de l'Orient Mitjà i Europa occidental.[169]Per exemple, les catifes perses a Occident van ser anomenades erròniament "poloneses" (francés: Polonaise) [170]perquè eren importades per la Corona.

ExèrcitModifica

Els hússars alats eren una formació de cavalleria pesant que serví a la Corona del Regne de Polònia al llarg dels segles XVI i XVII.
La Milícia de Cracòvia, una formació de guàrdies locals a la Mancomunitat polonesolituana durant els segles XVI i XVII

L'exèrcit de la Mancomunitat (amb dos exèrcits separats:[171]el de la Corona (Armia koronna), reclutat a Polònia, i l'exèrcit lituà (Armia litewska) al Gran Ducat)[171]estava comandat per dos grans hetmans, el de la corona i el lituà, i dos hetmans de camp. Tanmateix, la disciplina de l'exèrcit als segles XVII i XVIII es percebia de manera molt peculiar. Es contemplaba amb força indulgència tota mena d’il·legalitat que l’exèrcit fes contra la població civil, de manera similar al que s'esdevenia en els exèrcits d'altres països.[172]

Els monarques no podien declarar la guerra ni convocar un exèrcit sense el consentiment del parlament (Sejm) o del Senat.[173] La Marina de la Confederació polonesolituana mai no va jugar un paper important en l'estructura militar a partir de mitjan segle XVII.[174]

La formació més prestigiosa dels dos respectius exèrcits fou la seva cavalleria pesant del segle XVI i XVII en forma d'hússars alats (husaria), mentre que els guàrdies reials polonesos i els guàrdies lituans eren l'elit de la infanteria; els regiments eren supervisats pel rei i la seva família.[175]El 1788, el Gran Sejm va aprovar reformes destacades i va definir les futures estructures dels exèrcits; l'exèrcit de la Corona s'havia de dividir en quatre divisions, amb disset regiments d'infanteria de camp i vuit brigades de cavalleria excloent les unitats especials; l'exèrcit lituà s'havia de subdividir en dues divisions, vuit regiments de camp i dues brigades de cavalleria excloent-hi les unitats especials.[176]Si s'hagués implementat, la reforma predeia un exèrcit de gairebé 100.000 homes.[177]

Els exèrcits d’aquests estats diferien de l’organització habitual en altres parts d’Europa; segons Bardach, les formacions mercenàries (wojsko najemne), comuns a Europa occidental, mai van aconseguir una àmplia popularitat a Polònia.[178]Brzezinski, però, assenyala que els mercenaris estrangers van formar una part important de les unitats d'infanteria més d'elit, almenys fins a principis del segle XVII.[179]A la Polònia del segle XVI, diverses altres formacions formaven el nucli dels exèrcits.[180]Hi havia un petit exèrcit permanent, l'obrona potoczna ("defensa contínua") d'uns 1.500 a 3.000 homes, pagats pel rei, i estacionats principalment a les problemàtiques fronteres sud i est.[180][181]Es complementava amb dues formacions mobilitzades en cas de guerra: la pospolite ruszenie (en polonès lleva en massa – lleva feudal majoritàriament de nobles cavallers terratinents), i la wojsko zaciężne, ("exèrcit mercenari"[182])reclutada pels comandants polonesos per al conflicte. Es diferenciava d’altres formacions mercenàries europees pel fet de ser comandada per oficials polonesos i es dissolia un cop finalitzat el conflicte.[180]

 
Un dragó polonès, segle XVII

Diversos anys abans de la Unió de Lublin, l'obrona potoczna polonesa es va reformar, ja que el Sejm (parlament nacional de Polònia) va legislar entre 1562 i 1563 la creació de la wojsko kwarciane, que rebia el nom de l’impost de la kwarta[183][112][184] que es cobrava a les terres reials amb el propòsit de mantenir aquesta formació militar.[180]Aquest exèrcit també era pagat pel rei i, en temps de pau, comptava amb uns 3.500-4.000 homes segons Bardach;[180]Brzezinski dóna un rang d'entre 3.000 i 5.000.[181]Estava composta principalment per unitats de cavalleria lleugera, formades per la noblesa (szlachta) i comandades per hetmans.[185]Sovint, en temps de guerra, el Sejm decretava un augment temporal de la grandària de la wojsko kwarciane.[180]

Després del final de la Mancomunitat, la tradició militar polonesolituana seria continuada per les legions poloneses napoleòniques i l'exèrcit del ducat de Varsòvia.[186]

CulturaModifica

Vegeu també: Renaixement a Polònia, Barroc a Polònia, i Il·lustració a Polònia

Ciència i literaturaModifica

 
Coet multitram a l'obra Artis Magnæ Artilleriæ pars prima de Kazimierz Siemienowicz

La Mancomunitat va ser un important centre europeu per al desenvolupament d’idees socials i polítiques modernes. Va ser famós pel seu rar sistema polític quasi democràtic, elogiat pels filòsofs, i durant la Contrareforma fou coneguda per la seva quasi inigualable tolerància religiosa, amb la coexistència pacífica de comunitats de catòlics romans, jueus, cristians ortodoxos , protestants i musulmans (sufís). Al segle XVIII, el catòlic francès Rulhière va escriure sobre la Polònia del segle XVI: "Aquest país, que en els nostres dies hem vist dividit amb el pretext de la religió, és el primer estat d'Europa que va exemplificar la tolerància. En aquest estat, les mesquites van sorgir entre esglésies i sinagogues."[31] La Mancomunitat va contemplar el sorgiment de la famosa comunitat cristiana dels germans polonesos, antecedents de l'unitarisme britànic i estatunidenc.[187]

Amb el seu sistema polític, la Mancomunitat va donar a llum a filòsofs polítics com ara Andrzej Frycz Modrzewski (1503–1572) (Pic. 9), Wawrzyniec Grzymała Goślicki (1530–1607) i Piotr Skarga (1536–1612). Més tard, les obres de Stanisław Staszic (1755–1826) i Hugo Kołłątaj (1750–1812) van ajudar a preparar el camí per a la Constitució del 3 de maig de 1791, que Norman Davies anomena la primera d'aquestes característiques a Europa.[35]

La Universitat Jagellònica de Cracòvia és una de les universitats més antigues del món (fundada el 1364),[188]i juntament amb l'Acadèmia Jesuïta de Wilno (establerta el 1579) eren els principals centres acadèmics i científics a la Mancomunitat. La Komisja Edukacji Narodowej (en polonès "Comissió d’Educació Nacional"), constituïda el 1773, va ser el primer ministeri d’Educació nacional del món.[112]Entre els científics de la Mancomunitat hi havia: Marcin Kromer (1512–1589), l'historiador i cartògraf; Michael Sendivogius (1566–1636), alquimista i químic; Jan Brożek (Ioannes Broscius in llatí) (1585–1652), polímata: matemàtic, físic i astrònom; Krzysztof Arciszewski (Crestofle d'Artischau Arciszewski en portuguès) (1592–1656), enginyer, etnògraf, general i almirall de l' exèrcit de la Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals a la guerra amb l'Imperi Espanyol pel control del Brasil;[189] Kazimierz Siemienowicz (1600–1651), enginyer militar, especialista en artilleria i teòric dels coets; Johannes Hevelius (1611–1687), astrònom, considerat el pare de la topografia lunar; Michał Boym (1612–1659), orientalista, cartògraf, naturalista i diplomàtic al servei de la dinastia Ming (Pic. 11); Adam Adamandy Kochański (1631–1700), matemàtic i enginyer; Baal Xem Tov (הבעל שם טוב en hebreu) (1698–1760), considerat el fundador del judaisme hassídic; Marcin Odlanicki Poczobutt (1728–1810), astrònom i matemàtic (Pic. 12); Jan Krzysztof Kluk (1739–1796), naturalista, agrònom i entomòleg, John Jonston (1603–1675) erudit i metge, dedescendent de la noblesa escocesa. El 1628, el professor, científic, educador i escriptor txec Jan Amós Comenius es va refugiar a la Mancomunitat, quan els protestants van ser perseguits sota la Contrareforma.[187][190]

Les obres de molts autors de la Mancomunitat es consideren clàssiques, incloses les de Jan Kochanowski (Pic. 10), Wacław Potocki, Ignacy Krasicki, i Julian Ursyn Niemcewicz. Molts membres de la szlachta van escriure memòries i diaris personals. Potser les més famoses són les Memòries d’història polonesa d’ Albrycht Stanisław Radziwiłł (1595–1656) i les Memòries de Jan Chryzostom Pasek (ca. 1636–ca. 1701). Jakub Sobieski (1590–1646) (pare de Joan III Sobieski) va escriure diaris notables. Durant l'expedició de Khotyn el 1621 va escriure un diari anomenat Commentariorum chotinensis belli libri tres (Diari de la guerra de Chocim), que fou publicat el 1646 a Gdańsk. Fou utilitzat per Wacław Potocki com a base per al seu poema èpic, Transakcja wojny chocimskiej (El progrés de la guerra de Chocim). També va ser autor d’instruccions per al viatge dels seus fills a Cracòvia (1640) i França (1645), un bon exemple d’educació liberal de l’època.[191]

Art i músicaModifica

 
Un exemple de retrat de taüt, a mitjan segle XVII

L’art i la música de la Mancomunitat es van modelar en gran part per les tendències europees imperants, tot i que les minories del país, els estrangers i les cultures populars autòctones també van contribuir a la seva naturalesa versàtil. Una forma d'art comuna del període sarmàtic foren els retrats de taüt (en polonès: portrety trumienne) utilitzats en els funerals i altres cerimònies importants.[192]Com a regla general, aquests retrats es clavaven en xapes amb forma de sis o vuit cares, fixades a la part frontal d’un fèretre situat sobre un catafalc alt i ornamentat.[193]Aquests eren un tret únic i distingible de l'alta cultura de la Mancomunitat, i no es troben en cap altre lloc d'Europa.[194]Una tradició similar només es va practicar a l'Egipte romà.[194]Els monarques i nobles polonesos sovint convidaven i patrocinaven pintors i artesans estrangers, sobretot dels Països Baixos (Països Baixos, Flandes i Bèlgica) Alemanya o Itàlia.[195]Els interiors de residències, palaus i cases pairals de la classe alta estaven adornats amb tapissos de paret (en polonès arrasy o tapiseria) importats d'Europa occidental; la col·lecció amb més renom són els tapissos jagellònics exposats al castell reial de Wawel a Cracòvia.[195]

Robe à la polonaise (esquerra) i Lit à la polonaise (dreta), tots dos del segle XVIII

Els vincles econòmics, culturals i polítics entre França i la Mancomunitat polonesolituana van donar lloc al terme francès à la polonaise, o sigui "a la polonesa", "a l'estil polonès".[196]Amb el casament de Maria Leszczyńska i Lluís XV de França el 1725, la cultura polonesa va començar a florir al Palau de Versalles.[197]Els "llits a la polonesa" (lits a la polonaise) coberts de baldaquins es van convertir en una peça central dels mobles Lluís XV als chateaux francesos.[198]Els motius florals populars, així com la moda polonesa, es van popularitzar en forma de robe à la polonaise ("vestit a la polonesa"), una mena de vestit que portaven les aristòcrates a Versalles.[199]

