Daniele Amfiteatrof

Compositor russoestatunidenc

Daniïl Aleksàndrovitx Amfiteàtrov, rus: Дании́л Алекса́ндрович Амфитеа́тров, transcrit habitualment com a Daniele Amfiteatrof (Sant Petersburg, Rússia, 1901 - Roma, Itàlia, 1983), fou un compositor i director d'orquestra italià d'origen rus.

Infotaula de personaDaniele Amfiteatrof
Biografia
Naixement29 octubre 1901 Modifica el valor a Wikidata
Sant Petersburg (Rússia) Modifica el valor a Wikidata
Mort4 juliol 1983 Modifica el valor a Wikidata (81 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióAcadèmia Nacional de Santa Cecília Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector d'orquestra, compositor, compositor de bandes sonores Modifica el valor a Wikidata
GènereMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
Família
PareAleksandr Amfiteàtrov Modifica el valor a Wikidata
GermansMassimo Amfiteatrof Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0005945 Allocine: 54947 Allmovie: p79527 AFI: 35547 TMDB.org: 14356
Musicbrainz: 9f86433c-e8c9-4b7a-9d9e-999d3bdfa126 Discogs: 1677690 Allmusic: mn0002293533 Modifica el valor a Wikidata

Inicià els seus estudis en el conservatori de la seva ciutat natal, especialment amb Vītols, i acabà aquests estudis al Conservatori de Praga i, després, a Roma amb Respighi. Aquesta relació amistosa i cultural amb el professor italià li valgué moltes amistats i sonats triomfs com a director a Itàlia, fins al punt d'arribar a naturalitzar-se en aquell país i passar a ser el mestre de música de les princeses de la Casa de Savoia.

Les seves excursions artístiques s'havien estès a França, Anglaterra i els Estats Units, país aquest últim que arribà a captivar-lo tant com la seva pàtria adoptiva. En el seu temps se citava Amfiteàtrov entre els grans dirigents, poc menys es pot dir dels seus dots de compositor.

Les seves obres per a piano, de cant i de cambra passaren inadvertides, però no així les seves obres simfòniques Poema del mar (Roma, 1926), El miracle de les roses (Roma, 1927), Itàlia (Roma, 1930) i Panorama americà (París, 1936), en la qual presentà una <evocació maquinista> que la crítica va considerar tan reeixida com La Foneria d'Acer, de Mossólov.

Amfiteàtrov comenta aquesta evocació simfònica exposant veladament el desolat tema de Solitude, del compositor negre Duke Ellington, cantilena que considerava la més representativa de l'ambient artístic nord-americà.

Bibliografia modifica