Z mrtvého domu

(S'ha redirigit des de: De la casa dels morts)

Z mrtvého domu, JW I/11, (en txec, De la casa dels morts) és una òpera en tres actes amb música i llibret en txec de Leoš Janáček, basat en la novel·la Memòries de la casa morta (1862) de Fiódor Dostoievski, un ampli relat de caràcter autobiogràfic en què explicava la seva condemna a Sibèria.[3] És l'última òpera composta per Janáček, i es va estrenar a Teatre Mahen de Brno el 12 d'abril de 1930, dos anys després de la seva mort.

Infotaula de composicióDe la casa dels morts
Títol originalZ mrtvého domu
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorLeóš Janáček Modifica el valor a Wikidata
LlibretistaLeóš Janáček Modifica el valor a Wikidata
Llengua de l'obra o del nomTxec
Basat enMemòries de la casa morta de Fiódor Dostoievski (Fiódor Dostoievski Modifica el valor a Wikidata)
Creació1928 Modifica el valor a Wikidata
Data de publicaciósegle XX Modifica el valor a Wikidata
PartsTres
CatalogacióLlista de composicions de Leóš Janáček Modifica el valor a Wikidata JW I/11 Modifica el valor a Wikidata
Durada95'[1]
Personatges
  • Luka Kuzmič (tenor)
  • Alexandr Petrovič Goryančikov (baríton)
  • Skuratov (tenor)
  • Šapkin (tenor)
  • Čerevin (tenor)
Estrena
Estrena12 abril 1930 Modifica el valor a Wikidata
EscenariTeatre Mahen de Brno,
Director musicalBřetislav Bakala
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu27 de gener de 1976[2]

Gràcies a aquesta obra, Dostoievski va esdevenir un escriptor famós, pas previ a les seves grans novel·les. Janáček la va utilitzar per a aquesta òpera que seria l'últim esforç de la seva vida: moriria un mes després d'acabar-la.[4] L'última òpera de Janáček mostra al compositor txec en el seu moment més iconoclasta. Sense tenir, en el veritable sentit de la paraula, un heroi, un personatge femení o fins i tot un argument, De la casa dels morts és una captivadora exploració de la misèria humana i dels extrems als quals podríem arribar per esmenar un mal.[5] Òpera documentalista que porta com a llegenda a la partitura del mateix Janáček: «A cada criatura, una espurna de Déu».[6]

Origen i contextModifica

 
Fiódor Dostoievski, la seva novel·la Memòries de la casa morta va servir de base per aquesta òpera

Dostoievski es va inspirar en les seves experiències en treballs forçats en un camp de presoners de Sibèria per escriure el 1862 Memòries de la casa morta. Dostoievski registra el temps que va passar com a presoner polític en el règim del tsar Nicolau I. Inicialment havia estat condemnat a mort pel seu crim, però finalment la pena va ser commutada per quatre anys de presó entre 1850 i 1854, seguit d'uns altres sis anys d'exili intern durant el qual va ser expulsat de Sant Petersburg. Gran part de la seva esperança religiosa va sorgir d'aquest empresonament i el paper d'Aleksandr Petrovic Gorjančikov, el presoner aristòcrata que també s'allibera de la Casa dels Morts, s'inspira clarament en el mateix Dostoievski.[7]

Per compondre aquesta òpera, l'acció transcorre en l'entorn ombrívol i claustrofòbic d'una presó siberiana, Janáček es va inspirar de la novel·la de Dostoievski. Donada la incansable recerca de l'autenticitat del compositor en tot el que escrivia, és normal que Janáček s'interessés pel visceral i semiautobiogràfic relat de les experiències de Dostoievski, i que decidís ser ell mateix qui adaptés acuradament el llibret original rus.[5]

 
Relleu de Leoš Janáček, el compositor

Janáček disposava de dos textos de la novel·la homònima de Dostoievski, una traducció del rus al txec i la novel·la en la seva llengua original. El compositor va començar a esbossar l'òpera a principis de 1927. Va començar a treballar directament amb l'edició russa de la novel·la, traduint directament al txec segons avançava. Va utilitzar el personatge de Gorianchikov no per convertir-lo en el personatge central de la seva òpera, sinó com a referència temporal: l'òpera comença quan aquest arriba al camp de presoners i acaba quan surt de la presó. Gorianchikov serà ocasional participant i, com els altres, testimoni d'altres veus. Aquestes altres veus són els veritables protagonistes. Les veus dels homes surten del grup, s'escolten i tornen amb els desemparats.[6]

