Obre el menú principal

La Copa Intercontinental de Clubs, de la qual n'és successora la Copa Mundial de Clubs, fou un torneig de futbol que enfrontava al campió d'Europa (Champions League) amb el campió d'Amèrica del Sud (Copa Libertadores), els continents més desenvolupats del món del futbol. Entre els anys 1980 i 2004 es disputava a la ciutat japonesa de Tòquio al mes de desembre i rebia el nom de Copa Toyota per raons de patrocini. Des de l'any 2005 ha estat substituïda per la Copa Mundial de Clubs, ja que a canvi de participar-hi només el campió d'Europa i el d'Amèrica del Sud, hi participen tots els campions continentals. La Copa Intercontinental, a partir del 2017 té oficialment l'estatus de Campionat del Mòn de Clubs FIFA i els equips que van guanyar en el passat són considerats campions del món oficials de la federació mundial de futbol.[1][2]

Infotaula de competició esportivaCopa Intercontinental de futbol
Tipus defunct association football competition Tradueix, esdeveniment esportiu recurrent i eliminació directa
Esport futbol
Organització CONMEBOL i UEFA
Nombre de participants 2
Lloc i data
Data 1960 - 2004
Modifica les dades a Wikidata

HistòriaModifica

El primer club que utilitzà el concepte de Campió del Món fou l'Hibernian FC, que com a campió de la copa escocesa s'enfrontà al campió de la copa anglesa, el Preston North End, el 13 d'agost de 1887. Els campions de la següent temporada, Renton FC s'enfrontaren als campions anglesos West Bromwich Albion, tot i que el partit fou disputat sense l'autorització de les respectives associacions futbolístiques. Posteriorment, amb la creació de les lligues anglesa i escocesa, el concepte de clubs campions del món va perdre importància, ja que els clubs se centraren a guanyar les seves competicions nacionals.

La primera competició oficial fou celebrada a Rio de Janeiro el 1951, amb la participació dels principals clubs d'Europa i Amèrica del Sud. El torneig fou organitzat per la FIFA, i el mateix Jules Rimet hi envià el seu vicepresident per supervisar-lo. La competició fou anomenada Taça Rio i fou vençuda per la Sociedade Esportiva Palmeiras de São Paulo, en una final en dos partit on vencé la Juventus FC de Torí. Aquest club pot, per tant, ésser considerat el primer campió mundial. Posteriorment, a la ciutat de Caracas, Veneçuela, es disputà la Petita Copa del Món, una competició no oficial, però que assolí cert prestigi als anys 50.

L'impulsor de la Copa Intercontinental fou Henri Delaunay, que volia crear una competició per mesurar el millor club del món, i que enfrontaria als campions d'Europa i Amèrica del Sud, els dos continents més poderosos futbolísticament parlant (sobretot en aquells anys). Europa ja tenia el seu campió, la Copa d'Europa de futbol, però Sud-amèrica encara no tenia cap competició similar. La confederació sud-americana (CONMEBOL) creà aquesta competició i l'anomenà fent referència als herois de la independència sud-americana amb el nom de Copa Libertadores. Per fi, un campionat del món del clubs era viable.

La primera edició de la competició es disputà el 1960 entre el Reial Madrid i el Peñarol.

Sovint la competició ha estat més valorada pels conjunts americans que no pas pels europeus. Per exemple, diversos campions europeus van renunciar a participar-hi per la manca d'interès, tant econòmic com esportiu. Els clubs que hi renunciaren foren substituïts pels finalistes. Els anys 1975 i 1978 la competició no es disputà.

La competició no assolí viabilitat fins que l'empresa Toyota assumí el paper de patrocinador el 1980. A partir d'aquella edició i fins a la seva desaparició la competició es disputà cada any a partit únic en terreny neutral, al Japó.

La competició es disputà fins al 2004, any en què la FIFA la reemplaçà pel mundial de clubs. A partir del 2017 té oficialment (de iure) l'estatus de Campionat del Mòn de Clubs FIFA.[1]

