Obre el menú principal

Z mrtvého domu (en txec, De la casa dels morts) és una òpera en tres actes amb música i llibret en txec de Leóš Janáček, basat en la novel·la Memòries de la casa morta (1862) de Fiódor Dostoievski. És l'última òpera composta per Janáček, i es va estrenar a Teatre Mahen de Brno el 12 d'abril de 1930, dos anys després de la seva mort.

Infotaula de composicióDe la casa dels morts
Títol original Z mrtvého domu
Forma musical òpera
Compositor Leóš Janáček
Llibretista Leóš Janáček
Idioma Txec
Basat en Memòries de la casa morta de Fiódor Dostoievski (Fiódor Dostoievski)
Creació 1928
Data de publicació segle XX
Nombre de parts d'una obra d'art Tres
Durada 95'[1]
Personatges
  • Luka Kuzmič (tenor)
  • Alexandr Petrovič Goryančikov (baríton)
  • Skuratov (tenor)
  • Šapkin (tenor)
  • Čerevin (tenor)
Estrena
Data d'estrena 12 abril 1930
Lloc de la primera representació Teatre Mahen de Brno,
Director musical Břetislav Bakala
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 27 de gener de 1976[2]
Modifica les dades a Wikidata

Dostoievski va explicar a Memòries de la casa morta els seus anys de presidi a Sibèria i gràcies a aquesta obra va esdevenir un escriptor famós, pas previ a les seves grans novel·les. Janáček la va utilitzar per a aquesta òpera que seria l'últim esforç de la seva vida: moriria un mes després d'acabar-la.[3] L'última òpera de Janáček mostra al compositor txec en el seu moment més iconoclasta. Sense tenir, en el veritable sentit de la paraula, un heroi, un personatge femení o fins i tot un argument, De la casa dels morts és una captivadora exploració de la misèria humana i dels extrems als quals podríem arribar per esmenar un mal.[4] Òpera documentalista que porta com a llegenda a la partitura del mateix Janáček: «A cada criatura, una espurna de Déu».[5]

Origen i contextModifica

 
Fiódor Dostoievski, la seva novel·la Memòries de la casa morta va servir de base per aquesta òpera

Dostoievski es va inspirar en les seves experiències en treballs forçats en un camp de presoners de Sibèria per escriure el 1862 Memòries de la casa morta. Dostoievski registra el temps que va passar com a presoner polític en el règim del tsar Nicolau I. Inicialment havia estat condemnat a mort pel seu crim, però finalment la pena va ser commutada per quatre anys de presó entre 1850 i 1854, seguit d'uns altres sis anys d'exili intern durant el qual va ser expulsat de Sant Petersburg. Gran part de la seva esperança religiosa va sorgir d'aquest empresonament i el paper d'Aleksandr Petrovic Gorjančikov, el presoner aristòcrata que també s'allibera de la Casa dels Morts, s'inspira clarament en el mateix Dostoievski.[6]

Per compondre aquesta òpera, l'acció transcorre en l'entorn ombrívol i claustrofòbic d'una presó siberiana, Janáček es va inspirar de la novel·la de Dostoievski. Donada la incansable recerca de l'autenticitat del compositor en tot el que escrivia, és normal que Janáček s'interessés pel visceral i semiautobiogràfic relat de les experiències de Dostoievski, i que decidís ser ell mateix qui adaptés acuradament el llibret original rus.[4]

 
Relleu de Leoš Janáček, el compositor

Janáček disposava de dos textos de la novel·la homònima de Dostoievski, una traducció del rus al txec i la novel·la en la seva llengua original. A partir d'aquesta edició russa va escriure el seu propi llibret en txec. Va utilitzar el personatge de Gorianchikov no per convertir-lo en el personatge central de la seva òpera, sinó com a referència temporal: l'òpera comença quan aquest arriba al camp de presoners i acaba quan surt de la presó. Gorianchikov serà ocasional participant i, com els altres, testimoni d'altres veus. Aquestes altres veus són els veritables protagonistes. Les veus dels homes surten del grup, s'escolten i tornen amb els desemparats.[5]

El compositor va començar a esbossar l'òpera a principis de 1927. Va començar a treballar directament amb una edició russa de la novel·la, traduint directament al txec segons avançava. De moment no utilitzà cap llibret, simplement breus notes amb llistes de personatges i incidents. Una primera versió va ser completada el 16 o el 17 d'octubre de 1927, una segona el 4 de gener de 1928. A partir de març fins al 20 de juny de 1928, va treballar en estreta col·laboració amb els seus dos copistes (Václav Sedlacek i Jaroslav Kulhánek), que junts van fer una còpia en net de l'autògraf que incorpora molts canvis. A finals del mes de juliol de 1928 Janáček havia deixat completament acabats els actes I i II; l'acte III estava en el seu escriptori quan va morir.[7]

Per a l'obertura, va utilitzar material esbossat per al concert per a violí inacabat Pelegrinatge de l'ànima (1926).