Les cultures religioses de Polònia-Lituània van coexistir i es van influenciar mútuament durant tota la història de la Mancomunitat: els jueus van adoptar elements del vestit nacional,[200]els préstecs i els calcs es van fer habituals i les esglésies catòliques de les regions amb importants poblacions protestants eren molt més senzilles. amb una decoració diferent a la d’altres parts de Polònia–Lituània.[201]La influència mútua es va reflectir encara més en la gran popularitat de les icones bizantines (Pic. 13) i les icones semblants a les efígies de Maria als territoris predominantment llatins de la Polònia actual (Mare de Déu de Częstochowa) i Lituània (Mare de Déu de la Porta de l'Alba).[202]Per contra, la infiltració llatina en l'art ortodox i protestant ruteni també era convencional (Pic. 3).[203]

La música era una característica habitual dels esdeveniments religiosos i laics. Amb aquesta finalitat, molts nobles van fundar cors d’esglésies i escoles i van emprar els seus propis conjunts de músics. Alguns, com Stanisław Lubomirski, van construir els seus propis teatres d'òpera (a Nowy Wiśnicz). Altres, com ara Janusz Skumin Tyszkiewicz i Krzysztof Radziwiłł eren coneguts pel seu patrocini de les arts, fet que es manifestava a les seves orquestres permanents de les seves corts de Wilno (Viínius).[204]La vida musical va prosperar encara més sota la dinastia Vasa. Tant compositors estrangers com nacionals desenvoluparen la seva activitat a la Mancomunitat. Segimon III va incorporar compositors i directors italians, com ara Luca Marenzio, Annibale Stabile, Asprilio Pacelli, Marco Scacchi i Diomedes Cato per a l'orquestra reial. Entre els notables músics del país que també van compondre i van tocar per a la cort del rei, es poden esmentar Bartłomiej Pękiel, Jacek Różycki, Adam Jarzębski, Marcin Mielczewski, Stanisław Sylwester Szarzyński, Damian Stachowicz, Mikołaj Zieleński i Grzegorz Gerwazy Gorczycki.[204]

ArquitecturaModifica

Article principal: Barroc a Polònia
 
El Palau de Wilanów, acabat el 1696, exemplifica l'opulència de les residències reials i nobles de la Mancomunitat.

L'arquitectura de les ciutats de la Mancomunitat polonesolituana reflectia una combinació de tendències poloneses, alemanyes i italianes. El manierisme italià o el Renaixement tardà van tenir un profund impacte en l'arquitectura burgesa tradicional que es pot observar fins als nostres dies: els castells i cases tenien patis italians centrals composts de llotges arquejades, columnates, boínders, balcons, portals i balustrades ornamentals.[205]Els sostres amb frescos, esgrafiats i cassetons estaven molt estesos.[206]Els terrats es cobrien generalment amb teules fetes de terracota. La característica més distingible del manierisme polonès són els "àtics" decoratius sobre la cornisa de la façana.[207]Les ciutats del nord de Polònia-Lituània i de Livònia van adoptar l'estil hanseàtic (o "holandès") com a forma principal d'expressió arquitectònica, comparable a la dels Països Baixos, Bèlgica, el nord d'Alemanya i Escandinàvia.[208]

 
La influència dels estils italians és evident a l'arquitectura polonesa. Els "àtics" i els pinacles afilats al llarg de la cornisa són una característica distintiva.

La introducció de l’arquitectura barroca va estar marcada per la construcció de diverses esglésies jesuïtes i catòliques a tota Polònia i Lituània, en particular l’església de Sant Pere i Sant Pau a Cracòvia, l’església del Corpus Christi a Niasvij, la catedral de Lublin i el santuari de Kalwaria Zebrzydowska, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Exemples excel·lents de barroc decoratiu i rococó inclouen l'església de Santa Anna a Cracòvia i l’església de Fara a Poznań. Una altra característica és l'ús comú del marbre negre.[209]Els altars, fonts, portals, balustrades, columnes, monuments, làpides i sales senceres (per exemple, la sala de marbre del castell reial de Varsòvia, la capella de Sant Casimir de la catedral de Vílnius i la capella de Vasa a la catedral de Wawel) estaven àmpliament decorades amb marbre negre, que es va popularitzar a partir de mitjan segle XVII.[210]

Els magnats sovint emprenien projectes de construcció com a monuments per a ells mateixos: esglésies, catedrals, monestirs (Pic. 14), i palaus com l’actual Palau presidencial de Varsòvia i el castell de Pidhirtsi construït pel gran hetman Stanisław Koniecpolski. Els projectes més grans van implicar ciutats senceres, tot i que amb el temps molts d’ells caurien en la foscor o serien abandonats. Aquestes ciutats rebien generalment el nom del magnat patrocinador. Entre els més destacats hi ha Zamość, fundada per Jan Zamoyski i dissenyada per l'arquitecte italià Bernardo Morando com a ciutat ideal. Els magnats de tota Polònia competien amb els reis. El monumental castell Krzyżtopór, construït a l'estil palazzo in fortezza entre 1627 i 1644, tenia diversos patis envoltats de fortificacions. Complexos fortificats similars inclouen castells a Łańcut i Krasiczyn.

La fascinació amb la cultura i l'art de l'Orient en el període barroc tardà és reflectida pel Palau xinès de la reina Maria a Zolotxiv (Złoczów).[211]Els palaus dels magnats del segle XVIII representen el tipus característic de residència suburbana barroca construïda entre cour et jardin (entre el pati d'entrada i el jardí). La seva arquitectura: una fusió d’art europeu amb tradicions antigues de la Mancomunitat és visible al palau de Wilanów de Varsòvia(Pic. 15), al palau Branicki a Białystok, al palau Potocki a Radzyń Podlaski, al palau Raczyński a Rogalin, al palau Nieborów i al palau Kozłówka prop de Lubartów. La petita noblesa residia en cases pairals conegudes com a dworek. El neoclassicisme va substituir el barroc duranbt la segona meitat del segle XVIII: l'últim governant de Polònia–Lituània, Estanislau II August, admirava molt l'arquitectura clàssica de l'antiga Roma i la va promoure com a símbol de la Il·lustració polonesa.[212]El Palau Łazienki i l'exterior de l'església de Santa Anna a Varsòvia formen part del llegat neoclàssic de l'antiga Mancomunitat.

Szlachta i sarmatismeModifica

Articles principals: Szlachta i Sarmatisme
La Primera Dama de la República[213]Elżbieta Sieniawska retratada en posat sarmatià amb un abric d'home anomenat delia
Estil sarmatià per a home; bigoti, abric kontusz vermell, pas de seda daurada amb faixa blava de l’Orde de l’Àliga Blanca.

El sarmatisme va esdevenir la ideologia prevalent de la szlachta. Pren el seu nom dels sàrmates, presumptes avantpassats dels polonesos.[135]Aquest sistema de creences era una part important de la cultura szlachta, i penetrava en tots els aspectes de la seva vida. El sarmatisme va consagrar la igualtat entre szlachta, equitació, tradició, vida pintoresca provincial en cases pairals, pau i particularisme; records o vestits inspirats en Orient per a homes (żupan, kontusz, sukmana, pas kontuszowy, delia, szabla); afavoria l'arquitectura barroca europea; aprovava el llatí com a llengua de pensament o d'expressió; i servia per integrar la noblesa multiètnica tot creant un sentit gairebé nacionalista d’unitat i orgull de llibertat daurada.[135]

Com va assenyalar Tadeusz Chrzanowski, el mite sobre el començament també va ser compartit per altres nacions europees: un fenomen similar fou el gal·licanisme francès, el goticisme escandinau o el nòrdic i l’escitisme hongarès.[214]

Com a ideologia, el sarmatisme va sancionar l'hegemonia de la noblesa sobre altres classes socials de la societat polonesa. Com va assenyalar Jan Sowa, la noblesa es considerava "un grup diferent ètnicament i nacionalment dels camperols i de la classe mitjana", i s'atorgava l'únic dret a configurar la nacionalitat polonesa.[215]

En la seva primera forma idealista, el sarmatisme representava un moviment cultural positiu: donava suport a la creença religiosa, l’honestedat, l’orgull nacional, el coratge, la igualtat i la llibertat. Amb el temps, però, es va anar distorsionant. El sarmatisme extrem va convertir la creença en fanatisme, l’honestedat en ingenuïtat política, l’orgull en arrogància, el coratge en tossuderia i la llibertat en anarquia.[216]Les falles del sarmatisme foren considerades culpables de la desaparició del país a partir de finals del segle XVIII. La crítica, sovint unilateral i exagerada, va ser utilitzada pels reformistes polonesos per impulsar canvis radicals. Aquesta autodepreciació va anar acompanyada d’obres d’historiadors alemanys, russos i austríacs, que van intentar demostrar que la culpa de la seva caiguda fou de la pròpia Polònia.[217]

DemografiaModifica

 
Estrats socials a la societat de la Confederació el 1655. Des de l'esquerra: jueu, barber cirurgià, pintor, carnisser, músic, sastre, hostalera, farmacèutic, sabater, orfebre, marxant i armeni
 
Densitat de la xarxa urbana per cada voivodat (província) el 1650

La Confederació polonesolituana fou immensament multicultural al llarg de la seva existència; comprenia innombrables identitats religioses i minories ètniques que habitaven el vast territori del país.[218]El nombre precís de grups minoritaris i les seves poblacions només es pot plantejar com a hipòtesi.[219]Estadísticament, els grups més destacats eren els polonesos, lituans, alemanys, rutens i jueus.[220]També hi havia un nombre considerable de txecs, hongaresos, livonians, gitanos, valacs, armenis, italians , escocesos i neerlandesos (olędrzy), que eren classificats com a comerciants, colons o refugiats que fugien de la persecució religiosa.[220]

Abans de la unió amb Lituània, el Regne de Polònia era molt més homogeni; aproximadament el 70% de la població era polonesa i catòlica romana.[221]Amb la creació de la Mancomunitat, el nombre de polonesos en comparació amb la població total va disminuir fins al 50%.[222] El 1569, la població era de 7 milions, amb aproximadament 4,5 milions de polonesos, 750.000 lituans, 700.000 jueus i 2 milions de rutens.[223]Els historiadors Michał Kopczyński i Wojciech Tygielski suggereixen que amb l'expansió territorial després de la treva de Deulino el 1618, la població de la Mancomunitat va arribar als 12 milions de persones, dels quals els polonesos només constituïen el 40%.[222][15]En aquella època, la noblesa representava el 10% de tota la població i els burgesos al voltant del 15%.[15]La densitat mitjana de població per quilòmetre quadrat era: 24 a Masòvia, 23 a la Petita Polònia, 19 a la Gran Polònia, 12 al palatinat de Lublin, 10 a la zona de Lwów, 7 a Podòlia i Volínia i 3 al voivodat de Kíev. Hi havia una tendència, per part de la gent dels territoris occidentals, més densament poblats, a emigrar cap a l'est.[224]

A mitjan segle XVII es va produir un canvi sobtat en la demografia del país.[15] La Segona Guerra del Nord i el Diluvi, seguits de la fam, entre el 1648 i el 1657 van ser responsables d'almenys 4 milions de morts.[15]Juntament amb altres pèrdues territorials, el 1717 la població havia caigut a 9 milions.[15]La població es va recuperar lentament al llarg del segle XVIII; just abans de la primera partició de Polònia el 1772, la població de la Mancomunitat era de 14 milions, incloent al voltant d'un milió de nobles.[225]El 1792, la població de Polònia era d'uns 11 milions i incloïa 750.000 nobles.[225]

La ciutat més multicultural i robusta del país era Gdańsk (Danzig), un important port hanseàtic de la regió més rica del Bàltic i de Polònia. Aleshores, Gdańsk estava habitada per una majoria de parla alemanya.[226]i acollia a més un gran nombre de comerciants estrangers, particularment d’extracció escocesa, holandesa o escandinava.[227]Històricament, el Gran Ducat de Lituània era més divers que el Regne de Polònia, i es considerava un gresol de moltes cultures i religions.[228]Per tant, els habitants del Gran Ducat eren coneguts col·lectivament com a litvins, independentment de la seva nacionalitat, a excepció dels jueus residents a Lituània, que rebien el nom de litvaks.