De moment no utilitzà cap llibret, simplement breus notes amb llistes de personatges i incidents. Va completar una primera versió el 16 o el 17 d'octubre de 1927, una segona el 4 de gener de 1928. A partir del març fins al 20 de juny de 1928, va treballar en estreta col·laboració amb els seus dos copistes (Václav Sedlacek i Jaroslav Kulhánek), que junts van fer una còpia en net de l'autògraf que incorpora molts canvis. A finals del mes de juliol de 1928 Janáček havia deixat completament acabats els actes I i II; l'acte III estava en el seu escriptori quan va morir.[8]

Per a l'obertura, va utilitzar material esbossat per al concert per a violí inacabat Pelegrinatge de l'ànima (1926).

Mancant aquests lleugers ajustos, l'obra estava acabada, però el caràcter gairebé cambrístic de l'orquestració va induir als alumnes de Janáček, Břetislav Bakala i Osvald Chlubna a revisar la partitura abans de l'estrena a Brno. Van modificar, en la seva opinió, la incompleta instrumentació i van donar a l'obra una conclusió "optimista" (amb l'alliberament de l'àguila, sense els presoners manats de nou al treball). L'òpera es va representar sempre en aquesta versió fins als anys seixanta, quan Rafael Kubelík va dirigir a Munic una versió basada en l'autògraf original. Posteriorment es va publicar el final pensat per Janáček i el 1980 es va gravar la versió original, preparada per Charles MacKerras i John Tyrrell.[8]

 
Charles Mackerras, autor de la versió final que es sol interpretar

Segons explica MacKerras, gràcies a la tecnologia moderna van poder aconseguir en el segon acte sons meravellosos que mai haguessin estat possibles en el teatre. El sistema digital permetia copiar sense pèrdua de qualitat, el que feia possible sobreposar tota mena de sons en cinta amb magnífics resultats. Es tractava d'una qüestió d'equilibri. Al començament del segon acte els presos estan treballant a l'aire lliure i els sentim talar un arbre: el serren, cruix i cau amb la música, tot està escrit a la partitura. Més endavant s'anuncien les vacances de Setmana Santa: els presos tenen temps lliure i se sent repicar les campanes. Aquests efectes de so van haver de gravar-se per separat perquè les campanes de la Filharmònica de Viena són tan grans que algú havia de pujar a la part alta d'una escala per tocar-les. L'efecte és meravellós, molt diferent de les campanes tubulars que s'utilitzen en els teatres i sonen molt més agudes. Durant l'enregistrament hi havia dos percussionistes serrant un tros de fusta quan el vigilant de la Sofiensaal va aparèixer, molt alarmat, preguntant si la Filharmònica havia decidit tirar l'edifici.[9]

MacKerras va editar la partitura amb l'ajuda del musicòleg i especialista en Janáček John Tyrrell. En aquesta ocasió la lectura del manuscrit es va revelar més problemàtica que en qualsevol de les obres anteriors. L'escriptura de Janáček es va fer encara més excèntrica amb l'edat. En l'època de De la casa dels morts, tenia tanta por d'abusar de l'orquestració, de caure en la temptació d'omplir els pentagrames en blanc que es va fer el seu propi paper, en el qual només dibuixava els pentagrames que pensava utilitzar. Línies i notes estaven tortes i moltes vegades era difícil saber si una nota estava en una línia o en un espai. Els copistes de la seva època, per desxifrar els manuscrits almenys tenien el compositor si volien preguntar. Un cop copiats, com vèiem abans, Janáček corregia de nou la partitura, ratllava passatges, inseria noves idees i revisava l'escriptura, normalment sense detectar els errors del copista. L'autògraf original prova que de vegades era el copista qui havia ficat la pota.[9]