Mancant aquests lleugers ajustos, l'obra estava acabada, però el caràcter gairebé cambrístic de l'orquestració va induir als alumnes de Janáček, Břetislav Bakala i Osvald Chlubna a revisar la partitura abans de l'estrena a Brno. Van modificar, en la seva opinió, la incompleta instrumentació i van donar a l'obra una conclusió "optimista" (amb l'alliberament de l'àguila, sense els presoners manats de nou al treball). L'òpera es va representar sempre en aquesta versió fins als anys 60, quan Rafael Kubelík va dirigir a Munic una versió basada en l'autògraf original. Posteriorment es va publicar el final pensat per Janáček i el 1980 es va gravar la versió original, preparada per Charles Mackerras i John Tyrrell.[7]

RepresentacionsModifica

 
Břetislav Bakala, director de l'estrena

De la casa dels morts es va estrenar el 12 d'abril de 1930 al Teatre Nacional de Brno, sota la direcció de Břetislav Bakala. Al mateix any es va representar a Mannheim i l'any següent a Praga.[8] Al Gran Teatre del Liceu es va estrenar el 27 de gener de 1976.

ArgumentModifica

Acte IModifica

Alba hivernal en un camp de presoners a Sibèria. Arriba un nou pres, el noble Alexandr Petrovič Gorjančikov, detingut per motius polítics, que és interrogat pel comandant i manat assotar. Alguns presos troben una àguila ferida. Es burlen de la seva lesió, però al mateix temps l'admiren com a "Reina dels Boscos". Els condemnats comencen a treballar, i entre dos d'ells, Luka Kuzmič i Skuratov, sorgeix una lluita. Luka li explica a Aljeja el motiu de la seva presència a la presó: la primera vegada que va ser a la presó va coincidir amb un cruel i arrogant Comandant que deia de si mateix que per als condemnats era "Tsar i Déu". Luka el va apunyalar i va ser assotat públicament per això. Petrovič, torturat, és integrat amb la resta dels reclusos.

Acte IIModifica

Sis mesos després, al costat del riu Irtys, prop del camp. Els presoners es dediquen als seus treballs forçats habituals. Aljeja i Petrovič s'han fet amics. L'aristòcrata vol ensenyar al jove a llegir i escriure. Al final de la jornada de treball, es permet als presos celebrar el dia de festa. Skuratov explica la seva història: el seu gran amor, Luisa, va ser obligada a casar-se amb un parent ric, i en la seva desesperació, Skuratov va disparar al nuvi. Els presoners improvisen dues obres de teatre: la història de Kedril i Don Joan i la pantomima de la bella però infidel molinera. La festa acaba en una baralla, quan un presoner provoca a Petrovič, ja que el noble empresonat manté el privilegi de prendre te. Aljeja resulta ferit.

Acte IIIModifica

Primer Quadre

La infermeria del camp.

Petrovič llegeix la bíblia a Aljeja. Luka, moribund, es burla de Čekunov pel seu comportament servil cap a Petrovič. Skuratov ha perdut la raó. Šapkin explica la història de com va ser detingut. Šiškov també explica la seva història, de com va matar a la seva esposa, Akulka, acusada d'estimar al seu amic Filka Morozov. Durant la narració, Luka Kuzmič mor de tuberculosi, i en contemplar el cadàver, Šiškov el reconeix com Filka, el seu antic rival. Els guàrdies es porten a Petrovič.

Segon Quadre

El Comandant del camp, borratxo, anuncia el seu perdó a Petrovič, i li demana disculpes per haver-li manat assotar. Petrovič s'acomiada d'Aljeja. Els presoners deixen anar a l'àguila, reposada de les seves ferides en l'ala. Mentre contemplen com s'allunya, els guàrdies els fan tornar al treball.

