Constança de Peguera

abadessa del monestir de Sant Pere de les Puel·les entre 1448 i 1494

Constança de Peguera fou abadessa de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona entre el 1490 i el 1504 i fou víctima de les circumstàncies de l'època que li va tocar viure, l'abadessa Constança de Peguera es va rebel·lar contra la imposició reial de convertir el monestir en un cenobi de clausura.

Infotaula de personaConstança de Peguera
SantPerePuellesBarcelona-ant1909.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióAbadessa Modifica el valor a Wikidata
Activitat1490 Modifica el valor a Wikidata –  1504 Modifica el valor a Wikidata
Església de Sant Pere de les Puel·les abans de l'incendi de 1909. S'hi pot veure la façana, on s'aprecia un braç del transsepte amb una finestra gòtica cegada, la portalada encara conservada avui, la Torre dels Ocells sobre el cimbori, i el campanar setcentista al darrere.

L'any 1493, la comunitat de monges de sant Pere de les Puel·les de Barcelona, com la majoria dels monestirs femenins, es va veure afectada per l'anomenada reforma del cardenal Cisneros –per l'obligació d'imposar la clausura que privava les monges d'una llibertat i autonomia que el règim feudal havia afavorit— i va obligar-les a defensar els principis establerts per l'esperit i la legislació que els eren propis. En aquest aspecte, l'abadessa Constança demostrà una gran valentia, ja que la seva aferrissada protesta li comportà el retir del seu càrrec abacial i la presó.

D'acord amb la política unificadora del rei Ferran el Catòlic que aplicava d'acord amb la seva esposa Isabel I, no en va tenir prou amb la mesura del tot rebutjada pel regne que li era propi d'imposar la Inquisició castellana (a la Corona d'Aragó ja n'hi havia d'Inquisició, però molt més tolerant), sinó que també es va immiscir en els quefers dels monestirs, tot al·legant una relaxació en els costums. De ben segur que això devia ser cert, però no amagava les veritables intencions, que eren dotar-se de totes les eines que li fossin útils per a la unificació i el control de tots els regnes de la Península.

La situació es va agreujar quan el 19 de març de 1493 els Reis Catòlics van obtenir una butlla atorgada pel papa Alexandre VI per la qual el monestir benedictí de Montserrat acceptaria les observances val·lisoletanes, inclosa la del vot de clausura perpètua.

Per aplicar la reforma als monestirs femenins del Principat, els Reis Catòlics havien nomenat visitadors Juan Daza, degà de Jaén, i el franciscà fra Miquel Fenals, el 4 de novembre de 1493. Les monges benedictines no els va acceptar, en part perquè consideraven una intromissió inacceptable la presència d'un visitador que no pertany al seu orde i en part perquè es negaven a acceptar l'extrema clausura proposada per la monarquia.[1]

Des de Saragossa, la reina Isabel, va donar tot el seu suport als visitadors: «Quanto a lo que dezís de la abadessa de Sant Pedro, devéys continuar vuestro proceso festa la privación, y tenerlo ansy fecho fazernolo saber». Les monges, però, no eren fàcils de convèncer. Rebutjaven la clausura estricta que prohibia el total contacte amb l'exterior. Incloïa el torn, és a dir, l'obertura a una paret que permet passar objectes d'un costat a l'altre sense que es vegin les persones. La reina Isabel, en adonar-se del rebuig de les monges, el 10 de març de 1494 va permetre que no s'imposés el torn, ja que altres monestirs no en tenien, però al cap d'uns quants dies, concretament el 23, conjuntament amb el rei va canviar d'opinió i va notificar als visitadors:

« Nos parece que en san Pedro se deve poner torno y aunque vos hovimos scripto que no se devia poner en el dicho monasterio, agora que havemos sabido que lo tienen las otras de la misma religión, nos parece que es bien que se Ponga en el...salvo si a vosotros otra cosa os paresçiere; lo que fizierdes nos parece por Bueno[...] Quanto a lo otro que dezís de la abadessa de San Pedro, vos dezimos que, si està de continuo en rebeldia y contumàcia, la devéys privar y encomendar la administració a una monja del mismo monasterio, que paresciere màs hábile para ello, festa tanto se provea el abadessa [...] y tambien la forma que terna en el regimiento a quien encomendáredes, porqué si fuere tal qual deve, se le dé el abadiadgo. »

Gràcies a una carta de Ferran II al seu lloctinent general de Catalunya, Joan de Lanuza, del març de 1494, sabem que «la abadessa y monjas de San Pedro i Valldoncella perserveran en su dureza e obstinación, e no quieren obedescer a los dichos visitadore y en denegación de nuestras preheminencias reales, a fin de exitar al pueblo contra ellos en grande deservicio de Dios y nuestro». Amb la qual cosa el rei manà al lloctinent que es fes complir la seva voluntat. Els visitadors, el cap dels quals era Daza, van deposar del càrrec l'abadessa Constança de Peguera el 4 de juny de 1494 i la van recloure a casa d'un germà,[1] una manera com una altra d'empresonar-la i tenir-la vigilada. Atesa la seva condició de noble, però, calia tractar-la amb consideració.

Tanmateix, el 18 d'octubre del mateix any, els reis van manar als visitadors que l'abadessa fos ingressada interinament al monestir de Montsió.[1] Aquell dia mateix, el rei Ferran escrigué al seu ambaixador de Roma, el bisbe de Badajoz, tot dient-li «que las monjas de San Pedro y de algunos otros monasterios de la Ciudad quedan muy enojadas y descontentes por haberles quitado aquella tanta profanación en que contra Dios e su regla vivien». I li demanà que les apel·lacions de les monges les remeti a l'arquebisbe de Messina i al bisbe de Catània i ordena també a l'arquebisbe citat que revisés la sentència de deposició de l'abadessa de Sant Pere de les Puel·les.

S'acordà finalment d'enviar al monestir de Sant Pere benedictines reformades que no estaven però, sotmeses a la congregació de Valladolid. Aquestes monges venien de Burgos (els reis les havien demanat a l'arquebisbe burgalès). Hi va anar Isabel Manuel, priora del monestir de Tórtoles de Esgueva, i quatre monges més escollides per l'esmentada priora, provinents d'altres monestirs burgalesos. El 15 de febrer de 1495, els reis ho van notificar a les monges de sant Pere, tot demanant-los que les rebessin amb caritat.

Després d'un període d'intenses turbulències. Constança de Peguera tornà a ocupar el seu càrrec abacial i durant un temps, l'abadessa Constança es va poder ocupar d'altres quefers més amables, com ara encarregar al pintor Ferran de Camargo el decorat del retaule de Sant Benet. Això va passar el 18 de gener de 1496.

Però la pressió dels Reis Catòlics i la seva política de reformar els monestirs va continuar sense treva. L'any 1497 es va celebrar el capítol provincial a Sant Pau del Camp, que ja s'havia celebrat l'any anterior al Monestir de Sant Pere el Vell d'Osca, on es van donar una sèrie de normes per redreçar la vida comunitària que anaven encaminades a restringir la llibertat monacal.

Constança de Peguera ocupà el seu càrrec fins a l'any 1504 i va ser succeïda per Elisabet d'Ivorra. Posteriorment, Sant Pere de les Puel·les i els altres monestirs, l'any 1588, van patir noves imposicions sobre la clausura arran del Concili de Trento.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Julio Giménez, Teresa. Catalanes del IX al XIX (en català). Vic: Eumo, 2010, p. 29,30. ISBN 9788497663830. 

BibliografiaModifica