Malgrat la garantida tolerància religiosa, la polonització gradual i la Contrareforma van intentar minimitzar la diversitat de la Mancomunitat; l'objectiu era desarrelar algunes minories tot imposant la llengua polonesa, el llatí, la cultura polonesa i la religió catòlica romana quan fos possible.[229]A finals del segle XVIII, la llengua lituana, la cultura i la identitat es van tornar vulnerables;[229]el nom del país es va canviar a "Mancomunitat de Polònia" el 1791.

ReligióModifica

Article principal: Confederació de Varsòvia

La Confederació de Varsòvia, signada el 28 de gener de 1573, assegurava els drets de les minories i les religions;[230] permetia que totes les persones veneressin qualsevol fe lliurement, tot i que la tolerància religiosa de vegades variava. Tal com va assenyalar Norman Davies, "la redacció i el fons de la declaració de la Confederació de Varsòvia eren extraordinàries pel que fa a les condicions imperants en altres llocs d'Europa; i van governar els principis de la vida religiosa a la República durant més de dos-cents anys."[23]

Polònia va conservar les lleis de llibertat religiosa durant una època en què la persecució religiosa era un fet quotidià a la resta d’Europa.[231]La Mancomunitat polonesolituana va ser un lloc on les sectes religioses més radicals, que intentaven fugir de la persecució en altres països del món cristià, van buscar-hi refugi.[232]El 1561 Giovanni Bernardino Bonifacio d'Oria, un exiliat religiós resident a Polònia, va escriure sobre les virtuts del seu país adoptiu a un company que tornava cap a Itàlia: "Podríeu viure aquí d'acord amb les vostres idees i preferències, en gran, fins i tot les llibertats més grans, incloses les de publicar i escriure. Aquí ningú no és censor".[31] Altres, particularment els líders de l'Església Catòlica Romana, els jesuïtes i els legats papals, eren menys optimistes sobre la frivolitat religiosa de Polònia.

"Aquest país ha esdevingut un lloc de refugi per als heretges" – Cardenal Stanisław Hozjusz, legat papal a Polònia.[232]

 
Acta original de la Confederació de Varsòvia el 1573, la primera llei de llibertat religiosa a Europa.

Ser polonès, en zones remotes i multiètniques de la Mancomunitat, era llavors molt menys un índex d'ètnia que de religió i rang; era una designació reservada en gran part a la classe noble terratinent (szlachta), que incloïa polonesos, però també molts membres d'origen no polonès que es van convertir al catolicisme en nombre creixent amb cada generació següent. Per als nobles no polonesos, aquesta conversió va significar un pas final de polonització que va arribar després de l'adopció de la llengua i la cultura poloneses.[233] Polònia, com la part culturalment més avançada de la Confederació, amb la cort reial, la capital, les ciutats més grans, la segona universitat més antiga d'Europa central (després de Praga) i institucions socials més liberals i democràtiques, havia demostrat ser un imant irresistible per a la noblesa no polonesa de la Mancomunitat.[21]Molts es referien a sí mateixos com a gente ruthenus, natione polonus (rutens per sang, polonesos per nacionalitat) des del segle XVI en endavant.[234]

La catedral grecocatòlica de Sant Jordi de Lwów es va construir entre el 1746 i el 1762 després de l'Acta d'unificació de l'arqueparquia de Lwów amb la Santa Seu.[235]
L'església de Kamieniec Podolski es va convertir en mesquita durant l'ocupació turca entre 1672 i 1699, amb el minaret de 33 metres d'aquella època. [236]

Com a resultat, als territoris orientals una aristocràcia polonesa (o polonitzada) dominava una pagesia la gran majoria de la qual no era ni polonesa ni catòlica. A més, les dècades de pau van portar enormes esforços de colonització als territoris orientals (en l'actualitat, aproximadament, l'oest i el centre d'Ucraïna),[237]la qual cosa augmentà les tensions entre nobles, jueus, cosacs (tradicionalment ortodoxos), camperols polonesos i rutens. Aquests últims, privats dels seus protectors natius de la noblesa rutena, van cercar la protecció dels cosacs que van facilitar la violència que al final va trencar la Mancomunitat. Les tensions es van agreujar amb els conflictes entre l’ortodòxia oriental i l’Església grecocatòlica després de la unió de Brest, la discriminació general de les religions ortodoxes per part del catolicisme dominant i diverses revoltes cosaques. A l'oest i al nord, moltes ciutats tenien minories alemanyes considerables, sovint pertanyents a esglésies luteranes o reformades. La Mancomunitat també tenia una de les diàspores jueves més grans del món: a mitjan segle XVI el 80% dels jueus del món vivien a Polònia.(Pic. 16).[238]

Fins a la Reforma, els szlachta eren majoritàriament catòlics (Pic. 13). No obstant això, moltes famílies nobles van adoptar ràpidament la religió reformada. Després de la Contrareforma, quan l’Església catòlica va recuperar el poder a Polònia, la szlachta va esdevenir gairebé exclusivament catòlica.[239]

La Corona tenia aproximadament el doble de la població de Lituània i cinc vegades els ingressos del tresor d'aquesta. Com passa amb altres països, les fronteres, l'extensió i la població de la Mancomunitat van variar amb el pas del temps. Després de la pau de Iam Zapolsk (1582), la Mancomunitat tenia una superfície aproximada de 815.000 km2 i una població de 7,5 milions d’habitants.[144]Després de la treva de Deulino (1618), la Mancomunitat tenia una superfície d'uns 990.000 km2 i una població d'entre 11 i 12 milions (incloent uns 4 milions de polonesos i prop d'un milió de lituans).[145]

LlengüesModifica

 
Himne del primer aniversari de la Constitució del 3 de maig de 1791 (1792) en hebreu, polonès, alemany i francès
  • Polonès: llengua dominant amb reconeixement d'oficialitat[240] utilitzada per la majoria de la noblesa de la Confederació[240][241][242][243] i per la pagesia de la província de la Corona;[244]llengua oficial a la cancelleria de la Corona i des del 1697 a la cancelleria del Gran Ducat.[245]Llengua dominant a les ciutats.[244]
  • Llatí – amb reconeixement d'oficialitat;[240][246] utilitzat habitualment en les relacions exteriors[245]i popular com a segona llengua entre alguns membres de les noblesa.[247]
  • Francès - sense caràcter de llengua oficial; va substituir el llatí a la cort reial de Varsòvia a principis del segle XVIII com a llengua utilitzada en les relacions exteriors i com a llengua internacional.[248][249]S'utilitzava com a llengua de ciència i literatura i com a segona llengua entre alguns nobles.[250]
  • Rutè antic[251] - també conegut com a eslavònic de la cancelleria;[245]amb reconeixement oficial;[240]llengua oficial a la cancelleria del Gran Ducat fins al 1697 (quan va ser substituït pel polonès) i als voivodats de Bracław, Txerníkhiv, Kíev i Volínia fins al 1673;[252][253]utilitzat en algunes relacions estrangeres.[245][246][254]Els seus dialectes (bielorús i ucraïnès moderns) van ser àmpliament utilitzats al Gran Ducat i a les parts orientals de la Corona com a llengua parlada.
  • Lituà - sense reconeixement oficial;[240][255] però utilitzat en alguns documents oficials del Gran Ducat[256][257][258]i, sobretot, utilitzat com a llengua parlada a la part més septentrional del país (a la Lituània pròpia)[259] i la part nord de la Prússia Ducal (feu polonès).
  • Alemany: sense reconeixement oficial;[240] a la Prússia Ducal i per les minories de les ciutats, especialment a la Prússia Reial.[244][260]
  • Hebreu – sense reconeixement oficial;[240]i arameu utilitzat pels jueus per a qüestions religioses, acadèmiques i legals.
  • Ídix – sense reconeixement oficial;[261][262]utilitzat pels jueus en la seva vida quotidiana[244]
  • Italià – sense reconeixement oficial; utilitzat en algunes relacions exteriors i per minories italianes a les ciutats.[263]
  • Armeni – sense reconeixement oficial.[240]Utilitzat per la minoria armènia.[262][264]
  • Àrab - sense reconeixement oficial; usat en algunes relacions exteriors[265]i pels tàtars en les seves qüestions religioses. També escrivien el rutè amb alfabet àrab.[266]

Galeria d'imatgesModifica

Vegeu tambéModifica

NotesModifica

  1. Pro Fide, Lege et Rege fou el lema des del segle XVIII.

b. ^ Alguns historiadors daten el canvi de la capital polonesa de Cracòvia a Varsòvia entre 1595 i 1611, tot i que Varsòvia no va ser designada oficialment capital fins al 1793.[272]El Sejm de la Mancomunitat es va començar a reunir a Varsòvia poc després de la Unió de Lublin i els seus governants generalment hi van mantenir els seus tribunals, tot i que les coronacions van continuar tenint lloc a Cracòvia.[272] El concepte modern d'una ciutat capital era fins a cert punt inaplicable a la feudal i descentralitzada Mancomunitat.[272] Varsòvia és descrita per alguns historiadors com la capital de tota la Mancomunitat.[273][274]Wilno, la capital del Gran Ducat,[275][276][277] de vegades és anomenada segona capital de l'entitat.[276][278]

