Viquipèdia

Damià Campeny i Estrany

escultor català (1771-1855)

Damià Campeny i Estrany (Mataró, 12 d'abril de 1771 - Sant Gervasi de Cassoles, 7 de juliol de 1855) fou un escultor català.[1]

Infotaula de personaDamià Campeny i Estrany

Retrat de Damià Campeny, per Vicenç Rodés, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement12 abril 1771 Modifica el valor a Wikidata
Mataró (Maresme) Modifica el valor a Wikidata
Mort7 juliol 1855 Modifica el valor a Wikidata (84 anys)
Sant Gervasi de Cassoles (Catalunya) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Disenteria Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaCementiri del Poblenou Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióEscola de la Llotja Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescultor Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Artescultor

Va néixer el 12 d'abril de 1771 al carrer Pujol, 39, de la ciutat de Mataró, sent fill del sabater Andreu Campeny i Muntarell i de Casilda Campeny i Estrany.[2] Va cursar els estudis elementals a la seva ciutat natal, molt possiblement als Escolapis de Santa Anna.[2] Posteriorment, va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona, de la qual més tard en seria professor i director de la secció d'escultura. Va treballar al taller de l'escultor Salvador Gurri i Corominas i posteriorment al de Nicolau Travé. Obrí el seu propi taller, on va realitzar encàrrecs per a parròquies barcelonines, com Sant Vicenç i Sant Jaume i per a la Cartoixa de Montalegre el Sant Bru.

L'any 1797 guanyà una pensió de la Junta de Comerç per anar a Roma, on conegué l'escultor Antoni Canova, i hi visqué durant divuit anys durant els quals treballà al taller del Vaticà i hi realitzà obres com Hèrcules Farnesi i Neptú.[3] Envià tot un seguit d'escultures a la Junta de Comerç.

Tornà a Barcelona on compaginà la labor de professor a la Llotja, on va tenir entre els seus deixebles a Domènec Talarn i Ribot, amb la realització d'obres creatives. Fou un dels primers acadèmics de l'ara anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1850).

Ferran VII el distingí amb el títol d'escultor de cambra del Rei; nomenat acadèmic de Sant Ferran a Madrid, hom li oferí una plaça de professor, que no acceptà. Fou acadèmic també de l'Escola de Sant Lluís, a Saragossa i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de València.

Immers en la pobresa, morí el 7 de juliol de 1855 al municipi de Sant Gervasi de Cassoles, situat al Pla de Barcelona, a causa d'una disenteria senil.[2]

És, amb Antoni Solà, l'escultor català més important del Neoclassicisme. A Catalunya es pot trobar obra seva al MNAC, a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, entre d'altres.

Obres destacades modifica

  •  
    Font de Neptú, a Igualada (1832)
  •  
    Monument a Galzeran Marquet, Barcelona (1851), atribuïda en principi a Damià Campeny.[5]
  •  
    Font del Vell, Barcelona (1818).
  •  
    Neptú, Biblioteca Museu Víctor Balaguer
  •  
    Lucrècia, Biblioteca Museu Víctor Balaguer

Premis i reconeixements modifica

Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[6] El 1999 se li va dedicar una exposició al Museu Frederic Marès.[7]

Referències modifica

  1. ↑ «Damià Campeny i Estrany». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Clariana Roig, Joan Francesc. «Presència d'un mataroní oblidat: Damià Campeny a la nostra ciutat». Grup Història Mataró, 31-07-2013. Arxivat de l'original el 26 de setembre 2020. [Consulta: 20 juny 2019].
  3. ↑ Vides catalanes que han fet història. 1. ed. Barcelona: Edicions 62, 2020. ISBN 978-84-297-7884-7. 
  4. ↑ «El misteri processional dels Revenedors – Basilica del Pi». [Consulta: 21 maig 2022].
  5. ↑ 5,0 5,1 Monument a Galzeran Marquet al web de l'ajuntament de Barcelona.
  6. ↑ Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461
  7. ↑ «LA TAULA DE L'AMBAIXADOR. El triomf de taula de Damià Campeny». web. Museu Frederic Marès, 2013. [Consulta: Octubre 2013].

Bibliografia modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Damià Campeny i Estrany
  • Carlos Cid Priego, La vida y la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny i Estrany, Biblioteca de Catalunya-Caixa Laietana, Barcelona-Mataró 1998.
  • Francesc FONTBONA: Història de l'Art català", volum VI: Del Neoclassicisme a la Restauració. 1808-1888", Edicions 62, Barcelona 1983.
  • Alcolea i Gil, Santiago (1989), Escultura Catalana del Segle XIX, Barcelona, Fundació Caixa de Catalunya.
  • Tomo 4 (2004), La Gran Enciclopèdia en català, Barcelona, Edicions 62. ISBN 84 297 5432 6.
  • Pilar VÉLEZ, Catàleg del Museu de Llotja. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. II-Escultura i medalles, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, 2001.

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Damià_Campeny_i_Estrany&oldid=32805182»