Constel·lació de l'Àguila
L'Àguila (Aquila) és una de les 48 constel·lacions ptolemaiques, i una de les 88 constel·lacions en què es va dividir el cel per la Unió Astronòmica Internacional. Està poc més o menys en l'equador celeste. Els seus estels més importants són Altair (α Aql), Alshain (β Aql) i Tarazet (γ Aql).[3] Altair és un vèrtex de l'asterisme conegut com a Triangle d'Estiu, els altres dos són els estels de l'hemisferi nord, Vega, a la constel·lació de la Lira, i Deneb, a la constel·lació del Cigne.[4]
 Constel·lació de l'Àguila .svg&lang=ca){kind=small} | |
|---|---|
 | |
| Nom en llatí | Aquila |
| Abreviatura | Aql  |
| Genitiu | Aquilae[1] |
| Simbologia | L'àguila[1] |
| Ascensió recta | 18h 41m 18.2958s–20h 38m 23.7231s[2] |
| Declinació | 18.6882229°–−11.8664360°[2] |
| Àrea | 652 graus quadrats Posició 22a |
| Estels principals | 10[1] |
| Nombre d'estels Bayer/Flamsteed | 65 |
| Estels amb planetes | 9 |
| Estels més brillants (magnitud < 3) | 3 |
| Estels més propers (< 10 pc) | 2 |
| Estel més brillant | Altaïr (α Aql) (0,76m) |
| Estel més proper a la Terra | Altaïr (α Aql) 16,77 a.l. 5,13 pc |
| Objectes Messier | 0 |
| Meteors | |
| Limita amb | Sageta, Hèrcules, Serpentari, Serpent, Escut, Sagitari, Capricorn, Aquari i Dofí |
| Visible a latituds entre +90° i −75°. Durant el mes d'agost a les 21:00 hi ha la millor visibilitat. | |
L'origen del nom d'aquesta constel·lació es troba a la mitologia grega.
Estrelles principals Modifica
Situada sobre la Via Làctia, Aquila té nombroses estrelles, se'n poden veure 124 a ull nu.[5]
Altair (α Aql) Modifica
Altair (α Aql), etimològicament ve del nom àrab al-nars al-tair que significa «L'Àguila en vol», es pot comptar entre les estrelles més brillants del cel (la 12a per ser més exactes). És el centre d'un alineament quasi perfecte de tres estrelles, les Ales de l'Àguila, a vegades confoses per error amb el cinturó d'Orió. Les altres dues estrelles d'aquesta línia són Alshain i Tarazed (β i γ Aql). Altair és una estrella de la seqüència principal, volta ràpidament en només 6,5 hores. La rapidesa de la seva rotació és tan gran (arriba a l'equador a 210 km/s), més de 200 vegades la del Sol) que l'obliga a adoptar la forma d'un el·lipsoide aixafat.
Altair és una estrella doble.
Alshain (β Aql) Modifica
Alshain (β Aql) no és pas la 2a estrella més brillant de la constel·lació, com es podria fer pensar el seu lloc dins la designació de Bayer, sinó la 8a. Deu la seva β al seu alineament amb Altair i Tarazed.
Com Altair es tracta d'un sistema doble. La seva companya és una nana vermella.
Tarazed (γ Aql) Modifica
Tarazed (γ Aql o també Reda) és una de les rares estrelles en què el nom no prové de l'àrab. El nom de Tarazed és d'origen persa que significa el canastró de la balança i designava originalment un asterisme format per α, β i γ Aquilae.
Tarazed és una estrella gegant, 2960 vegades més brillant que el Sol i 110 vegades més gran. És una estrella doble en la que la companya és de la magnitud +10,7.
Deneb Al Okab (ε i ζ Aql) Modifica
Deneb Al Okab, la Coa de l'Àguila en àrab, està composta de dues estrelles: ε i ζ Aql.
Altres estrelles Modifica
η Aql és una de les variables cefeides més brillants. La seva magnitud aparent varia gradualment en un cicle de 7,177 dies, entre 3,48 i 4,39.