Notes (bis)Modifica

  1. Polonès Rzeczpospolita Obojga Narodów, llatí Res Publica Utriusque Nationis, lituà Abiejų Tautų Respublika, alemany Republik beider Nationen
  2. Polonès Korona Polska i Wielkie Księstwo Litewskie, llatí Regnum Poloniae Magnusque Ducatus Lithuaniae, lituà Lenkijos Karalystė ir Lietuvos Didžioji Kunigaikštystė
  3. Aquesta qualitat de la Mancomunitat va ser reconeguda pels seus contemporanis. Robert Burton, a la seva obra L'anatomia de la malenconia, publicada per primera vegada el 1621, escriu sobre Polònia: "Polònia és un receptacle de totes les religions, on es troben samosetans, socinians, fotinians ..., arrians, anabaptistes"; "A Europa, Polònia i Amsterdam són els santuaris habituals [per als jueus]".
  4. L'aparent contradicció entre regne i república és abolida per la reialesa electoral, mitjançant la qual els reis o grans prínceps ja no posseeixen "la gràcia de Déu" (cf. monarquia absoluta), sinó que són només com a funcionaris en una "presidència" de per vida. En certa manera, la Rzeczpospolita era comparable a les condicions del veí Sacre Imperi Romanogermànic, en què també hi havia una forma similar de sistema electoral