Janáček va morir abans d'acabar de revisar la còpia del seu temible autògraf de De la casa dels morts i, com a conseqüència, la partitura sencera semblava un esbós. Més endavant va ser revisada per dos dels seus deixebles, el director Bakala i el compositor Chlubna, que van donar cos a l'orquestració i van reduir la seva excentricitat, fins al punt de canviar el final per un de més optimista. Tots els especialistes en Janáček han rebutjat aquests afegits i van intentar treure a la llum la versió original, de manera que ara comptem amb almenys quatre versions: tres de directors txecs -Kubelík, Gregor (de Praga) i Nosek (de Brno)- i la de MacKerras amb John Tyrrell.[9]

RepresentacionsModifica

 
Břetislav Bakala, director de l'estrena

De la casa dels morts es va estrenar el 12 d'abril de 1930 al Teatre Nacional de Brno, sota la direcció de Břetislav Bakala. Al mateix any es va representar a Mannheim i l'any següent a Praga.[10] Al Gran Teatre del Liceu es va estrenar el 27 de gener de 1976.

ArgumentModifica

Acte IModifica

Alba hivernal en un camp de presoners a Sibèria. Arriba un nou pres, el noble Alexandr Petrovič Gorjančikov, detingut per motius polítics, que és interrogat pel comandant i manat assotar. Alguns presos troben una àguila ferida. Es burlen de la seva lesió, però al mateix temps l'admiren com a "Reina dels Boscos". Els condemnats comencen a treballar, i entre dos d'ells, Luka Kuzmič i Skuratov, sorgeix una lluita. Luka li explica a Aljeja el motiu de la seva presència a la presó: la primera vegada que va ser a la presó va coincidir amb un cruel i arrogant Comandant que deia de si mateix que per als condemnats era "Tsar i Déu". Luka el va apunyalar i va ser assotat públicament per això. Petrovič, torturat, és integrat amb la resta dels reclusos.

Acte IIModifica

Sis mesos després, al costat del riu Irtys, prop del camp. Els presoners es dediquen als seus treballs forçats habituals. Aljeja i Petrovič s'han fet amics. L'aristòcrata vol ensenyar al jove a llegir i escriure. Al final de la jornada de treball, es permet als presos celebrar el dia de festa. Skuratov explica la seva història: el seu gran amor, Luisa, va ser obligada a casar-se amb un parent ric, i en la seva desesperació, Skuratov va disparar al nuvi. Els presoners improvisen dues obres de teatre: la història de Kedril i Don Joan i la pantomima de la bella però infidel molinera. La festa acaba en una baralla, quan un presoner provoca a Petrovič, ja que el noble empresonat manté el privilegi de prendre te. Aljeja resulta ferit.

Acte IIIModifica

Primer Quadre

La infermeria del camp.

Petrovič llegeix la bíblia a Aljeja. Luka, moribund, es burla de Čekunov pel seu comportament servil cap a Petrovič. Skuratov ha perdut la raó. Šapkin explica la història de com va ser detingut. Šiškov també explica la seva història, de com va matar a la seva esposa, Akulka, acusada d'estimar al seu amic Filka Morozov. Durant la narració, Luka Kuzmič mor de tuberculosi, i en contemplar el cadàver, Šiškov el reconeix com Filka, el seu antic rival. Els guàrdies es porten a Petrovič.

Segon Quadre

El Comandant del camp, borratxo, anuncia el seu perdó a Petrovič, i li demana disculpes per haver-li manat assotar. Petrovič s'acomiada d'Aljeja. Els presoners deixen anar a l'àguila, reposada de les seves ferides en l'ala. Mentre contemplen com s'allunya, els guàrdies els fan tornar al treball.

Anàlisi musicalModifica

Janáček va ser un compositor que va saber guardar la seva independència, reflectint aquesta característica a De la casa dels morts més que en cap altra realització seva. El fet que sentís predilecció per l'art eslau -la literatura, la poesia i la música- malgrat la seva formació germànica i vienesa, allibera les seves creacions de qualsevol submissió estilística, que tampoc es produeix com a derivació de les influències pròpies de la seva època. Quan Janáček va compondre aquesta òpera, Stravinski estava en ple període neoclàssic i feia dos anys que Berg havia estrenat, amb veritable escàndol, Wozzeck. Janáček no podia ser aliè a aquestes realitats, però el seu estil va aconseguir mantenir-lo marginat de qualsevol mimetisme, si bé un cert clima de Wozzeck s'intueix a De la casa dels morts.[11] S'ha insistit molt en l'ombra de Berg. Es desconeix fins a quin punt coneixia Janáček l'obra d'aquest, però en comptes d'una influència s'hauria de parlar d'un esperit del temps a què tots dos arribaven per camins diferents però en les ales de la depuració més absoluta. I amb un tarannà pessimista sobre la naturalesa i destí humans que estava d'acord amb les idees del temps i amb les seves pròpies experiències personals.[12]