V Aql, un poc al sud de λ Aql, és una de les estrelles més vermelles del cel (temperatura de superfície: 2.115 K).
Exoplanetes Modifica
A la constel·lació de l'Àguila s'hi han descobert fins a 7 estels amb un sistema planetari, cap d'ells visibles a ull nu.
| Estel | Distància (anys llum) | Planeta |
|---|---|---|
| CoRoT-3 | 2.200 | CoRoT-3 b |
| CoRoT-6 | ? | CoRoT-6 b |
| HD 179079 | 210 | HD 179079 b |
| HD 183263 | 180 | HD 183263 b |
| HD 183263 c | ||
| HD 192263 | 65 | HD 192263 b |
| HD 192699 | 220 | HD 192699 b |
| V1298 Aql | 18,72 | VB 10 b |
Objectes celestes Modifica
NGC 6709: cúmul obert de magnitud 6,7
NGC 6755: cúmul obert de magnitud 7,5
NGC 6760: cúmul globular de magnitud 9,1
NGC 6781: nebulosa planetària de forma molt arrodonida, distància 2.600 anys-llum
NGC 6803: nebulosa planetària, distant 5.200 anys-llum
Núvol d'Smith: és un núvol d'hidrògen gegant que es mou a gran velocitat cap la nostra Via Làctia, amb la que col·lidirà i s'hi barrejarà en uns 30 milions d'anys. Va ser descobert per la neerlandesa Gail Smith (avui Gail Bieger) amb un radiotelescopi l'any 1963.[5]
Dues novae majors han estat observades a Aquila: la primera el 389 aC, descrita com a més brillant que Venus, la segona, V603 Aquilae, fou breument més brillant que Altair en el 1918.
Història Modifica
La constel·lació de l'Àguila fou possiblement identificada com una au des del segle XII aC. Pels grecs representava l'àguila de Zeus. Fou esmentada pels astrònoms grecs Èudox de Cnidos (segle iv aC) i Aratus (segle iii aC).
A la mitologia hindú, Altair, Alshain i Tarazed representaven l'empremta del peu de Vishnu.
A l'antiguitat europea, les estrelles de la part sud de l'Àguila eren anomenades «Ganímedes», del nom del coper dels déus grecs que hauria estat elevat als cels per l'àguila de Zeus.
Dins la història xinesa de Qi Qiao Jie, Niu Lang (Altair) i els seus dos infants (Alshain i Tarazed) són separats de sa mare Zhi Nu (Vega) que està situada a l'altre costat de la Via Làctia.
La constel·lació de l'Àguila, amb els seus asterismes característics, visibles des de les latituds de la mediterrània, fou esmentada per Claudi Ptolemeu a son Almagest però l'anomenà «Antinous i la seva Àguila», Antinous era un esclau grec que esdevingué el favorit de l'emperador Adrià. Antinous fou integrat definitivament a l'Àguila per Johann Bode.
Referències Modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Ridpath, 2001, p. 80–82.
- ↑ 2,0 2,1 «Aquila, constellation boundary». The Constellations. International Astronomical Union [Consulta: 14 febrer 2014].
- ↑ «Constel·lació de l'Àguila». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Privett i Jones, 2013, p. 18.
- ↑ 5,0 5,1 Schilling, 2019, capítol Aquila.
- ↑ Metras, 2011, p. 5.
Bibliografia Modifica
- Privett, Grant; Jones, Kevin. The Constellation Observing Atlas (en anglès). Springer, 2013. ISBN 978-1-4614-7647-4.
- Schilling, Govert. Constellations. The story of space told through the 88 known patterns in the night sky (en anglès). Black Dog & Leventhal Publishers. Hachette Book Group, 2019. ISBN 978-0-316-48389-6.
- Bagnall, Philip M. The Star Atlas Companion. What you need to know about the Constellations (en anglès). Springer, 2012. ISBN 978-1-4614-0829-1.
- Ridpath, Ian. Princeton University Press. Stars and Planets (en anglès). 3a, 2001. ISBN 0-691-08913-2.