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Universitat Jagellònica, Centre d'Estudis Europeus, "A Very Short History of Kraków", vegeu «1596 administrative capital, the tiny village of Warsaw» (en anglès). Arxivat de l'original el 12 de març 2009. [Consulta: 29 novembre del 2012].
  2. Bogusław Gediga. Władysław Czapliński, Tadeusz Ładogórski. Atlas historyczny Polski [Atles històric de Polònia] (en polonès). 10a edició. Polskie Przedsiębiorstwo Wydawnictw Kartograficznych, 1990, p. 14. ISBN 83-7000-016-9. 
  3. Bertram Benedict (1919): A history of the great war. Bureau of national literature, inc. p. 21.
  4. Segons s'assenyala a Bogusław Gediga. Władysław Czapliński, Tadeusz Ładogórski. Atlas historyczny Polski [Atles històric de Polònia] (en polonès). 10a edició. Polskie Przedsiębiorstwo Wydawnictw Kartograficznych, 1990, p. 16. ISBN 83-7000-016-9.  ~ 990.000 km2
  5. «Partitions of Poland» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 2003.
  6. 6,0 6,1 Sykała, Janusz. Janusz Sykala. Od Polan mieszkających w lasach - historia Polski - aż do króla Stasia (en polonès), 2010. ISBN 9788393076406. 
  7. 7,0 7,1 Ziaja, Georg. Lexikon des polnischen Adels im Goldenen Zeitalter 1500–1600 (en alemany). Verlag Ferdinand Schöningh, 2018, p. 9. ISBN 9783657792344. 
  8. «Artykuły henrykowskie - szlachecka prekonstytucja» (en polonès). polskieradio24.pl.
  9. «Poland - the First Partition» (en anglès). EncyclopædiaBritannica.
  10. Pucek, Zbigniew. Państwo i społeczeństwo 2012/1 (en polonès). Cracòvia: Oficyna Wydawnicza AFM Krakowskie Towarzystwo Edukacyjne Sp. z o.o., 2012, 2012, p. 17. 
  11. Davies, Norman. Europe: A History (en anglès). Oxford University Press, 1996, p. 554. «Polònia-Lituània va ser un altre país que va viure la seva "Edat d'Or" durant els segles XVI i principis del XVII. El reialme dels darrers Jagellons era absolutament l’estat més gran d’Europa» 
  12. Piotr S. Wandycz. The price of freedom (en anglès), 2001, p. 66. ISBN 978-0-415-25491-5 [Consulta: 13 agost 2011]. 
  13. Bertram Benedict. A history of the great war (en anglès). Bureau of national literature, inc., 1919, p. 21 [Consulta: 13 agost 2011]. 
  14. Segons s'assenyala a Bogusław Gediga. Władysław Czapliński, Tadeusz Ładogórski. Atlas historyczny Polski [Atles històric de Polònia] (en polonès). 10a edició. Polskie Przedsiębiorstwo Wydawnictw Kartograficznych, 1990, p. 16. ISBN 83-7000-016-9. , 990.000 km2
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 Basat en el mapa de població de 1618 Arxivat 2013-02-17 a Wayback Machine. (pàg. 115), mapa de llengües de 1618 (pàg. 119), mapa de pèrdues de 1657–67 (p. 128) i mapa de 1717 Arxivat 2013-02-17 a Wayback Machine. (p. 141) extret de Pogonowski, Iwo Cyprian. Poland a Historical Atlas (en anglès). 2a edició il·lustrada i revisada. Hippocrene Books, 1987 (Heritage Collection; North of 52 Collection). ISBN 9780870522826. 
  16. Segons s'assenyala a Bogusław Gediga. Władysław Czapliński, Tadeusz Ładogórski. Atlas historyczny Polski [Atles històric de Polònia] (en polonès). 10a edició. Polskie Przedsiębiorstwo Wydawnictw Kartograficznych, 1990, p. 16. ISBN 83-7000-016-9. , poc més de 9 milions el 1618.
  17. Janowski, Maciej. Polish Liberal Thought Before 1918 (en anglès). Central European University Press, 2001, p. 3-12. ISBN 9789639241183. 
  18. Schroeder, Paul W. The Transformation of European Politics 1763–1848 (en anglès). Clarendon Press, 1994, p. 84. ISBN 9780198206545. 
  19. Ludwikowski, Rett R. Constitution-Making in the Region of Former Soviet Dominance (en anglès). Duke University Press, 1996, p. 34. ISBN 9780822318026. 
  20. 20,0 20,1 20,2 Sanford, George. Democratic Government in Poland: Constitutional Politics Since 1989 (en anglès). Palgrave Macmillan, 2002, p. 3-11. ISBN 9780333774755. 
  21. 21,0 21,1 21,2 21,3 Gella, Aleksander. Development of Class Structure in Eastern Europe: Poland and Her Southern Neighbors (en anglès). SUNY Press, 1989, p. 13. ISBN 9780887068331. 
  22. «Union of Lublin» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 2006. «Formalment, Polònia i Lituània havien de ser components diferents i iguals de la federació ... Però Polònia, que va conservar la possessió de les terres lituanes de què havia apoderat, tenia una major representació en la dieta i es va convertir en el soci dominant»
  23. 23,0 23,1 Norman Davies. God's Playground. A History of Poland (en anglès). Vol. 1: The Origins to 1795, Vol. 2: 1795 to the Present. Oxford: Oxford University Press, p. 126. ISBN 9780199253401. 
  24. Stephan, Halina. Living in Translation: Polish Writers in America (en anglès). Volum 38 de Studies in Slavic literature and poetics. Rodopi, 2003, p. 373. ISBN 9789042010161. «Citant la declaració de la revista acadèmica Sarmatian Review: "La Mancomunitat lituanopolonesa es caracteritzava per una tolerància religiosa inusual a l'Europa premoderna» 
  25. Gross, Feliks. Citizenship and Ethnicity: The Growth and Development of a Democratic Multiethnic Institution (en anglès). Greenwood Press, 1999, p. 122 (notes). ISBN 9780313309328. 
  26. «Poland» (en anglès). Encyclopedia Britannica. [Consulta: 26 juny 2009].
  27. Francis Dvornik. The Slavs in European History and Civilization (en anglès). Rutgers University Press, 1992, p. 300. ISBN 0-8135-0799-5. 
  28. Salo Wittmayer Baron. A social and religious history of the Jews (en anglès). Columbia University Press, 1976. ISBN 0-231-08853-1. 
  29. Martin Van Gelderen; Quentin Skinner. Republicanism: A Shared European Heritage (en anglès). Cambridge University Press, 2002, p. 54. ISBN 0-521-80756-5. 
  30. 30,0 30,1 Domar, Evsey. The Causes of Slavery or Serfdom: A Hypothesis (en anglès). Cambridge, Massachusetts: Massachusetts Institute of Technology, 1969, p. 18-30 [Consulta: 15 setembre 2021]. 
  31. 31,0 31,1 31,2 Cole, Daniel H. Poland's 1997 Constitution in Its Historical Context (en anglès). Indiana University School of Law, 1998 (Articles by Maurer Faculty. 589.). 
  32. Blaustein, Albert. Constitutions of the World (en anglès). Fred B. Rothman & Company, 1993. ISBN 9780837703626. 
  33. Isaac Kramnick, Introduction, Madison, James. The Federalist Papers (en anglès). Penguin Classics, 1987, p. 13. ISBN 0-14-044495-5. «May second oldest constitution.» 
  34. John Markoff descriu l'aparició de les modernes constitucions nacionals codificades com una de les fites de la democràcia i afirma que "El primer país europeu que va seguir l'exemple dels Estats Units va ser Polònia el 1791." Markoff, John. Waves of Democracy (en anglès), 1996, p. 121. ISBN 9780803990197. 
  35. 35,0 35,1 35,2 Davies, 1996, p. 699.
  36. Pietrzyk-Reeves D. «The foundations of Rzeczpospolita in the 16th century and the influence of humanism and republicanism» (en anglès) p. 15—50.
  37. Un exemple molt conegut, en català, d'aquest ús, és la Mancomunitat de Catalunya
  38. 38,0 38,1 «Regnum Poloniae Magnusque Ducatus Lithuaniae – definicja, synonimy, przykłady użycia» (en polonès). sjp.pwn.pl. [Consulta: 27 octubre 2016].
  39. Antoine-François-Claude Ferrand. Histoire des trois démembremens de la Pologne: pour faire suite à l'histoire de l'Anarchie de Pologne par Rulhière (en francès). Volum 1. Deterville, 1820, p. 182. «Ex quo serenissima respublica Poloniae in corpore ad exempluin omnium aliarnm potentiarum, lilulum regiuin Borussiae recognoscere decrevit (...)» 
  40. Que és el nom donat per Marcin Kromer a la seva obra Polonia sive de situ, populis, moribus, magistratibus et re publica regni Polonici libri duo, 1577.
  41. El terme utilitzat, per exemple, a Zbior Deklaracyi, Not Y Czynnosci Głownieyszych, Ktore Poprzedziły Y Zaszły Pod Czas Seymu Pod Węzłem Konfederacyi Odprawuiącego Się Od Dnia 18. Wrzesnia 1772. Do 14 Maia 1773
  42. Friedrich Wilhelm Ghillany. Diplomatisches Handbuch (en francès). C.H. Beck, 1855, p. 224. 
  43. Digitalitzat
  44. Nom utilitzat per a l'estat comú a Henryk Rutkowski. «Terytorium». A: Antoni Mączak. Encyklopedia historii gospodarczej Polski do 1945 roku [Enciclopèdia de la història econòmica de Polònia fins al 1945] (en polonès). volum II. Varsòvia: Wiedza Powszechna, 1981, p. 398. ISBN 9788321401850. 
  45. Butterwick, Richard. The Polish Revolution and the Catholic Church, 1788–1792: A Political History (en anglès). Oxford University Press, 2012, p. 5, xvii. ISBN 9780199250332. 
  46. Document de 1791 signat pel rei Estanislau August: Zaręczenie Wzajemne Obojga Narodów pàgines 1-5
  47. 47,0 47,1 Jasienica 1997, pàg. 30–32
  48. 48,0 48,1 48,2 Halecki 1991, pàg. 52
  49. Halecki 1991, pàg. 71
  50. Engel, Pál. The Realm of St Stephen: A History of Medieval Hungary, 895–1526 (en anglès). I.B. Tauris Publishers, 2001, p. 170. ISBN 1-86064-061-3. 
  51. Halecki 1991, pàg. 116-117
  52. Jasienica 1997, pàg. 63
  53. Halecki 1991, pàg. 155
  54. Manikowska, Halina. Historia dla Maturzysty (en polonès). Varsòvia: Wydawnictwo Szkolne PWN, 2005, p. 141. ISBN 83-7195-853-6. 
  55. Bojtár, Endre. Foreword to the Past: A Cultural History of the Baltic People (en anglès). Traducció: Walter J. Renfroe. Budapest: Central European University Press, 1999, p. 182. ISBN 978-963-9116-42-9. 
  56. 56,0 56,1 Butterwick 2021, pàg. 12–14
  57. Butterwick, Richard. The Polish-Lithuanian Commonwealth, 1733-1795 (en anglès). Yale University Press, 2021, p. 14. ISBN 9780300252200. 
  58. Borucki, Marek. Historia Polski do 2009 roku (en anglès). Mada, 2009, p. 57. ISBN 9788389624598. 
  59. Gierowski, Józef. Historia Polski 1505–1764 (en polonès). Varsòvia: Wydawnictwo Naukowe PWN, 1986a, p. 92–109. ISBN 83-01-03732-6. 
  60. 60,0 60,1 Butterwick 2021, pàg. 21
  61. 61,0 61,1 Pernal, Andrew Boleslaw. Rzeczpospolita Obojga Narodów a Ukraina (en polonès). Polska: Księgarnia Akademicka, 2010, p. 10. ISBN 9788371889738. 
  62. 62,0 62,1 62,2 Maniecky, Wojciech; Szajnocha, Karol. Dziennik Literacki (en polonès). Ossoliński, 1869, p. 504. 
  63. «The Elective Monarchy» (en anglès). Divisió Federal d'Investigació de la Biblioteca del Congrés, 1992. Arxivat de l'original el 4 de juny 2011. [Consulta: 15 juliol 2011]. «La mort de Segimon II August el 1572 fou seguida per un interregne de tres anys durant el qual es van fer ajustaments en el sistema constitucional. La baixa noblesa ja estava inclosa en el procés de selecció i el poder del monarca se circumscrivia encara més a favor de la classe noble expandida. A partir d'aquest moment, el rei era efectivament un soci de la classe noble i estava constantment supervisat per un grup de senadors.»
  64. 64,0 64,1 64,2 Bardach, Lesnodorski i Pietrzak, 1987, p. 216–217.
  65. Stone, 2001, p. 118.
  66. 66,0 66,1 66,2 Besala & Biedrzycka 2005, pàg. 116
  67. Besala & Biedrzycka 2005, pàg. 117
  68. Besala & Biedrzycka 2005, pàg. 116–117
  69. 69,0 69,1 Besala & Biedrzycka 2005, pàg. 118–119
