Obre el menú principal

Cultisme

manlleu modern d'una llengua antiga

Un cultisme és un mot manllevat i adaptat d'una llengua morta sense seguir la cronologia de l'evolució lingüística; en el cas català consisteix a prendre un mot llatí o grec en temps posteriors a l'edat mitjana.[1] El seu nom ja indica que aquests mots solen estar restringits a contextos formals i d'un registre elevat.

Si conviuen amb un mot estàndard que ha evolucionat de forma natural, s'anomena doblet. Per exemple, «càtedra» i «cadira» formen un doblet perquè vénen del mateix mot llatí, la primera accepció és el cultisme perquè té un ús més restringit i s'assembla més gràficament a l'original, el que indica que el manlleu ha sigut directe i recent.[2]

Els cultismes tenen sempre un grau d'adaptació a la llengua d'acollida, per això les expressions llatines que poden aparèixer al discurs no són cultismes. Per marcar la diferència, solen escriure's en cursiva, mentre que els cultisme adopten les regles generals de l'ortografia de l'idioma d'acollida (per exemple en català els cultisme s'accentuen, cosa que no passa amb la llarga llista de locucions llatines d'ús habitual).

Són cultismes del català, per exemple, albor i aliè, enfront de blancor i estrany.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «Cultisme». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Colell, Anna. «Mots hereditaris, cultismes i manlleus». Llengua i Literatura Catalana. [Consulta: 27 juny 2019].