Obre el menú principal
Hipòtesi de la formació d'evaporites durant l'assecament del Mediterrani del Messinià.
a: Dipòsit diacrònic on les evaporites (en color rosa) es dipositen primer prop de l'Atlàntic.
b: Dipòsit sincrònic en conques marginals.
c: Dipòsits sincrònics en tota la conca

La crisi de salinitat del Messinià és un esdeveniment geològic que provocà una precipitació massiva de sal a tot el mar Mediterrani durant el període Messinià (al final del Miocè, fa entre 5,9 i 5,3 milions d'anys). Presumiblement va implicar el seu assecament.[1][2]

DescripcióModifica

L'assecament va tenir un origen tectònic, motivat en particular pel tancament progressiu de l'estret de Gibraltar. Va portar a una baixada del nivell del mar de l'ordre de 1.500 a 2.500 metres.[3] El dessecament va ocórrer de manera ràpida.[4]

Els diferents rius de la conca del Mediterrani haurien format grans canons geològics de centenars de metres de fondària i encara se'n poden observar traces a Assuan i al Caire amb el riu Nil i a Lió amb el Roine.[5] Aquests canons geològics després quedaren omplerts pels sediments.

Amb la pèrdua d'aigua, es van fer dipòsits massius d'evaporita (dolomita, halita, anhidrita, guix (algeps) i d'altres), o llacs d'aigua salada que encara es poden observar actualment.[6]

A principi del Pliocè va tornar a entrar aigua al Mediterrani, que es va omplir de manera ràpida en només alguns decennis amb una caiguda del nivell mundial dels oceans d'uns 15 metres.

ConseqüènciesModifica

Conseqüències biològiquesModifica

No hi hagué cap extinció als ecosistemes terrestres de la conca del Mediterrani, sinó un increment de la diversitat de la fauna del Miocè tardà i l'aparició d'Agriotherium, Croizetoceros i Parabos.[6]

Durant el temps en què el Mediterrani va esdevenir terra ferma es destruí completament la fauna marina anterior al messinià. El clima circummediterrani es va fer més àrid i se substituïren els boscos per sabana i estepa. D'altra banda, es possibilità la migració de plantes i animals terrestres (especialment els que pasturen).[7] Les Illes Balears són un exemple de la migració d'animals en aquesta època.

Conseqüències geològiquesModifica

L'activitat magmàtica s'incrementà.[4]

ReferènciesModifica

  1. K.J. Hsü, M.B. Cita, and W.B.F. Ryan «43. The Origin of the Mediterranean Evaporite». Deep Sea Drilling Project Initial Reports, 13, 1973. DOI: 10.2973/dsdp.proc.13.143.1973.
  2. Sternai, 2017, p. 783.
  3. I.S. Chumakov, Geological history of the Mediterranean at the end of the Miocene – the beginning of the Pliocene according to new data. Init. Rep. D.S.D.P., Washington, DC 13 2 (1973), p. 1241–1242.
  4. 4,0 4,1 Sternai, Pietro; Caricchi, Luca; Garcia-Castellanos, Daniel; Jolivet, Laurent; Sheldrake, Tom E.; Castelltort, Sébastien «Magmatic pulse driven by sea-level changes associated with the Messinian salinity crisis». Nature Geoscience, 10, 10, 2017, pàg. 783–787. DOI: 10.1038/ngeo3032.
  5. «Sous la Méditerranée, du sel et du pétrole». LeMonde.fr. [Consulta: 13 maig 2008].
  6. 6,0 6,1 Agustí, Jordi. «52. Cuando el Mediterráneo se desecó». A: Memoria de la Tierra: Vertebrados fósiles de la Península Ibérica. 1ª. Barcelona: Ediciones del Serbal, 1997, p. 118-119. ISBN 84-7628-195-1. 
  7. [enllaç sense format] http://resources.metapress.com/pdf-preview.axd?code=k7322g6rr70545p4&size=largest

BibliografiaModifica

  • Jean-Pierre Suc, Origin and evolution of the Mediterranean vegetation and climate in Europe. Nature n° 307, 1984, p. 429-432.
  • Jean-Pierre Suc, G. Clauzon, J. Cravatte, F. Gautier et D. Violanti, Age et durée de la crise de salinité messinienne. Comptes-Rendus de l'Académie des Sciences de Paris, (2), 318, 1994, p. 1103-1109.

Enllaços externsModifica