  70. Stone, Daniel. «The Polish-Lithuanian state, 1386–1795». A: History of East Central Europe (en anglès). 4. Seattle: University of Washington PressAcademic International Press, 2001, p. 126-127. ISBN 0-295-98093-1. 
  71. Besala & Biedrzycka 2005, pàg. 121
  72. Szujski, Józef. Dzieła Józefa Szujskiego. Dzieje Polski (en polonès). volum 3. Cracòvia: Szujski-Kluczycki, 1894, p. 139 [Consulta: 9 gener 2021]. 
  73. Pisze, Przemek. «Bitwa pod Byczyną. Zamoyski upokarza Habsburgów i gwarantuje tron Zygmuntowi III - HISTORIA.org.pl - historia, kultura, muzea, matura, rekonstrukcje i recenzje historyczne» (en polonès), 03-07-2013. [Consulta: 16 novembre 2016].
  74. Kizwalter, Tomasz. Kryzys Oświecenia a początki konserwatyzmu polskiego (en polonès). Varsòvia: Universitat de Varsòvia, 1987, p. 21 [Consulta: 3 maig 2021]. 
  75. Szujski 1894, pàg. 161
  76. Peterson, Gary Dean. Warrior Kings of Sweden. The Rise of an Empire in the Sixteenth and Seventeenth Centuries (en anglès). McFarland, Incorporated, Publishers, 2014. ISBN 9781476604114 [Consulta: 14 gener 2021]. 
  77. Peterson 2014, pàg. 107
  78. Jędruch, Jacek. Constitutions, Elections, and Legislatures of Poland, 1493-1977 (en anglès). University Press of America, 1982, p. 89. ISBN 9780819125095 [Consulta: 1r febrer 2021]. 
  79. Dabrowski, Patrice M. Poland. The First Thousand Years (en anglès). Estats Units d'Amèrica: Cornell University Press, 2014, p. 168. ISBN 9781501757402 [Consulta: 18 febrer 2021]. 
  80. Shubin, Daniel H. Tsars and Imposters. Russia's Time of Troubles (en anglès). Nova York: Algora, p. 201. ISBN 9780875866871 [Consulta: 1r febrer 2021]. 
  81. Cooper, J. P.. The New Cambridge Modern History (en anglès). Volum 4, The Decline of Spain and the Thirty Years War, 1609-48/49. CUP Archive, 1979. ISBN 9780521297134 [Consulta: 11 abril 2019]. 
  82. Gillespie, Alexander. The Causes of War (en anglès). Volum III: 1400 CE to 1650 CE. Portland: Bloomsbury Publishing, 2017, p. 194. ISBN 9781509917662 [Consulta: 18 febrer 2021]. 
  83. Dyer, Thomas Henry. The History of Modern Europe (en anglès). Volum 2: From the Fall of Constantinople, in 1453, to the War in the Crimea, in 1857. Londres: J. Murray, 1861, p. 504 [Consulta: 20 febrer 2021]. 
  84. Podhorodecki, Leszek. Rapier i koncerz: z dziejów wojen polsko-szwedzkich [Estoc i koncerz: de la història de les guerres polonesosueques] (en anglès). Varsòvia: Książka i Wiedza, 1985, p. 191–200. ISBN 83-05-11452-X. 
  85. Gillespie 2017, p. 141
  86. Miłobędzki, Adam. Dzieje sztuki polskiej: Architektura polska XVII wieku (en polonès). Polska: Panstwowe Wydawnictwo Naukowe, 1980, p. 115. ISBN 9788301013639 [Consulta: 8 gener 2021]. 
  87. Czapliński, Władysław. Władysław IV i jego czasy [Ladislau IV i la seva època] (en polonès). Varsòvia: PW "Wiedza Poweszechna", 1976, p. 102–118. 
  88. Czapliński 1976, pàg. 170
  89. Czapliński 1976, pàg. 202
  90. Czapliński 1976, pàg. 353–356
  91. Louis Edwin Van Norman. Poland, the knight among nations (en anglès). Nova York: Fleming H. Revell Company, 1907, p. 18. 
  92. William J. Duiker; Jackson J. Spielvogel. The Essential World History (en anglès). Volum II: Since 1500. Cengage Learning, 2006, p. 336. ISBN 0-495-09766-7. 
  93. 93,0 93,1 Gintel, Jan. Wiek XVIII-XIX (en polonès). Polska: Wydawnictwo Literackie, 1971, p. 143. 
  94. Instytut Badań Literackich. Studia staropolskie (en polonès). Volums 24, 25. Polska: Zakład Ossolińskich, 1969, p. 172. 
  95. Instytut Badań Literackich 1969, pàg. 172
  96. Borucki, Marek. Jak w dawnej Polsce królów obierano (en polonès). Polska: Ludowa Spółdzielnia Wydawnicza, 1976, p. 138–143. 
  97. Spórna. Słownik władców Polski i pretendentów do tronu polskiego (en polonès). Polska: Zielona Sowa, 2003, p. 30. ISBN 9788372205605. 
  98. Borucki 1976, pàg. 138-143
  99. Dobrowolski. Historia sztuki polskiej w zarysie: Sztuka nowożytna (en polonès). Polska: Wydawnictwo Literackie, 1962. 
  100. Davies, Norman. Boże igrzysko. Historia Polski. Od początków do roku 1795 (en polonès). Polska: Znak, 1992, p. 412. ISBN 9788370063849. 
  101. Brückner, Aleksander. Dzieje kultury polskiej. Czasy nowsze do roku 1831 [Història de la cultura polonesa. Èpoques més recents fins al 1831] (en polonès). Polska: Wiedza Powszechna, 1931, p. 27. ISBN 9788321408613. 
  102. Frost, Robert I. The Northern Wars. War, State and Society in Northeastern Europe 1558-1721 (en anglès). Harlow: Longman, 2000. ISBN 978-0-582-06429-4. 
  103. Tucker, S.C.. A Global Chronology of Conflict, Vol. Two (en anglès). ABC-CLIO, LLC, 2010, p. 694. ISBN 9781851096671. 
  104. Tucker 2010, pàg. 710
  105.    «Polish Succession War». A: Hugh Chisholm. Encyclopædia Britannica (en anglès). Volum 21. 11a ed. Cambridge University Press, 1911, p. 981–982. 
  106. J.O. Lindsay. The Cambridge New Modern History (en anglès). Volum 7: The Old Regime, 1713-1763. Cambridge University Press, 1957. ISBN 9780521045452. 
  107. 107,0 107,1 Brückner, 1931, p. 157.
  108. Rey Koslowski. Migrants and citizens: demographic change in the European state system (en anglès). Cornell University Press, 2000, p. 51. ISBN 978-0-8014-3714-4. «Polish Lithuanian Commonwealth Americas Western Europe.» 
  109. Spórna 2003
  110. Bartłomiej Szyndler. Racławice 1794 (en polonès). Bellona, 2009, p. 64–65. ISBN 9788311116061 [Consulta: 26 setembre 2014]. 
  111. Bartłomiej Kaczorowski. Nowa encyklopedia powszechna PWN: Sud-żyz (en polonès). Polska: PWN, 2004, p. 75. ISBN 9788301141875. 
  112. 112,0 112,1 112,2 Norman Davies. God's Playground: 1795 to the present (en anglès). Columbia University Press, 28 de febrer 2005, p. 167. ISBN 978-0-231-12819-3 [Consulta: 17 març 2013]. 
  113. Ted Tapper; David Palfreyman. Understanding Mass Higher Education: Comparative Perspectives On Access (en anglès). RoutledgeFalmer, 2005, p. 140. ISBN 978-0-415-35491-2 [Consulta: 17 març 2013]. 
  114. Kitowicz, Jędrzej. Customs and Culture in Poland Under the Last Saxon King (en anglès). Central European University Press, 2019, p. 262. ISBN 9789633862766. 
  115. Sužiedėlis, 2011, p. xxv.
  116. Andrzej Jezierski; Cecylia Leszczyńska. Historia gospodarcza Polski [Història econòmica de Polònia] (en polonès). Key Text Wydawnictwo, 2010, p. 68. ISBN 9788387251710. 
  117. (anglès) Russia's Rise as a European Power, 1650–1750, Jeremy Black, History Today, Vol. 36 núm: 8, agost 1986.
  118. Roman, Wanda Krystyna. Działalność niepodległościowa żołnierzy polskich na Litwie i Wileńszczyźnie (en polonès). Polska: Naukowe Wydawn. Piotrkowskie, 2003, p. 23. ISBN 9788388865084 [Consulta: 13 febrer 2021]. 
  119. Barile, Davide. Historic Power Europe; A Post-Hegelian Interpretation of European Integration (en anglès). Nova York: Taylor & Francis, 2019. ISBN 9781000731132. 
  120. així s'afirma, per exemple, en el preàmbul de la Constitució de la República de Polònia de 1997.
  121. Alfonsas Eidintas; Vytautas Zalys. Lithuania in European Politics: The Years of the First Republic, 1918–1940 (en anglès). Palgrave, p. 78. ISBN 0-312-22458-3. 
  122. Grzegorz Górnye. «Zobaczyć Kresy» (en polonès). rp.pl, 23-08-2008. [Consulta: 1r febrer 2009].
  123. Jan Zamoyski's speech in the Parliament, 1605 Harbottle Thomas Benfield. Dictionary of Quotations (Classical) (en anglès). BiblioBazaar, LLC, 2009, p. 254. ISBN 978-1-113-14791-2. 
  124. 124,0 124,1 Bardach, Lesnodorski i Pietrzak, 1987, p. 216-217.
  125. Una "confederació" així entesa, no ha de ser confosa amb els termes moderns d'una confederació.
  126. Frost, Robert I. The Northern Wars: War, State and Society in northeastern Europe, 1558–1721 (en anglès). Londres i Nova York: Longman's, 2000, p. 9–11, 114, 181, 323. 
  127. Frost, Robert I. After the Deluge; Poland-Lithuania and the Second Northern War, 1655-1660 (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 2004. ISBN 9780521544023. 
  128. William C. Bullitt. The Great Globe Itself: A Preface to World Affairs (en anglès). Transaction Publishers, 2005, p. 42-43. ISBN 9781412837088. 
  129. John Adams. The Political Writings of John Adams (en anglès). Regnery Gateway, 2001, p. 242. ISBN 0-89526-292-4. 
  130. Pacy, James S.; James T. McHugh Diplomats without a Country: Baltic Diplomacy, International Law, and the Cold War (en anglès). 1a edició. Road West, Westport, Connecticut: Greenwood Press, 2001. DOI 10.1336/0313318786. ISBN 0-313-31878-6 [Consulta: 3 setembre 2006]. 
  131. 131,0 131,1 Henry Eldridge Bourne.. Henry Eldridge Bourne. (en anglès). Nova York: The Century Co., 1914, p. 161. 
  132. 132,0 132,1 Wolfgang Menzel. Germany from the Earliest Period (en anglès). vol.4. Kessinger Publishing, 2004, p. 33. ISBN 141922171X. 
  133. de Madariaga, Isabel. Russia in the Age of Catherine the Great (en anglès). 2, il·lustrada, reimpresa, revisada. Phoenix, p. 431 (Phoenix Press Series). ISBN 9781842125113. 
  134. (anglès) Carl L. Bucki, The Constitution of May 3, 1791 Arxivat 5 de desembre 2008 a Wayback Machine., Text d'una presentació feta al Polish Arts Club de Buffalo amb motiu de les celebracions del Dia de la Constitució de Polònia el 3 de maig de 1996. Consultat el 20 de març de 2006
  135. 135,0 135,1 135,2 Piotr S. Wandycz. The price of freedom (en anglès), 2001, p. 131. ISBN 978-0-415-25491-5 [Consulta: 13 agost 2011]. 
  136. Niepodległość (en polonès). Volum 6. Fundació "Polonia Restituta,", 1991 [Consulta: 13 febrer 2021]. 
  137. "Polònia o sobre la geografia, la població, els costums, les oficines i els assumptes públics del regne polonès en dos volums"
  138. Girolamo Imbruglia; Rolando Minuti; Luisa Simonutti. Traduzioni e circolazione delle idee nella cultura europea tra '500 e '700 (en italià). Bibliopolis, 2007. ISBN 978-88-70-88537-8. 
  139. Daniel H. Cole. Pollution and property: comparing ownership institutions for environmental protection (en anglès). Cambridge University Press, 2002, p. 106. ISBN 0-521-00109-9. 
  140. Sarah Johnstone. Ukraine (en anglès). Lonely Planet, 2008, p. 27. ISBN 978-1-74104-481-2. 
  141. Stephen K. Batalden; Sandra L. Batalden. The newly independent states of Eurasia: handbook of former Soviet republics (en anglès). Greenwood Publishing Group, 1997, p. 45. ISBN 0-89774-940-5. 
  142. Richard M. Golden. Encyclopedia of witchcraft: the Western tradition (en anglès). Volum 4. ABC-CLIO, 2006, p. 1039. ISBN 1-57607-243-6. 
  143. Augustyniak, 2008, p. 36.
  144. 144,0 144,1 Artūras Tereškinas. Imperfect communities: identity, discourse and nation in the seventeenth-century Grand Duchy of Lithuania (en anglès). Lietuvių literatūros ir tautosakos institutas, 2005, p. 31. ISBN 9955-475-94-3. 
  145. 145,0 145,1 Aleksander Gieysztor. Rzeczpospolita w dobie Jana III [La Mancomunitat durant el regnat de Joan III] (en polonès). Zamek Królewski w Warszawie, 1988, p. 45. 
  146. 146,0 146,1 146,2 Sobiech, Marcin. «Jak powstawała i co zawiera mapa Rzeczpospolitej Obojga Narodów» (en polonès). Exgeo, 2018. [Consulta: 16 febrer 2021].
