Constel·lació de la Sageta

constel·lació

La Sageta (Sagitta) és una petita constel·lació de l'hemisferi nord que està situada entre les constel·lacions d'Hèrcules, la Guineueta, el Dofí i l'Àguila. És una de les 88 constel·lacions modernes, definides per la Unió Astronòmica Internacional, i també una de les 48 que Claudi Ptolemeu va descriure a l'Almagest.[1] El seu estel més brillant és Gamma de la Sageta.

Sageta
Sageta
Nom en llatí (UAI)Sagitta
AbreviaturaSge
GenitiuSagittae
Simbologiala Sageta
Ascensió recta19,8333 h
Declinació18,66°
Àrea80 graus quadrats
Posició 86a
Nombre d'estrelles
(magnitud < 3)
0
Estrella més brillantγ Sge
(Magnitud aparent 3,47)
Constel·lacions
amb què limita
Visible a latituds entre +90° i −70°
Durant el mes de Agost hi ha la millor visibilitat

Situada molt lluny al nord del pla de l'eclíptica, aquesta constel·lació es pot veure des de tot l'hemisferi nord i només és invisible des de la part més meridional de la Terra.

Estrelles principalsModifica

Sham (α Sagittae)Modifica

Alfa de la Sageta, (α Sagittae), també conegut com a Sham,[1] és l'únic estel de la constel·lació que porta un nom. Amb una magnitud aparent de +4,38, no és l'estel més brillant de la constel·lació, és superada per γ i δ Sagittae. És un estel gegant lluminós, G1, el seu diàmetre és 28 vegades més gran que el del Sol, situat a uns 473 anys llum de la Terra.[2]

γ SagittaeModifica

Gamma de la Sageta (γ Sagittae) és l'estel més brillant de la constel·lació de la Sageta amb una magnitud aparent de +3,5.[2] γ Sagittae és una gegant vermella 55 vegades més gran que el Sol i que ha començat la fusió del seu heli en el seu nucli, compost d'una mescla d'oxigen i carboni.

Altres estrellesModifica

Cap de les altres estrelles de la constel·lació de Sagitta és molt brillant.δ Sagittae (magnitud +3,82) és un poc menys lluminosa que γ Sagittae, mentre que β Sagittae se sembla molt a Sham per la magnitud, la distància i el tipus espectral.

Taula de recapitulació de les estrelles de SagetaModifica

Estrella Magnitud
aparent
Magnitud
absoluta
Distància
(anys-llum)
Tipus
espectral
γ Sagittae 3,51 -0,23 274,1 K5III
δ Sagittae 3,68 -1,30 448,1 M2II + B6
Sham (α Sagittae) 4,38 -1,42 473,4 G0II
β Sagittae 4,39 -1,38 466,7 G8II

Nota: Els valors numèrics provenen de les dades mesurades pel satèl·lit Hipparcos[3]

Objectes de l'espai profundModifica

L'únic objecte de l'espai profund de la constel·lació és el cúmul globular Messier 71, situat a uns 13.000 anys llum de nosaltres[4] i amb una magnitud aparent de +6.[5] Va ser descobert l'any 1746 per l'astrònom suís Jean-Philippe Loys de Chéseaux (1718 – 1751) i fins als anys 70 del segle xx va ser considerat un cúmul obert.[6]

HistòriaModifica

Sagitta és una de les constel·lacions Ptolemaiques, encara que en aquell temps era molt més petita (devers 4 graus quadrats). En el passat Sham designava a la constel·lació completa en lloc de només α Sge. Aquesta constel·lació és un dels casos en què Johan Bayer falla anomenant les estrelles en l'ordre correcte, en aquest cas inclús degradà l'estrella més brillant fins al grau γ. Es pot trobar un altre exemple de judici equivocat a la Constel·lació del Sagitari.

MitologiaModifica

Encara que Sagitta no conté cap estrella brillant, moltes cultures hi han vist una fletxa,[7] entre elles els Perses, Hebreus, Grecs, i Romans. Degut a això hi ha diferents històries que intenten explicar el significat de Sagitta. Les dues més importants tenen en compte les constel·lacions veïnes d'Hèrcules, que fou identificat en els primers temps com un cérvol, (a l'oest) i Aquila a l'est.

Segons la primera el tità Prometeu robà el foc als déus i el portà als mortals, d'aquesta manera irrità tant a Zeus que fou encadenat a una roca on una àguila (representada per Aquila) li menjava el fetge cada dia; com que Prometeu era immortal creixia de nou cada dia, i l'àguila retornava per menjar-ho una altra vegada... Heracles (identificat amb el Romà Hèrcules) el salvà d'aquest càstig sense fi en el curs d'un dels seus Dotze Treballs matant l'au amb una fletxa i deixant-lo lliure.

Una altra història relata com Heracles matà les Aus Estimfàlides, que terroritzaven l'Arcàdia, amb un petarrelleig. Les mateixes aus estimfàlides eren identificades com a Aquila, Cygnus i Lyra.

Més tard Sagitta fou interpretada com a la fletxa de Cupido o com una sageta llançada per Sagittarius a Scorpius. Altres interpretacions consideren que la fletxa fou llançada per Centaurus a Aquila, donat que Centaurus està de cara a la direcció correcta i en un angle apropiat respecte a la sageta, mentre Sagittarius és immediatament a sota i de cara en la direcció oposada.

Com a resultat de les interpretacions, en les que Centaure havia llençat la sageta, pot esdevenir el mite en què Quiró (identificat habitualment amb Centaure), havia estat ferit dolorosament per Heracles, abandonà la seva immortalitat per no sofrir més, i prengué el lloc de Prometeu, Heracles/Quiró llavors mata Aquila per no patir com Prometeu. I Aquests, juntament amb Lupus haurien format la base de la llegenda del porc senglar d'Erimant (un dels treballs d'Hèracles).


ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Gran Enciclopèdia Catalana. Volum 20. Reimpressió d'octubre de 1992. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 135. ISBN 84-7739-021-5. 
  2. 2,0 2,1 Bagnall, 2012, p. 337.
  3. «Consulta del catàleg de resultats de la missió Hipparcos». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 28 maig 2006].
  4. Bagnall, 2012, p. 389.
  5. Privett i Jones, 2013, p. 172.
  6. «Messier 71» (en anglès). Hubble's Messier Catalog, 19-10-2017. [Consulta: 26 novembre 2021].
  7. «Imatge de la sageta». Arxivat de l'original el 2007-06-28. [Consulta: 28 maig 2006].

BibliografiaModifica

  • Bagnall, Philip M. The Star Atlas Companion. What you need to know about the Constellations (en anglès). Springer, 2012. ISBN 978-1-4614-0829-1. 
  • Privett, Grant; Jones, Kevin. The Constellation Observing Atlas (en anglès). Springer, 2013. ISBN 978-1-4614-7647-4.