El text autobiogràfic de Dostoievski i el tema que tracta -la vida en un camp de presoners deportats a Sibèria- ajuda a suggerir una atmosfera d'opressió, de crueltat i de frustracions admirablement descrita per la música. Janáček va compondre la partitura donant a cada inflexió musical una correspondència directa amb la paraula, amb la idea expressada i fins i tot amb la necessitat fonètica d'aquesta. En aquest sentit podríem entroncar De la casa dels morts amb Pelléas de Debussy.[11]

De la casa dels morts té sobretot el caràcter d'un oratori. No hi ha una trama teatral contínua, ni escenes realment operístiques: el nucli real de la peça són els monòlegs dels presos, en els quals descriuen la seva vida i els seus fets. Destaca per la seva singularitat la festa del segon acte, en la qual l'actuació teatral dels presos constitueix un exemple d'"Òpera dins de l'Òpera". Janáček va prendre fragments literals del text original de Dostoievski, si bé va canviar la seqüència d'algunes escenes (com la de l'àguila ferida) per fer més dramàtica la translació a l'escena de la novel·la.

De la casa dels morts posa en escena un autèntic camp de concentració en el qual hi ha presos polítics i presos comuns. És una obra en la qual el protagonisme el comparteixen un cor de presoners i diversos solistes, que es diria que sorgeixen del conjunt. Els solistes s'expressen, sobretot, a través de diversos relats que en si mateixos constitueixen situacions dramàtiques, malgrat la seva dimensió narrativa. O mitjançant relacions d'amistat o, tot el contrari, d'odi. Destaquen Gorianchikov i Aljeja, una amistat paternofilial, expressió de l'ideal de complicitat i germanor entre il·lustració i poble. Per sota d'ells, o al costat d'ells, una orquestra rica en timbres, una línia múltiple en motius i cèl·lules, un personatge que sorgeix de la fossa i que envolta i enriqueix les situacions, els personatges, els conflictes, el relat.[13]

L'arribada d'un pres polític, Gorjančikov, fa que altres quatre presos parlin de com van acabar a la presó. Cap de les seves històries és representada; el seu propòsit és més aviat proporcionar una narració per l'aclaparadora sensació d'opressió que Janáček crea amb tant èxit a través de la seva música. La música folklòrica, de la qual Janáček tenia un coneixement enciclopèdic, retrata la vida fora del camp de treball; un món que els seus personatges han perdut a causa dels seus crims. El veritable protagonista a De la casa dels morts és l'orquestra. La part instrumental va per sota dels cantants, amb l'ocupació de Janáček dels ostinati per proporcionar un recordatori constant tant de la rutina de la vida a la presó com de l'obsessió dels reclusos amb les circumstàncies que els van conduir al seu empresonament. No obstant això, quan la brutalitat de l'òpera amenaça de consumir-la, el final és esperançador: la recuperació d'una àguila ferida, retornada a la vida salvatge pels presos, acompanya la notícia que Gorjančikov serà deixat en llibertat.[5]

La música, molt elaborada, té un caràcter expressionista, dominant el cant recitat (Sprechgesang), encara que el compositor es permet en les narracions dels presos alguns elements ariosos i uns altres procedents de la música folklòrica de la seva terra natal.