  147. Kucharczuk 2011, pàg. 64
  148. Flisowski, Zbigniew. Bastion u wrót Gdańska. Polska: Nasza Księgarnia, 1985, p. 11. ISBN 9788310087799. 
  149. «Pierwsze polskie banknoty» (en polonès). Skarbnica Narodowa. [Consulta: 16 febrer 2021].
  150. Seria popularno-naukowa "Pomorze Gdańskie" (en polonès). 19. Gdańsk: Towarzystwo Naukowe, 1991, p. 149 [Consulta: de febrer 2021]. 
  151. Kucharczuk, Katarzyna. Polska samorządna; ilustrowane dzieje administracji i samorządu terytorialnego na tle historii Polski. Carta Blanca, 2011, p. 66. ISBN 9788377051207 [Consulta: 16 febrer 2021]. 
  152. 152,0 152,1 The role of East-Central Europe in international trade, 16th and 17th centuries. Akadémiai Kiadó, p. 220. 
  153. 153,0 153,1 153,2 Institut d'Història (Acadèmia Polonesa de Ciències). Acta Poloniae historica (en polonès). Volums 63–66. Ossolineum, 1991, p. 42. ISBN 0-88033-186-0. 
  154. Krzysztof Olszewski. The Rise and Decline of the Polish–Lithuanian Commonwealth due to Grain Trade (en anglès), 2007, p. 6–7 [Consulta: 17 setembre 2021]. 
  155. Maciej Kobyliński. «Rzeczpospolita spichlerzem Europy» (en polonès). www.polinow.pl. [Consulta: 28 desembre 2009].
  156. Nicholas L. Chirovsky. The Lithuanian-Rus'commonwealth, the Polish domination, and the Cossack-Hetman state (en anglès). Philosophical Library, 1984, p. 367. ISBN 0-8022-2407-5. 
  157. Economy and culture in the Baltic, 1650–1700: papers of the VIIIth Visby Symposium held at Gotland's Historical Museum, Visby, August 18th–22th [sic], 1986. Gotlands Fornsal, p. 367. ISBN 91-971048-8-4. 
  158. Sowa, Jan. Inna Rzeczpospolita jest możliwa! Widma przeszłości, wizje przyszłości (en polonès). Polska: WAB, 2015. ISBN 9788328022034 [Consulta: 16 febrer 2021]. 
  159. «Welcome to Encyclopædia Britannica's Guide to History». Britannica.com, 31-01-1910. [Consulta: 1r febrer 2009].
  160. En polonès és un mot de gènere masculí
  161. Perry Anderson. Lineages of the absolutist state (en anglès). Verso, 1979, p. 285. ISBN 0-86091-710-X. 
  162. 162,0 162,1 Robert Bideleux; Ian Jeffries. A history of Eastern Europe: crisis and change (en anglès). Taylor & Francis, 2007, p. 189. ISBN 978-0-415-36627-4. 
  163. 163,0 163,1 Yves-Marie Bercé. Revolt and revolution in early modern Europe: an essay on the history of political violence (en anglès). Manchester University Press, 1987, p. 151. ISBN 9780719019678. 
  164. Krzysztof Olszewski. The Rise and Decline of the Polish–Lithuanian Commonwealth due to Grain Trade (en anglès), 2007, p. 7 [Consulta: 17 setembre]. 
  165. Jarmo Kotilaine. Russia's foreign trade and economic expansion in the seventeenth century: windows on the world (en anglès). BRILL, 2005, p. 47. ISBN 90-04-13896-X. 
  166. Allen, Robert. «Economic Structure and agricultural productivity in Europe, 1300–1800». [Consulta: 5 maig 2015].
  167. Kurkowski, Jan. «Jarmarki w województwie lubelskim w XVI w.». Pasaż Wiedzy, 2010. [Consulta: 16 febrer 2021].
  168. Billock, Jennifer. «Follow the Ancient Amber Road». Smithsonian Magazine, 2019. [Consulta: 16 febrer 2021].
  169. Kwartalnik historyczny. 3-4. Polskie Towarzystwo Historyczne, 1989, p. 214 [Consulta: 16 febrer 2021]. 
  170. «"Polonaise" carpet». Arxivat de l'original el 28 de febrer 2003. [Consulta: 18 maig 2009].
  171. 171,0 171,1 Stachowicz 1894, p. 279
  172. Jasienica, Paweł. Polska anarchia (en polonès). Cracòvia: Wydawnictwo literackie // Editorial literària, 1988, p. 34. ISBN 9788308019702. 
  173. Tomaszewska, A. «Wolna elekcja i zasady jej funkcjonowania» (en polonès). [Consulta: 16 febrer 2021].
  174. Bardach, Lesnodorski i Pietrzak, 1987, p. 306-308.
  175. Brzezinski, 1988, p. 11.
  176. Stachowicz, Michał. Wojsko polskie Kościuszki w roku 1794 (en polonès). Poznań: Księgarnia Katolicka // Llibreria catòlica, 1894, p. 23–25 [Consulta: 14 febrer 2021]. 
  177. Stachowicz 1894, pàg. 23–25
  178. Bardach, Lesnodorski i Pietrzak, 1987, p. 229.
  179. Brzezinski, 1988, p. 6.
  180. 180,0 180,1 180,2 180,3 180,4 180,5 Bardach, Lesnodorski i Pietrzak, 1987, p. 229-230.
  181. 181,0 181,1 Brzezinski, 1987, p. 10.
  182. El mot "wojsko" és de gènere neutre en polonès. Li apliquem l'article femení perquè "armija" ("exèrcit" en polonès) és un mot femení.
  183. Del llatí quarta pars, o sigui la "quarta part". Consistia en la quarta part dels ingressos de les terres reials. D'aquí el seu nom.
  184. Kalik, Judith. Scepter of Judah: The Jewish Autonomy in the Eighteenth-Century Crown Poland (en anglès). Brill, 2009, p. 17. ISBN 9789004166011. 
  185. Bardach, Lesnodorski i Pietrzak, 1987, p. 227-228.
  186. Zwoliński, Stefan. (en polonès). Polska: Wojskowy Instytut Historyczny // Institut Històric Militar, 1995, p. 12. ISBN 9788386268276 [Consulta: 13 febrer 2021]. 
  187. 187,0 187,1 J. K. Fedorowicz; Maria Bogucka; Henryk Samsonowicz. A Republic of nobles: studies in Polish history to 1864 (en anglès). CUP Archive, 1982, p. 209. ISBN 0-521-24093-X. 
  188. Jacek F. Gieras. Linear induction drives (en anglès). Volum 30. Oxford University Press, 1994, p. V (Monographs in electrical and electronic engineering, Oxford science publications). ISBN 0-19-859381-3. 
  189. «Setting Sail» (en anglès). www.warsawvoice.pl, 29-05-2003. [Consulta: 21 maig 2009].
  190. Paul Peucker. «Jan Amos Comenius (1592–1670)». www.moravian.org. Arxivat de l'original el 2 de setembre 2009. [Consulta: 18 maig 2009].
  191. Jacek Jędruch. Constitutions, Elections, and Legislatures of Poland, 1493-1977: A Guide to Their History (en anglès). University Press of America, 1982. ISBN 978-08-19-12509-5. 
  192. «Portrety trumienne» (en polonès). [Consulta: 26 setembre 2021].
  193. Mariusz Karpowicz. Baroque in Poland (en anglès). Arkady, 1991, p. 68. ISBN 83-213-3412-1. 
  194. 194,0 194,1 Łyczak, Bartłomiej «The Coffin Portrait and Celebration of Death in Polish–Lithuanian Commonwealth in the Modern Period» (en anglès). IKON, Volum 4, 01-01-2011, pàg. 233–242. DOI: 10.1484/J.IKON.5.100699.
  195. 195,0 195,1 Szablowski, Jerzy. Arrasy flamandzkie w zamku królewskim na Wawelu [Tapissos flamecs al castell reial de Wawel] (en polonès). Polska: Arkady, 1975, p. 15 [Consulta: 13 febrer 2021]. 
  196. Orlińska-Mianowska, Ewa. Fashion world of the 18th and early 19th century [El món de moda del segle XVIII i principis del XIX] (en anglès). Polska: Bosz, 2008. ISBN 9788387730727 [Consulta: 13 febrer 2021]. 
  197. Singleton, Esther. French and English furniture distinctive styles and periods described and illustrated (en anlgès). Good Press, 12 de desembre 2019. 
  198. Dialog. Miesiȩcznik poświȩcony dramaturgii współczesnej, teatralnej, filmowej, radiowej, telewizyjnej. [Diàleg. Revista mensual dedicada a la dramatúrgia contemporània, teatral, cinematogràfica, radiofònica i televisiva.] (en polonès). Vol. 11. Polska: RSW "Prasa", 1966, p. 6 [Consulta: 13 febrer 2021]. 
  199. Waugh, Norah. The Cut of Women's Clothes (en anglès). Londres: Routledge, 1968, p. 72–73. ISBN 0-87830-026-0. 
  200. Lubliner, Ludwig. Obrona Żydów zamieszkałych w krajach polskich od niesłusznych zarzutów i fałszywych oskarzeń (en polonès). Brussel·les: C. Vanderauwer, 1858, p. 7 [Consulta: 13 febrer 2021]. 
  201. Muthesius, Stefan. Polska; art, architecture, design 966-1990 (en anglès). Langewiesche Köster, 1994, p. 34. ISBN 9783784576121 [Consulta: 13 febrer 2021]. 
  202. Państwowy Instytut Badania Sztuki Ludowej. Polska sztuka ludowa [Art popular polonès] (en polonès). Volums 28–29. Państwowy Instytut Sztuki, 1974, p. 259. 
  203. Paul Robert Magocsi. A history of Ukraine (en anglès). University of Toronto Press, 1996, p. 286–287. ISBN 0-8020-7820-6. 
  204. 204,0 204,1 Michael J. Mikoś. «Baroque» (en anglès). www.staropolska.pl. [Consulta: 13 maig 2009].
  205. Rolska-Boruch, Irena. "Domy pańskie" na Lubelszczyźnie od późnego gotyku do wczesnego baroku ["Cases mestres" a la regió de Lublin des del gòtic tardà fins al barroc inicial] (en polonès). Polska: Wydawnictwo KUL, 2003. ISBN 9788373630291 [Consulta: 13 febrer 2021]. 
  206. Kowalczyk, Jerzy. Sebastiano Serlio a sztuka polska [Sebastiano Serlio i l'art polonès] (en polonès). Polska: Zakład Narodowy im. Ossolińskich // Institut Nacional Ossoliński, 1973, p. 119 [Consulta: 13 febrer 2021]. 
  207. Miłobędzki, Adam. The architecture of Poland: a chapter of the European heritage (en anglès). Kraków: International Cultural Centre, 1994, p. 110. ISBN 9788385739142. 
  208. Zdzisław Klimczuk; Józef Garliński. Most Holandia - Polska [El pont Països Baixos - Polònia]. Polska: Bis Press, 1996, p. 32. ISBN 9788390149424 [Consulta: 13 febrer 2021]. 
  209. Karpowicz, Mariusz. Sztuki polskiej drogi dziwne [L’art polonès és estrany] (en polonès). Excalibur, 1994, p. 47. ISBN 9788390015286 [Consulta: 13 febrer 2021]. 
  210. ; Romuald Łukaszyk; Wincenty Granat; Zygmunt Sułowski Encyklopedia katolicka: Kinszasa-Krzymuska (en polonès). Lublin: Tow. Nauk. Katolickiego Uniwersytetu Lubelskiego (Universitat Catòlica de Lublin), 1973, p. 1189. ISBN 9788373060685 [Consulta: 13 febrer 2021]. 
  211. «Palaces and Castles in a Lion Country» (en anglès). www.lvivtoday.com.ua, 02-06-2008. [Consulta: 19 maig 2009].
  212. Snopek, Jerzy. Oświecenie [Il·lustració] (en polonès). Polska: Wydawnictwo Naukowe PWN, 1999, p. 134. ISBN 9788301129170 [Consulta: 13 febrer 2021]. 
  213. Kazimierz Maliszewski. Obraz świata i Rzeczypospolitej w polskich gazetach rękopiśmiennych z okresu późnego baroku: studium z dziejów kształtowania się i rozpowszechniania sarmackich stereotypów wiedzy i informacji o "theatrum mundi" [Imatge del món i la República de Polònia en diaris manuscrits polonesos del barroc tardà: estudi de la història de la formació i difusió dels estereotips sàrmates de coneixement i informació sobre el "theatrum mundi"] (en polonès). Schr, 1990, p. 79. ISBN 83-231-0239-2. «En qualsevol cas, "la reina sense corona i la primera dama de la República", com els contemporanis anomenaven Sieniawska, mereix una biografia científica» .
  214. Chrzanowski, Tadeusz. «Sarmatyzm – mity dawne i współczesne». A: Wędrówki po Sarmacji europejskiej: eseje o sztuce i kulturze staropolskiej [Deambulant per la Sarmàtia europea: assajos sobre l'art i la cultura antics de Polònia] (en polonès). Wydawn. Znak, 1988, p. 7. ISBN 9788370061302. 
  215. Sowa, Jan. Fantomowe ciało króla: peryferyjne zmagania z nowoczesną formą [El cos fantasma del rei: una lluita perifèrica amb forma moderna] (en polonès). Volum 90 de Horyzonty nowoczesności. Cracòvia: Towarzystwo Autorów i Wydawców Prac Naukowych // Societat d’autors i editors de treballs científics "Universitas", 2011. ISBN 9788324216338. 
  216. Wasko, Andrzej «Sarmatism or the Enlightenment. The Dilemma of Polish Culture» (en anglès). Sarmatian Review, XVII:2 [Consulta: 27 setembre 2021].
  217. Tazbir, Janusz «Dziejochciejstwo, dziejokrętactwo» (en polonès). Polityka, Volum 6, Núm. 2591, 10-02-2017 [Consulta: 27 setembre 2021].
