Monestir de Sant Hilarió

(S'ha redirigit des de: Convent de Sant Hilari de Cardó)

El monestir de Sant Hilarió és un edifici de Benifallet (Baix Ebre) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Infotaula d'edifici
Monestir de Sant Hilarió
Dades
TipusMonestir i edifici Modifica el valor a Wikidata
ConstruccióXVII-XVIII, XX
Característiques
Estil arquitectònicBarroc
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativaBenifallet (Baix Ebre) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióEnclavat a la vall de Cardó
 40° 57′ 08″ N, 0° 34′ 37″ E / 40.952271°N,0.577031°E / 40.952271; 0.577031Coord.: 40° 57′ 08″ N, 0° 34′ 37″ E / 40.952271°N,0.577031°E / 40.952271; 0.577031
Bé integrant del patrimoni arquitectònic de Catalunya
Identificador13393

DescripcióModifica

Aquest conjunt de l'antic convent desert de Sant Hilarió, i temps després balnearis de Cardó, està format per les dependències residencials pròpies del balneari (aprofitant l'estructura del monestir), l'església de Sant Hilari o Hilarió, que pertanyia al convent, i dependències noves com parcs, jardins, miradors, i els camins que condueixen a cadascuna de les catorze ermites disperses per tota la vall de Cardó.[1]

La capella dins del monestir de Sant Hilarió, a Cardó, és de planta rectangular i de nau única amb volta de canó. A l'absis hi ha un nínxol on es trobava un retaule de fusta barroc i uns altres dos nínxols a cada costat de l'anterior amb imatges de sants. Les obres de fusta es conserven a una capella construïda vers el 1940.[1]

HistòriaModifica

La construcció del Desert de Sant Hilarió va respondre a la determinació presa per l'Orde del Carme, reformada l'any 1592, d'aixecar llocs apartats on els religiosos que ho volguessin, poguessin retirar-se durant un temps, o tota la vida, i dedicar-se a la vida eremítica. El lloc va ser escollit pels dos frares, als quals l'Ordre de la Província de Sant Josep (València, Catalunya i Aragó) va encomanar l'obra: Fray Jerónimo de la Asunción i Fray Pablo de Cristo. Les gestions per a la construcció del monestir van començar l'any 1604 quan Josep Simó, canonge de Tortosa i propietari d'una part de la vall, i els monjos del monestir de Benifassà, propietaris de la baronia de Cardó i Sellent, van concedir el permís de construcció. La primera capella va ser consagrada el 6 de maig de 1606. Cap a l'any 1617 la comunitat ja estava establerta oficialment a l'edifici.[1]

L'any 1835, a causa de la llei de desamortització de Mendizábal, el monestir va ser abandonat. El saqueig per part de la companyia "Franquet" de Reus i el posterior abandonament suposaren la destrucció progressiva de l'edifici fins a l'any 1866, quan els tortosins Barberà, Cento i Abarcat reedificaren i restauraren el monestir, donant-li una nova funcionalitat: balneari, aprofitant les aigües curatives. Va tenir altres propietaris, entre ells Salvador Cabestant Gasol, qui va comprar les terres a l'Estat i hi va fer construir noves i millors dependències. Ha servit com a balneari fins a l'any 1967. Als anys 80 del segle xx, el propietari era Enrique Nomen i les aigües s'envasen a una instal·lació moderna situada a la vall de Cardó.[1]

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Monestir de Sant Hilarió». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 21 agost 2014].

Enllaços externsModifica