Critolau (filòsof)

Critolau (Critolaus, Kritólaos Κριτόλαος) fou un filòsof peripatètic grec nadiu de Faselis a Lícia. Va estudiar a Atenes amb Aristó de Ceos al que va succeir al front de l'escola peripatètica. Va viure fins als 82 anys i hauria mort abans del 111 aC.

Infotaula de personaCritolau
Biografia
Naixementc. 200 aC Modifica el valor a Wikidata
Faselis Modifica el valor a Wikidata
Mortc. 120 aC Modifica el valor a Wikidata (79/80 anys)
Atenes (Grècia) Modifica el valor a Wikidata
Scholarch of the Peripatetic school (en) Tradueix
118 aC
← Aristó de KéaDiodor de Tir → Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballFilosofia Modifica el valor a Wikidata
OcupacióFilòsof Modifica el valor a Wikidata
PeríodePeríode hel·lenístic Modifica el valor a Wikidata
MovimentEscola peripatètica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsAristó de Kéa Modifica el valor a Wikidata
AlumnesDiodor de Tir Modifica el valor a Wikidata

Tenia una gran reputació i va ser enviat pels atenencs a Roma el 155 aC amb Carnèades l'acadèmic i Diògenes de Babilònia l'estoic per negociar l'aixecament d'una multa de 500 talents imposada pels romans a Atenes per haver destruïtla ciutat d'Oropos. Els ambaixadors van tenir èxit. Cató era partidari de la seva sortida de Roma al més aviat possible, ja que com a gran orador influïa en els dirigents romans.[1]

Ciceró cita una "balança" de Critolau, on en un platet hi posava els béns de l'ànima i a l'altre les possessions individuals, i creia que la balança s'inclinava sempre cap a la banda de l'ànima.[2] Aulus Gel·li a les Noctes Atticae el cita diverses vegades. Diu que Critolau parlava de manera elegant i polida (scita et teretia) i que defensava que el plaer era dolent i era l'origen d'altres mals, com ara la injustícia, la desídia, la covardia i l'oblit. També deia que Critolau va ser l'autor d'una Història dels ambaixadors de Milet i una altra sobre l'orador Demòstenes.[3] El Pseudo Plutarc diu que va escriure una obra sobre l'Epir i una altra titulada Φαινόμενα (Fenòmens).[4]

Un gramàtic amb el mateix nom és esmentat a l'Etymologicum Magnum, un lèxic romà d'Orient de l'any 1150.

ReferènciesModifica

  1. Kempe, Algra. The Cambridge History of Hellenistic Philosophy.. Cambridge: Cambridge University Press, 2007, p. 471. ISBN 9780521616706. 
  2. Ciceró. Tusculanes V, 51
  3. Aulus Gel·li. Les Nits àtiques IX, 5-6 i XI 9
  4. Pseudo Plutarc. Parallela Minora 6.9