PalmarèsModifica

Edicions a doble partitModifica

Edicions a partit únicModifica

Any Guanyador Marcador Finalista Seu
1980   Nacional 1–0   Nottingham Forest FC Estadi Nacional, Tòquio
1981   Flamengo 3–0   Liverpool FC Estadi Nacional, Tòquio
1982   Peñarol 2–0   Aston Villa Estadi Nacional, Tòquio
1983   Grêmio 2–1 pr   Hamburger SV Estadi Nacional, Tòquio
1984   CA Independiente 1–0   Liverpool FC Estadi Nacional, Tòquio
1985   Juventus FC 2–2 pr 4–2 P   Argentinos Juniors Estadi Nacional, Tòquio
1986   River Plate 1–0   Steaua Bucarest Estadi Nacional, Tòquio
1987   FC Porto 2–1 pr   Peñarol Estadi Nacional, Tòquio
1988   Nacional 2–2 pr 7–6 P   PSV Eindhoven Estadi Nacional, Tòquio
1989   AC Milan 1–0 pr   Atlético Nacional Estadi Nacional, Tòquio
1990   AC Milan 3–0   Olimpia Asunción Estadi Nacional, Tòquio
1991   Estrella Roja de Belgrad 3–0   Colo-Colo Estadi Nacional, Tòquio
1992   São Paulo 2–1   FC Barcelona Estadi Nacional, Tòquio
1993   São Paulo FC 3–2   AC Milan[4] Estadi Nacional, Tòquio
1994   Vélez Sarsfield 2–0   AC Milan Estadi Nacional, Tòquio
1995   AFC Ajax 0–0 pr 4–3 P   Grêmio Estadi Nacional, Tòquio
1996   Juventus FC 1–0   River Plate Estadi Nacional, Tòquio
1997   Borussia Dortmund 2–0   Cruzeiro Estadi Nacional, Tòquio
1998   Real Madrid CF 2–1   Vasco da Gama Estadi Nacional, Tòquio
1999   Manchester United FC 1–0   Palmeiras Estadi Nacional, Tòquio
2000   Boca Juniors 2–1   Real Madrid CF Estadi Nacional, Tòquio
2001   Bayern Munic 1–0 pr   Boca Juniors Estadi Nacional, Tòquio
2002   Reial Madrid CF 2–0   Olimpia Asunción Estadi Internacional, Yokohama
2003   Boca Juniors 1–1 pr 3–1 P   AC Milan Estadi Internacional, Yokohama
2004   FC Porto 0–0 pr 8–7 P   Once Caldas Estadi Internacional, Yokohama

Vegeu tambéModifica

NotesModifica

  1. 1,0 1,1 FIFA.com «FIFA Council approves key organisational elements of the FIFA World Cup™» (en en-gb). FIFA.com, 27-10-2017.
  2. «FIFA Club World Cup 2017» (PDF). FIFA Report 2017. Fédération Internationale de Football Association Zurich, desembre 2017, pàg. 15, 40, 41, 42.
  3. El Campió d'Europa, Bayern München, va declinar participar en la Copa Intercontinental, així doncs aquesta va ser disputada per l'Atlético de Madrid (finalista de la Copa d'Europa), esdevenint així l'únic club Campió del Món sense haver-ho estat abans del seu continent d'origen.
  4. El campió d'Europa, l'Olympique de Marsella va ser suspès per un escàndol de compra de partits. Fou substituït pel finalista, el Milan.

EstadístiquesModifica

Per equipsModifica

Equip Trofeus Anys
AC Milan 3 (1969, 1989, 1990)
Peñarol 3 (1961, 1966, 1982)
Nacional 3 (1971, 1980, 1988)
Real Madrid 3 (1960, 1998, 2002)
Boca Juniors 3 (1977, 2000, 2003)
São Paulo 2 (1992, 1993)
Santos 2 (1962, 1963)
Inter 2 (1964, 1965)
Independiente 2 (1973, 1984)
Ajax 2 (1972, 1995)
Juventus FC 2 (1985, 1996)
Bayern München 2 (1976, 2001)
Porto 2 (1987, 2004)
Racing 1 (1967)
Estudiantes 1 (1968)
Feyenoord 1 (1970)
Atlético de Madrid 1 (1974)
Olimpia Asunción 1 (1979)
Flamengo 1 (1981)
Grêmio 1 (1983)
River Plate 1 (1986)
Estrella Roja 1 (1991)
Vélez Sársfield 1 (1994)
Borussia Dortmund 1 (1997)
Manchester United 1 (1999)

Per federacionsModifica

País Equips Trofeus Anys
  Argentina 6 9 (1967, 1968, 1973, 1977, 1984, 1986, 1994, 2000, 2003)
  Itàlia 3 7 (1964, 1965, 1969, 1985, 1989, 1990, 1996)
  Brasil 4 6 (1962, 1963, 1981, 1983, 1992, 1993)
  Uruguai 2 6 (1961, 1966, 1971, 1980, 1982, 1988)
  Espanya 2 4 (1960, 1974, 1998, 2002)
  Holanda 2 3 (1970, 1972, 1995)
  Alemanya 2 3 (1976, 1997, 2001)
  Portugal 1 2 (1987, 2004)
  Paraguai 1 1 (1979)
  Iugoslàvia 1 1 (1991)
  Anglaterra 1 1 (1999)

Per continentsModifica

Continent Equips Països Trofeus
Amèrica del Sud 13 4 22
Europa 13 8 22

EntrenadorsModifica

Equip - JugadorsModifica

Millor jugador del partitModifica

Des del 1980

Any Jugador Equip
1980 Waldemar Victorino Nacional
1981 Zico Flamengo
1982 Jair Peñarol
1983 Renato Grêmio
1984 José Percudani Independiente
1985 Michel Platini Juventus
1986 Antonio Alzamendi River Plate
1987 Rabah Madjer Porto
1988 Santiago Ostolaza Nacional
1989 Alberigo Evani AC Milan
1990 Frank Rijkaard AC Milan
1991 Vladimir Jugovic Estrella Roja
1992 Raí São Paulo
1993 Cerezo São Paulo
1994 Omar Asad Vélez Sársfield
1995 Danny Blind Ajax Amsterdam
1996 Alessandro Del Piero Juventus
1997 Andreas Möller Borussia Dortmund
1998 Raúl Real Madrid
1999 Ryan Giggs Manchester United
2000 Martín Palermo Boca Juniors
2001 Samuel Kuffour Bayern de Munic
2002 Ronaldo Real Madrid
2003 Matías Donnet Boca Juniors
2004 Maniche Porto

Enllaços externsModifica