  218. Paradowski, Ryszard. Unia Europejska a społeczeństwo obywatelskie [La Unió Europea i la societat civil] (en polonès). Poznań: Wydawn. Nauk. Institut de Ciències Polítiques i Periodisme de la Universitat Adam Mickiewicz, 2005, p. 168. ISBN 9788387704940. 
  219. Kopczyński, Michał; Tygielski, Wojciech. Pod wspólnym niebem. Narody dawnej Rzeczypospolitej [Sota el cel compartit. Les nacions de l'antiga República] (en polonès). Varsòvia: Bellona, 2010. ISBN 9788311117242. 
  220. 220,0 220,1 Kopczyński & Tygielski 2010, pàg. 30
  221. Kopczyński & Tygielski 2010, pàg. 236
  222. 222,0 222,1 Kopczyński & Tygielski 2010, pàg. 237
  223. Població total i jueva basada en Frazee; les altres són estimacions de Pogonowski. Vegeu la següent referència: Charles A. Frazee. World History the Easy Way (en anglès), p. 50 (Barron's Educational Series). ISBN 0-8120-9766-1. 
  224. Wernham, Richard Bruce. The new Cambridge modern history (en anglès). Volum 3, Counter-Reformation and Price Revolution, 1559-1610. 3a edició. Cambridge University Press, 1968, p. 377 (Cambridge history ebook collection). ISBN 9780521045438. 
  225. 225,0 225,1 Matthew P. Romaniello, Charles Lippo. Contested Spaces of Nobility in Early Modern Europe (en anglès). Ashgate Publishing, Ltd, 2011, p. 233. ISBN 9781409405511. 
  226. Polish Sociological Review (en polonès). Associació Sociològica Polonesa, 2007, p. 96. 
  227. Kopczyński & Tygielski 2010, pàg. 201
  228. Kopczyński & Tygielski 2010, pàg. 25–83
  229. 229,0 229,1 Kopczyński & Tygielski 2010, pàg. 29–38
  230. Stone, 2001, p. 120.
  231. Piekarski, Adam. Freedom of Conscience and Religion in Poland (en anglès). Interpress Publishers, 1979, p. 31. 
  232. 232,0 232,1 «Memory of the World Register Nomination Form» (en anglès). portal.unesco.org. [Consulta: 2 agost 2011].
  233. Gordon, Linda. Cossack Rebellions: Social Turmoil in the Sixteenth Century Ukraine (en anglès). Edició il·lustrada. SUNY Press, 1983, p. 51. ISBN 9780873956543. 
  234. Serhii Plokhy. The origins of the Slavic nations: premodern identities in Russia, Ukraine, and Belarus (en anglès). Cambridge University Press, 2006, p. 169. ISBN 0-521-86403-8. 
  235. «Lemberg» (en anglès). Catholic Encyclopedia [Consulta: 3 setembre 2010].
  236. Peter Kardash; Brett Lockwood. Ukraine and Ukrainians (en anglès). Fortuna, 1988, p. 134. ISBN 9780731675036. 
  237. Magocsi, Paul R. A History of Ukraine: The Land and Its Peoples (en anglès). University of Toronto Press, 2010, p. 190. ISBN 978-1442610217. 
  238. «European Jewish Congress – Poland» (en anglès). Eurojewcong.org. Arxivat de l'original el 11 de desembre 2008. [Consulta: 1r febrer 2009].
  239. Willfried Spohn; Anna Triandafyllidou. Europeanisation, national identities, and migration: changes in boundary constructions between Western and Eastern Europe (en anglès). Routledge, 2003, p. 127. ISBN 0-415-29667-6. «Així, en el moment de la primera partició el 1772, la Mancomunitat lituanopolonesa estava formada per un 43% dels catòlics llatins,un 33% de grecocatòlics, un 10% de cristians ortodoxos, un 9% de jueus i un 4% dels protestants» 
  240. 240,0 240,1 240,2 240,3 240,4 240,5 240,6 240,7 Lieven, Anatol. The Baltic Revolution: Estonia, Latvia, Lithuania and the Path to Independence (en anglès). Yale University Press, 1994, p. 48. ISBN 0-300-06078-5. 
  241. Barbour, Stephen; Carmichael, Cathie. Language and Nationalism in Europe (en anglès). Oxford University Press, 2000, p. 194. ISBN 0-19-925085-5. 
  242. Dahl, Östen; Koptjevskaja-Tamm, Maria. The Circum-Baltic Languages: Typology and Contact (en anglès). John Benjamins Publishing Company, 2001, p. 45. ISBN 90-272-3057-9. 
  243. Price, Glanviell. Encyclopedia of the Languages of Europe (en anglès). Wiley, 1998, p. 30. ISBN 9780631192862. 
  244. 244,0 244,1 244,2 244,3 Mikulas Teich; Roy Porter. The National Question in Europe in Historical Context (en anglès). Cambridge University Press, 1993, p. 295. ISBN 0-521-36713-1. 
  245. 245,0 245,1 245,2 245,3 O'Connor, Kevin. Culture And Customs of the Baltic States (en anglès). Greenwood Press, 2006, p. 115. ISBN 0-313-33125-1. 
  246. 246,0 246,1 Stone, 2001, p. 46.
  247. Friederich, Karin; American Council of Learned Societies, John Elliott, Olwen Hufton, H. G. Koenigsberger, H. M. Scott. The Other Prussia: Royal Prussia, Poland and Liberty, 1569–1772 (en anglès). Cambridge University Press, 2000, p. 88. ISBN 0-521-58335-7. 
  248. Tomasz Kamusella. The Politics of Language and Nationalism in Modern Central Europe (en anglès). Palgrave Macmillan, 2008, p. 115. ISBN 978-0-230-55070-4. 
  249. Acadèmia Polonesa de Ciències Institut d'Història. Acta Poloniae historica (en francès). volum 22. Ossolineum, 1970, p. 79. «La unió personal polonesosaxona contribuí més a fer conèixer el francès a Polònia que l’alemany. Aquesta funció de la llengua francesa, esdevinguda l’instrument de comunicació entre els grups dirigents d’ambdós països.» 
  250. Van ser les primeres escoles catòliques en què una de les principals llengües d'ensenyament va ser el polonès. [...] Tot i que seguien Locke en donar pes a la llengua materna, en general el llatí va perdre terreny davant el francès en lloc del polonès. Richard Butterwick. Poland's last king and English culture: Stanisław August Poniatowski, 1732–1798 (en anglès). Oxford University Press, 1998, p. 70. ISBN 0-19-820701-8. 
  251. No s'ha de confondre amb el rutè modern o russí
  252. Руська (Волинська) метрика
  253. Tot i que a vegades encara s’utilitzava a finals del segle XVII i a falta de decrets oficials per a la cancelleria del Gran Ducat, des del 1673 no hi havia cap Mètrica rutena separada.
  254. Eberhardt, Piotr; Owsinski, Jan. Ethnic Groups and Population Changes in Twentieth-century Central-Eastern Europe: History, Data, Analysis (en anglès). M.E. Sharpe, 2003, p. 177. ISBN 0-7656-0665-8. 
  255. Dahl i Koptjevskaja-Tamm, 2001, p. 41.
  256. Zinkevičius, Zigmas. Rytų Lietuva praeityje ir dabar [Lituània oriental en el passat i ara] (en lituà). Vilnius: Mokslo ir enciklopedijų leidykla, 1993, p. 70. ISBN 5-420-01085-2. «L'ús oficial de la llengua lituana al segle XVI a les ciutats de Lituània queda palès pel decret del magistrat de la ciutat de Wilno, que va ser segellat per Žygimantas Augustas el 1552 ... // El juratori dels tribunals estava escrit en llengua lituana. De fet, aquests [juratoris de tribunals escrits en lituà] van sobreviure des del segle XVII ...» 
  257. «Mes Wladislaus...». [Consulta: 3 setembre 2006].
  258. V. Ališauskas; L. Jovaiša; M. Paknys; R. Petrauskas; E. Raila. Lietuvos Didžiosios Kunigaikštijos kultūra. Tyrinėjimai ir vaizdai [Cultura del Gran Ducat de Lituània. Exploracions i imatges] (en lituà), 2001, p. 500. ISBN 9955-445-26-2. «El 1794 les declaracions del govern es duien a terme en lituà.» 
  259. Stone, 2001, p. 4.
  260. Czesław Miłosz. The History of Polish Literature (en anglès). University of California Press, 1983, p. 108. ISBN 0-520-04477-0. 
  261. Ostrowski, Jan K. Land of the Winged Horsemen: Art in Poland, 1572–1764 (en anglès). Yale University Press, 1999, p. 27. ISBN 0-300-07918-4. 
  262. 262,0 262,1 Joanna B. Michlic. Poland's threatening other: the image of the Jew from 1880 to the present (en anglès). University of Nebraska Press, 2006 pàgina 2. ISBN 0-8032-3240-3. 
  263. Karol Zierhoffer; Zofia Zierhoffer. Nazwy zachodnioeuropejskie w języku polskim a związki Polski z kulturą Europy [Noms d’Europa occidental en els lligams dels polonesos i de Polònia amb la cultura d’Europa] (en polonès). Wydawnictwo Poznańskiego Towarzystwa Przyjaciół Nauk // Editorial de la Societat d’Amics de les Ciències de Poznań, 2000, p. 79. ISBN 83-7063-286-6.  Marcin Kromer va donar una opinió similar el 1577. "A la nostra memòria, els comerciants i artesans italians [...] van entrar a les principals ciutats poloneses i la seva llengua també s'utilitza parcialment, és a dir, entre els refinats polonesos que viatgen de bon grat a Itàlia".
  264. Rosemary A. Chorzempa. Polish roots (en anglès). Genealogical Pub., 1993. ISBN 0-8063-1378-1. 
  265. Jan K. Ostrowski. Art in Poland, 1572–1764: land of the winged horsemen (en anglès). Art Services International, 1999, p. 32. ISBN 0-88397-131-3. «El 1600, el fill del canceller de Polònia aprenia quatre idiomes: llatí, grec, turc i polonès. Quan acabava els seus estudis, dominava no només el turc, sinó també el tàtar i l’àrab» 
  266. Lola Romanucci-Ross; George A. De Vos; Takeyuki Tsuda. Ethnic identity: problems and prospects for the twenty-first century (en anglès). Rowman Altamira, p. 84. ISBN 0-7591-0973-7. 
  267. Gordon Campbell. The Grove encyclopedia of decorative arts (en anglès). Oxford University Press, 2006, p. 13. ISBN 01-95189-48-5. 
  268. Gwei-Djen Lu; Joseph Needham; Vivienne Lo Celestial lancets: a history and rationale of acupuncture and moxa (en anglès). Routledge, 2002, p. 284. ISBN 07-00714-58-8. 
  269. Ian Ridpath. «Taurus Poniatovii - Poniatowski's bull» (en anglès). www.ianridpath.com. [Consulta: 18 maig 2009].
  270. «Old City of Zamość» (en anglès). UNESCO World Heritage Centre, 23-09-2009. [Consulta: 15 setembre 2011].
  271. Després que un incendi hagués destruït una sinagoga de fusta el 1733, Stanisław Lubomirski va decidir construir un nou edifici de la sinagoga fet amb maons. Polin Travel. «Lancut» (en anglès). www.jewish-guide.pl. [Consulta: 2 setembre 2010].
  272. 272,0 272,1 272,2 Trade and urban development in Poland: an economic geography of Cracow, from its origins to 1795 (en anglès). Volum 20. Cambridge University Press, p. 186, 187 (Cambridge studies in historical geography). ISBN 978-0-521-41239-1. 
  273. Stone, 2001, p. 221.
  274. Robert Bideleux; Ian Jeffries. A history of eastern Europe: crisis and change (en anglès). Routledge, 1998, p. 126. ISBN 978-0-415-16111-4. 
  275. Norman Davies. Europe: A History (en anglès). HarperCollins, 1998, p. 657–660. ISBN 978-0-06-097468-8. «Vílnius, capital del gran ducat.» 
  276. 276,0 276,1 Thomas A. Brady; Christopher Ocker; Peter Starenko; Peter Wallace. Politics and reformations: communities, polities, nations, and empires : essays in honor of Thomas A. Brady, Jr (en anglès). Brill Publishers, 2007, p. 206. ISBN 978-90-04-16173-3. 
  277. Frick, David «"Since All Remain Subject to Chance." Poor Relief in Seventeenth-Century Wilno» (en anglès). Zeitschrift für Ostmitteleuropa-Forschung, vol. 55, núm. 1, 2006, pàg. 2. DOI: 10.25627/20065518542 [Consulta: 26 setembre 2021].
  278. Marcel Cornis-Pope; John Neubauer; Tomas Venclova. History of the literary cultures of East-Central Europe: junctures and disjunctures in the 19th and 20th centuries (en anglès). Volum 2. John Benjamins, 2004, p. 11. ISBN 978-90-272-3453-7. 

FontsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Confederació de Polònia i Lituània