Òpera austera, desolada, és el primer retrat d'un camp de concentració en un mitjà com l'òpera, tan esquiu a aquests temes.[3] Hi ha una certa semblança amb una altra òpera del segle XX que no transcorre a la presó, tot i que no ho sembla: l'espai tancat del vaixell de guerra Indomitable, a l'òpera Billy Budd, de Benjamin Britten. Les dues obres transcorren en un escenari del qual els seus protagonistes no poden escapar (els murs de la presó; el mar) i en totes dues el repartiment (cas únic en la història de l'òpera) és completament masculí, si bé Janáček dissimula la uniformitat vocal adjudicant a una veu femenina el breu paper d'Aljeja, el noi que acompanya Gorianchikov el temps que aquest roman tancat, un dels protagonistes, si és que aquí hi ha protagonistes.[6]

EnregistramentsModifica

La pionera lectura de Gregor el 1964 va comptar amb una poderosa direcció i amb un excel·lent repartiment de les múltiples veus. Neumann, el 1979, arrodonia la gesta, la duia més enllà, amb magnífiques veus com les de Novák, Zídek i Pribyl, entre moltes altres, de manera que per a la versió tradicional (la qual no va poder controlar Janáček, en morir el 1928) és l'autèntica referència. Però uns mesos després arribava Mackerras, que havia iniciat ja el seu cicle, i va encertar-la amb una orquestra envoltant, protagonista, i un repartiment de luxe. És la referència indiscutible de la versió restituïda. Però aquesta òpera poc gravada, de difícil muntatge escènic i problemàtic repartiment, apareix també en vídeo, en una posada en escena més estilitzada d'Abbado al Festival de Salzburg de 1992, tot i que el realisme està en la música i en la línia vocal. Grüber dóna el contrapunt amb una escena sòbria, amb el suport i referència d'uns decorats i figurins rabiosament expressius d'Eduardo Arroyo.[17] Una altra versió en vídeo és la de Boulez i Chéreau (DG) del 2008.

La discografia d'aquesta òpera s'ha incrementat i enriquit amb el rescat de dos registres antics: els de Horenstein i Krannhals (Ràdio francesa, 1953; Festival d'Holanda, 1954), que van aparèixer en un sol àlbum de 3 CD (Gala), amb la propina de Diari d'un desaparegut. Els dos registres, malgrat el seu so històric, són documents de gran interès.[13]

ReferènciesModifica

  1. Němcová, 1997, p. 57.
  2. «Anunci estrena». La Vanguardia, 27-01-1976. [Consulta: 25 juliol 2016].
  3. 3,0 3,1 Martín Bermúdez, Santiago. «Dossier Leoš Janáček» (en castellà). Scherzo, desembre 2004. [Consulta: 8 febrer 2020].
  4. Gomila, Andreu. «Bieto estrena amb èxit a Basilea 'La casa dels morts'». Avui, 10-11-2009. [Consulta: 24 juliol 2016].
  5. 5,0 5,1 5,2 «De la casa de los muertos, Ópera de Leoš Janáček» (en castellà). Classicworld. [Consulta: 24 juliol 2016].
  6. 6,0 6,1 6,2 Pérez Navarro, Daniel. «La verdad breve» (en castellà). Filomusica. [Consulta: 24 juliol 2016].
  7. Kenny, Bill. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 24 juliol 2016].
  8. 8,0 8,1 John Tyrrell: "From the House of the Dead", Grove Music Online ed. L. Macy, (accés amb subscripció)
  9. 9,0 9,1 9,2 MacKerras, Charles. «El jeroglífico Janáček» (en castellà). Scherzo, desembre 2004. [Consulta: 8 febrer 2020].
  10. Němcová, 1997, p. 58.
  11. 11,0 11,1 Montsalvatge, Xavier. «Crítica estrena al Liceu» (en castellà). La Vanguardia, 29-01-1976. [Consulta: 24 juliol 2016].
  12. Marco, Tomás. «Janáček y la modernidad» (en castellà). Scherzo, desembre 2004. [Consulta: 8 febrer 2020].
  13. 13,0 13,1 Martín Bermúdez, Santiago. «Ressenya del disc de 1964» (en castellà). La Quinta de Mahler. [Consulta: 9 febrer 2020].
  14. «Dades del disc» (en francès). Ina. [Consulta: 9 febrer 2020].
  15. «Dades de l'enregistrament» (en anglès). Naxos. [Consulta: 9 febrer 2020].
  16. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 24 juliol 2015].
  17. Martín Bermúdez, Santiago. «Dossier Leoš Janáček. Discografía seleccionada» (en castellà). Scherzo, desembre 2004. [Consulta: 9 febrer 2020].

BibliografiaModifica

Vegeu tambéModifica