Anàlisi musicalModifica

Janáček va ser un compositor que va saber guardar la seva independència, reflectint aquesta característica a De la casa dels morts més que en cap altra realització seva. El fet que sentís predilecció per l'art eslau -la literatura, la poesia i la música- malgrat la seva formació germànica i vienesa, allibera les seves creacions de qualsevol submissió estilística, que tampoc es produeix com a derivació de les influències pròpies de la seva època. Quan Janáček va compondre aquesta òpera, Stravinski estava en ple període neoclàssic i feia dos anys que Berg havia estrenat, amb veritable escàndol, Wozzeck. Janáček no podia ser aliè a aquestes realitats, però el seu estil va aconseguir mantenir-lo marginat de qualsevol mimetisme, si bé un cert clima de Wozzeck s'intueix a De la casa dels morts.[9]

El text autobiogràfic de Dostoievski i el tema que tracta -la vida en un camp de presoners deportats a Sibèria- ajuda a suggerir una atmosfera d'opressió, de crueltat i de frustracions admirablement descrita per la música. Janáček va compondre la partitura donant a cada inflexió musical una correspondència directa amb la paraula, amb la idea expressada i fins i tot amb la necessitat fonètica d'aquesta. En aquest sentit podríem entroncar De la casa dels morts amb Pelléas de Debussy.[9]

De la casa dels morts té sobretot el caràcter d'un oratori. No hi ha una trama teatral contínua, ni escenes realment operístiques: el nucli real de la peça són els monòlegs dels presos, en els quals descriuen la seva vida i els seus fets. Destaca per la seva singularitat la festa del segon acte, en la qual l'actuació teatral dels presos constitueix un exemple d'"Òpera dins de l'Òpera". Janáček va prendre fragments literals del text original de Dostoievski, si bé va canviar la seqüència d'algunes escenes (com la de l'àguila ferida) per fer més dramàtica la translació a l'escena de la novel·la.

L'arribada d'un pres polític, Gorjančikov, fa que altres quatre presos parlin de com van acabar a la presó. Cap de les seves històries és representada; el seu propòsit és més aviat proporcionar una narració per l'aclaparadora sensació d'opressió que Janáček crea amb tant èxit a través de la seva música. La música folklòrica, de la qual Janáček tenia un coneixement enciclopèdic, retrata la vida fora del camp de treball; un món que els seus personatges han perdut a causa dels seus crims. El veritable protagonista a De la casa dels morts és l'orquestra. La part instrumental va per sota dels cantants, amb l'ocupació de Janáček dels ostinati per proporcionar un recordatori constant tant de la rutina de la vida a la presó com de l'obsessió dels reclusos amb les circumstàncies que els van conduir al seu empresonament. No obstant això, quan la brutalitat de l'òpera amenaça de consumir-la, el final és esperançador: la recuperació d'una àguila ferida, retornada a la vida salvatge pels presos, acompanya la notícia que Gorjančikov serà deixat en llibertat.[4]

La música, molt elaborada, té un caràcter expressionista, dominant el cant recitat (Sprechgesang), encara que el compositor es permet en les narracions dels presos alguns elements ariosos i uns altres procedents de la música folklòrica de la seva terra natal.

Hi ha una certa semblança amb una altra òpera del segle XX que no transcorre a la presó, tot i que ho sembla: l'espai tancat del vaixell de guerra Indomitable, a l'òpera Billy Budd, de Benjamin Britten. Les dues obres transcorren en un escenari del qual els seus protagonistes no poden escapar (els murs de presó; el mar) i en totes dues el repartiment (cas únic en la història de l'òpera) és completament masculí, si bé Janáček dissimula la uniformitat vocal adjudicant a una veu femenina el breu paper d'Alyeya, el noi que acompanya Gorianchikov el temps que aquest roman tancat.[5]

EnregistramentsModifica

ReferènciesModifica

  1. Němcová, 1997, p. 57.
  2. «Anunci estrena». La Vanguardia, 27-01-1976. [Consulta: 25 juliol 2016].
  3. Gomila, Andreu. «Bieto estrena amb èxit a Basilea 'La casa dels morts'». Avui, 10-11-2009. [Consulta: 24 juliol 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 «De la casa de los muertos, Ópera de Leoš Janáček» (en castellà). Classicworld. [Consulta: 24 juliol 2016].
  5. 5,0 5,1 5,2 Pérez Navarro, Daniel. «La verdad breve» (en castellà). Filomusica. [Consulta: 24 juliol 2016].
  6. Kenny, Bill. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 24 juliol 2016].
  7. 7,0 7,1 John Tyrrell: "From the House of the Dead", Grove Music Online ed. L. Macy, (accés amb subscripció)
  8. Němcová, 1997, p. 58.
  9. 9,0 9,1 Montsalvatge, Xavier. «Crítica estrena al Liceu» (en castellà). La Vanguardia, 29-01-1976. [Consulta: 24 juliol 2016].
  10. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 24 juliol 2015].

BibliografiaModifica

Vegeu tambéModifica